Público: "Un falangista en la jefatura del Estado"

Avui he comprat una vegada més el nou diari Público i ja en van quatre. Sincerament el projecte d'Escolar m'ha causat una decepció, tan en quan les meves expectatives anaven més centrades a trobar una alternativa a El Pais. El nou diari el podríem encaixar a mig camí entre el Periodico i el gratuït ADN, amb algunes però força interessants particularitats com una secció diària de quatre planes dedicada a la ciència, o un elevat nombre de columnistes que amb breus columnes donen al diari una pàtina progressista o d'esquerres de debò. A Barcelona és pot comprar l'edició Catalunya (sic), però aquesta més enllà de dur la programació de TV3 o la cartellera de Barcelona i comarques no presenta a priori cap particularitat remarcable.

La portada d'avui resava: "Un falangista en el Constitucional". En referència al magistrat Roberto Garcia Calvo membre del tribunal constitucional qui l'any 76 va jurar el principis del Movimiento en ser nomenat governador Civil d'Almeria. Des d'aquí ens agradaria suggerir a la gent de Público una mica més de valentia i que el proper diumenge el titular fora el següent: "Un falangista en la jefatura del Estado". Si més no aquest vídeo mostra clarament a l'actual cap de l'Estat fent el mateix jurament que el vilipendiat magistrat...

Uns porucs a l'ajuntament de Barcelona

Tinc la impressió que a l'ajuntament de Barcelona hi tenim una esquerra molt còmodament asseguda a la poltrona que li manca una mica de valentia per afrontar grans reptes.

El primer va lligat al risc que representa per a la salut pública els alarmants nivells de contaminació de la ciutat de Barcelona (i àrea metropolitana). Sobre aquest punt hi incidien els resultats d'un estudi del centre de recerca en epidemiologia ambiental presentat la setmana passada: "Disminuir la contaminació atmosfèrica, fins assolir els nivells que aconsella l'Organització Mundial de la Salut (OMS), aportaria importants beneficis a la població de l'àrea metropolitana de Barcelona en termes de morbimortalitat i esperança de vida". Segons els resultats del treball es podria rebaixar, de mitjana, en aproximadament 1.200 morts a l’any si els nivells mitjans anuals de PM10 (partícules en suspensió) a l’aire lliure es reduïssin fins a 40 µg/m3, com marca la legislació de la UE. A ningú se li escapa que un dels principals responsables de la pol·lució són els milers de cotxe que circulen per la ciutat a diari. Així doncs cal prendre mesures per fer entendre a la població que l'ús indiscriminat del cotxe és absolutament insostenible. Evidenment però i donat que tots plegats ens hem de desplaçar amunt i avall per anar a treballar, estudiar o a prendre vent. Cal oferir alternatives viables, una d'elles és potenciar, encara més, el transport públic i tots aquells mitjans de transport que NO contaminin com ara la bicicleta. I és precisament en aquest darrer punt on l'ajuntament del cap i casal ha mostrat la seva manca de valentia i d'iniciativa.

Una de calenta i una de freda. A primers de l'any passat ens va sorprendre a tots plegats destinant els diners recaptats a l'àrea verda a finançar un nou servei anomenat bicing, batejat com "el teu nou transport públic". La bona rebuda de la iniciativa va sorprendre als propis gestors amb un allau d'inscripcions fora de mida. Més de 90.000 inscrits al servei en poc més de mig any. Aquest fet i les darreres estimacions del mateix ajuntament que xifraven en 40.000 (90.000 el cap de setmana) el nombre de ciclistes que ja circulaven a diari per la ciutat, sens dubte mostraven que Barcelona estava preparada per anar molt més enllà del que havia previst l'ajuntament en temes de bicis i per tant calia una resposta ferma a tanta demanda. Lamentablement l'ajuntament no ha estat capaç d'estar a l'alçada i en lloc d'oferir nous carrils bici, amples, segurs, segregats que permetessin arribar a qualsevol punt de la ciutat, ens ha sortit amb una bona dosi de "real politik" aprovant una normativa que a grans trets deixa fora de joc als ciclistes. Trist, molt trist. Menys normatives i més carrils, capsigranys!!!

Alfons López Tena, història d'un sopar i III

L'Alfons va parlar de l'independentisme amb corbata. De construir un projecte independentista des de la legalitat sense donar dates ni fites concretes més enllà de l'elaboració d'aquesta llei de referèndums que brindaran al parlament. En aquest sentit tan ERC com CiU, mitjançant Carod i Mas, s'han mostrat força receptius a tirar-la endavant.

Arrel d'un comentari que va fer l'Alfons sobre un sms de felicitació que va rebre el dia que es va presentar el cercle en públic, vaig entendre que és parlava ja no de la independència com un fi, una meta final sinó com un mitjà. Un mitjà per assolir més autogovern, per garantir la supervivència de la nostra cultura, per tirar endavant el país i treure'l de l'ensopiment en el que està immers. Dit en altres paraules canviar "el peix al cove" pel "cristo gros" i a veure com va la cosa.

D'altra banda el cercle pot ajudar a assentar les bases que li calen al catalanisme per retrobar-se. En aquest sentit, i això jo no m'agrada tant si més no de moment, per establir ponts de diàleg entre la C de CiU i ERC per un futur govern de la Generalitat vista la feblesa i la timidesa, d'altra banda comprensible, del PSC davant d'un govern del PSOE. He dit la C de CiU perquè no hi vaig pas a la gent de la U de CiU en aquest pacte, si més no a la direcció actual d'Unió.

Bé el sopar va donar per més, especialment pel que fa al vessant més humà. Poder conèixer personalment aquells amb qui t'has esbatussant i tal vegada aplaudit via comentaris és tota una experiència que sens dubte quan hi hagi una altra oportunitat repetiré.

Alfons López Tena, història d'un sopar II

M'havia quedat amb l'exposició dels primers passos cap a la independència. Prèviament dir-vos que el sopar va estar farcit d'anecdotari polític d'aquell que et fa xalar d'allò més. No deixen de ser anècdotes més pròpies de revistes com l'Hola o el Lectures però en lloc de centrar-se en les vísceres del "famoseo", ho fan sobre les dèries, filies i fòbies dels grans capitosts. L'Alfons López Tena és un autèntic personatge: divertit, proper, una mica fatxenda però alhora gran orador i sobretot seductor. Capaç de barrejar amb gran elegància en una mateixa frase el Duran-Lleida, el conde de Godó, una marquesa i la Paris-Hilton... per posar un exemple, no dic pas que ho hagués fet. Tot i que en va dir algunes de força gruixudes.

Centrant-nos en el tema, el recent creat Cercle d'Estudi Sobiranistes (orfe de web i segons el mateix Alfons, de tot contingut concret fins al mateix dia de la seva presentació) serà l'encarregat de dinamitzar aquests primers passos. No pas mobilitzant polítics o ciutadans sinó aportant informes, estudis i documents que expliquin i demostrin la viabilitat del projecte secessionista. A més és vol desenvolupar la llei de referèndums que recull l'estatut prenent si no ho vaig entendre malament, fet que podria ser possible doncs de lleis no hi entenc un borrall, les competències que tenen els ajuntaments en aquest tema. Les lleis de règim local per les quals un municipi, amb l'autorització del consell de ministres, té la potestat per convocar referèndums sobre el tema que li plagui. El cercle no neix com una plataforma ciutadana sinó com un centre d'inspiració més aviat acadèmica per construir un lobby transversal de treball, d'opinió i reflexió sobre la independència. En el sentit de la transversalitat va esmentar que tot i que el centre no té ni membres ni afiliats, el que sí que té són col·laboradors d'ERC, de CiU, d'Icv, de les CUP i finançadors anònims que segons ell mateix els seus noms omplirien més d'una portada dels diaris de Madrid i Barcelona. En aquests sentit va comentar que els "poderosos" del país (com dient... la Caixa, Gas Natural, Banc de Sabadell, Aigües de Barcelona... qui lo sa) comencen a repartir els seus ous en diferents cistelles i una d'aquestes és la sobiranista.

...altra cop m'allargo massa, així que hi haurà un tercer i darrer capítol d'aquest sopar.

Alfons López Tena, història d'un sopar I

Vaig tenir el plaer d'assistir al sopar organitzat per en Dessmond que tenia per convidat l'Alfons Lopez Tena. I dic plaer perquè va ser un autèntic plaer escoltar aquest home i assaborir una vegada més la cuina de la Sargantana.

Per aquells qui no el conegueu, l'Alfons López Tena, és un notari nascut a Sagunt que ostenta el càrrec de vocal del Consejo General del Poder Judicial a proposta de CiU. Darrerament ha escrit el llibre "Catalunya sota Espanya". On relata la relació desigual que viuen a tots nivells Catalunya i Espanya. El llibre, resumint molt, planteja tres sortides a les relacions Catalunya-Espanya: acceptar-nos com una comunitat autònoma més amb les nostres particularitats però sense voler aprofundir massa més en l'autogovern, col·laborar en la construcció d'un estat espanyol federal on Catalunya i Espanya (i Euskadi si s'hi volen apuntar) es puguin mirar fit a fit i finalment el divorci d'Espanya, és a dir, la independència.

Personalment d'aquestes tres opcions la que he defensat amb més força sempre ha estat la de la construcció d'un estat federal, millor dit d'una república federal. On hi hauria, tal i com és diu al llibre, el dret de veto mutu, l'autonomia per resoldre assumptes propis i un parlament i alt funcionariat proporcional a la població dels estats membres. En aquest sentit el procés estatuari m'ha deixat fora de joc. M'ha sorprès i dolgut la virulència amb que s'ha atacat a Catalunya i als catalans de forma vaga i general sense ni tant sols centrar-se en els nostres galdosos representants polítics. Però sobretot m'ha deixat amb la íntima convicció que l'estat federal no és volgut més que des de la perifèria (Catalunya i Euskadi) i per quatre despistats al PSOE i set o vuit més a IU. Tot plegat em va fer veure (ves si n'era de cec) que Espanya ja s'ha construït, constituït i és reconeix còmoda com a monarquia parlamentària amb les seves disset autonomies. Espanya és una nació i busca insistentment tancar la "qüestió" territorial. Intentar convènce'ls que el millor encaix, del que es van anomenar "nacionalidades històricas", és un estat federal, ara ja és un autèntic disbarat. Espanya és com és i nosaltres no la podem canviar.

Així doncs, i donada per esgotada la via autonomista, només ens resta la independència. Com, quan i de quina manera és pot assolir? no en tinc ni la més remota idea, i fins i tot sóc força pessimista al respecte, però sembla que gent com l'Alfons López Tena tenen força clars, o aquesta va ser la meva impressió al sopar, quins han de ser si més no els primers passos.

El post s'ha allargat massa així que deixo per un segon post explicar aquests primers passos.

Visca el seu frankfurt

Sant tornem-hi! S'han acabat les vacances i cal tornar a treballar. Suposo que deu ser cosa d'un excés en el nombre de llicenciats en psicologia que aquestes poques ganes de treballar que tinc ara se'n digui síndrome postvacacional, però vaja...

La qüestió es que amb síndrome o sense ja tornem a ser aquí per garlar i xalar d'allò més sobre la política i els polítics del nostre país. Ja d'entrada tenim sobre la taula, i tot just estrenem la segona quinzena de setembre: la crisi de CiU, debats sobiranistes a tort i a dret i els regals d'en Zapatero. Dèu n'hi do. Aquesta segona temporada promet força, especialment si tenim en compte que tenim a tocar unes eleccions generals que des d'aquí, i desoint veus expertes, ja pronostiquem que en nombre de vots les guanyarà el PP. Alea iacta est. Avui és 18 de setembre i això és la segona temporada de "Sí ministre" versió bloc.

ps: el titol del post es cosa de la gent d'APM.