Tres falsos mites sobre la utilitat del vot i un bon consell

Primer mite.- És més útil votar una força majoritària que una minoritària. FALS. Des d'una òptica racional, si estem d'acord amb la premisa que les forces minoritàries necessiten més vots per treure escons, ens trobaríem davant d'un efecte electoral arrosegador que condemnaria la pluralitat multipartidista de la democràcia. Per tant, allò que seria útil és afrontar aquesta tendència amb el vot i votar un partit que aposti clarament per la reforma de la llei electoral, la qual no tindrà lloc mitjançant l'acord entre forces majoritàries, perquè no els beneficiaria.

Segon mite. Els vots a l'esquerra són més rentables si van als socialistes. FALS. Depén del còmput de vots. Hi ha diferents situacions que il·lustren justament el contrari.

Exemple, Astúries, eleccions generals de 2004. En aquesta comunitat, es reduia en un diputat el nombre total d'elegibles. A les eleccions de 2000, els resultats van ser 5 PP, 3 PSOE, 1 IU, i a les de 2004, 4 PP, 4 PSOE. Els resultats en vots el 2004 van ser: 307.977, 305.240 i 59.253. Atès que d'unes eleccions a les altres, IU va perdre 17000 vots i el PSOE en va guanyar més de 63.000, van ser el transvassament de menys de 8.000 vots i la no incorporació d'una xifra similar de nous votants els responsables que el PSOE guanyés un escó en detriment d'IU. En ra més eficient votar a IU que al PSOE, que necessitava un increment de vots molt més important.

Tercer mite. Els votants d'esquerra que no voten socialista beneficien a la dreta. FALS. Un cop més, depén de quants vots té cadascú.

Exemple: Sevilla, eleccions generals de 2004. També aquí es produia la reducció d'un diputat. El 2000 els resultats van ser PSOE 7, PP 5, IU 1 (amb 80.000 vots), mentre que al 2004, després d'un increment de prop de 300.000 per als socialistes, un retrocés de 169.00 per al PP i de 7.111 per a IU, IU va perdre el seu escó i el PSOE va incrementar en 1. A IU li van faltar prop de 4000 vots per assolir el dotzè escó, que de ben segur van anar al PSOE. De no haver-se produit aquest traspàs, què hagués succeït? El PP va assolir el dotzè cocient amb 76.616 vots, per 73.344 vots que tenia IU. El PSOE, en canvi, podia perdre fins a 25.000 aproximadament (bastants més dels perduts per IU), sense risc per al seu escó. S'evidencia, doncs, que tota la fugida de vots a favor del PSOE va perjudicar a IU i no va beneficiar en res al PSOE.

Conclusións claus

a) En un escenari que concorren diferents forces polítiques, les afirmacions sobre el vot útil esdevenen extremadament gratuites, atès que si bé es cert que com major nombre de gent estigui disposada a votar una força majoritària, més probabilitats hi ha que aquest vot decideixi escons, a la pràctica, dues excepcions s'imposen:

Primera: Si un vot ha estat útil per obtenir un escó en els comicis anteriors, també ho serà en els següents comicis si els votants d'aquesta força no canvien el vot.

Segona: En situacions que els vots es decideixen per estrets marges i en què no es considera desitjable un model bipartidista, és més útil votar a les forces polítiques que opten a un escó, perquè sobre elles el vot acostuma a ser més eficient.

b) Cap votant d'Esquerra Republicana de Catalunya o d'Iniciativa per Catalunya-Verds que hagi obtingut representació en els comicis anteriors a la seva província estarà fent un vot inútil. Contràriament, si canvia el vot per la por al PP pot arribar a inutilitzar un ampli contingent de vots de persones que no l'hauran canviat (recordeu l'exemple sevillà). I quan això passa, es perd molt més que un escó, sovint suposa la pèrdua del multipartidisme en una província.

c) Els partits minoritaris haurien de fer molts esforços per convèncer en els llocs on tenen escons de la utilitat del seu vot.

d) Com veieu, els qui preferim opcions minoritàries i som antibipartidistes no ens podem permetre fer un vot majoritari. La nostra tasca és explicar aquesta realitat i fomentar el vot útil, però útil per a una democràcia de debó.

No en treurem pas l'aigua clara

Eren les 9 del vespre. Ja tenia la ceba tallada i tot just em disposava a barallar-me amb la mitja carabassa (ja em disculparà senyor carabassa) que tenia decidit cruspir-me en forma de crema per sopar. Ceba i carabassa ben barrejades amb un pessic de sal i quatre dits d'aigua feien xup-xup a l'olla. Jo? Barrilejava com cada vespre. La portada del programa? Sobre l'aigua i l'abús que representa que ens comminin a estalviar, a instal·lar difusors d'aigua, a no banyar-nos, a deixar morir la gespa, a buidar les piscines, a no rentar el cotxe, a no poder-nos dutxar a la platja de la Barceloneta... mentre centenars de milers de litres s'escolen cada dia (i des de fa quatre anys!) per les canonades.

Ells ens sermonegen, ens vigilen i fins i tot ens multen si no ho fem com cal. Molt bé, ho em entès, hi ha sequera, l'aigua és un bé escàs, estalviar és un deure i una responsabitat de tots i cadascun dels ciutadans del país. Ara bé i de l'administració? Qui vigila als qui ens sermonegen, controlen i ens multen?

Nota final: som grans i sabem que això no aflora en campanya electoral per atzar. Tot i així, a més d'unes eleccions, hi ha sequera i la quantitat d'aigua perduda és massa gran com per deixar-la córrer com qui no vol la cosa.

El festival de l'esquerra tranformadora i de debò

Iniciativa per Catalunya (atenció que aquí l’omissió de les sigles d’Eua és important i no l’habitual deixadesa del que escriu) ha signat una acord de col·laboració amb Iniciativa pel poble Valencià. Organització política nascuda d’una escissió d’Esquerra Unida del País Valencià (podeu llegir més sobre el conflicte aquí) que es presenta per separat en aquestes eleccions. Així doncs tenim que Iniciativa per Catalunya que per un costat es presenta conjuntament amb Esquerra Unida a Catalunya, i per l'altra dona suport a un partit nascut d’una escissió de la mateixa d’Esquerra Unida. No dic que no calgués fer-ho, però en tot cas s'haguessin pogut esperar a després de les eleccions.

La situació és tan paradoxal que en Llamazares vindrà divendres a Catalunya a donar suport a les candidatures d’Iniciativa per Catalunya Esquerra unida i alternativa, mentre el diumenge passat donava suport a València a les candidatures de Esquerra Unida del País Valencià.

Quina conya si finalment IC-Eua treu dos diputats, Eu en treu dos o tres més i Ipv en treu un. ¿Formaran grup parlamentari tots junts o preferiran anar a petar al grup mixt? S’accepten apostes.

Som-hi doncs ben atomitzats, ben purs, ben desunits caminant cap un bipartidisme perfecte. Són TOTS una colla d'irresponsables...

Vers el bipartidisme perfecte

Després del debat d'ahir a les televisions espanyoles, la premsa va plena del denominat 'cara a cara Rajoy-Zapatero' i la democràcia multipartidista és avui una mica més feble. Contràriament a les opinions més esteses i reiterades, els debats televisius són una gran estafa electoral i política, per diverses raons. La primera i més evident ja la coneixeu: simplificació del mapa polític, per l'eliminació dins de l'espai televisiu -per tant, de l'espai que més atenció pública atreu i que resulta més proper a una immensa majoria de ciutadans per accedir a l'espai polític- de la major part de les forces polítiques del Parlament, malgrat que disposin de grup parlamentari i d'uns quants milions de vots. No cal insisir-hi, doncs, només tenir molt i molt present que si no es vol bipartidisme és molt mala idea votar al PSC-PSOE o al PP.

Però encara hi ha una altra més preocupant. És aquella per la qual tots els mitjans informatius segueixen el joc i contribueixen a la simulació que hi ha un debat polític, quan de fet no s'està produint. El que té lloc en els debats televisius és una seqüència d'acusacions, associades a allò que s'ha fet i que s'ha deixat de fer. Però en un debat televisiu, tant a causa del format com de les condicions marcades, no hi ha marge per concentrar-se en una qüestió i analitzar-la políticament. És així com els debats televisius acaben convertits en un minidebat sobre l'Estat de la Nació, on per sobre de tot es persegueix l'efectisme i castigar verbalment l'adversari. Això és especialment obvi en els 'cara a cara', perquè quan com en el cas de TV3 intervenen moltes forces polítiques, el debat s'amplia, encara que el temps total per intervenció es redueix.

Per tant, si això és així, un debat televisiu no aporta res per qui segueix la vida política i sobretot confon a aquells que no la segueixen habitualment, perquè no reben informació periòdicament per fer una avaluació suficient d'allò que s'està dient, tot deixant pas a les afinitats com a criteri de preferència, que poden ser ideològiques, psicològiques o emocionals, però no racionals. Per tant, si algú vol posar-se al dia de les circumstàncies que envolten la política espanyola, però se li priva de punts de vista parlamentaris i se li sotmet a una sessió d'aquestes, se li està informant en un format que no permet transmetre informació o se li està manipulant?

Després hi ha la qüestió de les sinèrgies. Allò que se sintetitza en els debats electorals precuinats de la democràcia espanyola és una representació reduida de totes les posades en escenes que entre polítics i mitjans s'han anat fent durant la legislatura. Per tant les falques funcionen a tot gas: que si pactes amb ETA, que si la desatenció de la família, que si som l'hòstia en drets civils... Per tant, en certa manera, aquesta mena d'espais el que propicien és el colofó de les campanyes mediàtiques desenvolupades al llarg dels darrers anys, també prou allunyades de les realitats polítiques i socials del país. I vet aquí que tot acaba quadrant i tothom acaba quadrant-se: al final els 'cara a cara' són, segons els mitjans, una 'festa de la democràcia' i cap veu crítica des de l'àmbit informatiu rellevant aixeca amb força la veu per dir la veritat: "Això és una presa de pèl!".

Acabo enrecordant-me d'un article que he llegit avui, on es qüestionava que els periodistes no puguin formular preguntes. I jo penso: "Només faltaria això!", ara que hem entrat en l'era del tertulianisme màxim, en la qual els periodistes es troben còmodament instal·lats en programes tan grotescs com '59 segundos' i en la qual ja cap periodista amaga les seves preferències partidistes. Em posarieu en una situació molt difícil si em preguntèssiu que em sembla més patètic, si una democràcia segrestada informativament i política pels formats mediàtics o les intervencions habituals o puntuals dels responsables del segrest. Tot plegat és molt lamentable.

No penso pas mirar el "Gran Debat"

No m'interessa un debat que exclou candidats, opcions i opinions. No m'interessa un debat que busca fer-nos creure que aquestes són unes eleccions presidencialistes quan el que estem escollint són els escons d'un parlament. No m'interessa un debat que nega el pluralisme polític de l'estat. Un debat on es confrontaran dos programes, molt més semblants del que ens volen fer creure, que no podran ser mai aplicats perquè cap dels dos obtindrà una majoria absoluta.

Un debat que fomenta encara més un sistema bipartidista tancat, on el poder sobre les llistes i els candidats pertany exclusivament als òrgans decisoris dels partits. Un sistema que ens allunya cada dia més de la democràcia representativa, per no parlar de la participativa.

Per tot això demà alhora del debat no em busqueu davant del televisor, aniré al cine, al teatre, a fer una cervesa o tocar-me el nas. Ja s'ho faran, a mi no em foten més el pèl.

Comença la campanya: anàlisi de vídeos

Ens trobem finalment en l'inici de la campanya que aportarà un nou president a aquest gran país anomenat a Espanya i els candidats es preparen per donar el millor d'ells mateixos per convèncer al personal. Que bé! Però veiem com es presenten en societat. Analitzem alguns spots de campanya.

Cas 1. PSC. Subject: No és que us demanem el vot, és per la participació. Accès.

A la web del PSC trobem 4 videos (de moment), on se'ns indica que votar és molt important. Destacar la imtage casolana de Carme Chacon fent-se un Cola-Cao amb.. una cafetera (voleu dir que no té una filipina interna a casa?)!!!! També trobem reminiscències de la campanya del 1996, una versió d'en Serrat (cantautor que ha rebut darrerament una queixa internacional a la prestació que fa de la signatura en qualsevo lloc) i un record del privilegi que tenim per votar una gent tant maca. Factura impecable: un altre cop Bassat?

Cas 2. PP. Subject: d'on s'han copiat aquest video? Accès

D'un país sudamericà, però no importa, perquè segur que en aquell no tenien aquest Jose Luís Moreno imitant la veu de Zapatero. En vídeos del canal PP descobrim altres dimensions de la campanya de Rajoy i veig que ja tenim pla de guarderies! Ole, que originals! Arriba Rajoy, Arriba España.

Cas 3. CiU. Subject: Tenim un problema i SOM la solució! Accès

Respectaran Catalunya! I tant que sí! Ells són la solució i ho expliquen bé en els seus vídeos electorals. Més o menys rep tothom, però no ens enganyem, sobretot els socialistes, i hi ha, com sempre, un cameo de l'expresident Pujol. Molt bona la consideració que una cosa tan important com la natalitat no pot restar en mans dels immigrants!

Cas 4. ERC. Subject: Sobiranistes sumus! Accès

Independència? Ho podrieu explicar una mica més?

Cas 5. ICV. Subject: ecologistes i personalistes de debó! Accès

OK, és la secció de vídeos que més m'agrada de moment, pedagògica i amb missatges clars, però a veure. Primer que almenys la part de les dones la podia haver fet una candidata, ni que sigui per allò de defugir personalismes. I segon, que el grupet del final fent com que està per allà ja el van emprar en unes eleccions europees amb el Guti. Força bé però es podia millorar!

Cas 6 . Izquierda Unida. Qui és aquest senyor que surt al final disfressat de polític? Accès

I ara el pitjor vídeo, és normal que aquests dos mai s'acabin d'entendre. Segueix la tradició electoral cutre dels vídeos d'Izquierda Unida. També hi ha un altre digne de veure's. A veure si li trobeu la gràcia. Acces

Bonus

1.- Alguns no perden la tradició dels curtmetratges iniciada recentment. Accès

2.- I per al final, el polític més seriós i transformador del moment, garantit! Accès

Recordsssss

Fidels

Avui he agafat el metro com cada matí. A Verdaguer ha pujat un músic. Novetat. Era un home ja gran, duia un violí vell i un abric llarg fins als peus, encara més vell i atrotinat. Sense dir ni ase ni bèstia i com si d'un gran concertista es tractés ha clos els ulls, ha pres aire, ha fet un traç amb l'arc i ha començat a tocar. Desafinat, imprecís, sonava francament malament. Tanmateix hi havia alguna cosa en la seva expressió, en la forma de moure's, com si danses amb el violí que denotava que sota aquell atrotinat abric s'hi amagava un vell concertista. He tancat els ulls i l'he vist allà, ferm, batuta en mà dirigint una senyora orquestra. Arribant als cors de la gent amb l'esperança i la joia de la vella música, aquella que donaria pa i treball per tothom, aquella que prometia la igualtat i la justícia, aquella que parlava de fraternitat i solidaritat, aquella que lluitava contra l'imperialisme i per la justícia social. On és aquella música? Ha quedat enrere. El vell concertista no ha sabut deixar a temps el violí, i d'un temps ençà ha començat a desafinar. Avui ha dit que sí, que ho deixa. Finalment diran uns, fins sempre direm d'altres, perquè la vella música segueix allà...

Aquí se queda la clara,
la entrañable transparencia,
de tu querida presencia
Comandante ...

Algú està prenent nota?

Aquesta setmana començarà oficialment la campanya electoral. Mentrestant portem vora un mes amb promeses noves cada dos o tres dies. Una autèntica subhasta pública on els partits no s'han tallat un pèl, a veure qui la deia més grossa.

En aquesta cursa els dos grans ha anat en paral·lel. De fet i manera que si l'un prometia la plantació de 45 milions d'arbres per la propera legislatura, l'altre en prometia 500 milions sense arribar a explicar-nos (cap dels dos) d'on sortirien els quartos, ni com pensaven dur a terme semblant gesta. Uns plantant 21,5 arbres per minut cada dia fins a final de legislatura i els altres plantant-ne 238 per minut. Senzillament grotesc.

Sense oblidar la frenètica cursa per abaixar impostos i repartir els fons públics en forma de xecs regal. Ni els milions de llocs de treball que s'han promès de forma general (i a les dones en particular), justament quan l'atur porta mesos creixent arrel de l'aturada d'activitat al sector de la construcció. Ah! sense oblidar els milers de milions que aniran als defenestrats serveis de rodalies de Barcelona, i és clar, també als de Madrid que no sabem si estan defenestrats però segur que no els importarà rebre uns quants milions més d'inversió. Uf! i també milions d'habitatges de protecció oficial, és clar, que això de l'habitatge està fatal.

En resum, com sempre una aixecada de camisa de les grosses... n'hi ha però que es dediquen a recollir les promeses no fos cas que després ens n'oblidéssim tots plegats.

Defensar l'alegria amb la fragància PSC-PSOE

Aquesta campanya que es dibuixa en l'hortizó es presenta com una de les experiències polítiques més penoses que ens ha tocat viure i, en aquest sentit, no es pot negar que el PSOE està fent molt per deixar el debat polític a un nivell lamentable.

Si espantosa resultava la presentació de la fragància PSC, no és menys espantós el videoclip de suport a Zapatero fabricat per les velles glòries de la canço espanyola , aglutinats en la plataforma de suport a Zapatero (visca la personalització de la política!!!). Després encara hi ha algú que es preguntarà on es troben els intel·lectuals espanyols quan des del nacionalisme hispà s'ataquen les bases de la convivència social catalana. Doncs ja ho sabeu, estan cantant, que és la seva feina! I és que no són intel·lectuals disposats a donar suport a totes les tendències que inclinin la direcció del país cap a l'esquerra, sinó a aquells que millor defensin els seus interessos immediats, entre els quals indubtablement es troba la política de drets d'autor.

De tota manera, si tant els agrada cantar, per que no recuperan una mica d'esperit, i canten a favor de les dones afectades per la càrrega judicial contra les clíniques realitzaven avortaments? O a favor del dret a morir dignament? O espera, millor encara, per què no fan una cançó sobre la participació de l'Estat espanyol en actuacions bèl·liques fora d'Iraq? Visca el món de la cultura!

No time for love in the Basque Country

El que està passant a Euskal Herria és indigne per a qualsevol democràcia. S'estan il·legalitzant partits, arrestant polítics i prohibint manifestacions, per pur partidisme electoralista. Només per mantenir la tensió, que és el que necessiten alguns partits (atenció a la confessió a micro obert de ZP al Gabilondo). Tensió per tenir-nos a tots alerta, tensió perquè ningú es mogui del seu lloc, tensió per alimentar un conflicte que aporta beneficis nets a totes les parts, tan al nacionalisme espanyol com al basc.

La irresposabilitat però és molt més gran pel costat del PP i del PSOE que no dubten en legislar adhoc, ni d'instrumentalitzar la justícia al seu favor. Ja ho va dir el fiscal general de l'estat Conde Pumpido "es posible que nos hayamos pasado, pero ha colado" en relació a les il·legalitzacions durant les passades eleccions municipals. Algú realment està interessat a dur la pau a Euskal Herria?

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna.

Les mentides sobre la llei electoral

Quantes vegades hem sentit a dir que la llei electoral de l'estat espanyol afavoreix als partits nacionalistes, regionalistes o com els hi vulguem dir, moltes oi? També hem sentit dir moltes vegades que un canvi en aquesta llei afavoriria molt a IU i castigaria proporcionalment als partits nacionalistes, regionalistes, etc.

DONCS TOT AIXÒ ÉS FALS, O GAIREBÉ!

Un dels canvis més suggerits de la llei, és el de la circumscripció única, és a dir una persona un vot. Doncs bé, si apliquem el mètode actual i aquest nou mètode als resultats de les eleccions del 2004 obtenim el següent:

Els escons A són resultat d'aplicar el sistema actual, i els escons B els assignats seguint el sistema de circumscripció única amb un llindar mínim de vots del 0.2% dels emesos vàlids. Qui en perd i qui en guanya? És clar qui aconsegueix millorar força els seus resultats, però a costa de qui? Ara ja sabem perquè els dos grans partits no volen ni tocar una sola coma de la llei electoral.

S'han suggerit altres metodologies, com la de limitar l'accés a aquells partits que superin el llindar del 5% dels vots emesos vàlids, o la de limitar l'accés a aquells partits que és presentessin (i obtinguessin un mínim de vots) a un nombre determinat de CC.AA, etc. Totes aquestes propostes anirien encaminades a eliminar tota competència als dos partits hegemònics, tot i que podrien ser fàcilment combatudes mitjançant acords semblants als que es duen a terme per a les eleccions al parlament europeu.

La vigent llei electoral és extremadament injusta per a Izquierda Unida, afavoreix als dos grans partits i no regala res als partits nacionalistes, regionalistes o com els hi vulguem dir.

FAQ Izquierda Unida - Iniciativa per Catalunya Verds

Bon dia i bona setmana. Us faig aquest FAQ per tal d'ajudar-vos en la presa de decisió del voto.

1.- Qui són aquests?

Es tracta de dues forces polítiques que mantenen una relació tensa a causa de la confrontació existent entre la direcció d'Iniciativa i la direcció del Partit Comunista d'Espanya.

2.- Per què estan barallats?

Raons històriques ho expliquen, que es remunten al congrés del PSUC del 1981 i que han tingut diversos episodis posteriors, el més importants dels quals va tenir en la darrera legislatura de Felipe González i que va acabar donant lloc a una escissió a Catalunya, convertida en organització sota la forma d'Esquerra Unida i Alternativa.

3.- Quines són les apostes estratègiques de cadascú?

Izquierda Unida aspira a sobreviure institucionalment en un escenari de fort bipartidisme i sense afrontar una revisió necessària de tots els seus elements bàsics: inserció social, programa, relacions polítiques, estratègies de comunicació, organització interna, lideratges... Pel que fa a Iniciativa per Catalunya, aspira a ser el principal referent de l'esquerra a Catalunya i a Espanya, camuflada en aquest segon cas en alguna mena de formació política, que podria incloure a una part d'Izquierda Unida o a cap.

4.- Què ha passat a València?

L'estratègia d'expansió territorial d'ICV va tenir dos components bàsics: a) Atreure's als crítics d'Esquerra Unida del País Valencià a una nova formació política, integrada o no a EUPV, que finalment s'ha dit Iniciativa pel País Valencià; b) Fer de cavall de Troia en el Compromís per València. L'objectiu era marginar al PCE de la política valenciana, atès que és la força majoritària a EUPV.

5.- Com es va prendre el moviment la direcció d'Izquierda Unida?

Era un moviment pactat entre Llamazares i Guillot, atès que Llamazares vol disminuir el pes específic del PCE. És per això que el coordinador d'IU va defensar la candidatura d'Isaura Navarro a ser cap de llista per València, fins i tot quan aquesta ja apareixia clarament aliniada en amb el Compromís i contra la direcció d'EUPV. Amb tot, constatada la posició majoritària de la direcció d'EUPV, els capitans llamazaristes van sabotejar l'operació i van aillar al coordinador.

6.- Què fort! I aleshores com es presenta aquesta gent ara?

Depén del lloc. A Catalunya, es reedita la coalició entre ICV i EUiA que es manté des de 2003 com una coalició d'interessos electorals. En canvi, al País Valencià concorren per separat EUPV i el Compromís per Vàlència, on s'integra Isaura Navarro, la candidatura del Bloc i altra gent. En la resta de l'Estat, Izquierda Unida es presenta en solitari, mentre que les cèl·lules verdes d'ICV busquen com sempre el pacte amb el PSOE, per intentar obtenir un diputat (com en la darrera ocassió va obtenir Francisco Garrido per Andalusia, qui és membre de Los Verdes).

7.- I com quedarà la cosa després de les eleccions?

Les expectatives electorals d'aquestes forces polítiques no són bones. És previsible que es reeditin els dos diputats per Madrid, un dels quals correspondria a Llamazares i l'altre a CCOO, en la persona de Joaquin Nieto, que en ser el responsable de medi ambient del sindicat, segur que és un infiltrat d'ICV. A Catalunya, de repetir-se el resultat anterior, serien escollits dos membres d'ICV, Joan Herrera i Núria Buenaventura, exalcaldesa de Rubí (per molt poc temps, ja que va ser escombrada electoralment en les eleccions de 2003 i de 2007 per la poderosa socialista Carme García) i posteriorment diputada responsable de Medi Ambient a la Diputació de Barcelona, fins a 2007. En cas de miracle, l'escollit en tercer lloc seria el membre d'EUiA Joan Josep Nuet, actual senador territorial de la coalició i home fort tant a EUiA com a IU, en tenir un pes específic molt important en el cercle llamazarista. A la resta de l'Estat, les opcions de treure representació son escasses: els diputats de Múrcia, Bilbao, Astúries o Alacant, semblen cosa d'un passat llunyà; a Navarra, l'èxit de Nafarroa Bai arruïna qualsevol expectativa; a València, la crisi política acabarà amb les opcions de totes dues forces en competència. Només queda, doncs, Andalusia, on podria haver algun representant a Còrdova o, sobretot, a Sevilla, on IU va quedar molt a prop de treure representació el darrer cop. Amb tot, jo no apostaria la meva fortuna...

8.- Corre perill, doncs, el grup parlamentari?

És evident que sí. I més coses corren perill. Fixem-nos que dels quatre diputats amb més possibilitats, els quatre es troben, possiblement, d'una manera o altra en l'òrbita d'ICV, de manera que aquesta organització pot quedar en una posició molt favorable per completar l'OPA hostil sobre Izquierda Unida.

9.- Qui és Gaspar Llamazares?

Gaspar Llamazares és un típic model d'oportunista polític. Va arribar al poder a IU fent-se passar per anguitista, per iniciar tot seguit una línia política completament opossada. No hi ha dubte que el seu model és el de la refundació d'IU en un partit de caire ecosocialista, en el qual ell tingui un paper rellevant, la qual cosa el converteix en el referent d'ICV per assolir els seus objectius. Les persones i grups que li donen suport, com ara la direcció d'EUiA, són tant o més oportunistes que ell, però es troben preocupats per la forma com poden quedar si ICV conquereix IU. I davant té un PCE que és la viva expressió de la burocràcia partidista o de la incapacitat d'obrir-se a la societat amb una proposta socialista digna del segle XXI.

10.- Qui és Joan Herrera?

Joan Herrera és l'home cridat a substituir a Joan Saura en la presidència d'ICV. Destaca per la vehemència dels seus plantejaments polítics i la manca de temperament per afrontar amb estil als seus rivals (per exemple, a la ministra de Foment). És també el típic home de partit però almenys té l'encant de fer servir la bicicleta i, per tant, de deixar-se el cotxe a casa i no contribuir a la polució que fa de Barcelona una ciutat francament apestosa en la qual cada cop costa més viure.

Les mentides sobre la crisi ecònomica

Fins quan negarà en Zapatero (i els membres del seu govern) la crisi econòmica? El sector immobiliari ha fet, o està fent un pet com una aglà, i de retruc la ballem tots. El nombre d'aturats creix més cada mes, l'índex de preus al consum s'acosta al 5% i l'economia s'alenteix (cada trimestre es corregeixen les expectatives de creixement del PIB a la baixa).

Tot plegat, prendrà quotes ridicules quan a primers de Març, en plena campanya i a pocs dies de les eleccions, es publicaran les xifres de l'atur i la inflació de Febrer... s'atreviran aleshores a seguir negant la recessió? Sincerament si ho fan, no podré deixar de pensar en no se quin ministre de l'interior que negava l'autoria islamita.

Negar la crisi és regalar al PP el plaer d'augurar-la i anunciar-la, quan en canvi ambdós en són co-responsables. Des de l'oposició o des dels seus ajuntament i comunitats autònomes no han aplicat cap política econòmica que no sigui la receptada pel pensament únic imperant. Que és anem fent la viu-viu mentre la gallineta dels ous d'or aguanti, després ja veurem, fins i tot potser no arriba a rebentar mai, t'imagines? Visca el totxo i l'especulació.

Us recomano un parell de post sobre el tema d'en Marc Vidal: Catastrofistes VIP i Aquells que reien ara ploren.

Zapatero ha perdut les eleccions, Rajoy serà president

Sí, nois, aquest és el titular que llegirem el proper dia 10 de març a la premsa i les explicacions seran ben senzilles però variades.

Factors estructurals (legislatura). Primer, la previsiblement alta abstenció que esdevindrà en alguns llocs com Catalunya afavorirà clarament al Partit Popular, que comptarà amb un electorat molt crispat, mobilitzat i convençut de dur l’alternança a la Moncloa. Segon, es fracassarà en construir un discurs que sedueixi als indecisos (el ‘centre’), davant la feblesa experimentada pel govern davant les qüestions claus al llarg de la legislatura: reforma dels estatuts, política antiterrorista, reforma de l’educació, etc. Tercer, es mantindrà l’estabilitat del vot en els reductes del Partit Popular, on no s’haurà estat capaç de reestructurar una oposició al discurs hegemònic: València i Madrid són els dos exemples més importants. Quart, hi haurà crisi de vot en àmbits territorials especialment marcats per decisions incomprensibles des del govern: destaquen, Catalunya i Navarra. I cinquè, s’ha trigat massa en corregir els desequilibris mediàtics, en una situació de dominància clara, si més no ideològica, dels mitjans afins al Partit Popular.

Factors conjunturals (campanya). Primer, una campanya nítidament espanyolista i patriòtica del Partit Popular, davant la qual no hi ha un discurs progressista més pluralista, ni energia per contenir la 'lepenització' o 'sarkozytzació' del discurs de dretes, visible tant al Partit Popular com a Convergència i Unió. Segon, la desconnexió dels discurs de campanya socialista de les necessitats, els interessos i el sentit de justícia social dels ciutadans vinculats a les esquerres: pensem en el retorn dels 400 euros i la política de xecs, en la subhasta de les inversions en infraestructures, la manca de resposta davant qüestions com el dret a l’avortament i l’eutanàsia ... Tercer, la incapacitat de generar alternatives des d’altres forces d’esquerres, quantitativament rellevants pel que fa a vots i escons. I quart, la disposició de la dreta nacionalista (Convergència i Unió, Partit Nacionalista Basc) a assolir acords amb el Partit Popular.

Ens llevarem, doncs, el dia 10 amb el mal sabor de boca de tenir a Rajoy com a president, a Manuel Pizarro de ministre d’Hisenda i qui sap si amb Acebes de candidat a Interior. Em pregunto, serà Gallardón ministre? I Duran?

Bé, però de moment això encara no ha passat. Potser no he estat prou sincer amb vosaltres, però és un risc evident davant del hem anat veient fins ara. Està clar que quatre setmanes són temps suficient per per actuar contra aquest escenari. Però actuar significa moure’s. I què fareu per evitar-ho? Pensàveu quedar-vos a casa el dia 10? Pensàveu votar en blanc? Heu parlat amb els vostres propers de les eleccions? Sabeu què pensen fer? Esteu disposats a esmerar-vos per tal que vosaltres i els vostres no us quedeu en casa, no caigueu en el vot en blanc i no votin ni al Partit Popular ni a Convergència i Unió ni a Ciutadans, o esteu desmotivats?

Si esteu desmotivats penseu en Rajoy celebrant la victòria al costat d’Esperanza Aguirre i de Jose Mari Aznar, i tots somrient. Està clar que no han de passar, però, ara per ara, poden passar. I tots els esforços són pocs per evitar-ho.

Sí ministre, joint venture

Joint venture: aliança estratègica entre dos iguals per desenvolupar en un període limitat de temps (o no, ja es veurà) un projecte empresarial, social, polític, etc.

Des d'avui i fins a donar per tancades les reflexions post-electorals, aquest bloc s'escriurà a quatre mans. A Sí ministre podrem comptar amb la col·laboració d'en Yuanyu, l'autor de l'extint (tot i excel·lent) bloc "Esquerroscopi - L'esquerra a Catalunya" (aquells qui no el vau poder llegir en el seu moment us recomano que hi feu una ullada, delicatessen).

Yuanyu endavant, són tots teus...

PSC: Que ve el llop!!!

No m'estranya el desencís de l'ex-president Maragall. Els seus antics companys del PSC estan protagonitzant un espectacle ben galdós en aquesta (pre) pre-campanya. Només cal fer un cop d'ull a les ridícules promeses, que no se pas qui se les pot creure hores d'ara tenint en compte els antecedents de l'estatut, els papers de Salamanca, les rodalies, ect:

1) Invertir 12250 milions d'euros a la xarxa ferroviària (a compte del ministeri de foment i dit dies després d'aquesta altra promesa d'en ZP).

2) Publicar les balances fiscals.

3) Equiparar el sistema de finançament de Catalunya al concert d'Euskal Herria.

I per rematar-ho (una vegada més) el seu principal discurs, com es pot veure al seu cartell de precampanya, només gira al voltant de fer-nos por amb el Pp. Que ve el llop, que ve el llop...

Duran i lleida, més cartells

Aquest cap de setmana he vist un nou cartell-anunci (pre)electoral que m'ha deixat absolutament astorat. Segueix la mateixa estètica que els anteriors però amb un missatge desconcertant, si més no per a mi:

"A Catalunya se'ns respecta menys que abans. Això s'ha d'acabar."

Se'ns? abans? Tenint en compte que la frase la diu en Duran i Lleida, és clar que el "se'ns" fa referència a aquells qui es comptin entre els seus. El més curiós és que diu "A Catalunya", és a dir, que la gent com ell i els seus ja no és respectada com ho era abans a Catalunya. Però quan abans? suposo que deu voler dir quan governaven i eren decisius a Madrid.

Conclusió en Duran i Lleida ens demana el vot per que ell i els seus volen tornar a ser respectats a Catalunya com ho eren abans.

La pregunta que em faig és ¿no us sona una mica a cosa nostra tot plegat?, i encara me'n faig una altra ¿i a mi de que em serveix que en Duran i els seus tornin a ser respectats? i una darrera ¿i si no s'acaba què passarà?

Lo rei Jaume, fets i paraules

En commemoració dels 800 anys del naixement del rei Jaume I, se'ns dubte part imprescindible de l'imaginari de Catalunya, del País Valencià i de Ses Illes. Lo nostre Rei, un home de fets, paraules i estratègia.

417. E respos aquel sarrahi que graya a Deu e a nos la bona paraula que nos los deyem: e aytal esperança hauien en nos car ben hauien hoit dir que aquels que en nos se fiauen quen eren segurs, e que nols ho trencauem, ans los ateniem ço quels -428- prometiem. E dix que nos los enuiassem homens quals guiassen, e irien la: e puys que dirien a la aljama les bones paraules que nos los hauiem dites, e puys uengren a nos. E aixi anaren sen, e comptaren a la aljama ço que nos los hauiem dit. E can aço hagren feyt tornaren a nos, e comptaren nos ço que hauien parlat lains. E nos dixem a aquel sarrahi, Mahomet per nom, que nos uoliem parlar ab ell: e tiram nos a vna part ab ell, e pregam lo que fos curos de nos, e nos dar li hiem per part la heretat que ell hauia en Helx, tant que tots temps ne ualria mes ell e son linatge: e que tenria per nos la uila e totes les rendes, e puys per en Manuel. E teniem ·CCC· besants amagats, e matem los li per la manega de la almexia, e fo pagat de nos, e promes nos en sa ley quey faria tot ço que fer hi pogues a nostre pro, e hauia fiança en Deu queu acabaria: e anassen.