Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESPANYA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ESPANYA. Mostrar tots els missatges

29 de setembre 2008

Lluís Companys, l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

El 15 d'octubre farà 68 anys de l'afusellament del president de la generalitat durant els darrers anys de la república i la guerra Lluís Companys i Jover. Avui se'n farà un acte de desgreuge amb la participació d'autoritats franceses i alemanyes, qui demanaran disculpes per una deportació que va vulnerar els tractats internacionals. Ni tant sols han declarat nul el judici que el va condemnar a mort.

Lluís Companys i Jover
A les acaballes de la guerra amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona, el president fugi cap a França amb el lehendakari José Antonio Aguirre primer a Perpinyà i després a Paris. Romangué a França tot i el risc que representava per la seva vida per seguir al capdavant de la generalitat a l'exili i per mantenir-se al costat del seu fill, qui patia una malaltia mental. Detingut en una operació orquestrada per les autoritats franceses i la gestapo, fou entregat a les tropes franquistes a l'estiu de l'any 40. Els càrrecs: "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Jutjat per un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals fou condemnat a mort.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

25 de setembre 2008

En Zapatero m'espanta

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

L'optimisme de Zapatero ja no em fa gracia, directament m'espanta. Aquest cap de setmana el teníem a New York xerrant al fòrum de lideratge mundial (sic) i ha dit el següent:

1. Espanya compta amb el sistema financer més sòlid del món

2. Aviat recuperarem (Espanya) el camí del creixement del 3%

3. I així com em superat a Italia en renda per càpita, en tres o quatre anys superarem a França.

M'espanta, a mi aquest tio m'espanta. Es passa tota la pre i la campanya electoral negant la crisi, de fet no l'ha reconeguda fins fa quatre dies i ara ens bé amb aquestes contes de fades. Potser és pensa que els actius económics d'espanya són en "Rafa", "los chicos del basquet" i "la roja". Atenció a les dades la atur i creixement económic que és publicaran en les properes setmanes. Ens prenen per idiotes.


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

21 de setembre 2008

Executiu, legislatiu, judicial... i un bé negre!

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

La separació de poders entre l'executiu, el legislatiu i el judicial emana de la prevenció. El poder és temptador, i tot home/dona o institució que té poder pot sentir la temptació d'abusar-ne. D'aquesta manera el poder és controlat pel mateix poder. Ara bé ja fa temps que l'executiu (el govern) i el legislatiu (el parlament) és confonen, especialment durant les majories absolutes, doncs els partits voten les lleis en bloc sense fissures ni dilacions. Però quan no hi ha majories absolutes, el marge de millora que té el legislatiu respecte les propostes de llei de l'executiu (o del partit que controla l'executiu) és tan minso, a resulta de la polarització dels resultats electorals, que fa riure pensar que són poders realment independents. Així doncs només ens quedava com a veritablement independent el poder judicial. Lamentablement aquesta independència poc a poc ha anat desapareixent. En els cinc darrers anys l'espectacle del l'estatut i el debat sobre la reelecció tant dels membres del consell del poder judicial, com del tribunal constitucional ha deixat clar que la dependència sobre els partits és absoluta. Així doncs surten escollits aquells qui són simpàtics a les executives dels partits de torn, arribant a l'extrem de sentir dir a algun polític referint-se a un dels membres escollits com "un dels nostres", tal i com si es tractés de la mateixa màfia.

Desapareguda la independència, doncs els tres poders beuen de la mateixa font (la dels partits polítics), el sistema democràtic deriva cap a una partiocràcia on són les executives dels gran partits qui treuen o posen presidents, jutges o parlamentaris en funció de la seva fidelitat. Un sistema on la independència i la iniciativa és penalitzen amb l'ostracisme i l'atur en els pitjors dels casos. Les llistes tancades en són un altre exemple, cada quatre anys votem entregant un xec en blanc a unes sigles que responen cada cop més als seus interessos i estratègies, deixant de banda l'ideari quan cal.

Després de 30 anys de democràcia perquè no avancem més? Perquè no es prenen mesures per si més no intentar preservar la independència dels poders? Perquè no avancem cap un sistema amb llistes parcial o totalment obertes? Perquè no podem escollir els jutges, si més no els dels més alts tribunals? Perquè no un sistema presidencialista on l'executiu i el legislatiu prendran més distancia? Em sap que greu que tot això, adient o no, no sigui ni tant sols un tema de debat. L'empobriment democràtic sembla que no preocupa el més mínim.


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

02 de setembre 2008

Zapatero entre el cinisme i les mentides

Aquest matí ens llevarem amb alguns titulars que diran que en Zapatero ha dit que Catalunya té raons per exigir un nou finançament. Ha reconegut en una entrevista a T5 que la pressió demogràfica és molt gran i que aquesta té efectes negatius sobre la qualitat de l'educació, la sanitat i la política social a Catalunya.

Ai las i tant que tenim raó, però no només això a més tenim una llei (aprovada pel congres i el senat espanyols) que ho diu. Lamentablement el discurs mig pedagògic, mig caritatiu d'en ZP arriba tard i no podrà contrarestar la cançoneta que diu que els catalans som uns insolidaris i que no aportem pas tant a les arques de l'estat.

Quina colla de filibusters!!!

30 d’agost 2008

Finançament: caixa o faixa?

La frustració, segons el grec, és l'estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Així doncs peus a terra que això del finançament no pinta bé. Val a dir que l'acord entre els dos governs és peremptori, la generalitat és impossible que es quedi sense finançament. Serà nou? serà satisfactori?

Fins avui l'actitud del govern espanyol és fatxenda i autoritària, sembla que en Solbes hagi decidit fer seu el "antes partía que doblá" de la nostra estimada Maleni. Se saben propietaris de les terres i els doblers, i no estan disposats a donar el braç a tòrcer. Davant però tenen les forces catalanes, més o menys unides, mirant-se de reüll, capitanejades per un PSC més o menys decidit, més o menys ferm.

Quan és va negociar el text estatutari aquest va rebre un munt de retallades, recordem el ribot d'en Guerra, i per tant ja es va negociar. Ara l'estatut és una llei però se'ns demana, no perdó, se'ns exigeix que tornem a negociar, de fet és molt pitjor, ens volen imposar un sistema de finançament.

Així doncs aquest assumpte del finançament clama al cel i a hom li vindrien ganes de cridar un caixa o faixa dels grossos. Aquest però no pot ser pas el camí. Cal possar-se mans a la feina i a negociar de nou. Amb Espanya, o potser en política, és el conte de mai acabar.

M'agradaria però sentir en Castells en veu dels partits catalans explicar la nostra proposta, consensuada prèviament entre tots. L'estatut parla de la bilateralitat, de l'actualització quinquennal, de la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat però no concreta més que una data que ja és caduca.

02 d’agost 2008

AENA: mismos perros distintos collares

Canviar-ho tot per a que res canvii. Aquesta és la tàctica del govern de l'estat per actualitzar la gestió i administració dels aeroports. La proposta presentada avui solemnement per vicepresidenta de la Vega i la nostra estimada Maleni, no només manté el model centralitzat de gestió, cas absolutament insòlit als països desenvolupats, sinó que a més inicia un sucós procés de privatització.

En això dels aeroports TAMBÉ ens espera un futur d'allò més engrescador. Aquest govern "amic" cada dia és més deslleial.

23 de juliol 2008

Finançament, compte enrera

La disposició final primera de l'Estatut de Catalunya diu en el seu primer punt:

1. La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI.

L'estatut és vigent des del 9 d'agost de 2006, per tant el dia 9 del mes vinent s'esgotarà el termini de dos anys per a l'aplicació dels preceptes del títol VI, que és el del finançament de la Generalitat (articles 201-221). En aquest títol es parla de coses tan interessants com ara la bilateralitat (art. 210), l'actualització quinquennal del sistema de finançament (art. 208) o bé la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat i anivellament (art. 206).

Són les lleis espanyoles paper mullat? És clar que no i donat que l'estatut de Catalunya té rang de llei orgànica el seu incompliment és un delicte. Algú s'anima a dur al govern espanyol als tribunals per saltar-se la llei?

Mentrestant felicitar la fermesa del conseller Castells i animar als partits del govern d'entesa i a CiU a mantenir la unitat en aquest tema, i a no fer una vegada més el préssec tancant acords d'amagatotis o dient una cosa aquí i votant-ne una altra allà.

Ah i suggerir al PP que prengui nota i que descobreixi que fàcil és aturar l'Estatut, que no cal ni enviar-lo al tribunal constitucional, (o potser sí) només ignorar-lo i avall que fa baixada o tal dia farà un any, o dos.

15 de juliol 2008

Misèries de la grandesa

Avui la Vanguardia publica que el Rei ha concedit a Javier Godó, Comte de Godó, la dignitat de Grande de España. Aquest títol, que ja no comporta els privilegis del passat, és distingeix per ser el més alt reconeixement de la noblesa espanyola. El seu titular i el seu primogènit seran mereixedors del tracte d'Excel·lentíssims senyors, i els altres fills d'Il·lustríssims senyors. Amb tot però la seva concessió esta reservada a aquells qui s'han distingit per un suport abnegat a la corona, i a fe de Déu que la Vanguardia si per alguna cosa s'ha distingit els darrers 30 anys és pel seu suport incondicional a la familia en qüestió.

Recordo que algú em va explicar una vegada, que la segona esposa del Comte de Godó tenia l'obsessió de ser nombrada marquesa per evitar haver de fer tantes reverències en els actes socials (especialment davant l'Esperanza Aguirre que resulta que també és Grande de España). Aquest títol li haurà solucionat el seu problema?

Sort que la premsa és lliure i independent, i un bé negre! Visca la república!

30 de juny 2008

L'altra crosta nacionalista

La "roja" ha guanyat. Sento una gran enveja sobretot perquè la meva, la quatribarrada, no hi ha manera que la deixin jugar més que un o dos partits de costellada a l'any. Però també alegria pels jugadors de la "roja" (que vulguis o no són els que veiem jugar cada diumenge) que s'ho han currat i han jugat prou bé en aquesta Eurocopa, i és clar també pels amics a qui la "roja" els mola que són uns quants (tot i que sé postivament que us mola més la rojigualda amb un toc moradet).

A més a més aquesta victoria pot ser una gran aportunitat per fer aflorar un sentiment nacional espanyol (en aquells que el tinguin) sense les estridències habituals a la que ens té acostumats la dreta espanyola. Un nacionalisme espanyol més modern i democràtic, menys torero i guardiacivilista. És molt trist que les escencies de la patria mantinguin els clitxes del franquisme i ja va essent hora que la dreta deixi de monopolitzar determinats símbols.

Lamentablement però aquest canvi que sí sembla que s'hauria donat a peu de carrer, no ha arribat als mitjans de comunicació. L'espectacle que ens estan servint la crosta nacionalista passa per un totum revolutum amb competicions de patriotisme exacerbat, insults i desqualificacions per als qui no compartim "la pasión común" i fel·lacions en sèrie a la familia reial (sens dubte els grans artífexs de la victoria, el gol el va marcar el mateix Juanca, oi?). En tot cas i segurament, res fora del que deu ser habitual quan un país després de tant de temps, guanya una competició com aquesta. Ves a saber les burrades que es van arribar a dir la nit i els dies després de Wembley a casa nostra. Ja se sap, als mitjans (especialment en qüestió d'esports) hi ha més testosterona que neurones.

24 de juny 2008

Il sorpasso e il freno

Durant la passada campanya electoral se'ns va dir que de crisis res de res. Avui, tot just tres mesos després les coses han canviat tant, que el govern espanyol amb el seu president al cap davant, ha de sortir al pas anunciant un pla de mesures per aturar una greu crisis. Perdó, ara en diu "frenazo".

Per sort, Espanya ha passat de quarts eliminant a Italia i el PIB espanyol del 2007 se situa 6 punts per sobre del d'Italia. Visca espanya, l'opi i la macroeconomia. Cada dia més rucs, i els rics més rics i els pobres més pobres.

Nota: Després d'unes setmanes de semi-vacances a ses Illes, tornem a la carrega.

13 de març 2008

En Zaragoza és cec, sord i ruc... o se'l fa.

En Zaragoza, cap de campanya del PSC en aquestes darreres eleccions i secretari d'organització del partit, va dir ahir a la Vanguardia que això del català emprenyat és una "ficció de columnistes".

Els dels PSC estan tan exultants amb el bon funcionament de la seva màquina electoral que no se n'adonen o no volen adonar-se ni del que és més obvi... han guanyat gracies al discurs de la por i no pas perquè Catalunya sigui optimista o no estigui emprenyada.

El malestar del poble vers la política és un fet, només cal fer una ullada a l'evolució de l'índex de satisfacció política (ISP) publicat pel centre d'estudis d'opinió el passat mes de gener (punxeu sobre les imatges per engrandir-les).

Evolució de l'ISP en una escala de -11 a 11.






Evolució de l'ISP en percentatge

12 de març 2008

Uns altres resultats són possibles

Hem explicat per activa i passiva que el tòpic "la llei electoral afavoreix als nacionalistes" no és del tot cert, o en tot cas no a tots els nacionalistes, ni de la mateixa manera. Sobre el que no hi ha dubte, i ningú diu, és que afavoreix sobretot al PSC-PSOE i al PP.

Uns altres resultats són possibles amb una llei electoral que respecti la màxima d'una persona un vot, que entengui l'estat espanyol com una circumscripció única i fixi el tall d'accés al congrés a l'1% dels vots per ser sensible a les minories.

Aquests altres resultats per aquestes darreres eleccions són els següents:



Com podeu veure algunes forces nacionalistes o regionals quedarien fora del congrés, aquest el cas de NA-BAI, BNG o CC i d'altres perdrien algun diputat com és el cas de EAJ-PNV. Comptat i debatut set diputats. Atenció però que passa amb el PSOE i el PP, el primer perdria set diputats i el segon quatre. Més o menys els que guanyaria IU i un de propina que se l'enduria ERC.

10 de març 2008

La Catalunya poruga

No puc afegir gran cosa a l'encertat anàlisi d'ahir d'en Yuanyu, potser un profund sentiment de derrota. Els resultats són decebedors.

Decebedors perquè no ha guanyat la Catalunya optimista que pregonen els socialistes, sinó la Catalunya poruga. Aquella que té tanta por del PP que juga al mal menor i al vot útil encara que es digui Bono, Maleni o Clos (per citar-ne alguns).

Decebedors perquè IU pràcticament desapareix tot i rebre més de 900,000. La llei electoral es terriblement injusta amb aquest partit. Recordem una vegada més les mentides d'una llei electoral que si respectés la màxima d'una persona un vot, els donaria 14 diputats (justament els que tenen de més el PP i el PSOE).

En tot cas, com deia avui en Partal al seu mail obert, calma i parlem-ne perquè l'òstia de les esquerres del nostre país tot i que alguns la vulguin negar cal llegir-la i analitzar-la detingudament. De moment ERC pren la iniciativa amb la dimissió d'en Puigcercós i amb l'avançament del congrés al mes de juny. Perilla el tripartit? No em voldria precipitar però entenc que tan ICv-Eua, com ERC necessiten marcar perfil propi i allunyar-se del PSC. Una complicada missió mentre segueixin a la Plaça Sant Jaume.

09 de març 2008

Les eleccions en sis punts


1.- Quan ja s'acaba el recompte, sabem que Zapatero tornarà a governar a Espanya, amb cinc escons més que la darrera legislatura.
2.- La clau de la victòria és la tendència a conservar el vot a la major part de l'Estat i els èxits en terres nacionalistes: quatre escons més a Catalunya i un a Euskadi. Retrocedeix en canvi en feudes del PP tant rellevants com Madrid o la Comunitat Valenciana. El graner català del PSC torna a funcionar a tota màquina i expropia molts vots a les altres esquerres.
3. La principal victòria correspon, tanmateix al bipartidisme: si el PSE puja en cinc escons, el PP ho fa en altres cinc, un dels quals és a Lleida. Entre d'altres víctimes, desapareix de la cambra la Chunta Aragonesista i Euskal Askatasuna, i s'estrena Rosa Díez.
4.- La desfeta d'Esquerra Republicana és brutal. Només tindrà tres escons, un a Girona i dos a Barcelona. L'escó de Lleida passa incomprensiblement al PP, qui no aconsegueix malgrat tot bons resultats, mentre que el PSC s'acaba apropiant del segon de Girona, tot evitant-se el risc que també l'agafès el PP, i del de Tarragona, on el daltabaix és notable (al voltant del 50% dels vots). Tampoc se salva el tercer de Barcelona, que passa a engrossar la bossa del PSC.
5.- Si ICV probablement perdi 1 i la desfeta d'Izquierda Unida és total i definitiva, en no salvar-se més que el propi Llamazares i caure tant el diputat valencià com el segon de Madrid, tot instal·lant una situació de crisi irreversible. Les conseqüències sobre l'espai de l'esquerra del PSOE a Espanya esdevenen imprevisibles i, presumeixo, se solucionaran per la confrontació, malgrat les urgències de Llamazares per anunciar que no serà candidat a coordinador.
6.- Els nacionalismes queden fora de joc en l'esquema estatal. Els equilibris de la cambra permetran a Zapatero governar sense pactes de legislatura, alternant els recolzaments en funció de les circumstàncies. Més encara considerant que CiU , després de la victòria del PSC, no té res a fer respecte a allò que realment li interessa.
Crec, en definitiva, que si bé no estem davant del pitjor resultat imaginable, si que ens trobem en un escenari molt delicat i de resultat imprevisible a mig termini. Què passarà amb IU? Quina reflexió estratègica farà ERC? I el més important:
Pot estar en perill el govern d'entesa, en funció de quina sigui la reflexió d'ERC?

07 de març 2008

El sondeig del Periòdic d'Andorra serveix per eixugar-se el cul

Ja ens van avisar que necessitaven "tensión". Doncs aquí la tenim i fins al final en forma de sondeig re-cuinat que al matí et diu que el PP està a un punt i mig del PSC-PSOE i a la tarda a tres punts i mig. Demà que dirà? que el PP està mig punt per sobre del PSC-PSOE. Au va, au va, au va... aneu a cagar!

Fa basarda el mal ús que fan de l'estadística. S'investeixen de ciència traient quatre números, un pastisset de colors i dient-nos la intenció de vot és aquesta, la directa aquesta altra, la estimada, la fidelitat, l'evolució, la tendència... collonades.

Amb una mostra de 600 persones per estimar un paràmetre poblacional amb un interval de confiança del 95% tens una precisió del 4%. Què vol dir això? Senzillament que si repetíssim el sondeig 100 vegades en 95 el valor resultant podria estar entre el 37,5% i el %45,5 pel PSOE i entre el 35% i el 43% pel PP. És a dir com si no ens diguessin pràcticament res perquè els nombres es sobreposen. Per aconseguir estimacions realment precises haurien de fer enquestes mínim amb 4000 persones o aplicar d'altres tècniques menys potineres.

Per cert que per rematar-ho a la tarda han sumat 300 enquestes a les 600 anteriors, brillant idea, i abracadabra els resultats han estat uns altres. El titular de la tarda deia:"Zapatero sale del bache". Per pixar-s'hi, ens tracten com si fóssim imbècils.

Nota final: el Mundo s'ha apuntat a la moda i n'ha publicat una altra a través del The Times. Els resultats s'apropen força als presentats a la tarda (després de l'aparició de les 300 enquestes) pel Periódico. Només balla una xifra, el Mundo preveu una participació del 70%-75% i el Periódico del 68%. Quina colla de trinxeraires. No us deixeu enredar.

05 de març 2008

Ep! No ens oblidèssim pas del senat

Què és el senat? La constitució diu que es tracta de la cambra de representació territorial. A l’hora de la veritat és una espècie d’entelèquia burocràtica pendent d'una reforma que no arriba mai, on de tant en tant s’hi pot parlar Català (interesant article sobre el senat a la revista El temps nº1236)

Qui es presenta al senat? Els partits que actualment formen el tripartit es van començar a entendre l’any 2000 presentant-se plegats al senat. L’experiment va rebre el nom de l’Entesa Catalana de Progrés i encara dura.

Com es vota al senat? S’agafa la papereta (bé de fet la paperassa perquè és prou gran) color salmó i s’hi fan com a màxim tres creuetes, s’ensobra i cap a l'urna. Les creuetes poden ser a qui ens plagui.

Com que podem triar, m’interessa saber qui són aquests que es presenten per l’Entesa a Barcelona:

La nº1 és la Maite Arqué i Ferrer del PSC. La mateixa que es va presentar per alcaldessa de Badalona el maig passat i que va guanyar amb uns resultats lamentables. Tot i així el consistori la nombrà alcaldessa el 16 de juny de 2007 amb el suport de CiU i ERC. Uns dies abans el 5 de juny la senyora Arqué deixava aquestes boniques paraules d’agraïment i de promeses de futur als seus electors des d'un web que encara és consultable:

“Vull destacar, també, que com a alcaldessa en funcions, i si en sóc novament escollida, continuaré treballant per enfortir la nostra democràcia local. El 46,08% d’abstenció posen de manifest un distanciament de la ciutadania respecte els partits polítics i els seus candidats i candidates.”

Nou mesos més tard deixava l’ajuntament per encapçalar la candidatura de l’Entesa al senat. No se pas que fareu però jo, com que podem triar, no la penso pas votar. Fins als nassos de tan cinisme.

Els altres dos candidats a senador per l’Entesa són:

Isidre Molas i Batllori, del PSC, per mi un total desconegut, més detalls sobre la seva biografia aquí. Fa cara de bona persona però vistos els antecedents... no sé pas si el votaré.

Finalment en Jordi Guillot i Miravet, no calen presentacions, parlem dil capo, el secretari general d’Iniciativa. Podeu llegir el seu bloc aquí (lamentablement no accepta comentaris).

Dit això accepto suggeriments per a l'un o dos vots que em sobren pel senat.

04 de març 2008

Catalunya, fem números circumscripció per circumscripció

El cas de Girona és flagrant. Un bon resultat d'ERC pot tornar a deixar el PP, com al 2004, sense cap diputat. Poca broma que representaria treure's del damunt a l'Alícia Sànchez-Camacho (perla nº1 i nº2 i nº3,). Tot passa per treure entre 80 i 90 mil vots depenent de la participació (el 2004 en va treu 86,482).

A Lleida el 2004 el PP també és va quedar sense escons per un estret marge de 370 vots en favor dels socialistes. Hi ha quatre escons en joc. PSC-PSOE, CiU i ERC semblen tenir garantit el seu escó. La batalla vindrà pel quart diputat que quedarà en mans de CiU, el PSC-PSOE o bé el PP. Glups!

A Tarragona les coses semblen bastant dades i beneïdes. Tots els partits (exceptuant ICv-Eua que és molt lluny dels escons) tenen garantit un escó i els socialistes dos. Només hi haurà una pugna entre el PSC-PSOE i CiU pel sisè escó i la cosa anirà per dos o tres mil vots amunt o avall.

A Barcelona la batalla es presenta més cruenta, en joc hi ha 4 o fins i tot 6 escons, en funció de la participació, que teòricament se'ls repartiran PSC, PP i CiU:

ICv-Eua si repeteix el resultat de les anteriors municipals (uns 200,000 vots) tindria assegurats (fins i tot amb un escenari d'alta participació) dos diputats.

ERC per assegurar-se tres diputats (i només perdre'n un) hauria d'acostar-se als 300,000 vots (a les darreres municipals en va sumar 200,000 a la província de Barcelona) i als 450,000 per repetir l'espectacular resultat del 2004, difícil, molt difícil. Apostaria pel tercer però no pas pel quart.

El PP pot tenir el sisè diputat a tocar dels dits, caldria però que tornés als resultats del 1996 o del 2000 on va passar del mig milió de vots. També prou difícil.

CiU per la seva banda podria arribar al setè o fins i tot al vuitè diputat si fos capaç de mobilitzar les seves bases com en temps passats, quan la coalició arribava aglutinar a la província de Barcelona més de 800,000. Essent realistes però si es planten sobre els 700,000 vots ja poden donar la campanya per amortitzada i resar perquè els socialistes guanyin sense arribar als 165 escons. Aleshores podria ser que tornessin a tenir la clau de la governabilitat.

Finalment el PSC, la gran incògnita. Tot passa per endevinar el comportament del graner del Baix Llobregat. La meva sospita és que aquest graner és inesgotable i ho aguanta tot. Per tant ens podem esperar un resultat que superi el milió de vots i en resultin entre 12 i 14 diputats.



Una darrera reflexió. El vot realment útil per cadascú és aquell fet des de la consciència i no pas des de la por. Voteu allò que us plagui independentment d'aritmètiques electorals. Sigueu coherents fins on pugueu amb el vostre ideari i creences.

02 de març 2008

Perill, majoria absoluta a la vista

L'enquesta que pública avui el País (i la que publicarà demà la Vanguardia) deixa el PSC-PSOE a les portes de la majoria absoluta (més de 176 escons). A més a més el parlament espanyol, segons aquestes enquestes, estarà ocupat en un 90% per diputats socialistes i populars. Més que mai cal aturar l'aplanadora del bipartidisme.

Al partit socialista no se'l pot deixar governar sol. Té una tendència natural al centralisme i a les polítiques econòmiques de caire liberal. Li agrada baixar impostos, privatitzar de tot, oferir xecs regal, oblidar la història, aplaudir la monarquia i fer promeses que després no és capaç d'acomplir. Només una bona estirada d'orelles des de l'esquerra els pot fer reaccionar.

01 de març 2008

La caiguda d'Esquerra Republicana de Catalunya


Avui El País Digital anuncia que l'enquesta que publicarà demà augura la caiguda de fins a tres escons d'Esquerra i preveu l'increment de representació del Partit Popular a Catalunya. Per part meva, ja fa dies que estic fent números sobre qui pot treure què a Catalunya i estic bastant d'acord amb aquest càlcul, així que anticipant-me passo a exposar el meu punt de vista i demano disculpes per ocupar tant espai en aquest blog darrerament (paciència!).

Recordareu que ERC va experimentar un increment molt i molt substancial les darreres eleccions, aupada en l'antiaznarisme, i que li va suposar vuit escons, 4 a Barcelona, 1 a Lleida, 1 a Tarragona i 2 a Girona. Posteriorment, els resultats dels comicis han estat molt pitjors, tant en el cas del Parlament com de les Municipals. Sense voler entrar en xifres per no allargar-me, a les autonòmiques li van deixar de votar un 25% d'antics votants i un 20% a les municipals. Arribem d'aquesta manera a un escenari delicat per ERC, en el qual penso que no està ajudant res una aposta en campanya tan clara per l'independentisme com a lema principal, atès que ni de bon tros van ser tan sobiranistes aquells que van votar ERC en els seus moments àlgids. S'equivoquen, penso, els caps pensants d'ERC, en fer aquest plantejament pensant en l'èxit de les manifestacions sobre el dret a decidir, i d'aquí poc més d'una setmana, s'ho trobaran.

Sigui com sigui, el cas és que aquesta pèrdua de vots irreparable de cara a les generals es cobrarà bones víctimes. La més evident a Girona, on el pes que conserva el PP farà caure el segon diputat fàcilment. Ells ho saben i per aquest motiu encapçala la llista Alícia Sánchez Camacho. El risc es prou alt com per tal que circulin vídeos com aquest , però no entenem perquè ERC i ICV no opten per coaligar-se en aquesta circumscripció. En canvi els diputats de Lleida i Tarragona, sense una gran debacle, es troben força protegits. I si mirem Barcelona, recordarem que ERC va obtenir 4 escons amb 428.000 vots. Cal dir que aquesta és una xifra àmplia per aconseguir 4, no ajustada, però no prou àmplia per evitar pèrdues amb retrocesos de les característiques que s'han anuciat. En aquest sentit, el retrocés mínim esperable seria fins als 342.000 (20%), una quantitat de vots que no donaria el quart però asseguraria almenys el tercer, hi hagi la participació que hi hagi, o fins i tot el quart amb molt poca (poc més del 50%, però jo auguro una participació del 68-70% i si no fos així, tampoc crec que ERC obtingués tants vots). Aquest escó crec que passaria, a més a més, a CiU, que és la força que més proper es trobava i que ja sabem que no està perdent tants vots com les esquerres catalanes.

Per tant, són aquests dos que segurament cauen, però... per què EL PAIS parla de tres? Senzill, perquè deuen pensar que poden perdre el tercer també per Barcelona. Analitzem-ho. Heu de tenir en compte que a Barcelona els darrers cocients es ressolen, en cas d'haver una participació acceptable, amb una xifra sensiblement superior a 80.000 amb participació mitjana o al voltant de 90.000 si la participació és alta. Això que vol dir? Que ERC necessita entre 80.000x3 y 90.000x3 per assegurar el tercer, és a dir, entre 240.000 y 270.000 vots a Barcelona (més a prop de la segona xifra que de la primera, si anem a superar el 70%). A les autonòmiques va obtenir 280.000, però a les municipals, només 200.000. Per tant, ni de bon tros es troba aquest escó assegurat, però jo crec que la millor referència és la xifra autonòmica i que amb aquest contingent de vots, no crec ni que el vot útil faci el fet, ni que la crida independentista faci tan de mal. I també està clar que el resultat de les municipals no dóna cap símptoma que perillin els escons individuals de les altres tres provínicies.

Pronòstic, doncs, ERC 6 diputats, 3 a Barcelona i 3 a la resta. Retrocés de dos que passen a CiU i PP respectivament, i si finalment cau el tercer de Barcelona, PSC i PP se'l disputarien. En tot cas, recordeu: en aquest escenari de perills, el vot a ERC es palesa clarament útil.

Proper capítol: 'Per què el PSC aguantarà el tipus a Catalunya'. O 'Per què ICV conservarà els dos diputats'. O tots dos alhora!