Amadeu Casellas

Amadeu Casellas després de més de vint anys a la presó, duu 71 dies de vaga de fam per exigir el seu alliberament o la concessió del tercer grau penitenciari i per denunciar el tracte que reben ell i els seus companys a les presons catalanes i de l'estat. Podeu llegir aquesta carta seva que avui s'ha fet publica.

A les presons hi tenim un problema i no es diu pas Amadeu Casellas. Amnistia Internacional ho ha denunciat més d'una vegada. El síndic de greuges també, només cal consultar la memòria de l'any passat i buscar-hi la paraula "penitenciaris". Fa esgarrifança. Hi tenim bèsties o persones a les presons de país? Algú potser dirà que persones bèsties, aleshores seria bo preguntar-se si el nostre sistema de presons ha d'estar regit per un esperit venjatiu o bé de reinserció.

La Veritat enrojola a Silvio Berlusconi i els seus ministres

A la sala on el president Silvio Berlusconi i els seus ministres fan les rodes de premsa, hi ha una reproducció del quadre de Giovanni Battista Tiepolo "La veritat revelada pel temps". Aquest quadre representa la "veritat" en forma d'una noia nua en braços d'un vell xaruc qui vol ser el "temps".

A les rodes de premsa el pit de la "veritat" quedava enquadrat just darrera els il·lustres mandataris de la nació italiana, i és clar algun llumenera li ha semblat que tan torbadora visió calia que fos corregida. Què se'ls hi ha acudit? Canviar l'orientació de les rodes de premsa dins la mateixa sala? Canviar de sala? I ca, perquè molestar-se, han tirat pel dret modificant lleugerament l'obra del mestre venecià: han ocultat el pit amb un decorós vel.

Em pregunto què els feia més nosa si la nuesa de la jove o la presència de la veritat. Quin deliri.

Algú sap resar?

Acabat el primer semester de l'any l'IBEX arrossegar una baixada del 21%. L'Euribor arriba al 5,4%. L'inflació a la zona EURO es planta al 4%, amb Espanya lider. El BCE és practicament segur que tornarà a pujar els tipus. La venda de cotxes ha baixat un 30% a Espanya, i un 44% a Catalunya. L'OPEP preveu que el preu del cru és dispararà a l'alçà (encara més?).

Mare de Dèu senyor la que ens espera tornant de les vacances, el que en pugui fer, perque amb els 200€ restants del ZP no n'hi haurà ni per pipes.

Els condicionants sociològics del postmaterialisme i la loteria

El centre d'estudis d'opinió (CEO) aquest mes de Maig va sortir de la seva letargia hivernal publicant un parell d'estudis. El primer ha tingut el ressò blogosfèric i mediatic habitual doncs es tractava de l'esperat baròmetre d'opinió política (BOP), on regularment es fa un pols a la situació política del país. El segon ha passat de puntetes (o en tot cas jo no he vist cap noticia relacionada) tot i tenir un títol realment cridaner:

"Informe sobre els valors a Catalunya: condicionants sociològics del postmaterialisme i els valors bàsics."

Espectacular, sí senyor! A mi hores d'ara encara em tremolen les cames. El seu contingut és una malgama de preguntes sobre diferents valors ètics, morals, social, etc. Us recomano una lectura detallada perquè hi ha algunes preguntes i respostes fora mida, tant per bé i com per mal és clar. Aquí us deixo un recull de perles:

1. El que necessita el nostre país és més justícia social per fer que el repartiment de la riquesa sigui més igualitari? Un 82,6% diu estar d'acord o molt d'acord.

2. Sóc favorable a un canvi en els impostos per a que les empreses i la gent amb més ingressos hagin de pagar hagin de pagar més del que paguen actualment? Un 77,4% diu estar d'acord o molt d'acord.

...aflora la Catalunya marxista?

3. En aquesta llista hi ha diferents grups de persones. Si us plau, podria dir-me’n algun que no volgués tenir-lo com a veí? (Multiresposta)
58,9% un drogadicte,
47,3% persones que beuen molt,
31,8% Gitanos
i un 21,3% cap dels anteriors (la llista incloïa a més dels esmentats: gent de raça diferent a la seva, persones que tinguin la SIDA, immigrants o treballadors estrangers, homosexuals, persones d’una altra religió, gent que viu en parella sense estar casada, persones que parlen un idioma diferent)

...o potser la racista?

4. Una persona hauria de viure com els seus amics i veïns esperen que visqui? 25,7% diu estar d'acord o molt d'acord.

5. Si una persona no té una opinió pròpia, el millor és seguir l’opinió de la majoria? Un 29,9% diu estar d'acord o molt d'acord.

6. Per què creu que en aquest país hi ha gent que viu en situació de necessitat? Un 26,4% diu per mandra i manca de força de voluntat.

...i per rematar-ho...

7. Crec que la vida és com una loteria? Un 60,3% diu estar d'acord o molt d'acord.

...i jo que em pensava que la vida era un tómbola.

Zaplana, do you understand?

L'Eduardo sap parlar francés, anglès o alemany? Ho dic per això de la nova feina, delegat de l'empresa Telefonica a la Unió Europea. N'hi ha que en saben un niu de buscar-se la vida.

Felicitats campeón!

Solbes, el gran mag de les fiances

En Pedro Solbes, ministre d'economia, ens va dir durant la campanya electoral (i mesos abans) que no hi havia crisi que tot anava bé i que el creixement previst per al 2008 era del 3,1%. Un cop guanyades les eleccions i sense treure un peu del ministeri ja ha corregit per tres vegades les seves apreciacions sobre el futur de l'economia espanyola, i tot que no parla obertament de crisi si que gosa dir que la crisi dels 90 fou molt més profunda. La pregunta pertinent és... què ha passat?

opció a) En Pedro Solbes ens va mentir durant la campanya electoral, pintant de rosa un futur més que negre.

opció b) En Pedro Solbes (i/o el seu equip) són una mica rucs i no han sabut llegir correctament la informació que els arribava per tot.

No tinc clar quina de les dues em desagrada més.

A propòsit d'això del Tibet, la Xina i el COI

És realment sorprenent la capacitat d'empatia que té occident per la causa Tibetana. Per allí on passa la torxa el merder està garantit. Raons n'hi ha i moltes però com n'hi ha per abraçar la causa dels Kurds, la dels Saharauis o d'altres. El Tibet però està voltat d'un glamour i una mística especial que el món de Hollywood i les gires del Dalai Lama s'han encarregat de potenciar.

A la Xina hi ha un règim dictatorial on els drets més elementals són trepitjats a diari. Podem recordar els fets de Tian'anmen i al repressió que vingué posteriorment o les fredes estadístiques que parlen d'entre 8000 i 10000 condemnats a mort cada any. Per tant la repressió cultural i nacional del Tibet només és la punta de l'iceberg i això ho sabem tots.

Quan varen començar les protestes el president del COI, Jacques Rogge, va demanar amb un cinisme desmesurat que no es barreges política i esport, que els jocs olímpics havien d'estar per sobre d'aquestes qüestions. Ridícul, ridícul tant en quan competeixen estats, ridícul tant en quan l'organització d'uns jocs es converteix en un aparador mediàtic per al país organitzador de mida planetària, ridícul tant en quan els principis rectors de l'esperit olímpic parlen, i en quins termes, de política:

"The goal of the Olympic Movement is to contribute to building a peaceful and better world by educating youth through sport practised without discrimination of any kind and in the Olympic spirit, which requires mutual understanding with a spirit of friendship, solidarity and fair play."

Sota l'opressió d'una dictadura com la Xinesa es pot viure de moltes maneres però difícilment seguint aquests principis. L'errada del COI ha estat una vegada més deixar-se seduir (o comprar) per interessos que són molt lluny dels principis de l'olimpisme.

Ara quan les protestes s'han intensificat i la Xina segueix essent la Xina, i ves que esperaven, el COI exigeix al govern Xinés que acompleixi el seu compromís moral amb els drets humans. Quina barra, compromís moral, a veure si es pensen que això cotitza a la borsa o es pot fabricar en sèrie d'avui en vuit.

Que plogui per l'amor de Déu

El conseller Baltasar s'ha encomanat a la Moreta perquè faci ploure “saps que sóc agnòstic, però si pots fer alguna cosa, fes-ho” es veu que li ha dit. Per la seva banda el cardenal Sistach ha escrit ad hoc una pregària per demanar pluja:

“Per la pluja, que ha de portar l’aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.

Temps ençà a Barcelona, quan la sequera s'allargava més del compte i ni pregant plovia, es disposava d'un darrer recurs diuen que infal·lible. Es tractava de prendre la imatge del Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i dur-lo en processó a coll i bé fins al port. Allí el carregaven en una barcassa i literalment el sucaven dins les aigües del port mentre el cardenal de la ciutat resava una pregària per demanar pluja per la ciutat. Tot un espectacle, que un bon dia es va deixar de fer arrel de la mort per ofegament d'un cardenal un poc maldestre que va caure per la borda en el moment culminant de sucar el cristo.

Tot i que m'encantaria veure el cardenal Sistach, acompanyat del conseller Baltasar, dins una barca posant en remull els peus del Sant Crist de Lepant prefereixo encomanar-me, i espero que el conseller també ho faci, a les sàvies paraules de l'ecòleg Ramón Folch (avui l'han entrevistat a a Vilaweb.tv).

Això farà un pet de cal Deu...

1. Cau la venda de cotxes com feia temps que no queia.

2. L'estat espanyol és el país on més va pujar l'atur durant el 2007.

3. Ja són 10 les immobiliaries que fan fallida.

1,2,3... botifarra de pagès.

Però a mi no em feu cas que jo sóc estadístic i només em dedico a recollir dades. Feu cas al ministre Solbes que diu que manté la previsió de creixement al 3,1%, per enguany, això sí "con claros riesgos a la baja". Mira que és de la conya aquest ministre.

Quan val votar al Bono de president?

La mesa del congrés està ocupada pel president de la càmara, per quatre vicepresidents i quatre secretaris. La forma d'escollir, segons el reglament de la càmara, els seus membres és la següent:

President del congrés: per majoria absoluta en primera volta o per majoria simple en segona volta.

Vicepresidents: es voten tots alhora i surten escollits aquells quatre que rebin més vots. Els secretaris s'escullen de la mateixa manera.

Donat que cada diputat té un vot, els resultats són fabes contades. Bono serà president, el PSOE tot just necessita alguns suports per fer-ho en primera volta i sinó ho farà en segona volta. Les quatre vicepresidencies podrien ser guanyades 2 a 2 pel PP i pel PSOE, de la mateixa manera que les quatre secretaries. Per sort hi ha la sana i democràtica tradició de fer entrar almenys quatre partits a la mesa i per tant els partits grans acaben donant suport (en forma de vots) als petits per que aquests hi puguin entrar.

Per què aquest interés per formar part de la mesa del parlament? La mesa és l'organ rector de la càmara i per tant el que remena les cireres de la institució legislativa. No cal oblidar però el sucós salari de catorce pagues mesuals que s'endú el president 13.857,14€, els vicepresidents 6.453,25€ i els secretaris 5.899,59€ a més d'un cotxe oficial i un portatil per cadascun d'ells (indeminitzacions, transports i dietes a part).

El PP ja ha dit que no renunciarà als quatre llocs que pot optar en funció dels seus resultats, així doncs el PNV i CiU ho tenen ben magre per formar part de la mesa sense fer un petit gest com podria ser votar a favor d'en Bono.

Sí ministre, joint venture

Joint venture: aliança estratègica entre dos iguals per desenvolupar en un període limitat de temps (o no, ja es veurà) un projecte empresarial, social, polític, etc.

Des d'avui i fins a donar per tancades les reflexions post-electorals, aquest bloc s'escriurà a quatre mans. A Sí ministre podrem comptar amb la col·laboració d'en Yuanyu, l'autor de l'extint (tot i excel·lent) bloc "Esquerroscopi - L'esquerra a Catalunya" (aquells qui no el vau poder llegir en el seu moment us recomano que hi feu una ullada, delicatessen).

Yuanyu endavant, són tots teus...

Bon cop de CAC

El CAC (consell de l'audiovisual de Catalunya) aixeca els colors al parlament de Catalunya i critica obertament els candidats a la CCMA (corporació catalana de mitjans audiovisuals) proposats pel parlament.

El consell posa en dubte que els candidats puguin exercir el càrrec amb la independència que la llei reclama, donat que pràcticament tots els membres tenen vinculacions amb partits polítics i molts han exercit càrrecs públics, o n'exerceixen actualment.

La nova llei de l'audiovisual, ens la van vendre com la quinta essència de la independència. Ben cert és que la llei millorava i de molt la vigent, però sobre la independència dels membres del consell que havia de regir la CCMA la llei tenia una sorpresa. I és que la llei en el seu article vuitè punt tres diu:

La condició de membre del Consell de Govern és incompatible amb la condició de membre del Parlament o del Govern, amb l’exercici de qualsevol càrrec d’elecció o designació polítiques, amb l’exercici d’activitats en les administracions organitzacions sindicals o empresarials.

Fantàstic, i en el punt quatre afegeix:

Els membres del Consell de Govern no poden tenir interessos directes ni indirectes en empreses audiovisuals, de cinema, de vídeo, de premsa, de publicitat, d’informàtica, de telecomunicacions o d’Internet, ni en qualsevol mena d’entitat relacionada amb el subministrament o la dotació de material o de programes a la cap mena de prestació de serveis o de relació laboral en actiu amb televisions o radios públiques ni llurs filials.

Brutal, però ja sabem que feta la llei feta la trampa, i el punt cinquè ho esguerra tot:

Si un membre del Consell de Govern es troba en algun dels supòsits d’incompatibilitat especificats per aquest article, disposa de tres mesos per adequar la seva situació a la que estableix la Llei. Si no ho fa, se’n produeix el cessament de manera automàtica.

En resum que els partits (TOTS) s'omplen la boca d'independència però alhora de la veritat fan el que els hi rota. Quina classe política més patètica.

Avui en Vicent Partal fa un excel·lent mail obert sobre el tema.

Gregorio López Raimundo

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.

Raimón. T'he conegut sempre igual (1973)

FREE BURMA!!!

www.free-burma.org

Reis, xecs i altres estupideses

En Mas, durant la campanya al Parlament de Catalunya, va prometre allò dels "xecs socials": 1000€ per cada fill i 4000€ a partir del tercer. Des d'aquest bloc, com em recorda el lector Cdecarabassa vaig criticar la mesura per electoralista i poc social.

No faig distincions i no només tinc clar que el xec que ofereix en Zapatero és 100% electoralista, si no que a més insisteixo en que això no és fer política social. Per fomentar la natalitat i donar suport a les famílies calen més escoles bressol públiques, uns serveis socials de qualitat i lleis que ajudin a conciliar la vida familiar i laboral. I per resoldre aquestes tres qüestions cal invertir diners en equipaments i ser valent alhora de legislar. La resta són duros a quatre pessetes o buscat la vida que jo no hi arribo.

La imatge que il·lustra aquest post correspon a la portada del número de El Jueves segrestat pel jutge del Olmo. Quina vergonya de país. Si us plau el proper Jueves proclamem la tercera república, que ja n'hi ha prou de tanta tonteria amb el Borbons.

Prometre o jurar (II)

Una lectora guapíssima, arrel del post d'aquesta setmana [Prometre o jurar], m'ha enviat una fotografia que recull el moment en que la Carme Chacón promet el seu càrrec davant de la constitució, el rei, la bíblia i el sant cristo gros... quina paradeta sí senyor. Ministres "por la gracia de Dios" i el rei...

Prometre o jurar

Prometre v 1 Obligar-se de paraula a fer una cosa, donar paraula de donar o concedir una cosa.

Jurar v tr1 Afirmar, prometre (alguna cosa) apel·lant a Déu, a una cosa que hom jutja sagrada, a una sanció superior, com a testimoni de la veritat de l'afirmació, de la sinceritat de la prometença.

A la progresia li agrada més "prometre" els càrrecs que "jurar-los", i repassant les definicions més o menys es pot entendre. Podríem dir que la primera obeeix a una formula més laica i la segona té un marcat caràcter confessional. És clar que no és el mateix apel·lar a Déu (o a una instància que hom jutgi sagrada) que al seu propi compromís.

El que no puc entendre és que collons hi fa un crucifix i una bíblia a la taula on juren o prometen els nous ministres ¿L'estat espanyol no era un estat aconfessional?

Macià la pel·lícula

Aquesta setmana passada vaig anar a veure "El coronel Macià". Fa temps que hi volia anar però ho anava deixant, una mica per la tendència natural que tinc a fer una quarta part d'allò que vull o dic que vull fer, i una altra mica perquè en aquest país nostre de cinema no en sabem fer massa.

Vaig sortir del cinema contrariat. La pel·lícula francament és dolenta, d'altra banda la història que se'ns explica és molt interessant. La biografia d'en Macià, és la història d'un home que transita cap a l'independentisme polític partint de l'efecte a Espanya i el seu exèrcit. El seu procés, tal i com s'explica a la pel·lícula, parteix del seu enfrontament amb l'estament militar arrel dels fets del Cu-cut! i la llei de jurisdiccions. Macià escollit diputat a les corts espanyoles per les Borges Blanques es veu obligat a deixar l'exèrcit per centrar-se en la política i la defensa dels drets del poble català. Al llarg de la pel·lícula es van mostrant paral·lelismes amb l'actualitat política del nostre país que ens fan pensar que no hem avançat pas massa en aquests darrers quasi 100 anys pel que fa el conflicte amb Espanya.

Mite o realitat la història d'en Macià és trepidant. Llàstima que la interpretació i en alguns moments el lligat i el ritme de la pel·lícula deixin molt que desitjar. És imperdonable que la Marta Marco interpretés el seu paper d'esposa d'en Macià, una pubilla de la terra ferma, amb un català central repintat d'occidental amb tres "es" i quatre "los".

RENFE: ja n'hi ha prou d'aquest color

La Grec defineix accident com allò que ve a rompre el curs regular de les coses, esdeveniment fortuït. Doncs si bé és cert que cada dia no es descarrila un Euromed i per tant hem d'entendre el fet com un accident, sí que una avaria a la xarxa de rodalies de l'àrea metropolitana de Barcelona no ve precisament a rompre el curs regular de les coses. Ben ve al contrari, ens manté en la rutina del darrer any on hi ha hagut endarreriments, aturades i col·lapses setmana sí i setmana també.

Al novembre van fer dimitir al responsable de rodalies Barcelona, ha servit d'alguna cosa? És clar que no perquè el problema no era pas de gestió sinó d'inversió. En 10 anys el nombre de passatgers s'ha incrementat un 100% i pràcticament no s'ha invertit ni un duro en infraestructures. Perdó sí que s'ha invertit, s'han invertit milions i milions en un tren d'alta velocitat que arribarà amb no se pas quants anys de retard i que a més serà per uns pocs.

Fermesa i valor, cal exigir el traspàs del servei de rodalies conjuntament amb els diners que calen per adequar el servei a les necessitats dels país. No hi ha prou amb les amenaces que va fer el secretari de mobilitat. Cal que ens traspassin el servei ja!

Els BURROcrates del Ministerio de Sanidad

L'edició d'enguany del congrés internacional d'avaluació de tecnologies mèdiques se celebra a Barcelona. Aquest matí ha tingut lloc la cerimònia d'obertura amb la consellera Geli al Palau de Congressos de Catalunya. Posteriorment s'ha donat pas a la primera sessió plenària a la sala gran on més de dos cents assistents hem pogut escoltar com experts de la matèria ens parlaven de la lluita pels recursos en recerca. Han parlat dos experts del món anglosaxó i un afamat epidemiòleg de la Universitat Miguel Hernández d'Elx. Tots tres han realitzat unes acurades presentacions amb suport electrònic (la típica presentació en ppt) i en anglès, com és d'esperar en un congrés internacional. La nota discordant la posat el quart ponent José Martínez Olmos, secretari general del ministeri espanyol de sanitat. El sr. Martínez ha fet la presentació en castellà, sense cap mena de suport electrònic i a més, i això és el que m'ha fet saltar de la cadira, podríem resumir la seva presentació en dos conceptes: tenim un sistema sanitari collonut i mai en tota la història s'ha invertit tan en recerca com ara. Quina vergonya. Ep! i fins i tot potser és veritat tot el que ha dit però aquest home s'ha confós, vull dir que ha confós una reunió científica amb un míting del PSOE. Del sr. Martínez s'esperava alguna cosa més enllà de l'autobombo.