Poloni-210

Des de la mort de l'ex-espia rus Alexander Litvinenco, han anat passant els dies i les setmanes, i el nombre de persones contaminades amb Poloni-210 no ha parat de creixer, els darrers a Hamburg. A més llegim que el Poloni-210 es pot comprar per Internet sense masses dificultats aparents (alguns fins i tot parlen del regal ideal per aquest Nadal). La tassa de la foto tot just val 10$, perfecte per a l'amic invisible.

D'altra banda, el col·legi oficial de metges de Barcelona (COMB), en una decisió molt encertada ha encarregat l'elaboració d'un document a un grup d'experts que serveixi de guia als metges per informar-los dels riscos de l'exposició al Poloni-210. El document és accessible a la seva web i explica quin tipus d'isòtop és el Poloni-210, com actua, etc. Us he seleccionat un parell de fragments força tranquil·litzadors:

"El Poloni-210 emet radiació alfa, podent ser aturada per un simple full de paper. Per tant, no té capacitat d'entrada al cos a través de la pell. D'altra banda, la seva penetració en l'aire no sobrepassa els 5 cm. En conseqüència, una persona que hagi estat a prop d'una font emissora de Poloni-210 no pateix cap risc."

"El Poloni-210 només és nociu en cas d'inhalació massiva per via respiratòria o d'ingerir-se per via oral."

Podeu consultar el text complet aquí (no és gens llarg). El NHS anglès també ha elaborat un detallat informe sobre l'assumpte (versió en català aquí).

Nota pel Centpeus: hauries d'escriure un post explicant la historia de la descoberta del Poloni i l'origen del seu nom. ;)

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."

Salvador Allende, 11 de setembre de 1973

Ni memòria, ni història

Formo part dels nets d’aquells qui van perdre la guerra. La generació dels nostres avis, van lluitar contra el feixisme per un món més lliure i més just. Lamentablement van perdre una guerra desigual i van viure l’exili i/o la repressió. La llei de la Memòria Històrica que el govern de l’estat presentarà, al congrés dels diputats aviat per a la seva discussió i aprovació, té per objectiu reparar el mal que va patir aquella generació i les següents durant els anys de la dictadura. Lamentablement la llei arriba tard i a més es queda curta. En Zapatero ha dit que la nova llei suposa la màxima dignitat institucional per les víctimes del Franquisme i també ha parlat de rehabilitació moral. No n’hi ha prou, manca una condemna clara i contundent del regim i la possibilitat de revisar i anul•lar els judicis sumaríssims. No és tracta d’obrir velles ferides, com ens diuen alguns, sinó de poder homenatjar les víctimes que durant tant de temps han estat oblidades i abandonades a la seva sort. El dictador va morir fa més de 30 anys i en aquest país encara no s’ha jutjat a ningú, no s’han exigit responsabilitats, i fins i tot avui en dia podem trobar símbols, escuts, estàtues i plaques que lloen la seva figura i obra. La transició no va ser modèlica, ans el contrari va ser un pacte de silenci i una fugida envadant. Molt bé a callar i a treballar, però si més no ens podrien donar la satisfacció de declarar el màxim exponent d’aquell nefast regim, Francisco Franco, criminal honoris causa a títol postum. Senzillament és tracta de poder homenatjar i restaura la dignitat d'aquells homes i dones que van ser víctimes del feixisme durant 40 llargs anys.

Vivenda? ni digne, ni escaient

Ahir era el dia de la Constitució de 1978. Una constitució que en el seu article 47 diu:

"Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos."

Llegir aquest article i contemplar la situació del mercat immobiliari a l'Estat fa plorar de ràbia. Tot plegat paper mullat. El dia 23 de desembre tots al carrer

Quin país volem?

El país s’enfronta a dues obres de gran impacte i envergadura tant pel seu pressupost com pel rebuig que desperten, especialment però no només, entre els veïns afectats més directament. Estic parlant del 4rt cinturó i de la línia de Molt Alta Tensió (MAT). Si us passegeu per les webs d'aquests moviments, un hi pot trobar retalls de premsa, el llistat d’entitats i associacions que hi donen suport, materials diversos i presentacions on s’expliquen els motius del seu rebuig. Més enllà d’estar o no d’acord amb els arguments que s’hi exposen (que a mi em semblen molt raonables) un se n’adona ràpidament que darrera hi ha gent que argumenta el seu desacord i que presenta propostes alternatives prou serioses i estudiades. Al meu entendre això és quelcom molt valuós per al país, perquè demostra l’existència de vida intel·ligent fora del parlament. Demostra l’existència d’una societat civil capaç de trobar-se, rumiar i repensar el país en el que volen viure. En aquest sentit la lluita contra el transvasament del l’Ebre i per un nou model de gestió de l’aigua, fou un bon exemple.

El govern d’Entesa, que se’ns va presentar sota la bandera de les polítiques socials i de progrés, hauria de ser permeable aquest moviments i rumiar-se dues vegades l’execució d’aquest tipus d’obres sense abans procurar un debat públic sobre quin model de país volem. Catalunya, sens dubte, necessita de bones carreteres i d’energia suficient per al seu desenvolupament econòmic i social. La qüestió és si aquest desenvolupament el volem a qualsevol preu? Si no ens importa seguir agredint el nostre paisatge? Si no ens importa seguir fomentant l’ús irresponsable del cotxe? Si no ens importa no avançar en l’ús de fonts d’energia menys contaminats? No estic parlant de tornar a les cavernes i als llums d’oli, estic parlant de fer una aposta clara pel transport públic, per potenciar el transport de mercaderies per tren, per apostar seriosament per les energies renovables, etc. No podem pensar en acomplir els acords d’emissió de gasos de Kyoto construint més carreteres i destruint la flora del país. Ens hi juguem el futur.

L'interior del Sr. Saura

El dimecres 29 el Sr. Saura va prometre el càrrec de Conseller d’Interior (i Relacions Institucionals i Participació). Les competències d’aquesta conselleria giren al voltant de la seguretat ciutadana, essent del seu negociat la gestió del trànsit, les emergències, els jocs i les apostes i és clar la policia. Més enllà de la falta d’experiència, que podrà corregir amb l’elecció de bons directors generals, en Saura no crec que tingui grans dificultats per gestionar qüestions com el trànsit o les emergències. Pel que fa al joc i les apostes, hi ha un dilema ètic que pot o hauria de tenir un polític d’esquerres pel que fa a l’ús del joc com una eina per recaptar impostos, tampoc crec que tingui grans problemes. La qüestió clau, i a ningú no se li escapa, és la gestió política del cos dels Mossos d’Esquadra. La policia en una societat democràtica governada per l’estat de dret té per missió (tal i com resa el Codi europeu d’ètica de la policia):

1) mantenir la tranquil•litat pública i la llei i l’ordre en la societat;
2) protegir i respectar els drets i les llibertats fonamentals dels individus, tal com es recullen, en concret, en el Conveni Europeu sobre Drets Humans;
3) prevenir i combatre la delinqüència;
4) descobrir delictes;
5) oferir assistència i servei al ciutadà.

En principi tot plegat és perfectament assumible, i fins i tot desitjable. La qüestió clau és la lectura que es faci d’expressions com “mantenir la tranquil•litat pública” o “mantenir l’ordre”. Un grup d’okupes manifestant-se en contra d’un desallotjament, altera la tranquil•litat pública? Ocupar Can Ricard com a mesura de protesta, altera l’ordre de la nostra societat? i una manifestació en contra de l’especulació immobiliària tallant el trànsit al centre de Barcelona? La decisió estarà en mans dels responsables de la policia i aquesta no estarà exempta de polèmica.

Em costa molt d’entendre perquè en Saura ha escollit una conselleria tant desagraïda com la d’Interior. La gestió de la seguretat no té premis, és una tasca feixuga que comporta desgast polític i social. Diuen algunes veus que la decisió d’acceptar la conselleria d’interior va ser cosa del mateix Saura i que no va arribar ni a consultar-ho amb el partit(s). El pas de la legislatura ens mostrarà si la decisió d'en Saura ha estat una temeritat, o bé un acte de valentia i una demostració que des de l’esquerra (de debò) també es poden dur les tasques de govern més feixugues. L’ocupació de Can Ricard per part de la gent de la Makabra (i forces seguidors) serà l’estrena i la primera prova de foc del conseller Saura. De moment la tàctica del setge medieval em sembla una mica perversa.

Sort i diàleg Sr. Saura, molt de diàleg!

Montilla, l’home dels cops amagats

Ja tenim 128è president. És calb, baixet, no té carrera, no és nascut a Catalunya i quan parla fa patir. Presidents calbs, baixets i que fan patir quan parlen ja n’hem tingut, la gran novetat que presenta el President Montilla és el seu origen tant professional, com personal. El President va néixer a Iznájar (Córdoba) fa uns 55 anys, i com tants d’altres va emigrar cap a Catalunya fugint de la misèria cercant un futur millor. Montilla doncs és un més dels “altres catalans”, que tant bé va retratar en Paco Candel. Professionalment ha crescut dins l’administració pública exercint, entre d’altres càrrecs, de tinent d’alcalde a Sant Joan d’Espí, d’alcalde de Cornellà i darrerament de Ministre d’Indústria del govern Zapatero. Revisant el seu discurs d’investidura i el debat que va mantenir amb la resta de líders polítics m’agradaria destacar-ne dues coses: la seva insistència i fermesa pel que fa al desenvolupament de polítiques socials i la seva posició respecte els debats sobre la nostra identitat com a poble. Durant el llarg procés de l’Estatut hem parlat molt de la identitat, segurament massa. Som una nació, d’això no en tinc cap dubte, però no cal que hi reflexionem cada dia, ni cada mig any. Cal tirar endavant el país i per això ens cal un govern fort, cohesionat, decidit i que aposti, com aquest, per un projecte de caire progressista. Vol dir això que hem de renunciar a la (re)construcció nacional? O a la defensa de la nostra identitat? De la nostra llengua? I ca! Ni de broma, cal seguir endavant però potser ho podem fer sense tants escarafalls, sense respondre o buscar l’enfrontament amb Espanya. Nosaltres existim per nosaltres mateixos i no contra ningú. Tornant al debat d'investidura, en Montilla una vegada més em va fer patir (les seves pauses són exasperants) però també va tenir detalls de qualitat durant el debat (sobretot responent en Mas o en Rivera). Val a dir però que em va arribar a l’ànima quan va contestar en Piqué quan aquest li preguntava sobre la idoneïtat de la llei de normalització lingüística. El tall l’he tret del podcast de Minoria Absoluta. Escolteu amb atenció perquè la cosa té gràcia, el mateix Toni Soler no dona crèdit a les paraules d’en Montilla.

powered by ODEO

Penso que potser ja tenia la resposta preparada per al Rivera, però en Piquè es va avançar. Tant és, sens dubte crec que cal donar temps i un vot de confiança al nou president de Catalunya.

Per un País Valencià sense barreres

Sempre m’he queixat que al Principat no tenim una llei electoral pròpia. És una vergonya que encara arrosseguem la maleïda transitòria de l’Estatut del 79 i algun dia caldria que ens hi poséssim. De totes maneres la nostra situació és infinitament millor que la que tenen al País Valencià.

La llei electoral del País Valencià data de l’any 86 i té una particularitat, que crec que no té cap altre comunitat autònoma a l’estat. Estic parlant de la coneguda barrera del 5%. Aquest topall deixa fora del repartiment d’escons aquelles candidatures que no assoleixin almenys un 5% del total de vots independentment dels resultats a cadascuna de les províncies. Perquè pugueu veure la barbaritat de la mesura, us posaré un exemple:

A les darreres eleccions a les corts valencianes (any 2003) van votar a candidatures 2.394.150 valencians/es, d’aquests 284.024 ho van fer a la província de Castelló. Ara imaginem una candidatura, diguem-li Castellonencs Units (CU), que hagués estat votada per 110.000 valencians/es a Castelló (un 39% dels sufragis a Castelló), i a la resta de províncies hagués tret 5.000 vots a València i 4.000 a Alacant. Doncs bé, aquest hipotètic partit l’any 2003 hauria tret un total de 119.000 vots a tot el País Valencià. Lamentablement aquesta candidatura, tot i representar a dos de cada cinc castellonencs que van anar a les urnes i quasi 1 de cada 20 valencians, es quedaria sense representació a les corts perquè no assoliria el 5% de tots els sufragis.

Aquest exemple us pot semblar exagerat però no s’allunya pas massa de la realitat. A les eleccions del 1999, la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià-Esquerra Verda va rebre 106.119 vots (un 4,76% del total) i es va quedar fora del parlament. A les eleccions del 2003 la candidatura del Bloc va rebre 114.122 vots (4,77%) i es va tornar a quedar fora del parlament.

Què passaria a Catalunya si tinguéssim una llei semblant? A Catalunya el vot a candidatures és força més homogeni però a les eleccions del 1999 Iniciativa per Catalunya s’hagués quedat fora del parlament fins i tot amb una barrera inferior al 5% (78.441 vots – 2,51%). A casa nostra per sort la barrera es situa al 3% per província. És a dir, si un partit treu més d’un 3% dels vots a candidatures en qualsevulla de les províncies ja obté representació al Parlament (sinó que els hi ho preguntin als de Ciutadans).

Aquesta setmana és discuteix al País Valencià la nova llei electoral doncs el nou estatut, aprovat no fa pas massa, així ho exigeix per una modificació en el nombre d'escons. Tot i la majoria absoluta que ostenta el PP a les Corts Valencianes, una llei d’aquesta transcendència necessita el suport de 2/3 parts de l’hemicicle i justament és en aquest punt on apareix la figura dels socialistes. La llei electoral no pot seguir silenciant la veu de desenes de milers de ciutadans, senzillament és inadmissible, esperem que aquest cop el PSPV no ens decebi com ho va fer votant a favor de la ruptura de la unitat de la llengua.

Més informació:

Web Valencianisme.com

Tripartit valencià

El president moral de Catalunya

Finalment ho ha dit, quins collons!!! Realment creia que no ho faria però no se n'ha pogut estar, Artur Mas l'home que Catalunya necessitava, s'ha auto-proclamat President Moral de Catalunya.

Molt bé noi, mira que n'arribes a ser de guapo. Doncs això, moltes felicitats!

El següent, si us plau!

Franco ha muerto

Avui fa trenta un anys que va morir el criminal Francisco Franco. Cava, pastissos i rialles per tothom...

Votem als tècnics també

Escollim governants perquè governin i gestionin els afers públics de la societat en la que vivim. No tots podem arribar a tot arreu, ni tampoc sabem de tot, per tant, deleguem en uns quants, escollits per nosaltres, la tasca de governar-nos. Les futures decisions dels nostres governants haurien de tenir com a principal motor l’interès general. Així mateix, haurien de ser raonades i raonables i s’haurien de poder explicar al conjunt de la societat perquè tots plegats les puguem entendre i valorar. Les decisions poden ser adients o no, populars o no, i fins tot, encertades o no, però el seu mandat és prendre decisions i tirar-les endavant amb fermesa. Mantenint l’alerta per si en un moment donat cal corregir-ne alguna per prescripció popular, judicial, etc.

L’encontre que el govern Espanyol i Francès han realitzat al nostre país ens ha deixat un exemple de tot el contrari. Un exemple clar de la manca de valentia política d’aquests governants. Hi havia una gran expectació per saber si ambdós mandataris anunciarien l’acord per dur a terme la interconnexió elèctrica entre Catalunya i França mitjançat la línia de molt alta tensió (MAT). Finalment, res de res, ens hem quedat amb les ganes. La interconnexió diuen que és farà però no sabem per on passarà, ni tampoc si ho farà soterrada o no. Ens han dit que totes aquestes decisions les prendrà un tècnic de la Comissió Europea. Els tècnics sens dubte són els qui han d’assessorar als polítics, però no són pas els tècnics els qui han de prendre les decisions. No escollim tècnics, ni assessors, amb els nostres vots escollim polítics i aquests es poden voltar de qui vulguin i necessitin però les decisions han de ser exclusivament dels polítics. S’ha dit que la raó, per tant gran bajanada, era el clima (pre)electoral que és viu a França i a Espanya, i conscients de la impopularitat de la mesura han preferit amagar el cap sota l’ala i passar el mort a Brussel•les. Fins i tot el president Chirac, ha tingut la barra de dir que el tècnic podrà prendre decisions “per sobre de les passions que es desencadenen massa freqüentment sobre el tema”. Ves a cagar! Una infraestructura d’aquest tipus no pot sinó despertar les passions del pobles afectats sinó és que aquests estan tan anestesiats que no pot veure més enllà del seu propi nas. Justament és la manca d'un debat públic sobre la idoneïtat de la interconnexió el que cal per poder aplacar la passió i l’instint de conservació que hom té sobre el territori. Per cert, dir que si la connexió no és fa s’està en contra del progrés, que ens quedarem tots a les fosques i tornarem a les cavernes no és argumentar, senzillament és fer demagògia. Tot plegat diu força en favor del moviment de protesta sorgit a ambdós costats dels Pirineus i la seva capacitat per condicionar l’agenda política, però diu molt poc de la “grandeur” d’aquests dos mandataris.

Seguim avançant amb la premissa que durant els períodes electorals es viu en un estat d’excepció, on el poble no pot fer política i els polítics no poden governar a risc de prendre decisions polèmiques.

La RENFE i la mare que els va parir

La situació dels rodalies de RENFE en aquest país és patètica i en els darrers mesos s’ha agreujat arribant a nivells absurds. Avui parlaven a TV3 que en els darrers dos mesos, el balanç d’avaries al servei de Rodalies de Barcelona sortia a una cada quatre dies. La incompetència i la ineficàcia que ha demostrat RENFE en els darrers anys al nostre país, és fruit d’una clara manca d’inversions emmascarada als pressupostos del Ministerio de Fomento per la barbaritat de milions que s’han abocat a les obres d’un tren d’alta velocitat, que a hores d’ara només arriba a Lleida i no pas precisament a una velocitat alta. La inoperància de RENFE però és pot fer extensible a tot el país. Podem parlar de la línia Bcn-Vic-Puigcerdà, una odissea de 3 hores si tens sort i aquell dia no hi ha cap problema, o de la línia Bcn-Lleida que triga de 2 a 4 hores en funció de l’hora en que l’agafis i les ganes que tinguis de pagar, i no oblidem el desgavell del Maresme o el corredor del Mediterrani. Tot plegat és senzillament inacceptable i encara ho és més si fem un cop d’ull a algunes xifres:

• L’any 2005 l’estació de Sants va ser utilitzada per 45 milions de passatgers.
• L’any 2005, durant els dies feiners, 408000 persones van utilitzar el servei de rodalies de Barcelona cada dia.
• Des de l’any 1992 fins al 2005, el servei de rodalies de Barcelona ha incrementat en un 93% el nombre de passatgers.

Hi ha una altra dada però que ajuda a entendre una mica millor perquè RENFE, i l’Estat, són tan refractaris al traspàs de competències:

• Prop de 375 milions de viatgers van utilitzar els trens de RENFE durant els nou primers mesos de 2005. D’aquests 340 milions, corresponen a viatgers dels 11 serveis de rodalies que té RENFE a l’Estat (70 milions, un 22% corresponen al servei de Barcelona).

És clar doncs que el servei de rodalies és la gallina dels ous d’or de l’empresa i no la deixaran anar fàcilment. En aquest punt però, l’Estatut és prou clar, les competències en matèria ferroviària corresponen a la Generalitat:

ARTICLE 169. TRANSPORTS 1.Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els transports terrestres de viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins el territori de Catalunya, amb independència de la titularitat de la infraestructura.

El nou govern de l’Entesa pot i ha de presentar batalla per reclamar de forma immediata el traspàs, l’ordenació i la gestió dels trens a tot el país. Un transport de ferrocarril eficient és clau per afrontar els reptes de mobilitat sostenible que té el país per endavant. Cal que siguem conscients que no podem ampliar carrils a les nostres carreteres i autopistes ad infinitum. El tren (sobretot el d’alta velocitat), tant per passatgers com per mercaderies, pot ser una bona alternativa de futur si finalment es poden arribar a desenvolupar les actuacions que en matèria ferroviària es van incloure al Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya dissenyat pels propers 20 anys pel govern Tripartit.

Nota 1: A les darreres hores, el Ministerio de Fomento ha ordenat el cessament del cap de rodalies RENFE de Barcelona. Crec que s'han quedat curts, les fotos corresponen al Sr. José Salgueiro, presidente del Consejo de Administración de Renfe Operadora (a la dreta) i al Sr. Juan Javier Pérez, director General de Servicios de Cercanías y Media distancia de Renfe Operadora.

Nota 2: Les dades presentades en aquest post poden ser trobades a la web del butlletí electrònic e-mobilitat que edita el departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

La catarsi conservadora

Davant d’un canvi, la realitat poques vegades s’acomoda a l’individu i és l’individu qui s’hi ha d’acomodar. Aquest procés porta lligat un munt de sentiments, el més virulent dels quals és la frustració. Aquesta a més tindrà una magnitud proporcional a les expectatives a priori de l’individu i a la seva capacitat per adaptar-se a aquest canvi.

Aquells qui donaven per fet que l’Artur Mas seria el 128è president de la Generalitat o que tenien clar que ERC mai faria president al José Montilla es troben en aquesta tessitura. La frustració i el desig d’una realitat diferent els porta a organitzar cassolades, a penjar senyeres amb crespons negres, a cridar traïdors i botiflers, a esquinçar-se les vestidures cantant indignats els Segadors i el Virolai i a manifestar-se davant del Palau de la Generalitat. Sens dubte tot un procés de catarsi col•lectiva per encaixar entre tots que l’Entesa tira endavant i que CiU les veurà venir quatre anys més (si tot va bé).

La realitat és la qualitat d’ésser real, i real és quelcom amb una existència efectiva. Per contraposició hi ha l’aparença que és allò que sembla i no és. Doncs bé, les eleccions del dia 1 semblaven presidencials i l’Estatut diu que no ho són, la nit del dia 1 en Mas semblava que seria president i no ho serà. Sens dubte ser el favorit, fer una campanya en clau guanyadora i acabar a l’oposició ha de ser traumàtic i per tant la catarsi té una raó de ser aclaparadora. La militància i tots aquells que tenen el disgust dins seu poden dir i fer el que creguin convenient, sempre dins d’un ordre, però atenció als estirabots dels Puig, Macias, Madí i Mas. Tots ells tenen la responsabilitat de no PP-itzar la política del nostre país i de no enviar a la seva parròquia per camins tortuosos que no duen enlloc, més enllà de salvar els seus culs davant una exigència de responsabilitats per part dels seus que vindrà més tard o més d’hora.

Els 70 genets de l’apocalipsi

Si més no això és el que un podria arribar a pensar si es passeja per la blogosfera convergent (bé no tots són convergents però en tot cas sembla que això de l’Entesa Nacional de Progrés no els agrada massa). S'hi poden llegir barbaritats com les següents (tots els textos són literals):

“CIU: El partit guanyador de les eleccions no pot governar el seu país” (sic, les negretes però són meves)

“no arribo a concebre una mostra tal d'estupidesa humana, personificada en un grup de polítics” (en relació a ERC)

“Catalunya: si el nostre país fos una dama, aquesta estaria sent ultratjada en aquests moments en el seu honor.”

“Arribaran algun dia a governar PSC,ICV,ERC i Ciutadans? No ho descarto”

“Els idiotes. Els que voten ERC creient que és un partit independentista sense adonar-se que no és més que un partit històric en mans de quatre indocumentats amb una ambició desmesurada.”

“El partit a qui la societat havia escollit per governar, serà oposició. Si això no és un cop d’estat, ja em diràs tu què és.”

Tot i que n’hi ha més i segur que n’hi haurà més, no tot es Losantisme. També hi ha gent que fa crítiques força més constructives i interessants, com en Dessmond a Itching like grass, o en Vicent Partal. En fi, no segueixo perquè no sóc un gran coneixedor de la blogosfera catalana i segur que em deixo un munt de post interessants per llegir (podeu passar pel blog d'en Saül)

A tots els emprenyats, disgustats, traïts, ultratjats, deprimits, a tots plegats, només els puc recomanar que escoltin aquesta meravellosa cançó que l'Eric Idle va composar l’any 1979 per a la pel·lícula “Life of Brian” dels Monty Python.

Tripartit 2.0... d’entrada més veloç

Tot just fa cinc dies que deixàvem la nostra papereta a l’urna i ja anem directes cap a un govern catalanista i d’esquerres:

Hem de felicitar al PSC per mostrar de forma clara i rotunda la seva independència davant de certs sectors (sinó tot) del PSOE .

Hem de felicitar a ERC per no fer-se l’orni, esgotant el procés negociador fins al final, mostrant des d’un bon principi la seva aposta per un govern catalanista i d’esquerres.

Hem de felicitar a Icv-Eua per defensar l’obra de govern del tripartit amb fermesa i apostar des d’un bon principi per la reedició d’aquest acord de progrés.

El procés ha anat molt ràpid tant que estic una mica desconcertat. Porto forces mesos (d’altres encara més) predicant l’adveniment de la sociovergència (veure segon post d’aquest bloc) que ara, no tinc clar quina cara fer ni que dir. Primer reconèixer el meu error de predicció, sens dubte he subestimat la independència del PSC. De fet no hi he cregut mai i menys després de l’expulsió d’en Maragall, tot i que des de la blogosfera del PSC alguns ja avisaven (PSCeologos abogan por la sociovergencia: ni se enteran de que país es Catalunya ni que partido es el PSC). Segon aclarir una mica els meus sentiments al respecte perquè per una banda estic molt content, però per l’altre sento que no tinc la il·lusió de la primera vegada i que aquest cop no val a badar. Cal governar bé, i això vol dir fer-ho des del govern i no des les seus dels partits, vol dir fer-ho desplegant les polítiques socials que els tres partits duen als seus programes, vol dir fer-ho sense estridències i demostrant que des de l’esquerra es pot construir un país més just i millor per tota la gent que hi viu.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres, i ja el tenim aquí!

Jo pacto, tu pactes, ell pacta... i nosaltres?

El poble ha votat (si més no els que han volgut) i tenim nou parlament. Què diu l’Estatut?

Capítol II. Art 67.2
El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus membres. Es pot regular per llei la limitació de mandats.

El poble escull qui entra al parlament i el parlament escull el president. Així doncs, el parlamentari/a que els diputats triïn per ser el president/a del país tindrà tota la legitimitat democràtica que li atorga l’Estatut. Dita aquesta obvietat parlem de pactes (si es que ja no n’hem parlat prou).

Fa setmanes que vaig predicant que s’acosta la sociovergència en alguna de les seves dues formes: repartiment de conselleries entre CiU i PSC, o bé, un govern de CiU en minoria amb un acord de legislatura amb el PSC, sempre essent en Mas el president del país. Aquest crec que és el pacte preferit pel PSOE, per CiU i per l’establishment del país. Ho avala l’aprovació dels pressupostos i les darreres votacions al Congrés, les amenaces de CiU a l’estabilitat al Congrés, les darreres declaracions dels barons del PSOE, el calendari electoral que tenim per davant i segurament l’acord Mas-Zapatero a la Moncloa. D’altra banda en contra d’aquest pacte, i amb això no hi comptava i menys després de carregar-se en Maragall com ho van fer, hi ha la independència o la voluntat del PSC. Les declaracions dels dirigents del PSC ho deixen clar, la seva primera opció és re-editar el Tripartit. Collonut! som-hi doncs, però tanta bona voluntat per part del PSC em té una mica perplex. Hi ha hagut un cop d’estat dins del PSC?

Tothom passa de puntetes per sobre del pacte nacionalista, sembla que sigui el pacte descartat d’antuvi. Tants ponts s’han trencat entre els dos partits? Tan forta és la pressió d’Unió dins de CiU? He llegit, a més d’un bloc, que aquest és el pacte volgut per les bases. Segur? Parlo de memòria però, si no recordo malament, el pacte preferit pels votants de CiU era la sociovergència i només un 30% volia pactar amb ERC. A l’altra banda la cosa estava igualada entre els que preferien pactar amb CiU i els que volien més Tripartit. Per tant de pacte preferit res de res més aviat hauríem de parlar de segon plat. De totes maneres m’esperava una mica més de rebombori al respecte. Temps al temps, de fet el ball tot just acaba de començar i avui s’ha anunciat que la trobada entre en Mas i en Carod s’avança pel diumenge.

El Tripartit és el meu pacte i crec que hi ha raons prou sòlides per tirar-lo endavant (Catalunya necessita un altre Tripartit). Cal aprendre dels errors i sobretot governar des de Palau i no pas des de les seus dels respectius partits. L’acord és possible, i si cal, fins i tot es poden sacrificar algunes peces (parlo de retirar en Montilla i posar en Carod de president del parlament). Als escacs aquest bescanvis permeten desencallar les partides.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres!

Bufa quina jornada!

Bufa quina jornada! Segur que no va decebre a ningú: un sondeig sorprenent (no tant gràcies a la filtració del Saül), un escrutini d’infart i uns resultats, al cap i a la fi, que ho deixen tot obert. Suma el Tripartit, suma la sociovergencia i suma el pacte nacionalista.

L’elevada abstenció, un 5.8% més que a les passades eleccions, m’ha sorprès relativament i se’m fa difícil d’explicar fora dels quatre tòpics sobre la tendència a la baixa participació de les democràcies consolidades, l’esgotament de l’electorat després del procés negociador de l’Estatut (mal de mals i cap de turc), el fet de ser eleccions al Parlament, etc. Cal no oblidar però, que a més de l’augment de l’abstenció, el nombre de vots en blanc i nuls s’han incrementat molt, amb un creixement respectiu del 98% i el 51% (el vot en blanc setena força). Com s’ha de llegir això? Realment espero amb ànsia l’estudi que té en marxa el Centre d'Estudi d'Opinió de la Generalitat segons va dir en Gabriel Colomer, director del centre, en una fantàstica entrevista (us recomano escoltar el podcast minut 20 endavant) que li van fer al Minoria Absoluta.

Convergència ha guanyat, fins aquí tots d’acord, i ho ha fet per nombre escons, per nombre de vots, en global i a les quatre províncies (també ha guanyat per nombre de comarques). Felicitats. És clar però que no ho ha fet aclaparadorament com s’esperaven, ho ha fet discretament, perdent forces vots, guanyant un parell d’escons i sobretot per demèrit del seu rival directe. El PSC ha perdut i ho ha fet amb contundència per escons, per vots, en global i a les quatre províncies (només a guanyat a 3 comarques). El PSC ha passat de 52 a 37 diputats en tres convocatòries electorals, sincerament això s’ho haurien de fer mirar. El gran dubte és si en Maragall ho hagués fet millor, si hagués pogut plantar cara a en Mas? Tot i que a toro passat tot és molt més senzill, sincerament crec que sí i ja ho he manifestat més d’una vegada en aquest bloc. ERC també ha perdut (per escons, vots, províncies i comarques) però tot i perdre 130000 i un parell d’escons ha fet quelcom que ningú pronosticava, ha consolidat el seu espai i gran part del seu electorat. Recordem que ERC venia de duplicar el nombre d’escons al parlament (12 diputats l'any 1999 per 23 el 2003). El PP també ha perdut però li ha passat quelcom semblant a ERC ha estat capaç de mantenir-se, tot i perdre 80000 vots i un diputat, contra pronostic. Els Icv-Eua com no, també han perdut però són l’únic partit que de forma clara i rotunda ha augmentat la base del seu electorat. El seu augment en vots, força anunciat per tots els sondeigs, s’ha traduït en 3 diputats nous (especialment el de Lleida). Finalment el partit dels Ciutadans (Cs) ha estat la gran sorpresa amb la seva triple presència al parlament. La naturalesa del seu vot no crec que sigui l’ultra-dreta com algú ha dit, ni el PP, ni exclusivament el PSC, més aviat crec que és tracta d’una barreja de vots provinents de l’abstenció, de l’inconformisme, de l’anti-catalanisme i qui sap d’on més. En tot cas ja ho anirem veient i ja seguirem les seves passes, el que sí estar clar és qui els hi ha fet la campanya cada dematí (escolteu aquest tall de la Cope on en Piqué es queixa de la falta de fidelitat de qui esperaria que fossin els seus aliats).

Una mica més de reflexió i demà una de pactes. Aviso per endavant, tot i que no crec que calgui, que a mi la reedició del Tripartit és l’únic pacte que em val. Val a dir també que ho veig fotut, molt fotut, perquè aquest pacte topa amb els interessos del Zapatero i l’establishment del nostre país. Caldrà valentia i molta mà esquerra.

La Terribes va estar exultant!

Orgasmes...

La política m’encanta, les campanyes electorals m’enganxen, els debats m’apassionen però el que em porta al clímax és la jornada electoral. Tot comença amb els avanços de participació a quarts de dotze, les imatges dels candidats i els ciutadans més matiners, els primers tòpics sobre la participació i la festa de la democràcia, tot seguit el moment d’anar a votar (a mi m’agrada fer-ho abans de dinar), fer un cop d’ull a les piles de les paperetes per veure com van les coses al col·legi electoral que m’ha tocat, comprovar una vegada més que el partit humanista no falla a la cita, que la falange es presenta dividida i els verds i els partits comunistes atomitzats, ensobrar el vot, dubtar si llepar el sobre o introduir la solapa dintre, somriure amb timidesa als conciutadans que són a la taula, introduir el vot a l’urna, jugar a endevinar només pel seu aspecte el vot de la gent que et vas trobant tot tornant cap a casa, respirar profundament assegut al sofà de casa i somniar que guanyen els teus i que a més serveix d’alguna cosa, més avanços de participació, els segons abans de les vuit, els primers sondeigs, més tòpics, aquest cop sobre la fiabilitat de les enquestes, gràfics amunt, gràfics avall, en Francino parlant del sogre del número quatre de la llista del PSC per Tarragona (aquest any el trobaré a faltar), els primers resultats (sempre esbiaixats) amb el 32% dels vots escrutats, el degoteig de resultats per comarca i municipi, el quinzè diputat per Lleida que balla ara per aquest ara per aquell, l’avenç inexorable de l’escrutini, els resultats quasi definitius, les lectures triomfalistes de tots els candidats, i des del 2003... començar a especular, amb els resultats encara calents, sobre els possibles pactes per formar govern.

Laporta, et convido a esmorzar

Arribem al final de la campanya, demà dilluns ens donaran les postres, dimarts haurem de reflexionar i dimecres a votar. Ha estat llarga, especialment la (pre)campanya, però ha tingut alguns moments força distrets. Aquest cap de setmana hem tingut la darrera entrega amb l’espectacle “Amb qui esmorzarà en Laporta avui?”. En fi, la política de campanya té aquestes coses. En tot cas, avui diumenge, m’he tancat a casa a cuinar la meva juguesca per aquestes eleccions i aquí teniu el meu pronòstic:

Participació 60%

CiU 50
PSC 39
ERC 21
ICV 13
PP 12

Podrien ser uns altres però em quedo amb aquests, si us agraden les juguesques us podeu passar pel bloc d’en Marcús per dir-hi la vostra. Apa, que el dia 1 ho voteu a gust i a consciència.

Campanya electoral = estat d’excepció

No ho entenc, hi dono voltes i no ho entenc. Si algú em parlés d’un país on en una setmana s’haguessin prohibit 3 manifestacions o d’un país on els periodistes dels mitjans públics no poguessin fer la seva feina amb normalitat, sense dubtar-ho pensaria en països sota règims dictatorials. Lamentablement això està passant avui a casa nostre. El Tribunal de Justícia de Catalunya ha prohibit aquesta setmana, a instàncies de la Junta Electoral Central, una manifestació d’estudiants, una manifestació de policies i una manifestació de SOS racisme. Els motius? Hi havia perill que les manifestacions es polititzessin. Fes-te fotre, ara resulta que durant la campanya electoral fer política és monopoli exclusiu dels partits polítics. Si més no aquesta vegada no ha sortit el ministre de torn avisant del perill que representaven aquestes manifestacions per a la pax romana. La Junta Electoral Central (que té nom de tribunal d’excepció) actua amb un recel absolutament desmesurat, també ho fa quan dicta als mitjans públics la durada i l’ordre d’aparició dels espais informatius dedicats a seguir la campanya electoral.

Aquest tema no és cap frivolitat i cal que hi reflexionem tots plegats molt seriosament, prohibir manifestacions o condicionar la informació és quelcom molt greu, perquè retalla drets fonamentals dels ciutadans, i per tant només s’hauria de fer en circumstàncies molt i molt especials que fins i tot em costen d’imaginar. Desconec la normativa electoral però si realment és tant rígida com sembla o porta a interpretacions tant severes, caldria repensar-la o fins i tot modificar-la. Entenc que els dies de campanya electoral no són tant rars com perquè la gent no pugui manifestar-se i expressar-se amb normalitat sobre el que li vingui de gust.

Per cert, en Piqué ha estat l’únic candidat que he sentit pronunciar-se al respecte, però ha fet trampa. Ha dit que no recorda manifestacions prohibides des dels temps del franquisme o que durant la campanya de les estatals del 2003 es van fer manifestacions i no van ser prohibides. Fals senyor Piqué, molt fals. En democràcia s’han prohibit algunes manifestacions per raons (força discutibles) de seguretat, i durant la campanya del 2003 no hi va haver manifestacions organitzades susceptibles de ser prohibides sinó concentracions espontànies de ciutadans lliures que exigíem la veritat que el seu partit, i el seu govern ens negava. Cues de pansa Sr. Piqué, ha de menjar més cues de pansa.

Aquesta tarda hi ha convocada una altra manifestació a Girona. Es vol demanar l’absolució dels detinguts en l'Operació Estany. Esperem que no la prohibeixin.

La sordesa de sa majestat

Avui no escriuré sobre la campanya electoral per una qüestió d'higiene mental i perquè la historia s'ho val. Dimarts passat em van explicar que la filla del Príncep Felipe i la Letizia, la Leonor, pateix sordesa. La font que em va informar és molt i molt fiable però de moment tot plegat només pot tenir la categoria de rumor i li podeu donar la credibilitat que vulgueu o la que us mereixi aquest bloc. Us escric des d’una posició republicana i per tant desitjo que el rei Joan Carlos I sigui el darrer en regnar aquest estat on ens ha tocat viure. Tot i així, si finalment és confirma que l’infanta Leonor forma part dels prop de 350000 súbdits del seu avi que pateixen aquesta minusvàlua en major o menor grau, creieu que la deixaran governar? Serà la Casa Real Española un exemple de convivència? Hi ha alguna relació entre aquesta noticia i la sordesa de sa majestat?

Diversitat per conviure igualtat per viure, fins i tot a la Zarzuela.

Repassant el tema a IceRocket descobreixo que no sóc l’únic, ni el primer que parla d’aquest rumor. Aquí podeu llegir altres posts sobre el tema:

Será Maravilloso

¿Posible sordera de la infanta Leonor?

La infanta y el hipotético infante

La sordera de Leonor de Borbón: los rumores sobre la monarquía y su función

En Montilla passa del govern d’esquerres i catalanista

Aquest matí en un col·loqui organitzat per Nueva Economía Fórum a Barcelona (atenció als patrocinadors de la xerrada), Montilla ha dit (ho podeu llegir a la mateixa web del PSC amb negretes incloses):

“la meva aspiració no és reeditar el tripartit” perquè la situació ha canviat respecte el 2003, “quan Aznar governava amb majoria absoluta” i a Catalunya tres formacions polítiques treballaven “per millorar l´autogovern”. Montilla ha dit ben clar que ara les prioritats “són altres”, com posar l´Estatut “al servei de la gent” .

Just quan la idea del Tripartit començava a escalfar-se després de la sintonia mostrada al debat de TV3, quan en Zapatero ens deia que en Montilla tenia les mans lliures i quan l’enquesta del Periodico d’avui ens mostrava que hi ha un empat tècnic entre els partidaris de la sociovergència i els del Tripartit, just en aquest moment arriba Montilla i ens llença un gerro d’aigua freda a tots plegats. El Tripartit ha passat a formar part del “Això no toca!” i el PSC opta per seguir la tàctica de CiU: “tot o res”. Sempre segons en Montilla, els socialistes es basten i es sobren per governar Catalunya en solitari arribant a acords puntuals amb la resta de partits.

El Sr. Montilla no té la planta típica d’un candidat a la presidència d’un país, i atenció, això no té res a veure amb el seu origen sinó amb les seves qualitats (deixant de banda el Virolai i el Zoo d'en Pitus). Només calia veure el seu posat temorós davant les càmeres o com llegia pràcticament tot el que deia durant el debat del divendres. Estic convençut que és un home treballador, tenaç i capaç de tirar endavant tot el que es proposi, però no té les qualitats d’un líder: oratòria, carisma, capacitat per comunicar, per engrescar, etc. L’emperador va nu, tots nosaltres ho hem vist i ells (PSC-PSOE) també, aleshores ¿per què ens l’han plantificat de candidat? La sociovergencia o el convergelisme (com diu en Saül) pot tenir moltes cares i una d’elles passa per no re-editar el Tripartit encara que sumi i deixar que CiU es busqui la vida per governar en minoria. En Mas i en Duran i Lleida aquest cap de setmana han fet campanya en aquest sentit, recordant a la gent del PSOE que si no deixen governar a CiU la Generalitat, no hi haurà estabilitat al congrés.

En Zapatero ens va mentir quan va prometre a en Maragall que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament. L’error de Zapatero va ser tàctic, va confiar que en Maragall i el PSC farien la feina bruta. En Zapatero però aprèn ràpid dels seus errors i aquest cap de setmana ha promès al Montilla que desde Ferraz li deixaven les mans lliures per governar amb qui vulgués, el mateix Montilla aquest matí s’ha encarregat de demostrar al seu líder que amb ell no s’ha equivocat. L'aposta Montilla és bona si sap despertar el cinturó roig, guanyar les eleccions a CiU i governar en solitari, sense lligams, pactant puntualment durant la legislatura (a l'estil Zapatero). L'aposta Montilla és bona si perd i fa bondat, deixant governar als de CiU en minoria acordant amb ells els grans temes.

Així doncs, el PSOE i de retruc el PSC han decidit prioritzar el govern de l’estat sobre el govern de Catalunya. Esperem que els electors d’esquerres del nostre país també sàpiguen prioritzar el dia 1 de Novembre i optin per qualsevol de les altres dues opcions de l'esquerra davant de l'opció PSC.

Anecdotari Kafkià de la campanya electoral

Dissabte vaig anar a la festa d’aniversari d’un amic. Música, rialles i força alcohol. Sortint de casa seva, cap a quarts de dues, algú va sugerir anar a una disco del centre. Fent cua a l’entrada vaig poder sentir com el personal de seguretat de la discoteca, que recelosament vigilava la seva entrada, mantenien una animada conversa. Quan vaig ser prou a prop per entendre'ls em vaig adonar, oh sorpresa, que parlaven de política. La meva sorpresa és producte dels meus prejudicis però estava acostumat als porters amb una única neurona per distingir vambes de sabates. Els porters parlaven del debat a TV3, vaig afinar l’orella per intuir de quin peu calçaven quan un d’ells va dir: “Tenia claro que quería votar a CiU para que no subieran otra vez las izquierdas pero visto lo visto voy a votar al PP. Éste Mas me puede, es un chulo de mierda!”. La cosa va quedar allà, ja em tocava entrar i els dos porters m’ho van fer saber amb un concís “¡Pa’lante!”.

Diumenge vaig anar a la seu social del Monopol amb un amics a veure una batalla més de l’eterna guerra entre el Barça i el Madrid. El Toni va arribar el darrer. Va entrar tot engrescat assegurant-nos que ja sabia a qui votaria a les properes eleccions. La nostra sorpresa no estava en saber a qui votaria, sino en el fet que votaria doncs d’un temps ençà s'havia passat a l’abstenció activa. Va seure i ens va dir: “Voy a votar a Iniciativa. He echado un ojo a las encuestas y si Iniciativa sube lo suficiente, el PP se convertirá en la quinta fuerza. El PP último, mira tío, esto a mi me la pone gorda!”. El partit una merda, l’argument aclaparador.

Les joventuts del PSC (el seu antic logo sempre m’ha fascinat) han omplert Barcelona (desconec si la resta del país) d’adhesius on s’hi pot llegir “STOP PIJOS”. Perdoni? pijos? i qui diuen qui són aquests pijos? A la seva web no hi he trobat res de res. La paraula i el fenomen “pijo”, més enllà d’estar una mica démodé, pren una dimensió transversal a la política del nostre país. Sinó digueu-me quin partit no amaga pijos a les seves trinxeres. En fi, campanya electoral.

Un debat de “llums i ombres”

El debat d’aquesta nit ha estat ple de tòpics amb un nivell polític força baix. Per descomptat els candidats no han entrat a fons en els temes clau (habitatge, política social, infrastructures, immigració, etc) i s’han dedicat a les picabaralles, però tampoc podíem esperar res millor. Un debat, en general, avorrit però amb moments delirants especialment quan en Mas ha deixat entendre que CiU és un partit de centre-esquerra.

En Montilla ha començat serè, apagat, absent (per uns moments m’ha semblat que en Zaragoza s’havia passat amb els valiums) sort ha tingut d’en Saura que s’ha encarregat de repartir a tort i a dret. Al final però, en Montilla ens ha regalat un parell de clatellades al Mas (la reunió Mas-PP a Doñana l’any 2003 per pactar govern). En Piqué no tenia res a perdre i es notava que venia amb ganes de gresca, ha mantingut una actitud agressiva i un discurs clar. He de confessar que m’ha agradat, tot i que en alguns moments l’ha perdut el victimisme (misèries humanes, les cameres l’han enganxat mossegant-se les ungles). En Carod al principi ha fet pinya amb el Tripartit defensant la seva parcel·la d'obra de govern, ha demanat pactes nacionals pels temes claus del país però la resta no l'han seguit. La resta del debat ha estat força absent, només cap al final a tret el geni i ha fet callar un Mas pesat com una mala cosa. En Saura s’ha dedicat a fer d’escuder i ariet d’en Montilla i no ha desplegat prou el seu programa. Finalment en Mas crec que ja és creu president i justament ha estat la seva supèrbia i arrogància el que l’ha perdut. A CiU hi ha un problema greu d’actitud.

Per acabar m’ha sobrat el Cuní i he trobat a faltar en Maragall.

Habitatge o el xantatge dels violents

En Zapatero insisteix que la reunió dels ministres d’Habitatge es va suspendre per raons de seguretat i en Duran parla de que s’ha cedit al “xantatge dels violents” (la noticia a Vilaweb). La veritat és que tanta criminalització gratuïta em toca una mica els collons. Primer cal dir que el moviment en qüestió (V de Vivienda) ha organitzat diferents manifestacions i actes a Barcelona aquest any i cap d’ells ha estat violent. Ens el contrari han estat ben festius. Segon aquí qui exerceix la violència és el mercat immobiliari, i ho fa sobre tots nosaltres quan no podem comprar o llogar un pis i quan per fer-ho cal que demanem hipoteques de terror, ens facin pagarpreus fora de tota lògica, o ens demanin avals abusius.

JA N’HI HA PROU DE TANTA MARRANADA

Detall per a navegants, segons el darrer pulsometro de la cadena SER, l’habitatge és el segon problema en importància dels catalans (i les catalanes). ¿Hi haurà un debat especific, en aquesta campanya electoral, sobre la problematica de l’habitatge i com els diferents partits pensen afrontar-la? Se m’escapa el riure...

Per cert, aquest són els "violents"...

La cosa va calenta, molt calenta

La campanya van molt forta i l’estil agressiu de Convergència m’ha agafat (ens ha agafat?) per sorpresa. Estic astorat, primer la peli del Madí i després la bufonada del Sala-i-Martín. Em pregunto que vindrà després? Un cop d’efecte de la candidatura de Ciutadans? Més videos? Una entrevista d’en Rubianes al Mas?

Un darrer apunt sobre la peli del Madí. Si realment han repartit un milió de còpies tirant pel cap baix s’hauran gastat editant i inserint als diaris el DVD posem... entre mig i un milió d’euros!? (entre 83 i 166 milions de pessetes). Sí és així els benefactors de CiU duen tenir molt clar que és un autèntic negoci invertir en CiU, oi? Vull dir que l’anterior etapa de CiU els resultaria molt rentable per fer una aposta d’aquest tipus, no?

Estic ansiós com en Partal per llegir la resta d’entrevistes del bufó Sala-i-Martín (la seva web només és veu bé amb Explorer) però crec que a no ser que hagin estat realitzades abans de la publicació d’aquesta primera perdran el factor sorpresa. De l’entrevista poca cosa a dir, al Montilla li ha faltat cintura, sang freda i molt d’enginy; al bufó els del grup Godó li haurien de comprar una gravadora nova i un ós. El noi se’ls ha ben guanyat, descobrir que en Montilla no coneix la primera estrofa del Virolai o que no sap com s’acaba el Zoo d’en Pitus... realment són qüestions claus que tot aspirant a la Generalitat hauria de dominar a la perfecció. Visca el periodisme de recerca.

Per rematar el dia, el Pulsometro de la SER s’ha desmarcat de la línia que portaven les enquestes del grup Godó (inst. Noxa i el Racómetre) per començar el matí (d'ahir) amb un titular realment sorprenent:

Máxima emoción al comienzo de la campaña. PSC y CiU empatan a 43 diputados. Los socialistas de Montilla arrancan con una ligera ventaja en número de votos.

Si ens fixem en les fitxes tècniques de les enquestes resulta que ambdues (SER i 6è RAC) estan fetes els mateixos dies (10 i 11 d’Octubre) usant tècniques molt semblants (per telèfon, estratificant per provincia, sobremostrejant barcelona, ponderant els resultats, etc). Només l’enquesta de la SER recull 200 opinions més (50 per provincia) però aquest fet tot just corregeix un 0.5% el marge d’error total. En canvi, quan estimen els valors percentuals de la projecció de vot podem veure les diferències:

RAC -- SER

CiU 35.94 – 29.3
PSC 27.41 -- 31.5
ERC 15.02 – 15.5
PP 10.08 – 10.7
ICV 9.11 – 9.0

Qui haurà cuinat millor la recepta? En Montilla ha despertat el cinturó roig? Els cuiners del pulsómetro s'han passat de sal?

En Madí assisteix a les escoles d’estiu de la FAES?

Madí produccions ens ha servit avui per esmorzar un dvd digne de la factoria FAES. Si teniu paciència per visionar-lo, cosa que recomano tot i que dura uns 52 minuts, podreu veure un abús maniqueu del color i el blanc-i-negre, missatges apocalíptics, terribles conspiracions per a que CiU no pogués governar, declaracions retallades dels enemics polítics i declaracions dels líders de CiU, en definitiva un “totum revolutum” on hi podreu trobar des de ETA a la corona d’espines, passant pel 3% i l’Estatut. Personalment aquesta manera de fer política em recorda a la COPE i a El Mundo, i sincerament, aquest no crec que sigui el camí. Sembla que la ferida del que ells qualifiquen com la gran traïció, el pacte del Tinell per editar un govern catalanista i d’esquerres, resta oberta i cou. Ells eren els guanyadors i els escollits per governar els designis de Catalunya però van ser foragitats del govern per un contuberni ideat pel malvat Montilla. Sense oblidar-nos de la daga que els va clavar ERC per l’esquena. Ja ho he dit més d’una vegada aquest dies però insisteixo, la parròquia convergent hauria de prendre més til·la, la idea de tornar a l’oposició els té histèrics. Nois no patiu, aneu guanyant i tot apunta a que aviat recuperareu les poltrones que tan il·legítimament us havien pres aquestes esquerres "dolentotes" que no sabien que Catalunya s'acabava i començava amb vosaltres. Mentrestant, si us plau, deixeu de escopir a la cara dels vostres rivals, o millor hauria de dir pel que es pot veure al vostre film, enemics vostres i de Catalunya.

Per acabar, només em queden alguns dubtes que m’agradaria que algún convergent em comentés: quan presenten el ball de xifres per demostrar la manca de tasca del govern Tripartit, perquè no surten comparades amb les xifres dels governs convergents? i la suavitat amb que és tracta a Zapatero ens parla de ministeris, de futures aliances? i la nul·la crítica al PP de què ens parla?

Volem un govern catalanista i d’esquerres

En José Rodríguez al seu bloc (L’Observatori de ciberpolitica de Joselito) ha publicat un manifest sota la capçalera “per a que les esquerres guanyin el proper 1 de novembre”. El manifest, és un resum narratiu d’una presentació power point (que podeu baixar des d'aquest bloc, o bé directament d’aquí) on s’exposa en xifres la tasca de govern del Tripartit i les compara amb els darrers governs Pujol. La presentació és de la factoria Vicenç Navarro, així que prepareu-vos per un bon ball de xifres. La idea de reeditar el Tripartit, passa per hores baixes, però des d’aquest bloc no perdem l’esperança. El dia 1 vota esquerres, Catalunya necessita un govern catalanistes i d’esquerres.

Si vols donar suport a les esquerres el dia 1, pots penjar-te aquest banner al teu bloc, i si vols pots enllaçar-lo amb el manifest que hi ha al bloc d'en Jose.

Al País Valencià un altre Tripartit s'està gestant fa dies a veure si ara els polítics són capaços de recollir el clam del carrer. I a les illes? algú sap com van les coses per allí?

El sexe dels àngels i els programes de govern

En Montilla ens vaticina que s’apropa el pitjor del governs, una coalició nacionalista que sembrarà la zintzània arreu del país i ens enfrontarà amb España. El PP se’ns presenta com la darrera esperança per salvar Catalunya del “batasunisme”. En Piqué, dia sí i dia també, es dedica a picar l’ullet a en Mas perquè no renunciï a pactar amb ell la investidura i així disposar del seu suport per aplicar les polítiques lliberals que li calen al país. En Mas (i en Duran), no és queden curts, i donen per fet que ERC apostarà per reeditar el Tripartit entregant la poltrona de president al Montilla. En Carod parla de l’equidistància i que seran els resultats i la negociació dels programes el que decidirà el pacte de govern. Els d’Ic-Eua avisen de l’arribada d’un govern de dretes i que ells són l’únic partit que garanteix la reedició del Tripartit. Resumint, el PP vol pactar amb CiU, CiU vol governar en solitari (i pactar la investidura amb ...?), PSC vol governar en solitari o en Tripartit, ERC vol governar i diu que pactarà amb qui pugui encaixar millor el seu programa i Ic-Eua vol reeditar el tripartit. Fantàstic, ara ja ho tenim tot més clar o no, però seguir discutint tot el temps sobre els pactes de govern més enllà del dia 1, si fa o no fa és com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Si us plau, Srs. Candidats poden deixar d’escalfar-nos el cap el 80% del temps amb si votar aquesta opció representa... i passar a explicar els seus programes de govern pels propers quatre anys donat que quasi tots tenen, més o menys, opcions de governar. Tot plegat seria extensiu a la blogosfera (on m'hi incloc), però vaja podriem dir quela blogosfera és lliure de parlar del que li peti i segurament només reflexa el nivell de debat actual. Clama al cel que aquesta (pre)campanya estigui més centrada en l'aritmètica que en els continguts dels programes.

La batalla dels debats amb llengua

L’espectacle que estan protagonitzant el Sr. Montilla i el Sr. Mas amb tot aquest batibull dels debats, és molt lamentable. L’existència de debats durant la campanya electoral és quecom realment important, donat que és l’únic moment en que es poden confrontar els programes i les propostes dels diferents partits. Seria molt interessant que hi haguessin debats entre tots els candidats, debats dos a dos, i debats temàtics on és discutíssin els temes claus per al país: educació, sanitat, infrastructures, habitatge i immigració. ¿On s’han de fer aquests debats? Doncs entenc que s’haurien de fer a la televisió nacional de Catalunya, però resulta que la junta electoral no ho permet. Per tant, i sense més remei s’hauran de fer en altres cadenes en emissió per Catalunya. L’idioma en que és parli en aquests debats ha de ser cosa dels candidats (o representants del partit) tal i com correspon a una societat lliure com la nostra on es parlen dues llengües. ¿Té sentit fer un debat en una televisió estatal? Sincerament no crec que un debat sobre les eleccions al parlament tingui una gran audiència a la resta de l’estat. En tot cas, si es considera oportú no hi veig tampoc grans inconvenients, això sí, que cadascú s’expressi amb la llengua que vulgui i que hi posin traducció simultània.

Sobre els mal anomenats “xecs socials” d’en Mas, avui al Periodico en Vicenç Navarro en parla (una vegada més).

Adéu Guti!

Mas: promeses, política social i una mica de Madrid

La factoria Madí te la maquinària ben engreixada, la (pre)campanya comença a bullir i les promeses del candidat Mas és compten a cabassos. Per una banda tenim els xecs socials a raó de 1000€ per criatura i 4000€ a partir de la tercera, tenim també descomptes fiscals per als poliglots amb títol i avui s’ha presentat amb descomptes del 50% en el lloguer per a les parelles menors de 30 anys que es vulguin emancipar.

Catalunya, en això estic d’acord amb el Sr. Mas, necessita polítiques educatives, familiars i d’habitatge de primera divisió. Una altre cosa és que aquests temes s’abordin i s’intentin solucionar a cop de xec. El nostre país necessita uns serveis socials i de suport a les famílies potents per fomentar la natalitat i sobretot la conciliació de la vida familiar i laboral. També necessita més places a les escoles oficials d’idiomes i com l’aire que respira una aposta clara per solucionar el seriós problema de l’habitatge de lloguer o de compra. Els xecs o els descomptes que ens ofereixen desde CiU no són equitatius (a alguns els faran pessigolles i als altres amb prou feines els permetran assentar la seva economia) i a més, representen el pa per avui i la fam per demà. Calen polítiques socials decidides amb inversions de veritat. Crear una bona xarxa d’escoles bressol, possibilitar la reducció de la jornada laboral per a un dels conjugues preservant el seu sou fins al primer any de la criatura, o millorar la xarxa pública de serveis socials, són només alguns exemples de polítiques socials que van més enllà d’un xec. Aquestes polítiques generen llocs de treball i infraestructures que resten allà per al seu ús públic avui i demà, i per tant reverteixen en el benestar social. Finalment, la política del descompte sobre el preu del lloguer dels pisos no millora les coses en qüestió d’habitatge, sino que les perpetua, perquè premia i justifica el preu desorbitat dels pisos de lloguer (o de compra). Per quins set sous sinó, un propietari hauria de rebaixar el preu del lloguer o de venta d’un pis si el govern finança allò que el jove no pot pagar. El que deia, pa per avui i fam, molta fam per demà.

Per cert, aquest vespre la Terribes ha entrevistat al Sr. Mas i aquest ho ha deixat ben clar, si hi ha Tripartit adéu-siau al suport del Zapatero al parlament de l’Estat. A més ha afegit que tenien, referint-se a CiU, ganes d’implicar-se a la política de Madrid, ¿estan preparant el terreny pel ministeri d’en Duran Lleida?

Guti, va ser un de pernil i una canya, oi?

No parlaré de la figura política ni de l'home compromés amb el poble i amb el país, ni del lluitador antifeixista, ni del dirigent del PSUC (ho podreu llegir, segurament, a molts mitjans aquests propers dies). Em ve de gust parlar del dia que per atzar el vaig “conèixer” farà cosa d’uns set o vuit anys. Per aquella època jo treballava en un conegut fast-food que encara hi ha a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Era cap al migdia, una mica abans de la una, i jo estava sol a la barra netejant la màquina del cafè. La porta es va obrir i amb un gest absolutament automatitzat vaig fer lliscar sobre la barra una safata verda. M’eixugo les mans, em poso la gorra a lloc i començo el ritual de la comanda amb un típic – Què desitja? – Una veu d’home em respon que un entrepà de pernil i una cervesa, el reconec de seguida és el “Guti”. Aquell home baixet, amb cara de savi despistat i barbut que tan agrada als meus pares. L’ex-lider del PSUC que viu una jubilació, no sé pas si d’or, a Brussel·les. Prenc el micro i canto el seu entrepà. Tirant la cervesa penso que m’agradaria saludar-lo, dinar amb ell i omplir-lo de preguntes. Tinc la sensació de tenir un personatge quasi històric a tocar. El meu cervell s’ha disparat però la meva timidesa em té paralitzat. Deixo la seva cervesa a la safata i li dic que són tant. Diligentment obre el seu moneder, em paga i li torno el canvi. L’ocasió es perdia, ell ja tenia la safata a les mans i començava a girar-se per anar a seure. De sobte, i amb una veu sense força ni convicció li dic – perdoni vostè és el “Guti”, vull dir, l’Antoni Gutiérrez Díaz, oi? – Ell em diu que sí i jo no li dic res més, només encerto a fer un somriure circumstancial. Ell esperava més o això vaig voler llegir-li als seus ulls vius que miraven encuriosits a un jove llarg i prim vestit de verd que li acabava de servir un entrepà de pernil i una canya.

Fins sempre “Guti”!!!

Els votants del PP van molt emprenyats

Etzibar guitzes al PP a Catalunya és gratis i a més t’aplaudeixen, per tant no m’agrada massa, però crec que la troballa s’ho mereix. No parlaré dels deliris imperialistes de l’ex-president Aznar, ni dels 5 punts de l’Acebes per (no)avançar en el incipient procés de pau a EuskalHerria o la darrera Zaplanada. Vull parlar de com la violència verbal dels dirigents del PP és veu projectada en la puntuació que els seus votants donen als líders dels altres partits. Tot i que això de puntuar als líders polítics de 0 a 10, com si d’un concurs de bellesa es tractés, em sembla una ruqueria crec que val la pena fer un cop d’ull a les dades.

Evolució de la puntuació dels votants del PP als líders polítics (La Vanguardia)

Primer de tot, destaca i sorprèn la tendència que tenen els votants del PP a puntuar cada cop més baix els líders dels altres partits. Sorprèn perquè aquest fet no és repeteix amb els votants dels altres partits. En segon, lloc la gent del PP, al mes de setembre suspenen a tothom, i exceptuant els prohoms de CiU, puntuen a TOTS els líders per sota del 3.5. Una nota d’aquelles que fan pujar els colors. A l’inversa passa amb els votants dels altres partits, tots suspenen en Piquè i algun altre líder però no pas a tots en massa i mai amb notes tan estridents. Sens dubte l’electorat del PP està mosca i la resta de l'electorat està mosca amb el PP. Així doncs sembla que la política del PP d'anar tensant la corda va calant i de quina manera. Cabria preguntar-se si això és bo o ens interessa? o millor dit a qui interessa?

La dreta ja és aquí, cal no adormir-se!

El món de les especulacions pre-electorals és un camp abonat per a entretingudes tertúlies i sens dubte pels sondejos. Fins ara s’han publicat els sondejos de El Periodico, La Vanguardia i les tres edicions del Racòmetre. Si prenem els màxims i mínims esperats per tots ells, es pot trobar el següent escenari:

CiU.............. 50-53
PSC.............. 37-41
ERC.............. 19-21
Icv-Euia........ 10-13
PP................ 12-14

Aquests resultats fan possibles tant la reedició del tripartit, com la sociovergència o el pacte nacional. Es queden fora altres combinacions com la CiU+PP o la PSC+Icv-Euia. A més segons el darrer sondeig de La Vanguardia, la fórmula preferida pels electors és la sociovergència (34%), essent també l’opció preferida pels votants socialites i convergents (54% i 42% respectivament). Com és sabut, la sociovergència és veu també amb molt bons ulls a Ferraz i com un mal menor per part de l’oligarquia catalana. CiU no té per costum contradir els poders fàctics del país, per tant, som al cap del carrer i pinten bastos, crec que s’apropa amb molta força la sociovergència. Per mi la sociovergència no tindrà l’aspecte d’un govern de coalició sinó el d’un govern de CiU en solitari (amb una abstenció del PSC per escollir Artur Mas de president) que pactarà amb el PSC els temes crucials (pressupostos, habitatge, infrastructures, etc). Tot plegat és un punt més, potser el penúltim, del pacte de la Moncloa. Dic potser el penúltim perquè el darrer podria ser el ministeri que li espera al Sr. Duran Lleida a Madrid. Aquesta darrera qüestió no és gens trivial doncs crec que engega a dida tota possibilitat d’esdevenir el que ha vingut a batejar-se com a pacte nacional, però d’això ja en parlaré un altre dia.