Hello tovarishch!

Avui, just quan passava per davant de l'Institut d'Estudis Nord-Americans (IEN) he vist sortir-ne una noia que m'ha cridat molt l'atenció. Tenia poc més de disset o divuit anys, anava vestida de qualsevol manera però d'aquella qualsevol-manera que val un colló de mico. Per sobre de la vestimenta duia una jaqueta que venia a ser la part de dalt d'un xandall de color roig cordat fins al coll. A l'alçada de la pitrera si podia llegir, en unes blanques i majestuoses majúscules, i en ciríl·lic, l'acrònim de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (CCCP). Tot plegat rematat amb l'escut dels feixos d'espigues de blat, la falç i el martell. Aquesta noia, si efectivament tenia poc més de divuit anys, va néixer l'any que els berlinesos van tirar a terra l'ignominiós mur de Berlín. Segurament per ella, sortir de l'embaixada cultural dels Estats Units a Barcelona amb aquella jaqueta, no tenia la més mínima importància, de la mateixa manera que si dugués una samarreta del Camerún o una altra que hi poses MANGO, o NIKE, o fins i tot UNICEF. Potser m'equivoco i es tractava d'una intrèpida bolxevic de les joventuts del PCC que estudia anglès a l'IEN, però si us dic la veritat avui he sentit el pas dels 30 i pocs que em contemplen. Salut vells camarades!!!

Qui, com i perquè s'absté?

Des del "Bufa quina jornada!" que espero els resultats de l'estudi que avui ha presentat finalment el Centre d'Estudis d'Opinió, dirigit per Gabriel Colomer. Crec que ha estat el conseller Saura qui ha fet els honors, presentant els resultats de l'enquesta sobre participació política a Catalunya. El document tot i que és feixuc (121 pàgines), inclou una síntesi dels resultats molt interessant que recomano llegir amb atenció (pag 56 a 64 del document).

L'enquesta s'ha fet a 6900 ciutadans majors d'edat de tot el país, amb dret a vot a les darreres eleccions al parlament . L'informe no descobreix la sopa d'all, tant en quan, les causes de l'abstenció electoral giren al voltant del descontentament amb la política i els polítics i/o el desinterès o el desconeixement envers la política. De totes maneres si que ens descobreix quin és el perfil del ciutadà que s'absté, permeten així desterrar alguns tòpics i confirmar-ne d'altres:

Seria un ciutadà jove, menor de 35 anys (47%), que viu en un municipi d'entre 10000 i 150000 habitants (48%) de la província de Barcelona (77%), nascut a Catalunya (73%) i fill de pares nascuts fora de Catalunya (56%). Aquest ciutadà només ha cursat estudis primaris (46%) i disposa de menys de 2000€ d'ingressos familiars mensuals nets.

Aquest és el perfil sociodemogràfic, a grans trets, que ens dibuixa el document presentat avui. Més enllà del clixé, doncs no s'allunya massa del perfil d'un català mig, a mi el que m'ha cridat més l'atenció de l'informe presentat són els següents punts:

Entre tots els enquestats (votants i abstencionistes) un 56% se sent poc o gens proper de les institucions polítiques catalanes, entre els abstencionistes aquest percentatge arriba a un molt preocupant 71%. D'altra banda, la gent és conscient que les decisions que pren el govern de la Generalitat els afecten, i de quina manera, doncs un 80% diu que les decisions del govern de la Generalitat els afecten molt o bastant, enfront del 79% de les de l'Ajuntament, o del 74% de les del govern de l'Estat. Per acabar d'embolicar la troca un 82% dels abstencionistes consideren que l'afirmació "les eleccions autonòmiques són poc importants" te poca o gens relació amb la seva decisió de no acudir a les urnes.

Més dades, un 37% dels abstencionistes es considera d'esquerra o extrema esquerra i només un 5% de dreta o extrema dreta. Curiosament, un 19% dels abstencionistes no sap situar-se en aquest eix esquerra-dreta. D'altra banda un 34% dels abstencionistes no sent cap simpatia per cap partit polític, tot i que un 21% diu sentir-ne pel PSC, un 10% per ICV-EUiA i un 6% per ERC.

Finalment, és molt interessant la manca de coincidència entre les motivacions dels abstencionistes amb l'opinió dels ciutadans sobre les possibles causes de l'abstenció electoral. Però per saber-les us haureu de llegir el document, que repeteixo he trobat molt i molt interessant.

Bé, esperem que no sigui paper mullat i els partits, especialment els d'esquerres, prenguin bona nota d'aquest document. El descrèdit de la classe política queda més que palès i potser va sent hora de repensar algunes formules i alguns estils.

A misses dites

Hi ha dies que arribes a casa i tens ganes de bloc, d’escriure, tens el tema, tens clar que hi vols posar i fins i tot, alguna frase ja construïda al cap. Connectes l’ordinador i t’hi poses, abans de començar a escriure però fas una vista al bloglines i repasses de forma ràpida les darreres actualitzacions als blocs de capçalera a veure com respiren i es en aquest punt quan algunes vegades trobes aquell post que recull fil per randa tot allò que duies al cap, i a més ben escrit, i a més t’agrada. Res a fer, el millor en aquests casos es enllaçar el post i felicitar-ne l’autor.

Okupació, sistemes, antisistemes i demagògia. Yuanyu a l'Esquerroscopi.

Obituari: Moltes gràcies Dessmond pel teu bloc, ha estat un plaer llegir-te tot aquest temps, et trobarem a faltar.

El PP i l'estratègia de la victòria final

El PP porta tres anys a l'oposició donant pel cul a base de bé. Vam tenir la ruboritzant teoria de la conspiració de l'11-M, merder amb el nostre Estatut per donar i per vendre i finalment, la actitud deslleial i irresponsable durant l'alto al foc d'ETA. Aquesta setmana passada en Rajoy ens ha brindat un nou moment estel·lar, amb el seu terrorífic discurs al Parlament de l'estat i les seves declaracions els dies successius. No cal que recordem les gran sentencies del lider de l'oposició però dels seus parlaments em va quedar una cosa molt clara. El PP, i entenc pel PP la seva direcció actual i tots els seus acòlits, no volen la pau, volen vèncer, volen la rendició, però no pas d'ETA, no en tenen pas prou, volen vèncer i veure rendit a tot el món abertzale. Si revisem el que ha passat durant els darrers mesos trobem un munt d'exemples força clars al respecte: el darrer el tenim amb l'assumpte de les organitzacions de joves HAIKA, SEGI, i JARRAI declarades terroristes i amb condemnes de 6 anys de presó, la intenció de declarar il·legal el Partit Comunista de les Terres Basques, la persecució penal del Lehendakari per reunir-se amb Otegui, l'assumpte de De Juana Chaos condemnat a presó 12 anys més després de complir pena per dos articles de premsa, i fa una mica més de temps la clausura d'Egunkaria, o la mateixa il·legalització de Batasuna, etc. Tot plegat orquestrat per jutges conservadors col·locats pel PP més preocupats per aplicar la llei del Talió (com va dir Eroreka del PNB) que per respectar l'estat de dret. Lamentablement les darreres enquestes no els són tant desfavorables com es va dient, el PP segueix projectant-se sobre més o menys el 40% dels vots. La qüestió que queda per saber és fins on estan disposats a arribar.


Crida de suport: en Carlos Guardián parla en aquest post de la llibertat d'expressió i de les amenaces de mort en forma de comentaris que ha rebut en Carlos Serrano(un blogger del PSC de l'Hospitalet) al seu bloc.

Desigualtats i taxis

Aquesta setmana he viatjat a Sevilla per feina. Era la tercera vegada que trepitjava la capital andalusa. Aquesta ciutat cada cop m’agrada més, tot i que aquesta vegada la ciutat estava de potes en l’aire. Tenen en marxa de forma simultàniament les obres del metro (una relació agònica) i les d’una primera línia de tramvia, coses de les eleccions municipals segons em van explicar. Quan viatges per feina no hi ha temps per al turisme, tret d’una breu passejada entre la darrera reunió i l’hora de sopar o tot anant a fer la darrera copa després de sopar. D’altra banda sempre hi ha lloc per aquells petits detalls que et deixen astorat. Aquest cop van ser les diferencies entre el taxista Sevillà que em va dur de l’aeroport a l’hotel i el que em va dur, un cop a Barcelona, del Prat cap a casa. El taxista sevillà, era un home d’uns 30 anys que conduïa un cotxe força vell i magrejat, sense cap dubte a força de practicar una conducció molt extrema. Si més no, a mi m’ho va semblar per com corria i avançava entre el caòtic trànsit. Per uns segons vaig pensar que el cotxe duia uns colzes de sèrie, doncs la seva capacitat per trobar forats entre el dens trànsit era espectacular. El taxista que em va recollir al Prat, era un home també, però una mica més gran. El seu taxi no només estava impecable sinó que a més estava equipat amb la darrera tecnologia: duia dos aparells GPS, una estació de radio i un taxímetre electrònics de darrera generació i per rematar-ho un detector de radars (crec que només li mancava una estació meteorològica). Aquell home tenia més botons i llumetes davant seu que un arbre de Nadal. La seva conducció també va ser força temerària però això si avalada per la tecnologia més puntera. Per cert, avís per als amants de la velocitat, el detector va localitzar un radar en un semàfor a la Gran Via entre Plaça Espanya i el Carrer Urgell.

Per aquells qui us agradin les histories de taxistes, us recomano una passejada pel blog d’aquesta taxista de New York.

L'opereta de les manifestacions

El proper dissabte 13 hi ha convocades dues manifestacions. Una a Madrid sota el lema “Por la paz y contra el terrorismo” convocada per UGT, CCOO i la Federación de Asociaciones de Ecuatorianos; i l’altre a Bilbo convocada pel govern Basc sota el lema "Por la paz y el diálogo” i en les darreres hores s'hi ha fet un afegitó "Exigimos a ETA el fin de la violencia, por la paz y el diálogo".

El festival el va començar l’AVT dient que no anirien a la manifestació de Madrid perquè aquesta era un acte partidista i a més no condemnava les negociacions amb ETA. El PP els va seguir argumentant que la convocatòria generava divisió i sembrava confusió en la lluita contra ETA. El Foro de Ermua, que en un bon principi s’havia apuntat a la manifestació, finalment ha decidit no anar-hi perquè el lema no inclou la paraula “libertad”. Tot plegat excuses de mal pagador perquè ja sabem a quin tipus de manifestacions no partidistes, que no generen divisió i on és respiren aires de llibertat acostumen anar ells. A tot plegat hi podem sumar el sinistre àudio on Losantos des del seu programa adverteix (amenaça) a la comunitat Equatoriana del terrible error que es apunt de cometre (us el podeu baixar des d'aquí).

La manifestació de Bilbo també té el seu propi festival. El convocant és el govern basc i per tant, només per definició, el PP i els seus acòlits ja van dir que d’anar-hi ni en broma. La qüestió es centrava en saber que faria el PSE. Aquest s’hi va apuntar tot fent saber la seva disconformitat amb el lema de la manifestació. L’endemà la sorpresa la va donar Batasuna tot dient que també s’apuntava a la manifestació del govern Basc. Aleshores el PSE temerós d’anar de bracet de Batasuna diu que només hi anirà si es modifica el lema. Aquesta tarda el Lehendakari Ibarretxe ha comparegut per anunciar l’esmentat canvi de lema i per invitar a Batasuna a quedar-se a casa si el nou lema no era del seu grat. Ara falta saber que farà Batasuna o si el PSE... i bla, bla, bla.

Tot plegat és patètic. El protagonista d’aquestes manifestacions havia de ser el poble. Un poble que està fart de la violència, un poble que vol viure en pau, un poble que no vol més morts. En definitiva un poble que tenia esperances en aquest procés i que ha vist com tot plegat s’ha quedat en una esperança frustrada. Aquesta era la nostra manifestació i no pas la dels polítics. L’opereta barata que ens han regalat emprenya i desmobilitza. Lamentablement els grans beneficiaris d’un possible fracàs d’aquestes manifestacions són els radicals. Els de les bombes i els de les “libertades”.

Aneu a cagar!

No podeu dir que l'alto el foc permanent segueix en vigor després de la barbaritat de Barajas. L'alto el foc l'heu trencat i punt. Una altra cosa diferent es que, per vosaltres, aquest atemptat només fos un cop de puny a la taula per avisar al govern de l'estat que les coses no anaven pas bé. El típic "toma y daca" de qualsevol negociació. Lamentablement la vostra "gracieta" ha costat la vida a dos treballadors que, fins i tot podria donar-se el cas, ni sabessin de l'existència del vostre conflicte. Això sí, diguem-ho tot, no ho volíeu fer (matar-los, és clar). ¿Com podíeu preveure la incompetència dels quin van desallotjar el pàrquing de l'aeroport?

Seguint amb el vostre manifest i l'estranya concepció que teniu d'un alto el foc permanent, on amenaceu de "respondre mentre persisteixi l'agressió contra Euskal Herria", ¿hem d'entendre que durant "el proceso" us guardeu la possibilitat de fotre bombes quan us sembli? quan us plagui? quan correspongui? quan us convingui? quan ja us vingui?

Sabeu que... aneu a cagar!

Menys llibres, menys lliures

Ens quedem orfes. El Saló de Lectura era un atípic programa de televisió que va néixer a BTV, i que actualment s’emetia per tota la xarxa de televisions locals,. El programa era atípic, no només perquè parlés de llibres i literatura, sinó perquè s'hi respirava sinceritat, espontaneïtat, i sobretot si veia gent fruint del que feien. M’enganyaria si digués que el seguia cada setmana, doncs no sóc un gran consumidor de TV, però si que m’agradava passar-m’hi; de la mateixa manera que de tant en quan entro a la Central per fer el tafaner. El Saló de Lectura em va fer descobrir la pell freda d’en Sánchez Piñol o xalar amb la lectura comentada del Quijote. El Saló de Lectura ens el tanquen i ens quedem orfes i una mica més rucs.

En Dessmond destacava, al seu bloc fa uns dies, la censura que va rebre la darrera emissió del programa (el programa habitualment era emès els dimecres al vespre i en reemissió els dissabtes per la tarda). El dissabte el programa no es va arribar a emetre i segurament va ser així perquè la directora i presentadora, des del nomenament de l’inefable Emili Manzano, Marina Espasa va gosar acomiadar-se amb una arenga contra la transformació que està patint BTV, una transformació molt acord amb el model de ciutat que s'està construint. Les seves paraules tenen força i estan carregades de raons però són de difícil de digestió per hereus i companyia.

En Dessmond explicava que aquests gestos fets des de la dreta o l’esquerra no tenen el mateix ressò, ni tracte. Potser que tingui raó, però aquests gestos no estan tan lligats al signe polític com a l’ostentació del poder, i sobretot a aquells que confonen el límit entre allò que els hi és propi i allò per el qual han estat escollits per gestionar. Governar molts anys una institució et pot fer confondre aquesta amb casa teva i fer-te cometre aquests imperdonables excessos.

Reflexions sobre la ingenuïtat, la frustració, ETA i el “proceso”

ETA va declara fa 9 mesos un alto al foc unilateral i el dissabte el va trencar també de forma unilateral. La roda de premsa del ministre Rubalcaba aquell mateix dia exemplificava la perplexitat i l’astorament amb que el govern (i no només ells) ha rebut aquest cop d’ETA. Del munt de declaracions que hem sentit des d’aleshores fins ara (exceptuant les del PP i acòlits), la tònica és que amb violència no hi ha diàleg i que tothom es resisteix a donar per trencat el procés de pau. En tot cas però la qüestió a saber, és si ETA te alguna intenció de seguir amb el procés de pau.

En una negociació sempre hi ha cops de puny a la taula i aixecades airades de les cadires per afegir teatralitat a la disconformitat en el procés negociador. Quan s’apliquen aquestes tècniques hi ha el risc de que l’altre interpreti que no tens cap intenció de seguir, i per tant, les negociacions es trenquin. ETA no estava d’acord amb com anava el procés i així ens ho feia saber a finals d’estiu amb l’aparició de dos encaputxats armats, amb l’actitud dels seus presos als judicis, amb el robatori de pistoles a França, amb la reaparició de la “kalea borroka” o fins i tot, amb els avisos que feia l’entorn abertzale. Tots aquests senyals, gestos i maniobres eren absorbibles, digeribles i tots enteníem que formaven part del “proceso”. Ara bé, un atemptat d’aquesta magnitud amb una furgoneta bomba i dues persones virtualment mortes, és massa.

La meva sensació de frustració i decepció va ser i és molt gran, segurament perquè tenia unes expectatives igual de grans i potser mal enfocades. De fet he de confessar que aquest escenari, el d’una ETA novament activa, ni el contemplava. Dec ser un ingenu però creia que aquesta vegada era la definitiva i que, tot i que el procés seria llarg i dur, ETA s’havia acabat, que no hi hauria cap més atemptat amb morts. Però les paraules “llarg i dur” tot i que ens les han repetit fins a la sacietat des del principi no m’esperava que tindrien una lectura tan literal. Tot plegat és pura ingenuïtat per part meva però veia el “proceso” com una inevitable caminada cap a la pau i no pas com un procés on caldria lluitar i fer sacrificis per assolir aquesta pau. D’altra banda esperava molt més de Batasuna i l’entorn polític abertzale per contenir els exabruptes dels quatre desgraciats que tenen les pistoles. El "llarg i dur" hauria de ser bidireccional.

Així doncs i dic potser, tot i que així ho espero, el procés no està trencat del tot i aquest atemptat només és una etapa més del “proceso”. Desconec que espera ETA del “proceso” però si pretén assolir alguna cosa més enllà d’un acostament de presos, una amnistia per aquells qui no tinguin delictes de sang i una sortida per aquells que actualment són al carrer, tenim una mala peça al teler. D’altra banda el govern Español no pot pretendre negociar sense concessions, ni gestos i potser ha arribat l’hora de dissenyar un full de ruta pel “proceso” (i aquí potser ens caldria ajuda internacional). Un full de ruta amb dues etapes ben diferenciades, una primera que inclogui la dissolució unilateral d’ETA resolent primer la qüestió dels presos, i una segona etapa que només podria començar i definir-se quan ETA hagués deixat les armes però que el seu contingut l’hauria d’escriure una mesa de partits bascos sortits d’unes eleccions al parlament basc sense exclusions. Ara però cal llepar-se les ferides i deixar passar un temps per reprendre el diàleg i començar a treballar de nou amb responsabilitat i diligència per la pau. Lamentablement España té la dreta que té i aquesta no actuarà ni amb responsabilitat, ni amb diligència perquè bàsicament no hi creu en el procés de pau i perquè a més, encetem ronda electoral. Per tant, una altra qüestió important és si el “proceso” podrà resistir l’actitud d’aquesta dreta, o fins i tot, si hi pot haver “proceso” sense la complicitat (ni que sigui per omissió) del PP; i això ho sap el PSOE, ETA i el mateix PP.