El transvasament una obra puntual? i ca!

Aquesta és la imatge que tots desitjàvem i estàvem esperant, el campanar de Sau apunt de desaparèixer sota les aigües. Les reserves ja ratllen el 40%, i a finals de setmana és possible que arribin al 45%. La competència en matèria de transvasaments és del govern espanyol, a que espera el govern de Catalunya per demanar la derogació de l'ordre? Fins quan insistiran en fer uns transvasament que ja és clarament innecessari, ep! com a obra puntual tal i com se'ns va presentar? Una vegada més veurem el govern de Catalunya fer el passerell i quedant en evidència davant del d'Espanya, quan aquest en el proper consell de ministres es faci endarrere i anul·li el transvasament. Quina pena!

Such a drought that they are shipping in water!

Avui he rebut un e-mail d'un col·lega nord-americà que, entre d'altres coses, em comentava el següent:

>I heard Barcelona is suffering from such a drought that they are shipping in water! How are you guys doing?

He estat temptat de contestar-li que ens estàvem dutxant amb coca-cola però finalment he optat per fer-li 5 cèntims de la situació actual. Em pregunto què haurà vist o llegit als mitjans dels EE.UU sobre el tema.

Al cap i a la fi, potser sí que tenia raó en Jordi William (tercer tinent d'alcalde de la ciutat) quan parlava d'una "conxorxa contra la imatge de Barcelona" a la premsa internacional. En tot cas però queda clar que duent un vaixell carregat d'aigua més que pal·liar la sequera (duia l'aigua que consumien 170,000 persones en un dia), el que ha fet el govern és mostrar que hi estaven treballant. Suposo que no comptaven amb un món amb els mitjans globalitzats, on una imatge tant dantesca com aquesta era una autèntica llaminadura difícil de deixar escapar. Per tant més que de conxorxa podríem parlar d'innocència i de pilotes fora.

Lo riu és vida i el govern arbitrari

Avui les terres de l'Ebre sortiran al carrer en massa per defensar lo riu, el territori i per exigir que no se'ls prengui més el pèl. L'esquerra del país va abanderar la lluita contra el transvasament del PP i CiU, i ara és la qui posa en marxa la part del pla referent a la connexió de l'àrea metropolitana de Barcelona amb l'Ebre. La situació de crisi generada per la sequera calia de respostes i mesures excepcionals i en aquest sentit estic convençut que el govern ha fet el que ha pogut. Em pregunto però perquè ho ha gestionat d'una forma tant matussera.

1) Entrant d'amagatotis en finques privades a la capçalera del Segre.
2) Negant-ho tot, fins i tot en seu parlamentaria, fins al darrer moment.
3) Deixant-se vacil·lar pel govern de Madrid.
4) Sent incapaç de dir les coses pel seu nom i baixar al territori a parlar amb la gent de l'Ebre.

Se'ns va jurar i perjurar, que el transvasament era temporal que només es posaria en marxa en cas de situar-nos per sota del 20% i fins que es poses en marxa la dessaladora del Llobregat, etc. Doncs bé avui, per fortuna i perquè ha plogut força, els pantans són al 31% de la seva capacitat i segueix plovent (que duri!). Per què no es deroga la mesura transvasista? Per què s'insisteix en construir la interconnexió de xarxes? Per què es canvia el decret de sequera ad hoc? Aquest darrer punt és especialment greu doncs hem passat d'una situació on els nivells d'excepcionalitat eren transparents (decret de sequera, Abril 2007) a una situació on els criteris per definir l'excepcionalitat corresponen a descions estrictament polítiques (modificació decret de sequera, Maig 2008), i per tant obscures i subjectes a l'interès del qui governa. Queda tot molt clar a l'artícle 2 bis que s'ha introduït al decret:

“Article 2 bis. Declaració de l’entrada i sortida dels escenaris d’excepcionalitat i d’emergència:
Correspon al Govern de la Generalitat, a proposta del conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge, declarar, mitjançant acord que serà d'objecte de publicació en el DOGC, l’entrada i sortida dels escenaris d’excepcionalitat i d’emergència prenent en consideració els llindars indicatius que figuren en l’annex 2, la previsió de l’evolució de les reserves, l'evolució pluviomètrica, el grau de contenció de les demandes, la situació dels aqüífers i la incorporació de nous recursos provinents de l’execució de les actuacions pal·liatives, i altres circumstàncies que motivadament es sotmetin a la seva consideració."

Hi ha sequera (i 3)

"Aquesta sequera ha aportat un millor coneixement de la problemàtica de l’ús de l’aigua per la societat en general, el que ha de permetre la reflexió conjunta sobre el nou model de gestió de l’aigua". Així conclou el posicionament fet públic per la Fundació Nova Cultura de l'Aigua, en relació amb les solucions de la sequera catalana.

Això queda bé dir-ho però no és veritat. Aquesta sequera el que està revelant és:

1) Que com bé diu el document, davant del debat de l'aigua perduren les reclamacions dels interessos sectorials per sobre dels interessos generals

2) Que els models de gestió de la sequera i dels recursos hídrics a llarg termini segueixen estant inspirats per un model de l'aigua com a recurs i no com a font de reproducció dels cicles de la vida animal i vegetal.

3) Que la paraula 'transvassament' és un arma de doble fil, que d'una banda es fa servir per acosar al DMAH i per l'altra es presenta com la gran solució a les necessitats catalanes.

Vet aquí la meva conclusió de tot plegat. No crec que calgui insistir en què estem tractant un tema de primer ordre per la seva transcendència econòmica i ambiental, per tant no ho faré. Tampoc cal, per descomptat, arribar a cap pacte amb els voltors que esperen impacients qualsevol excusa per figurar, a costa de la gestió ambiental del territori. Si que us recordaré una cosa: que també depén de nosaltres, que si us plau, en cadascuna de les vostres accions, mireu de consumir la menor quantitat d'aigua possible.

Sense aigua però amb Puigcercós

La cimera entre el president Montilla i el sr. Mas ha acabat sense cap acord. L'un vol dur l'aigua des de la capçalera del Segre o la sortida de l'Ebre amb vaixell, tren o canonades depèn del dia i l'hora, i l'altre insisteix amb el transvasament del Roina. Insisteixo, algú s'hauria d'escoltar aquest home detingudament (avui entrevistat a can Barril).

El president Montilla, abans de trobar-se amb el sr. Mas, ha preparat la reunió tot dinant amb els seu socis de govern. Al dinar hi han assistit el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, els consellers Francesc Baltasar i Joan Saura, i el secretari general d'ERC, Joan Puigcercós (!?)

Algú em podria explicar que hi feina en aquest dinar en Puigcercós? Hi anava en qualitat d'home que passava per allí? d'ex-conseller? o potser, en qualitat de amb-en-Carod-no-hi-confio? Déu n'hi do quin desgavell de partit.

Que plogui per l'amor de Déu

El conseller Baltasar s'ha encomanat a la Moreta perquè faci ploure “saps que sóc agnòstic, però si pots fer alguna cosa, fes-ho” es veu que li ha dit. Per la seva banda el cardenal Sistach ha escrit ad hoc una pregària per demanar pluja:

“Per la pluja, que ha de portar l’aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.

Temps ençà a Barcelona, quan la sequera s'allargava més del compte i ni pregant plovia, es disposava d'un darrer recurs diuen que infal·lible. Es tractava de prendre la imatge del Sant Crist de Lepant de la catedral de Barcelona i dur-lo en processó a coll i bé fins al port. Allí el carregaven en una barcassa i literalment el sucaven dins les aigües del port mentre el cardenal de la ciutat resava una pregària per demanar pluja per la ciutat. Tot un espectacle, que un bon dia es va deixar de fer arrel de la mort per ofegament d'un cardenal un poc maldestre que va caure per la borda en el moment culminant de sucar el cristo.

Tot i que m'encantaria veure el cardenal Sistach, acompanyat del conseller Baltasar, dins una barca posant en remull els peus del Sant Crist de Lepant prefereixo encomanar-me, i espero que el conseller també ho faci, a les sàvies paraules de l'ecòleg Ramón Folch (avui l'han entrevistat a a Vilaweb.tv).

Hi ha sequera (2)

Alguns pensen que això del medi ambient es troba magnificat a la nostra societat, fins que els problemes esclaten a la cara. Però hi ha dos grans àmbits que seran complicats en aquest sentit en els propers anys: la distribució de l'aigua i el consum energètic. Tots aquests que es lamenten de la reducció a 80 km/h no saben encara què els espera! Perquè el cas és que quan toquem aquests temes ens estem referim a veritables problemes, no a politeigs puntuals, per molt que ho semblin i es toquin d'aquesta manera.

El problema, per a nosaltres, és que s'incrementen els cicles de sequera, que anem vers un clima molt més àrid i que aquestes situacions que ara vivim d'escassetat de recursos hídrics aniran a més. Això ens suposa un repte bastant més important que el que ara encarem: com preservarem uns espais i un territori amenaçat per l'aridesa? Pensem que en aquest sentit el cicle de l'aigua és clau: el fet que decidim per on passa i no passa aigua és determinant. Establir quins són els cabals ecològics dels nostres rius, doncs, determina el nostre futur. Perquè no és només el Delta de l'Ebre que corre perill, són tots els ecosistemes fluvials que es veuen amenaçats per l'escalfament climàtic.

Així les coses, és raonable que els tarragonins surtin al carrer quan senten la paraula 'transvassament'. Com denunciava uns mesos enrera Narcís Prat, el Parlament va establir entre 7000 i 12000 HM3/any el cabal ecològic de l'Ebre però aquesta garantia resta avui en entredit per la competència de l'aigua de reg. I és que d'una banda establim aquest valor, però també fem un Segarra-Garrigues que abocarà bones quantitats d'aigua de baixa qualitat a la part baixa del riu, i un Xerta-Sènia que deixarà oberta a mig termini la possibilitat d'un transvassament cap el sud, especialment si es reconsidera la qüestió del Roïna. Entretant, aragonesos i navarresos construeixen embassaments i fan reserves estatutàries d'aprofitament de l'aigua, que restaran capacitat a l'Ebre, mentre que els valencians també es reserven estatutàriament l'accès a aigües sobrants. Compte amb això que el transvasament del Roina té pinta d'acabar sent la MAT de l'aigua!

Veiem, doncs, que l'assignació de recursos hídrics i la construcció d'obres hidràuliques ve actualment determinada, sobretot, per les exigències d'una agricultura de regadiu que caldrà realitzar en un territori cada cop més àrid i gens adaptat a pràctiques eficients, mentre que els plantejaments de conservació de cursos hídrics per precaució ambiental segueixen considerant-se 'agua que se va al mar'. No són les grans conurbacions urbanes qui exigeix aigua, sinó l'agricultura decadent de la conca mediterrània, aquella que a més a més absorbeix gran part dels pressupostos de la Unió Europea.

Per això també cal ser molt matisats quan parlem de transvassaments. Obtenir aigua del Segre en el seu punt òptim pot ser una bona solució puntual (encara que Narcís Prat considera que no ha de ser en el curs alt del Segre), perquè el debat se situa en altres coordenades. Properament, més!

Aigua de boca?

Fa dies que per tot sentim i llegim aigua de boca això, aigua de boca allò... però d'on collons surt aquest terme? és un barbarisme? un neologisme?

A casa ens surt la mateixa aigua per la cisterna del wàter, pel telèfon de la dutxa, per les aixetes del lavabo, per les de la cuina o la rentadora, i tota és la mateixa aigua de boca. A casa vostra suposo que també, a no ser que disposeu d'algun sistema de doble canalització o d'un diposit d'aigues pluvials. Així doncs tant podriem dir-li aigua de boca com de roba, de cos, de cara, de plats o fins i tot de cul. Al cap i a la fi, sospito que a casa gasto més aigua pel wàter que per la boca.

Aigua de boca deu ser un producte, una idea brillant d'alguna llumanera del departament de Mediambient. Si es de boca no els la poden pas negar? deuen pensar. A l'aigua li han concedit la medalla "de boca". Una medalla que dona legitimitat i t'investeix amb autoritat moral com per exigir-ne tanta com calgui.

- Home és que és de boca l'aigua que volem. Si fos de golf o d'hotel seria una altra cosa, però nosaltres la volem de boca. No en tindria pas una miqueta?

Hi ha sequera (1)

(si l'amo m'autoritza m'agradaria introduir un parell o tres de breus posts sobre aquest tema, de màxima actualitat i importància, com a col·laborador ja puntual)



Les darreres setmanes s'han caracteritzat per l'explosió del debat sobre l'aigua als mitjans de comunicació i en les institucions. La proposta de crear una canalització per transvassar aigua des del riu Segre a l'Àrea Metropolitana de Barcelona ha generat una àmplia polèmica, que en les darreres etapes s'ha concretat en una nova disputa entre el govern central i la Generalitat.



Mentre la cosa evoluciona, potser serien convenients algunes precisions. La notícia principal no és el transvassament sinó el fet que ens trobem amb una greu sequera i si no arriben les pluges, anem abocats a situar-nos en la situació d'emergència en relació als recursos hídrics . Ara ens trobem en la fase d'excepcionalitat 2 i les conques es troben a una xifra tan magra com el 21,18%: per sota del 20%, s'iniciarà l'entrada en fase d'emergència a diferents conques i s'aprofundirà la reducció del subministrament urbà, tot acostant-nos a la temuda fase de restriccions en el subministrament domiciliari un cop se superi l'estiu.

Les mancances hídriques responen a qüestions multifactorials: un clima que presenta comportaments cada cop més erràtics, una política històrica de l'aigua basada en la demanda i en l'exhauriment del recurs i una manca de respostes eficaces per part de les administracions. Ara be, sigui com sigui, anem cap a una situació d'emergència que afectarà a milions de persones, que venen de quedar-se sense tren i sense llum, i que ara es quedaran sense aigua. S'imposen, doncs, respostes, i malgrat que el comportament del Departament de Medi Ambient i Habitatge es troba lluny de l'exemplaritat institucional, ja s'han posat en marxa mesures paliatives (recuperació de pous, etc.) i ara el que es pretén tan sols és transportar de manera temporal i a l'espera que es completi la dessalinitzadora del Llobregat, una quantitat d'aigua que minvarà la disponibilitat per regar els conreus de blat de moro lleidatans.

El problema és troba, doncs, en l'ordre hídric, en el conflicte d'interessos. Però també hi un altre conflicte interterritorial, el de la política de transvassaments i la desafecció mediterrània davant la no realització del transvassament de l'Ebre. És per aquest motiu que el govern central no vol sentir ni parlar de transvassaments i proposa idees sorprenents com el transport d'aigua des d'Almeria que ara ningú utilitza. La Nova Cultura de l'Aigua resta lluny de trobar-se instal·lada en les mentalitats governants.

Unes idees finals per tancar aquest post. No ens podem quedar sense aigua i necessitem solucions efectives. Podem permetre'ns reduir els regs però hem de poder compensar els agricultors. Hem de renunciar als transvassaments com a sistema de disponibilitat d'aigua, però no a transvassar en situacions d'emergència, si aquestes són específiques i circumstancials. Seguirem.

Consumeixes o et consumeixen?

Consumeixes o et consumeixen? Aquest és el nom d'un bloc de recent creació, arrel d'una brillant iniciativa de Canal Solidari. En aquest bloc cada dia hi penjen consells per consumir menys i millor. Alhora els internautes hi poden participar enviant videos, fotos, històries, etc.

Avui 15 de març és el dia mundial del consumidor. Sens dubte un bon dia per reflexionar sobre les nostres actituds alhora de consumir, tant si parlem de benzina, com de roba, de menjar, de cultura, d'aigua o energies.

El bloc: ¿Consumes o te consumen?

No en treurem pas l'aigua clara

Eren les 9 del vespre. Ja tenia la ceba tallada i tot just em disposava a barallar-me amb la mitja carabassa (ja em disculparà senyor carabassa) que tenia decidit cruspir-me en forma de crema per sopar. Ceba i carabassa ben barrejades amb un pessic de sal i quatre dits d'aigua feien xup-xup a l'olla. Jo? Barrilejava com cada vespre. La portada del programa? Sobre l'aigua i l'abús que representa que ens comminin a estalviar, a instal·lar difusors d'aigua, a no banyar-nos, a deixar morir la gespa, a buidar les piscines, a no rentar el cotxe, a no poder-nos dutxar a la platja de la Barceloneta... mentre centenars de milers de litres s'escolen cada dia (i des de fa quatre anys!) per les canonades.

Ells ens sermonegen, ens vigilen i fins i tot ens multen si no ho fem com cal. Molt bé, ho em entès, hi ha sequera, l'aigua és un bé escàs, estalviar és un deure i una responsabitat de tots i cadascun dels ciutadans del país. Ara bé i de l'administració? Qui vigila als qui ens sermonegen, controlen i ens multen?

Nota final: som grans i sabem que això no aflora en campanya electoral per atzar. Tot i així, a més d'unes eleccions, hi ha sequera i la quantitat d'aigua perduda és massa gran com per deixar-la córrer com qui no vol la cosa.

Ecologistes de pa sucat amb oli

Ha, ha, ha... quina gràcia. Sí, sí el Rajoy i en Bush són idiotes i dolents, sobretot molt dolents. Buuuu. Mira que no firmar el protocol de Kioto, mira que no creure amb el canvi climàtic. Ha, ha, ha.

Una mica de rigor, si us plau, encara que no sigui cert si més no feu veure que sou el diari més seriós del país:

Espanya a finals de 2007 haurà incrementat les emissions de CO2 a l'atmosfera en un 50% des del 1990. El protocol de Kioto exigia a Espanya no augmentar les emissions en més d'un 15%. Fets i no paraules.

Canvi climàtic, imbècils i hipòcrites

La setmana passada en Rajoy, que ja ens te acostumats a la seva sensibilitat científica ("pequeños hilitos... con aspecto de plastilina en estiramiento vertical"), ens va regalar una de les més gran rucades que s'ha dit sobre el canvi climàtic. La qüestió és que un pot anar en contra del pensament més extens entre la comunitat científica però aleshores ha de cuidar una mica els seus arguments. No és pot confondre la meteorologia amb climatologia i quedar-se tan ample perquè aleshores corre el risc de quedar com un autèntic imbècil. Us recomano llegir la carta que li ha dirigit en Dan (del bloc Centpeus) al sr. Mariano Rajoy.

Ja tenim els imbècils, i els hipòcrites qui són? Doncs sense cap mena de dubte tots aquells qui s'omplen la boca amb les paraules de l'IPPC o del nou messies Al Gore i després són incapaços d'aplicar les polítiques restrictives adequades pel que fa a la reducció d'emissió dels gasos d'efecte hivernacle (GEH), en especial del CO2. Estats Units, la Unió Europea, Rússia, la Xina i el Japó són responsables del 62,2% del total d'emissions anuals de CO2. En tot això Espanya (i Catalunya) hi juguen un paper ben galdós. El protocol de Kyoto marca un objectiu ben clar: l'any 2012 l'increment de les emissions de GEH, prenent com a base les emissions de l'any 1990, haurà de ser d'un 15%. L'any 2003 Espanya ja havia augmentat en un 40% les emissions de l'any 1990 (si cliqueu sobre el gràfic el podreu veure molt millor).

La qüestió no només queda en la responsabilitat dels governs sinó que també passa per tots cadascun de nosaltres. A l'any 2003 un 26,4% de les emissions totals van ser responsabilitat de les indústries del sector energètic, mentre que un altre 24,4% vingué del sector del transport i gairebé un 17% de la indústria manufacturera i de la construcció. I ara agafeu-vos fort perquè resulta que el 90% del transport de persones i el 85% dels transport de mercaderies es fa per carretera, i per acabar-ho de rematar el 79% del transport de persones es fa amb turismes. Tot plegat fa que 80% de les emissions de CO2 a l'atmosfera provinguin del transport per carretera i d'aquestes un 40% siguin degudes al transport urbà i metropolità.

En definitiva tenim imbècils, tenim hipòcrites i un canvi climàtic que ens la farà ballar a tots plegats. En tot cas procurem fer us del transport públic (quan els nostres governants es dignin a tenir-lo en condicions), no posem a l'hivern la calefacció a més de 20º durant el dia i a 17º durant la nit, a l'estiu l'aire condicionat a menys de 25º i de tant en quan informem-nos i reflexionem sobre el tema que realment va de veres.

Més informació a Canal Solidari i a Real Climate.

Uns porucs a l'ajuntament de Barcelona

Tinc la impressió que a l'ajuntament de Barcelona hi tenim una esquerra molt còmodament asseguda a la poltrona que li manca una mica de valentia per afrontar grans reptes.

El primer va lligat al risc que representa per a la salut pública els alarmants nivells de contaminació de la ciutat de Barcelona (i àrea metropolitana). Sobre aquest punt hi incidien els resultats d'un estudi del centre de recerca en epidemiologia ambiental presentat la setmana passada: "Disminuir la contaminació atmosfèrica, fins assolir els nivells que aconsella l'Organització Mundial de la Salut (OMS), aportaria importants beneficis a la població de l'àrea metropolitana de Barcelona en termes de morbimortalitat i esperança de vida". Segons els resultats del treball es podria rebaixar, de mitjana, en aproximadament 1.200 morts a l’any si els nivells mitjans anuals de PM10 (partícules en suspensió) a l’aire lliure es reduïssin fins a 40 µg/m3, com marca la legislació de la UE. A ningú se li escapa que un dels principals responsables de la pol·lució són els milers de cotxe que circulen per la ciutat a diari. Així doncs cal prendre mesures per fer entendre a la població que l'ús indiscriminat del cotxe és absolutament insostenible. Evidenment però i donat que tots plegats ens hem de desplaçar amunt i avall per anar a treballar, estudiar o a prendre vent. Cal oferir alternatives viables, una d'elles és potenciar, encara més, el transport públic i tots aquells mitjans de transport que NO contaminin com ara la bicicleta. I és precisament en aquest darrer punt on l'ajuntament del cap i casal ha mostrat la seva manca de valentia i d'iniciativa.

Una de calenta i una de freda. A primers de l'any passat ens va sorprendre a tots plegats destinant els diners recaptats a l'àrea verda a finançar un nou servei anomenat bicing, batejat com "el teu nou transport públic". La bona rebuda de la iniciativa va sorprendre als propis gestors amb un allau d'inscripcions fora de mida. Més de 90.000 inscrits al servei en poc més de mig any. Aquest fet i les darreres estimacions del mateix ajuntament que xifraven en 40.000 (90.000 el cap de setmana) el nombre de ciclistes que ja circulaven a diari per la ciutat, sens dubte mostraven que Barcelona estava preparada per anar molt més enllà del que havia previst l'ajuntament en temes de bicis i per tant calia una resposta ferma a tanta demanda. Lamentablement l'ajuntament no ha estat capaç d'estar a l'alçada i en lloc d'oferir nous carrils bici, amples, segurs, segregats que permetessin arribar a qualsevol punt de la ciutat, ens ha sortit amb una bona dosi de "real politik" aprovant una normativa que a grans trets deixa fora de joc als ciclistes. Trist, molt trist. Menys normatives i més carrils, capsigranys!!!

Més llum si us plau

La imatge que acompanya aquest post correspon a la platja de Cullera (València) i ha sortit avui publicada a El País.

Aquests dies tothom parla de les apagades: Barcelona, Palma, València, San Francisco i les que vindran. Lamentablement són molt pocs els que parlen del model de consum energètic desenfrenat i de creixement il·limitat en el qual estem immersos.

Aquests dies tinc al cap aquella colla d'imatges que mostren la terra de nit i on hom pot identificar les grans ciutats, deserts, fronteres, les costes i els rius. Bonic fins i tot, però realment ens cal tota aquesta llum?, vull dir amb aquesta intensitat ¿Tots aquests milions de kilowatts i euros que llancem generosament cap al cel ens fan cap servei? Començo a pensar que només volem una MAT per la nostra incapacitat per gestionar correctament els recursos disponibles i per poder seguir creixent amb sense aturador, oi que sí ministre?

No hi ha llum? Fot-li un altra MAT

Que caigui un cable d'alta tensió i de l'efecte peti una subestació o dos ho podríem qualificar com un accident, però que de retruc en petin set o vuit de subestacions, que una s'incendii, que la capital del país es quedi a les fosques i que vora 100.000 llars (que pel cap baix deuen ser el doble o més de ciutadans) és quedin sense llum durant almenys 24 hores això ens parla de deficiència i precarietat.

Si no vaig errat REE es dedica al transport de l'electricitat, ENDESA és l'operador elèctric que genera o compra l'electricitat i ens la serveix (ven) a nosaltres i el govern de la Generalitat el responsable de garantir, que en un mercat de lliure competència, l'usuari no es quedi indefens davant les corporacions energètiques. Aquest equilibri de forces està trencat, les companyies fan el que els rota i prioritzen per allò on els hi sembla. Les inversions de REE han anat a resoldre el subministrament de l'AVE i el seu pla de xoc per cobrir les deficiències de la xarxa dictat per la Generalitat se l'han passat pels collons. El problema no és d'ara el problema l'arrosseguem des de fa 10 anys pel cap baix i cap govern, ni dels uns ni dels altres, han estat capaços de fer-hi res. Ara tenim una apagada de més de 48 hores i correm-hi tots. D'altra banda algú ens hauria d'explicar si hi ha cap xarxa capaç de sostenir un creixement anual, de la demanda d'energia elèctrica, del 5%. Però és clar això és pensar massa, com sempre és millor seguir fent-nos creure a tots que la capacitat de creixement i consum són il·limitats, i que tal dia farà un any.

Per cert, si aneu a la web de REE i consulteu el gràfic de demanda de consum elèctric podreu veure el dia 23 a quarts d'onze l'impacte que va tenir sobre aquesta l'apaga de Barcelona (la demanda fot una caiguda sobtada de 1000MW). Tot plegat irrisori en conjunt amb la demanda global de l'estat, el problema només va afectar a quatre desgraciats de les colònies mediterrànies. Mala sort, en quatre dies tot arreglat.

Menys escarafalls i més física de primaria

Si un vehicle recorre la distancia que hi ha entre el punt A i el punt B, que és de 10 km, en 5 minuts ¿a quina velocitat circula?

5 minuts -> 10 km
60 minuts -> ??

10*(60/5) = 10*12 = 120 -> El cotxe circula a 120 km/h

Ara observem un segon cotxe que recorre la mateixa distància en 7 minuts i 30 segons ¿a quina velocitat va aquest segon cotxe?

7 minuts i 30 segons = 7,5 minuts -> 10 km
60 minuts -> ??

10*(60/7.5) = 10*8 = 80 -> El cotxe circula a 80 km/h

Per tant l'aplicació de la nova normativa de la Generalitat ens farà "perdre" 2 minuts i mig de la nostra vida per cada 10 km recorreguts. A canvi col·laborarem en la reducció d'emissions de gasos contaminants a l'atmosfera i alhora, com a conseqüència de moderar la velocitat, reduirem les taxes de sinistralitat a les carreteres de l'àrea metropolitana.

La mesura és prou bona i en podrem veure els seus efectes ben aviat. Ja quan l'ajuntament de Barcelona va fixar la velocitat màxima a les rondes a 80 km/h, tothom es va posar les mans al cap. Els darrers estudis publicats per l'agència de salut pública de Barcelona demostren que la mesura ha tingut el seu impacte reduint la sinistralitat i augmentant la velocitat mitjana de circulació.

La febre del Golf

Si tot just ahir escrivia sobre el golf(os) al Pirineu, una passejada per la web de l’INE i una altra per la de la Real Federación Española de Golf m’ha posat en alerta d’una cosa. El golf no és pas un esport minoritari, si més no així ho confirma el rànquing de popularitat de les federacions catalanes (en funció del nombre de llicències federatives a 2005):

1. Futbol 94664
2. Bàsquet 63495
3. Caça 60581
4. Golf 46717
5. Tenis 36412
6. Montanya i escalada 23841
7. Petanca 15523
8. Patinatge 15239

L’ascens en popularitat del golf al nostre país ha estat brutal. L’any 1992 hi havia uns 10,000 federats, sis anys després n’hi havia prop de 24,000, per acabar amb els més de 45,000 a 2005. És a dir, en tretze anys s’ha multiplicat per quatre i una mica el nombre de federats en aquest esport. Les dades costen de creure a no ser que hi hagi algun artifici numèric que les expliqui. Posem per exemple que per jugar en un camp de golf calgués disposar d'una fitxa federativa, i per tant, tot i ser un jugador molt ocasional series un jugador federat. Però no en tinc ni idea, d'altra banda i sigui com sigui, aquest rànquing em fa pensar que vivim en un món ben estrany.

Golf(os) al Pirineu

M’ha arribat per e-mail una crida per donar suport a la gent que intenta oposar-se a la construcció d’un camp de golf a la Vall de Cardós (aquí us hi podeu adherir). Aquesta nova campanya m’ha fet recordar la que en el seu dia es va fer per salvar Torrebonica. Les anotacions a la seva web acaben l’any 2003, suposo que això ho explica tot. A la Vall Fosca també hi ha en marxa la construcció d’un altre camp de golf.

L’impacte que tenen o tindran aquests camps sobre el paisatge és indiscutible. A més cal tenir en compte la subsegüent gestió de l’aigua, i per acabar-ho de rematar l’especulació urbanística que gira al voltant d’aquest tipus d’instal·lacions. Per tot això cal que hi hagi una voluntat política ferma per defensar el territori, i sobretot per no construir una indústria turística basada en la sobrexplotació dels recursos naturals.

Salvem la Vall de Cardós

Hablando Claro (un interessant blog sobre ecologia)

Alerta a la Vall Fosca