El Català és una llengua espanyola?

La llengua castellana celebra el seu quart congrés internacional i l’anomena “IV Congreso Internacional de la Lengua Española”. En aquest congrés, amb un perfil principalment acadèmic, s’ha parlat entre d’altres de l’avantatge competitiu que ofereix l’espanyol a l’hora de promoure unes relacions comercials més intenses entre els països hispans, de l’expansió de l’espanyol al Brasil on podria arribar a ser segona llengua oficial ben aviat, i és clar, de l’aprovació de la nova gramàtica de la llengua espanyola.

Ara bé, jo em pregunto ¿per què insisteixen a parlar de la “lengua Española” i no pas de la “lengua Castellana”? Al cap i a la fi, espanyoles haurien de ser totes les llengües parlades a l’estat espanyol i no només el Castellà. Ens agradi o no, Catalunya és Espanya, el País Basc és Espanya i Galicia també és Espanya si més no de moment; i per la mateixa raó el Català, l’Euskara i el Galego són llengües tan espanyoles com el Castellà (això fins i tot ho reconeix la constitució espanyola en el seu article tercer).

I fins aquí arriba la broma. És una rucada que siguem nosaltres que els haguem de dir com han d’anomenar la seva llengua, de la mateixa manera que començo a pensar que no val la pena que ens entossudim en fer-los veure que el millor encaix de tots plegats dins l'estat espanyol és la via federalista o la de l’Espanya plurinacional. Senzillament per que una gran majoria no hi creu.

Una darrera curiositat, al congrés hi hagué una ponència debat sobre la convivència entre el Castellà, el Català, l'Euskara i el Galego dins l'estat espanyol, us imagineu quin era el títol: "El español en convivencia con otras lenguas hispánicas" (pàgina 12 d'aquest enllaç).

Clar i Català!

Res més a dir de l'opereta de l'autodeterminació. Avui en Vicent Partal al Mail Obert de Vilaweb ho ha dit gairebé tot. Us en transcric alguns fragments:

"Em fa la impressió que la nostra classe política, en general, s'ha anat conformant en el paper de subsidiària a una velocitat desconcertant. No parlen de que farem això o allò, que decidirem tal o tal altra cosa sinó que sempre parlen com a reacció a algun fet."

"No hi ha rotunditat no hi ha credibilitat en els missatges dels nostres partits i les nostres institucions. I és molt sorprenent aquesta tebiesa, que xoca frontalment amb el fet que l'existència del govern Zapatero depèn, literalment, dels partits polítics que, per exemple, exigeixen que TV3 siga vista al País Valencià."

"De fet no tenen cap por respecte a qualsevol problema relacionat amb el nostre país. Però com l'han de tenir si han vist de quina manera més directa ens prenien el pèl destrossant l'estatut i el resultat d'això és que primer CiU a Madrid i després ERC i ICV a Barcelona han anat a pactar amb ells, com si no passara res? Quina mena de credibilitat voleu que tinguem com a país si sempre hi ha un catalanet o un altre disposat a entrar al joc de ser el preferit de La Moncloa?"

Si no ho heu fet llegiu-lo, s'ho val.

A Esquerra se li apareix un pop

A Esquerra li neix un bolet anomenat Carretero. El bolet creix i organitza un corrent intern, i el corrent intern vol ser més papista que el papa. Mentretant Esquerra diluida dins un govern invisible, prudent i una mica estoic davant les invasions de competències i les amenaces del tribunal constitucional a l'estatut, no pot més i llança un estirabot: "cadires a Palau per tutti a canvi d'un referedum d'autodeterminació". Visca la festa, festival, som-hi tots, una vegada més benvinguts al gran circ de l'oasis català on ser un bocamoll té premi. En fi, tot plegat m'ha fet pensar en un fragment d'un llarg, llarg poema d'Enric Casasses:

"...
és com ara si d'entre els teus
dubtes sorgia un pop
ple de certana seguretat
i algú crides ostres un pop
treu el mocador blanc
la canya torta i recta
planteja-ho com ets com un
pensador de canya
i el pobre peix
respira comprensió
..."

Uh [breu fragment]
Enric Casasses 1997

Ja venen les municipals (II)

A la primera part d'aquest post [Ja venen les municipals (I)], parlava de la participació (de la baixa) i sobretot de la manca de proximitat dels candidats a un ens alhora tan proper com ho és l'ajuntament. Tot plegat evidenment no és de fàcil solució, però si que hi ha mesures que es podrien dur a terme per aproximar els candidats a la gent i així potser incentivar-ne la participació.

Una ciutat com la de Barcelona, formada per barris de marcada personalitat històrica i social, podria replatenjar-se el sistema d'elecció dels seus regidors al consistori municipal prenent una prespectiva més local. Una opció podria ser la d'entendre els deu districtes de la ciutat com a circumnscripcions electorals independents que escolliren els seus representants al ple de l'ajuntament. Actualment el consistori Barceloní està format per 41 regidors, doncs bé a cada districte se li assignarien un nombre de regidors proporcional al seu nombre d'habitans.

No tinc clar si canviarien molt els resultats, però sí que hauria de canviar i molt, la manera de fer política municipal. La forma com aquests regidors serien escollits, forçaria als partits ha fer campanyes més properes al ciutadà i sobretot el ciutadà podria sentir-se més proper als seus representants. La presencia als òrgans de decisió municipals no estaria tan restringit als grans partits i podrien sorgir candidatures independents amb possibilitats reals de ser escollides. En definitiva podriem parlar si així ho volguessin els ciutadans d'una democracia més participativa.

TV3, enemic públic número 1

Al País Valencià, a les properes eleccions del mes de Maig, el PP haurà de jugar al tot o res. Molt possiblement només podrà governar la Generalitat si es capaç de revalidar la majoria absoluta. La més que probable irrupció al parlament de la coalició d'esquerres formada per Esquerra Unida, el Bloc i d'altres (per superar l'escull del 5%) pot dificultar, i molt, aquest propòsit al PP. Doncs si sumen crec que ningú farà fàstics a una coalició entre Socialistes, Esquerra-Unida i Bloc.

En aquest marc, TV3 representa una veu dissident al País Valencià front al discurs monolític del PP, una veu que a més parla en una llegua que no els agrada als polítics del PP, una veu que mostra una realitat cultural que neguen i volen abatre. La seva reacció profundament visceral, de fetge com diu en Partal, reaccionaria i totalitària els defineix i els assenyala. El poder és seu i els pertany. Esperem finalment però que puguem veure per segona vegada a l'ex-alcalde Clos exercint de ministre de justícia, perdó industria, i intervingui per fer vàlids els acords entre Acció Cultural del País Valencià i el ministeri de Foment, aleshores regentat per un tal Montilla.

Siguem clars però, tal i com diu l'Unió de Periodistes Valencias les senyals de Canal 9, TV3 i IB3 haurien d'arribar sense cap restricció, en condicions de reciprocitat, i de manera lliure, oberta i gratuïta, al País Valencià, Catalunya i a les Illes Balears. Curiosament des de casa sintonitzem perfectament IB3, amb una senzilla antena analògica, però no pas el Canal 9, misteris de les ones.

Més veus dissidents al País Valencià: Si no ara quan?, Valencians pel canvi, Valencians sense veu

Una conselleria per 48 pisos de luxe

Tenim un conseller que és conseller i regidor. Un conseller que és regidor d'Alt Àneu (Pallars Sobirà), un poble on tot just hi havia censades a les darreres eleccions municipals 340 persones. Un conseller-regidor que està construint 48 pisos de luxe a València d'Àneu, als peus de la futura ampliació de l'estació d'esquí de Baqueira-Beret, un nucli amb només 45 veïns censats al municipi d'Alt Àneu. Un conseller-regidor que el fan dimitir de regidor per no aixecar suspicàcies i que avui en roda de premsa ens assegura que el projecte "compleix escrupolosament amb els requisits legals i el procediment urbanístic". Me'l crec, de fet no tinc cap raó per no fer-ho. D'altra banda em pregunto si n'hi ha prou amb que el projecte sigui perfectament legal. Em pregunto sobre el que jo espero d'un govern d'esquerres, d'un conseller d'un govern d'entesa nacional de progrés. Preocupat per incentivar el turisme interior com una manera de crear riquesa i mantenir un nivell de vida per als mateixos habitants, evitant la depredació del territori i l’abandó de l’activitat ramadera i agrícola. Integrar el turisme dins les formes de vida de la població rural (en negreta cita textual del document programàtic de l'entesa nacional pel progrés). Santa innocència com deia la meva padrina.

Conseller Joaquim Llena, si us plau, enriqueixis tant com pugui i sigui feliç, però mentre sigui conseller d'un govern d'esquerres si us plau no ho faci especulant amb el territori, i sobretot no ho faci ostentant el càrrec de conseller d'Agricultura, alimentació i acció rural ¿Aquesta és la seva acció rural? Convertir un llogarret del Pirineus amb un Lloret de muntanya, perdó és clar, res de Lloret més aviat Cannes, al cap i a la fi s'hi construiran pisos de luxe, oi? Deixi la conselleria i dediquis al totxo, tots hi sortirem guanyat. Gràcies.

Ps1: El bloc abandonat de l'aleshores diputat-regidor Dr. Quim Llena Cortina
Ps2: Alguns ja ho van preveure que això passaria (atenció a la descripció narrativa i gràfica que es fa del conseller Llena).

La fi de la bombolla immobiliària?

Al 30 minuts d'aquest passat diumenge ens van parlar de la bombolla immobiliària. Tot sembla indicar que el mercat immobiliari es desinfla: és contracten menys hipoteques, costa més vendre els pisos i els especuladors, perdó volia dir, els promotors immobiliaris ja no s'animen a construir com ho feien ahir. Ara bé, no ens enganyéssim pas, la situació és molt lluny de normalitzar-se. Si més no això es el que es pot extreure de les paraules d'en Gonçal Bernardos, director del Màster en Assessoria i Consultoria Immobiliària de la UB, qui va dir quelcom que em va semblar clau: "...aquí hi ha un drama, i un drama molt greu. ¿Tu creus que malgrat que l'habitatge baixi un 20% els propers anys els joves podran comprar habitatge? No."

Actualment el preu del m2 a Barcelona es mou, en funció del barri, sobre els 5 mil euros. Un pis de 70m2 per tant val actualment uns 350000 euros, una caiguda del 20% vol dir un preu de 280000 euros. Consultant els simuladors on-line de préstecs de Caixa d'Enginyers, una hipoteca a plaç fix (seguint les recomanacions oficials) per aquesta quantitat a 20 anys representa una quota mensual de 1926,08 euros. Crec que no cal dir res més, només recordar-vos que dissabte vinent a les cinc de la tarda hi ha convocada una manifestació per un habitatge digne.

Ja venen les municipals (I)

S'apropen les eleccions municipals i una vegada més lamento no viure en un poble o en una ciutat petita. En aquestes contrades un pot sentir els candidats més propers, fins i tot, tenir l'oportunitat de xerrar amb ells sobre els projectes de futur del poble en debats més o menys oberts. A les ciutats tot això és impossible, les eleccions municipals són eleccions a un super organisme distant amb unes llistes tancades, on acabes votant amb la mateixa inèrcia amb la que votes a les eleccions al Parlament. Tot plegat una guerra de sigles, eslogans i idees prejutjades sobre les candidatures.

Tal i com va mostrar l'informe sobre participació del Centre d'Estudis d'Opinió, i que ja vaig comentar al post [Qui, com i perquè s'absté?], un 79% dels catalans consideren que les decisions dels Ajuntaments els afecten molt o bastant. La gent sent el poder municipal com una cosa molt propera, doncs té una incidència molt gran sobre les seves vides. Zones verdes, zones blaves, gestió de residus, civisme, seguretat, transport públic, ús del sól, escoles bressol... qüestions totes elles que formen part del nostre dia a dia i que en bona mesura són de competència municipal.
Tot i reconèixer el paper influent que té la política municipal en les nostres vides, si fem una repassada a les dades de participació a eleccions municipals a la ciutat de Barcelona ens trobem que desde 1987, amb alguns alts i baixos, la tendència de la participació és descendent.

Potser va sent hora que comencem a pensar seriosament com corregir aquestes tendències, cal incentivar la participació dels ciutadans, cal apropar la democràcia a la gent. Llistes obertes? Candidats més propers? Més debats constructius sobre política municipal als mitjans?

Propietat Privada i la resta... collonades (i II)

La fiscalia de Barcelona ha demanat al jutge que instrueix les diligències del cas Vairet [Propietat Privada i la resta... collonades] que les arxivi perquè no existeix cap infracció penal per part dels quatre llogaters que vivien al pis propietat d'aquest home. El fiscal al·lega en el seu escrit que el senyor Vairet va ocultar dades que haurien afavorit l'aclariment dels fets i haurien donat lloc al sobreseïment immediat de les actuacions.

• El senyor Veiret va ocultar que la seva família era la propietària de tota la finca.
• Va ocultar que el seu pis no es trobava en condicions de ser habitat, i no pas per causa de l'ocupació.
• El senyor Vairet va ocultar que sabia, quan va llogar el pis en qüestió el mes d'Abril de 2005, que la signant del contracte no hi viuria pas sinó que ho faria un amic seu (un dels suposat okupes).
• Va ocultar que els suposats okupes pagaven la renda del lloguer del pis a la dona del germà del senyor Vairet.

Finalment el senyor Vairet ens va ocultar que era un bandarra.

Llegit a e-notices.com

Arrogancia i testicles

La deriva del PP durant tota aquesta legislatura, cal llegir-la des del ressentiment per la derrota no païda del 14-M i cal emmarcar-la en el gir en l'estil de fer política que va practicar l'expresident Aznar durant el seu segon mandat. El PP ha tancat files i ha endurit el discurs. Conceptes tradicionals com la família, la religió i la defensa de la nació espanyola són els pilars del seu discurs (les manifestacions a les que ha participat així ens ho demostren). El govern d'Aznar va gestionar la majoria absoluta al parlament practicant una política d'imposició testicular. Aquell govern feia la seva sense complexos, sense debat, amb arrogància, havia vençut i va (o van) decidir administrar la victòria com si se li hagués concedit un xec en blanc. L'oposició actual s'emmiralla en aquest estil arrogant i visceral però atenció aquest estil els dona rèdits espectaculars:

Pulsómetro de 7 de febrer de 2007: 29% dels enquestats considera que ETA va tenir alguna implicació a l'atemptat de l'11-M.

Poca conya que no estem parlant de quatre llunàtics. Si a més aquest fet li sumem que la distancia entre el PSOE i el PP al mes de Gener era de poc més de 3 punts, estar clar que el PP ha trobat una manera de fer que no només li permet erosionar al govern sinó que a més el manté en posicions idònies per recuperar el poder. Com l'altre dia m'explicava en Yuri Gagarin "el qui ha guanyat les eleccions municipals, ha acabat guanyat les elecciones a les corts espanyoles". Així que tindrem sarau fins a les municipals. Mentrestant llegeixo entre collons-i-la-mare-que-els-va-parir, que dissabte sant tornem-hi, aquest cop toca treure a passejar el sant cristo gros per Nafarroa. Hauríem d'anar pensant en fotre el camp o prendrem mal.

Els nacionalistes espanyols

Setmana a setmana la política del PP se'm fa més i més increïble. Les imatges d'ahir de la plaça Colon ens mostren un PP que s'ha apoderat de la bandera, l'himne i tota la simbologia del nacionalisme espanyol. És clar que no els cal passejar la bandera del pollastre, això és de nostàlgics, amb la constitucional i discursos com els d'ahir d'en Rajoy ja en tenen més que suficient:

"Necesitamos recuperar el consenso. Si no es posible alcanzarlo con el Gobierno yo quiero establecerlo con la gente, con los españoles. En ese espíritu, convoco solemnemente a todos los españoles, a los que les importe España a poner fin a esta situación. Les convoco a defender la nación española y a sumar esfuerzos para recuperar nuestra autoestima como un pueblo que ha sabido dar ejemplo al mundo con su entereza frente al terrorismo."

I tot plegat em fa preguntar-me si deu ser possible ser nacionalista espanyol i no votar/militar/manifestar-se amb el PP? Quina paperassa, el que em preocupa és que no acabem prenent mal tots plegats.

i tu més!

Aquesta és la resposta política del PSOE a la irracionalitat del PP. No els culpo doncs l'actitud del PP sobrepassa tots els límits inimaginables, i per tant, enforntar-s'hi no deu ser pas fàcil. Ara bé, l'estratègia del "i tu més!" a tots ens ha estat útil per barallar-nos amb els nostres germans quan érem petits, però aquestes alçades i en un debat polític em sembla poc menys que ridícul. El PSOE hauria de respondre amb fermesa i valentia, explicant-nos perquè ha pres la decisió que ha pres. No val a dir que el PP en va excarcerar 296. Un espera que el govern actuí d'acord amb la llei, i per convicció pròpia, i no pas perquè un altre ho va fer abans. Blanco, Rubalcava i el mateix Zapatero haurien d'haver repetit per activa i per passiva, durant tota la setmana els arguments que els han dut a dur a De Juana a Donosti. D'arguments n'hi ha i molts, fins i tot, per deixar-lo en llibertat. Per molt que ens dolgui i ens cabregi el 18/25. En el moment que se'l va jutjar i condemnar, el codi penal era el que era i això vol dir que aquest home després de passar 18 anys a la presó ja ha complert. En cas constrari això deixa de ser un estat de dret, per convertir-se en un estat de venjança, si més no pel que fa al conflicte basc. El PSOE caient en el joc del PP només fa que rebaixar el debat polític al nivell de les vergonyats tertúlies gran-hermaneres. Si seguim així aviat sentirem a l'Acebes i al Blanco sol·licitant-se mútuament passar la prova del poligraf en sessió parlamentaria. Brossa política.

RE: i això del "hub" és menja?

Arrel dels comentaris que ha suscitat el post que vaig escriure sobre l'aeroport del Prat [i això del "hub" és menja?] entenc que no em vaig explicar prou bé. Per tant, voldria aclarir TRES qüestions:

1) És clar que vull que Barcelona progressi; i entenc els beneficis que pot tenir sobre la ciutat que l'aeroport del Prat funcioni com un "hub" intercontinental; i també crec que li sobren raons a l'economista Tremosa per dir el que diu (aquí i aquí).

2) Ara bé, la cursa de les infraestructures la vam perdre fa deu anys quan l'Alvarez Cascos, durant el primer govern PP, va optar per concentrar la majoria d'inversions en infraestructures a Catalunya en l'AVE Madrid-Barcelona. Deixant amb el cul a l'aire l'aeroport del Prat i el servei de rodalies. La idea d'aquell govern, i també del PSOE doncs no em vist cap canvi d'estratègia (de moment), és la de l'Espanya del km 0.

3) D'altra banda, i aquesta era una de les raons principals del meu post, volia ironitzar sobre com totes aquestes "forces de la societat civil" que es reuniran el proper 22 de Març per conformar un lobby pro-hub no són capaces de ser sensibles a d'altres problemàtiques tant o més importants que ha patit i pateix el nostre país.

Menteix-me, però sobretot que llueixi

Esperant, a la Terminal A del Prat, el vol que m'havia de dur a Milà, escala inevitable en el meu viatge cap a Florència, vaig coincidir amb l'equip de la Penya i el seu seguici (tres periodistes de radio). Un d'ells va entrevistar, a pocs metres d'on era jo segut, al capità de l'equip, en Paco Vázquez:

"Com va Ramón!... exacte la penya... un gran equip... justa, sí, sí... efectivament ja hem arribat a Milan i ara estem esperant que surti el vol que ens ha de dur a la capital de Serbia, Belgrad, on la penya jugarà demà el seu tercer partit del TOP16 de la Euroleague. Al meu costat tinc al capità..."

Milà!? Em vaig girar, i la cara sorneguera del periodista m'ho va confirmar, havia dit Milà. És clar que érem a Barcelona. Quina mentida més estúpida, vaig pensar. D'altra banda suposo que una connexió des de Milà vesteix més, té més gracia que no pas una des del Prat. Visca l'espectacle.