Poloni-210

Des de la mort de l'ex-espia rus Alexander Litvinenco, han anat passant els dies i les setmanes, i el nombre de persones contaminades amb Poloni-210 no ha parat de creixer, els darrers a Hamburg. A més llegim que el Poloni-210 es pot comprar per Internet sense masses dificultats aparents (alguns fins i tot parlen del regal ideal per aquest Nadal). La tassa de la foto tot just val 10$, perfecte per a l'amic invisible.

D'altra banda, el col·legi oficial de metges de Barcelona (COMB), en una decisió molt encertada ha encarregat l'elaboració d'un document a un grup d'experts que serveixi de guia als metges per informar-los dels riscos de l'exposició al Poloni-210. El document és accessible a la seva web i explica quin tipus d'isòtop és el Poloni-210, com actua, etc. Us he seleccionat un parell de fragments força tranquil·litzadors:

"El Poloni-210 emet radiació alfa, podent ser aturada per un simple full de paper. Per tant, no té capacitat d'entrada al cos a través de la pell. D'altra banda, la seva penetració en l'aire no sobrepassa els 5 cm. En conseqüència, una persona que hagi estat a prop d'una font emissora de Poloni-210 no pateix cap risc."

"El Poloni-210 només és nociu en cas d'inhalació massiva per via respiratòria o d'ingerir-se per via oral."

Podeu consultar el text complet aquí (no és gens llarg). El NHS anglès també ha elaborat un detallat informe sobre l'assumpte (versió en català aquí).

Nota pel Centpeus: hauries d'escriure un post explicant la historia de la descoberta del Poloni i l'origen del seu nom. ;)

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

"Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."

Salvador Allende, 11 de setembre de 1973

Ni memòria, ni història

Formo part dels nets d’aquells qui van perdre la guerra. La generació dels nostres avis, van lluitar contra el feixisme per un món més lliure i més just. Lamentablement van perdre una guerra desigual i van viure l’exili i/o la repressió. La llei de la Memòria Històrica que el govern de l’estat presentarà, al congrés dels diputats aviat per a la seva discussió i aprovació, té per objectiu reparar el mal que va patir aquella generació i les següents durant els anys de la dictadura. Lamentablement la llei arriba tard i a més es queda curta. En Zapatero ha dit que la nova llei suposa la màxima dignitat institucional per les víctimes del Franquisme i també ha parlat de rehabilitació moral. No n’hi ha prou, manca una condemna clara i contundent del regim i la possibilitat de revisar i anul•lar els judicis sumaríssims. No és tracta d’obrir velles ferides, com ens diuen alguns, sinó de poder homenatjar les víctimes que durant tant de temps han estat oblidades i abandonades a la seva sort. El dictador va morir fa més de 30 anys i en aquest país encara no s’ha jutjat a ningú, no s’han exigit responsabilitats, i fins i tot avui en dia podem trobar símbols, escuts, estàtues i plaques que lloen la seva figura i obra. La transició no va ser modèlica, ans el contrari va ser un pacte de silenci i una fugida envadant. Molt bé a callar i a treballar, però si més no ens podrien donar la satisfacció de declarar el màxim exponent d’aquell nefast regim, Francisco Franco, criminal honoris causa a títol postum. Senzillament és tracta de poder homenatjar i restaura la dignitat d'aquells homes i dones que van ser víctimes del feixisme durant 40 llargs anys.

Vivenda? ni digne, ni escaient

Ahir era el dia de la Constitució de 1978. Una constitució que en el seu article 47 diu:

"Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos."

Llegir aquest article i contemplar la situació del mercat immobiliari a l'Estat fa plorar de ràbia. Tot plegat paper mullat. El dia 23 de desembre tots al carrer

Quin país volem?

El país s’enfronta a dues obres de gran impacte i envergadura tant pel seu pressupost com pel rebuig que desperten, especialment però no només, entre els veïns afectats més directament. Estic parlant del 4rt cinturó i de la línia de Molt Alta Tensió (MAT). Si us passegeu per les webs d'aquests moviments, un hi pot trobar retalls de premsa, el llistat d’entitats i associacions que hi donen suport, materials diversos i presentacions on s’expliquen els motius del seu rebuig. Més enllà d’estar o no d’acord amb els arguments que s’hi exposen (que a mi em semblen molt raonables) un se n’adona ràpidament que darrera hi ha gent que argumenta el seu desacord i que presenta propostes alternatives prou serioses i estudiades. Al meu entendre això és quelcom molt valuós per al país, perquè demostra l’existència de vida intel·ligent fora del parlament. Demostra l’existència d’una societat civil capaç de trobar-se, rumiar i repensar el país en el que volen viure. En aquest sentit la lluita contra el transvasament del l’Ebre i per un nou model de gestió de l’aigua, fou un bon exemple.

El govern d’Entesa, que se’ns va presentar sota la bandera de les polítiques socials i de progrés, hauria de ser permeable aquest moviments i rumiar-se dues vegades l’execució d’aquest tipus d’obres sense abans procurar un debat públic sobre quin model de país volem. Catalunya, sens dubte, necessita de bones carreteres i d’energia suficient per al seu desenvolupament econòmic i social. La qüestió és si aquest desenvolupament el volem a qualsevol preu? Si no ens importa seguir agredint el nostre paisatge? Si no ens importa seguir fomentant l’ús irresponsable del cotxe? Si no ens importa no avançar en l’ús de fonts d’energia menys contaminats? No estic parlant de tornar a les cavernes i als llums d’oli, estic parlant de fer una aposta clara pel transport públic, per potenciar el transport de mercaderies per tren, per apostar seriosament per les energies renovables, etc. No podem pensar en acomplir els acords d’emissió de gasos de Kyoto construint més carreteres i destruint la flora del país. Ens hi juguem el futur.

L'interior del Sr. Saura

El dimecres 29 el Sr. Saura va prometre el càrrec de Conseller d’Interior (i Relacions Institucionals i Participació). Les competències d’aquesta conselleria giren al voltant de la seguretat ciutadana, essent del seu negociat la gestió del trànsit, les emergències, els jocs i les apostes i és clar la policia. Més enllà de la falta d’experiència, que podrà corregir amb l’elecció de bons directors generals, en Saura no crec que tingui grans dificultats per gestionar qüestions com el trànsit o les emergències. Pel que fa al joc i les apostes, hi ha un dilema ètic que pot o hauria de tenir un polític d’esquerres pel que fa a l’ús del joc com una eina per recaptar impostos, tampoc crec que tingui grans problemes. La qüestió clau, i a ningú no se li escapa, és la gestió política del cos dels Mossos d’Esquadra. La policia en una societat democràtica governada per l’estat de dret té per missió (tal i com resa el Codi europeu d’ètica de la policia):

1) mantenir la tranquil•litat pública i la llei i l’ordre en la societat;
2) protegir i respectar els drets i les llibertats fonamentals dels individus, tal com es recullen, en concret, en el Conveni Europeu sobre Drets Humans;
3) prevenir i combatre la delinqüència;
4) descobrir delictes;
5) oferir assistència i servei al ciutadà.

En principi tot plegat és perfectament assumible, i fins i tot desitjable. La qüestió clau és la lectura que es faci d’expressions com “mantenir la tranquil•litat pública” o “mantenir l’ordre”. Un grup d’okupes manifestant-se en contra d’un desallotjament, altera la tranquil•litat pública? Ocupar Can Ricard com a mesura de protesta, altera l’ordre de la nostra societat? i una manifestació en contra de l’especulació immobiliària tallant el trànsit al centre de Barcelona? La decisió estarà en mans dels responsables de la policia i aquesta no estarà exempta de polèmica.

Em costa molt d’entendre perquè en Saura ha escollit una conselleria tant desagraïda com la d’Interior. La gestió de la seguretat no té premis, és una tasca feixuga que comporta desgast polític i social. Diuen algunes veus que la decisió d’acceptar la conselleria d’interior va ser cosa del mateix Saura i que no va arribar ni a consultar-ho amb el partit(s). El pas de la legislatura ens mostrarà si la decisió d'en Saura ha estat una temeritat, o bé un acte de valentia i una demostració que des de l’esquerra (de debò) també es poden dur les tasques de govern més feixugues. L’ocupació de Can Ricard per part de la gent de la Makabra (i forces seguidors) serà l’estrena i la primera prova de foc del conseller Saura. De moment la tàctica del setge medieval em sembla una mica perversa.

Sort i diàleg Sr. Saura, molt de diàleg!