La voluntat de viure o morir

Avui en una d'aquelles connexions fugaces que faig a Vilaweb des de la feina, m'ha sobtat trobar-me a primer cop d'ull amb aquest titular:

"Un suïcidi a la L1 del metro obliga a tallar part de la línia durant una hora"

Al cap d'unes hores he tornat a entrar i la notica ja no hi era. M'ha sobtat veure una noticia com aquesta principalment perquè crec que és la primera vegada que llegeixo quelcom semblant a la premsa. El suïcidi, a no ser que vingui precedit d'un homicidi, és un tema absolutament tabú als mitjans de comunicació (val a dir que a la nostra societat ho és la mort en general). I potser ho ha de ser, en tot cas no crec que sigui noticia que aquesta persona així decidit llevar-se la vida. És realment curiós que no se'n parli mai, potser per no donar idees, potser perquè se'ns fa inexplicable... tot i així les dades ens mostren que és quelcom més freqüent del que podríem arribar a pensar, 1909 persones ho varen fer el 2005 a tot l'estat espanyol (dades disponibles a l'INE). Si teniu curiositat cerqueu les taules que mostren les taxes per província (hi ha diferencies espectaculars).

Sanitat privada: un pas endavant (II)

Si la setmana passada parlava de la inauguració del nou Hospital Quirón com un clar exemple de l'avanç de la sanitat privada al nostre país, aquest cap de setmana hem tingut una nova inauguració. Es tracta del flamant nou edifici de la Dexeus (USP Institut Universitari Dexeus).

Sanitat privada: un pas endavant

Aquesta setmana es va inaugurar, després de quasi quatre anys d’obres, el nou hospital Quirón. El nou edifici és un monstre de 17 plantes que s’erigeix a tocar de l’antic hospital militar ara Parc Sanitari Pere Virgili. Com dèiem aquest nou monstre amb 252 llits es una figura molt representativa del creixement del la sanitat privada al nostre país. De mica en mica, primer les classes més benestants, i ara la classe mitja, es va tendint cap un sistema amb doble cobertura sanitària. Per un costat la sanitat pública que és d’accés lliure, gratuït i pràcticament universal i per l’altre les mútues i asseguradores privades. El problema vindrà quan el nombre de persones amb doble cobertura sigui prou gran com perque algun govern es plantegi la possibilitat de seguir el model americà del campi qui pugui, o millor dit del pagui qui pugui. Perquè? Doncs per la senzilla raó que la gent no voldrà seguir pagant a l’estat per un servei que ja no utilitza. Als USA la sanitat la paga l’estat federal només a les persones que tot i estar en edat de treballar són al llindar de la pobresa (Medicare) o per aquelles persones majors de 65 anys que s’han quedat sense cobertura sanitària (Medicaid). Tots dos sistemes tenen uns pressupostos d’abast nacional irrisoris. Aquest fet fa que al país més ric del món les desigualtats en salut siguin bestials entre pobres i rics, entre blancs i negres o hispans. Tan grans que els negres del barri de Harlem de New York tenen menys possibilitats d’arribar als 65 anys que un home nascut a Bangladesh (estudi publicat l’any 1990 al New England Journal of Medicine). No es tracta de fer por a ningu però caldrà estar al cas perquè de desigualtats al nostre país ja en tenim només falta que ens dediquem a accentuar-les.

Els BURROcrates del Ministerio de Sanidad

L'edició d'enguany del congrés internacional d'avaluació de tecnologies mèdiques se celebra a Barcelona. Aquest matí ha tingut lloc la cerimònia d'obertura amb la consellera Geli al Palau de Congressos de Catalunya. Posteriorment s'ha donat pas a la primera sessió plenària a la sala gran on més de dos cents assistents hem pogut escoltar com experts de la matèria ens parlaven de la lluita pels recursos en recerca. Han parlat dos experts del món anglosaxó i un afamat epidemiòleg de la Universitat Miguel Hernández d'Elx. Tots tres han realitzat unes acurades presentacions amb suport electrònic (la típica presentació en ppt) i en anglès, com és d'esperar en un congrés internacional. La nota discordant la posat el quart ponent José Martínez Olmos, secretari general del ministeri espanyol de sanitat. El sr. Martínez ha fet la presentació en castellà, sense cap mena de suport electrònic i a més, i això és el que m'ha fet saltar de la cadira, podríem resumir la seva presentació en dos conceptes: tenim un sistema sanitari collonut i mai en tota la història s'ha invertit tan en recerca com ara. Quina vergonya. Ep! i fins i tot potser és veritat tot el que ha dit però aquest home s'ha confós, vull dir que ha confós una reunió científica amb un míting del PSOE. Del sr. Martínez s'esperava alguna cosa més enllà de l'autobombo.