30 d’agost 2008

Finançament: caixa o faixa?

La frustració, segons el grec, és l'estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Així doncs peus a terra que això del finançament no pinta bé. Val a dir que l'acord entre els dos governs és peremptori, la generalitat és impossible que es quedi sense finançament. Serà nou? serà satisfactori?

Fins avui l'actitud del govern espanyol és fatxenda i autoritària, sembla que en Solbes hagi decidit fer seu el "antes partía que doblá" de la nostra estimada Maleni. Se saben propietaris de les terres i els doblers, i no estan disposats a donar el braç a tòrcer. Davant però tenen les forces catalanes, més o menys unides, mirant-se de reüll, capitanejades per un PSC més o menys decidit, més o menys ferm.

Quan és va negociar el text estatutari aquest va rebre un munt de retallades, recordem el ribot d'en Guerra, i per tant ja es va negociar. Ara l'estatut és una llei però se'ns demana, no perdó, se'ns exigeix que tornem a negociar, de fet és molt pitjor, ens volen imposar un sistema de finançament.

Així doncs aquest assumpte del finançament clama al cel i a hom li vindrien ganes de cridar un caixa o faixa dels grossos. Aquest però no pot ser pas el camí. Cal possar-se mans a la feina i a negociar de nou. Amb Espanya, o potser en política, és el conte de mai acabar.

M'agradaria però sentir en Castells en veu dels partits catalans explicar la nostra proposta, consensuada prèviament entre tots. L'estatut parla de la bilateralitat, de l'actualització quinquennal, de la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat però no concreta més que una data que ja és caduca.

27 d’agost 2008

El "talante" de El País

Endevina, endevinalla a quin diari pertany el periodista que ha fet les següents preguntes al seu entrevistat:

P. También el Gobierno socialista tiene problemas, como el de la financiación autonómica con Cataluña.

P. ¿Sospecharon alguna vez, en esos años iniciales de la Transición, que las reivindicaciones lingüísticas llegarían tan lejos?

P. No me refiero a la salud del idioma, sino a la libertad de estudiar en la lengua materna, que muchos españoles ven limitada en algunas autonomías.

P. Actos como ese ultraje a España, que se produjo hace unos días en las fiestas del barrio de Gracia, crean mal clima.

...

... fàcil , oi?...

...

Doncs no. Oh sorpresa... no és el Mundo, ni l'ABC, ni Libertad digital... és El País!!!

Aquest diumenge El País va publicar una entrevista feta a Santiago Carrillo amb aquestes entre d'altres preguntes. La podeu llegir aquí. Les respostes d'en Carrillo exquisides.

26 d’agost 2008

Maragallades...

En Maragall en un altre artícle enlluernadorament i clarivident..Si m'atrapa l'alzeimer espero que ho faci com a ell...

Què passarà amb l'Estatut?

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.
¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I AIXÍ VA
SER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.
Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Es
querra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc.
¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

PERÒ NO:
ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall
Pienso, luego estorbo

23 d’agost 2008

El preferit de La Moncloa

L'escalada de declaracions d'aquest més d'agost ens van dur a un escenari inèdit on les forces catalanes es mostraven unides donant suport a un Govern, comandat per en Castells i en Montilla, decidit a defensar un finançament just per Catalunya. Fins i tot amenaçant al PSOE amb no votar els pressupostos generals de l'estat (fatxendaria o no, feia goig de veure).

La unitat dels partits catalans però, com era d'esperar malgrat les il·lusions que ens havíem fet, no ha arribat ni al mes de setembre. Aquest cop l'ha trencada en Joan Saura, d'Iniciativa per Catalunya, fent un favor impagable a alguns sectors del PSC (esporuguits per aquesta "guerra" amb el PSOE) i aconseguint el seu minut de gloria televisiva. En Saura va acordar amb el president Zapatero una prorroga de 3 mesos per al procés negociador del finançament a canvi de retirar la petició de compareixença d'en Zapatero.

Tot plegat un misèria i com ja va dir fa un temps en Vicent Partal:

"Quina mena de credibilitat voleu que tinguem com a país si sempre hi ha un catalanet o un altre disposat a entrar al joc de ser el preferit de La Moncloa?"

Trist i lamentable. Esperem que en aquest enèssim plaç les coses canviïn prou com perquè en sortim amb un bon finançament o la ballarem de valent.

Per cert, les vacances s'han acabat i tornem al peu del canó. Les promeses novetats arribaran ben aviat.

05 d’agost 2008

Vou-me de férias

Me'n vaig de vacances. Tornaré cap allà el 18 d'agost amb forces novetats.

Per aquells que ja heu tornat o us quedeu per aquí us recomano els següents blocs que he descobert enguany i per un motiu un altre m'han agradat. A més crec que alguns resten de guàrdia aquest mes d'agost... bon estiu!

El nom dels peixos

El meu país d'Itàlia

Temps d'incertesa (com tots)

Les cabories d'en Montilla

Tot és possible

04 d’agost 2008

La Veritat enrojola a Silvio Berlusconi i els seus ministres

A la sala on el president Silvio Berlusconi i els seus ministres fan les rodes de premsa, hi ha una reproducció del quadre de Giovanni Battista Tiepolo "La veritat revelada pel temps". Aquest quadre representa la "veritat" en forma d'una noia nua en braços d'un vell xaruc qui vol ser el "temps".

A les rodes de premsa el pit de la "veritat" quedava enquadrat just darrera els il·lustres mandataris de la nació italiana, i és clar algun llumenera li ha semblat que tan torbadora visió calia que fos corregida. Què se'ls hi ha acudit? Canviar l'orientació de les rodes de premsa dins la mateixa sala? Canviar de sala? I ca, perquè molestar-se, han tirat pel dret modificant lleugerament l'obra del mestre venecià: han ocultat el pit amb un decorós vel.

Em pregunto què els feia més nosa si la nuesa de la jove o la presència de la veritat. Quin deliri.

03 d’agost 2008

De Juana Chaos, condemnat de per vida

De Juana Chaos va sortir ahir de la presó. Ha estat 21 anys a la presó per haver participat en 11 atemptats amb el resultat de 25 persones mortes i per dos articles escrits al diari Gara. El Codi Penal a l'estat espanyol preveu un límit de trenta anys que és el temps màxim legal que un pres qualsevol pot complir. L'aplicació de beneficis penitenciaris diversos (que actualment ja no s'apliquen per als delictes de terrorisme), va fer que l'any 2004 De Juana Chaos hagués complet, en termes legals, la seva condemna després de 18 anys a la presó.

Quants anys hom ha de passar a la presó per reparar 25 morts? Es fa difícil de dir, 18 ens podrien semblar poc però aleshores de què estaríem parlant de 25, 30, 50... 70 anys? o potser estem parlant de condemnar-los tota la vida?

L'actitud de De Juana Chaos durant tots aquests anys no ha ajudat, s'ha mofat reiteradament de les víctimes, és més no ha mostrat ni una mica de penediment per tot el mal que ha fet. Però la llei no parla de penediment només de complir els anys de presó establerts pel jutge.

El conflicte basc s'ha enquistat i els terroristes de la primera generació (en democracia) comencen a sortir ara de la presó i això vol dir que tindrem més De Juanas. La democracia, i l'estat de dret és un dels seus pilars, és un sistema exigent que requereix d'esforços suplementaris per dotar-nos d'un sistema just i transparent. Si deixem que un o deu De Juanas qualsevol, per perversos i malvats que siguin, ens faci trontollar el sistema seran ells els qui hauran vençut. Endurir les penes fins a convertir-les en virtuals cadenes perpetues farà que la condemna en lloc de tenir un esperit reparador, en tingui un altre de venjança i aleshores serà la nostra democràcia la que en sortira tocada de mort.

02 d’agost 2008

AENA: mismos perros distintos collares

Canviar-ho tot per a que res canvii. Aquesta és la tàctica del govern de l'estat per actualitzar la gestió i administració dels aeroports. La proposta presentada avui solemnement per vicepresidenta de la Vega i la nostra estimada Maleni, no només manté el model centralitzat de gestió, cas absolutament insòlit als països desenvolupats, sinó que a més inicia un sucós procés de privatització.

En això dels aeroports TAMBÉ ens espera un futur d'allò més engrescador. Aquest govern "amic" cada dia és més deslleial.