Crònica d'un desencís

Era xocant veure el Xavier Garcia Albiol voltat de tantes càmeres com estelades. Quin guirigall. Els crits que demanaven la dimissió de la ministra Alvárez es confonien amb els que reclamaven que l'AVE no passes pel centre de la ciutat. Al fons una pancarta del nou partit Unidad Progreso y Democracia buscava el seu minut de glòria. Per acabar-ho d'adobar han aparegut pel carrer Ferran uns quants nois de les Jerc i uns altres d'Estat català que ha crit d'in-inde-independència han acabat d'embolicar la troca. Quan ja me n'anava a més m'he topat amb un parell de nois una mica despistats que lluïen dues flamants banderes espanyoles. En veure l'espectacle han dit: "solo veo banderas catalanas ¿pero esto qué es?" Si us hi sumeu un autèntic circ he pensat. Eren dos quarts de vuit i ja en tenia prou, tot fent camí cap al metro he pensat que a la plaça basicament hi havia carronyaires i despistats i que els afectats, aquells qui cada matí triguen dues hores per anar a la feina, segur que estaven fent mans i mànigues per arribar a una hora decent a casa. On és la FAVB? On són els sindicats? Quin desencís.

Canvi climàtic, imbècils i hipòcrites

La setmana passada en Rajoy, que ja ens te acostumats a la seva sensibilitat científica ("pequeños hilitos... con aspecto de plastilina en estiramiento vertical"), ens va regalar una de les més gran rucades que s'ha dit sobre el canvi climàtic. La qüestió és que un pot anar en contra del pensament més extens entre la comunitat científica però aleshores ha de cuidar una mica els seus arguments. No és pot confondre la meteorologia amb climatologia i quedar-se tan ample perquè aleshores corre el risc de quedar com un autèntic imbècil. Us recomano llegir la carta que li ha dirigit en Dan (del bloc Centpeus) al sr. Mariano Rajoy.

Ja tenim els imbècils, i els hipòcrites qui són? Doncs sense cap mena de dubte tots aquells qui s'omplen la boca amb les paraules de l'IPPC o del nou messies Al Gore i després són incapaços d'aplicar les polítiques restrictives adequades pel que fa a la reducció d'emissió dels gasos d'efecte hivernacle (GEH), en especial del CO2. Estats Units, la Unió Europea, Rússia, la Xina i el Japó són responsables del 62,2% del total d'emissions anuals de CO2. En tot això Espanya (i Catalunya) hi juguen un paper ben galdós. El protocol de Kyoto marca un objectiu ben clar: l'any 2012 l'increment de les emissions de GEH, prenent com a base les emissions de l'any 1990, haurà de ser d'un 15%. L'any 2003 Espanya ja havia augmentat en un 40% les emissions de l'any 1990 (si cliqueu sobre el gràfic el podreu veure molt millor).

La qüestió no només queda en la responsabilitat dels governs sinó que també passa per tots cadascun de nosaltres. A l'any 2003 un 26,4% de les emissions totals van ser responsabilitat de les indústries del sector energètic, mentre que un altre 24,4% vingué del sector del transport i gairebé un 17% de la indústria manufacturera i de la construcció. I ara agafeu-vos fort perquè resulta que el 90% del transport de persones i el 85% dels transport de mercaderies es fa per carretera, i per acabar-ho de rematar el 79% del transport de persones es fa amb turismes. Tot plegat fa que 80% de les emissions de CO2 a l'atmosfera provinguin del transport per carretera i d'aquestes un 40% siguin degudes al transport urbà i metropolità.

En definitiva tenim imbècils, tenim hipòcrites i un canvi climàtic que ens la farà ballar a tots plegats. En tot cas procurem fer us del transport públic (quan els nostres governants es dignin a tenir-lo en condicions), no posem a l'hivern la calefacció a més de 20º durant el dia i a 17º durant la nit, a l'estiu l'aire condicionat a menys de 25º i de tant en quan informem-nos i reflexionem sobre el tema que realment va de veres.

Més informació a Canal Solidari i a Real Climate.

OHL és la gran culpable ¿o potser és que vols que el PP guanyi les eleccions?

No puc entendre la reacció tan tímida que està tenint en aquest afer el govern de la Generalitat. La situació de les rodalies de RENFE és insostenible miri per on es miri. El transvals que representa per a milers de treballadors cada dia és insultant. La insensibilitat dels gestors de RENFE és manifesta en vers als usuaris, doncs han estat aquests qui han hagut d’exigir un telèfon gratuït d’informació, una oficina d’atenció a plaça espanya i fins i tot la gratuïtat dels bitllets. A RENFE se la saben molt llarga i no estaven disposats a regalar-nos ni l’aire que respirem als seus pudents trens. Tornem però a l’arrel de la qüestió ¿on és el govern de la Generalitat? On és el president Montilla? On és l’alcalde Hereu? On és en Carod-Rovira? On és en Saura? On són tots plegats? Segur que treballant de valent o fent treballar de valent per coordinar tots els efectius necessaris per evitar el col·lapse total, però tot i així manquen gestos de fermesa, gestos que ens facin entendre que estan amb tots nosaltres.

Hem pogut veure el conseller Nadal en roda de premsa declarant les prioritats del govern però no n’hi ha prou. Entenc que en una situació tan excepcional com aquesta hauria de ser el mateix president de la Generalitat qui hauria de sortir a la palestra per exigir solucions i responsabilitats a qui calgui (ministeri de foment, renfe, empreses contratades, etc). Demanar que s’aturin les obres de l’AVE allí on calgui per poder arreglar el desgavell actual. Posar data al traspas de rodalies. Fixar les condicions presupostaries que aquests traspàs necessita, donat que el merder on ens han fotut és producte de tres legislatures absolutament eixutes d’inversions. En definitva posar els collons sobre la taula per dir que ja n’estem tips de tanta potineria.

Cada dia és més clar que una de les prioritats del PSC és no erosionar al govern d’en ZP. Em fa molta llàstima veure com hi arrosseguen al govern en tot això. "No correspon al president de la Generalitat de demanar la dimissió d'un ministre" diu en Montilla. I tant president de fet fins i tot ho hauria fet fa setmanes si qui manés a Madrid fos el PP. Per acabar-ho d'adobar la ministra, que qui sap en quin món viu, encara va assegurant que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007. Potser sí que es pensa que la rebrem amb flors i violes. Ja no ens importa un rave quan arribarà l’AVE, el que volem és un servei de rodalies que funcioni. Caguncony!

Resumint, tots plegats som una colla de rucs que no ens n'adonem que la culpa de tot, però de tot, tot plegat és només d'una empresa que és diu OHL. I el qui no pensi així és un mesell o vol que el PP guanyi les eleccions del mes de març. Aquesta és la seva "línia principal d'investigació", sinó li agrada pregunti que segur en tenen més, però ja us aviso que cap apunta cap aquells qui governen.

Comerç d'armes a l'estat espanyol

M'arriba per correu informació relativa a una campanya d'intermón sobre el polèmic comerç d'armes. La Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats està a punt de debatre un projecte de llei sobre comerç d’armes que no obliga a donar detalls sobre els productes que s’exporten. Resulta que aquesta informació no l'oculta ni els Estats Units (enllaç a la campanya).

En Raül Romeva és un autèntic expert del tema, podeu trobar forces escrits sobre el tema al seu bloc. A Canalsolidari van publicar aquest estiu una entrevista amb Enrique Figaredo (president de Càrites Cambodja) on es queixava de la doble moral del govern espanyol respecte el comerç d'armes.

AVE, Rodalies, Ferrocarrils Catalans... qüestió de prioritats

Hi havia pressa per acabar les obres a temps. En Zapatero havia anunciat als quatre vents que l'AVE arribaria a Barcelona el 21 de desembre i calia complir la paraula donada. La data tenia o té quelcom de simbòlic i d'estratègia política: complir la promesa de fer arribar l'AVE a Barcelona abans de finalitzar l'any i alhora lligar aquesta inauguració amb la de l'AVE Málaga-Madrid que està prevista pel proper 23 de desembre. Encadenar aquests dos actes permetria al president acomiadar l'any amb dues fites que parlarien de infraestructures modernes, de progrés i també d'equitat intraterritorial pel que fa a les inversions i al desenvolupament.

"Visteme despacio que tengo prisa". Les preses, la dificultat de l'obra i les pluges (d'altra banda ben normals en el mes més plujós de l'any) ho han engegat tot a norris. Comptat i debatut, 100,000 usuaris de RENFE i 60,000 usuaris de FFCC sense el seu mitjà de transport diari i un president sense la seva gran inauguració. Quina serà ARA la prioritat? els 100,000 usuaris de RENFE? els 60,000 dels FF.CC? o bé el president i la seva inauguració?

Són tres quarts de vuit del matí i per Catalunya radio ja parlen de col·lapse als accessos a Barcelona. El més trist del cas és aquesta sensació d'irresolubilitat i de desempar, així com el convenciment que mai s'hagués arribat a aquest extrem si en lloc d'estar parlant de Barcelona estiguéssim parlant de Madrid... i si us plau que no ens demanin més paciència.

Algun voluntari per dimitir?

RENFE i el pensament màgic

El pensament màgic és aquella forma de pensar o raonar que genera opinions mancades de tota lògica. La superstició n'és un bon exemple, o quan d'adolescents (i de més granadets) mentre llancem una bola de paper a la paperera ens diem que si l'encertem passarà tal cosa o tal altra, convençuts que de forma màgica se'ns ha atorgat la capacitat de destriar els nostres designes mitjançant una espècie de bàsquet casolà.

Doncs aquest pensament màgic és el que deu regir el cap de la ministra de foment Magdalena Álvarez quan ens diu que no passa res, que tot s'arreglarà, que ja veureu quan arribi l'AVE, que són coses de la pluja. Ni més ni menys que pensament màgic en el seu màxim exponent. El servei de rodalies no funciona i no funcionarà fins que no acabin les obres del putu AVE; i quan les acabin funcionarà igual de malament que ho feia abans del daltabaix del darrer any. És a dir, ja no s'aturarà el servei durant hores i hores, ni els trens arribaran tard sistemàticament però el servei seguirà igual de col·lapsat que abans. Per què? Ja ho sabem tots plegats...

NO S'HI HA INVERTIT EL QUE CALIA QUAN CALIA. I NOMÉS QUAN S'HI INVERTEIXI TOT EL QUE NO S'HA INVERTIT EL PROBLEMA ENTRARÀ EN VIES DE SOLUCIONAR-SE.

La resta és pensament màgic. Fer dimitir el cap de rodalies RENFE de Barcelona i creure que tot s'arreglarà és pensament màgic. Traslladar al secretari d'estat d'infraestructures i pensar que tot s'arreglarà és pensament màgic. Si segueix així aquesta dona optarà per traslladar tot el ministeri de foment, amb ella inclosa, cap Barcelona a veure si així els trens fan una mica més de cas i deixen d'espatllar-se d'una vegada.

Un frankfurt més i prou

Vaig escriure abans del pont que els diaris de l’estat no s’havien fet gaire ressò de la fira i anava errat. Diumenge tornant del pont vaig poder dedicar-li una estona llarga a "El País" i hi vaig descobrir un editorial i un parell de pàgines a la secció de cultura parlant de la fira. Resumint una mica tot plegat la informació publicada venia a dir que l’esdeveniment havia estat una gran oportunitat per la cultura catalana i bla, bla, bla però "l'exitosa operació cultural" havia quedat tacada per no haver invitar als escriptors catalans en llengua castellana. Resumint encara més valoraven l'actitud del govern poc menys que de sectària i provinciana.

Marsé, Mendoza, Montalbán, Cercas per posar un exemple, són catalans que escriuen en llengua castellana. Els he llegit, m'agraden i penso que formen part de la cultura catalana doncs són catalans. ¿Són literatura catalana? Crec que no però, jo no sóc un especialista en taxonomia literària, el meu negociat va per una altra banda. Dit això és cert que s'hagués pogut invitar aquests autors, però resulta que vivim al món on vivim i tenim el context que tenim. Un context on les llengües estan polititzades i exigir al govern català una postura diferent tenint en compte els antecedents ratlla l'esperpent. Uns antecedents que passen per un menysteniment clamorós per part de l'estat de la riquesa lingüística del país saltant-se l'article 3.3 de la constitució. A qui collons venen a donar lliçons de multiculturalitat, assenyalen la palla a l'ull aliè quan són incapaços de veure la biga al seu propi.

Estic convençut que no es tractava de marginar, ni menystenir a ningú sinó de potenciar la literatura escrita en català que com va dir el president Montilla "és la llengua que ens identifica com a país, que ens singularitza, i sobretot és la llengua que es troba en situació de risc".

Nota: valgui aquest apunt per respondre els comentaris de "Frankfurt bé val una polla".

Viva la bandera española

Orotava 12 Octubre de 2007. Fins a 10 banderes (a la imatge només en vaig poder captar vuit) decoraven la façana de la "casa cuartel" de la Guardia Civil. "Todo" no ho sé però banderas "por la patria" les que vulguis.

Frankfurt bé val una polla

Frankfurt ja és aquí. El discurs inaugural, una genialitat de l'inefable Quim Monzó, ha presentat la cultura catalana al món editorial. El fet era prou singular doncs per primer cop una cultura sense estat n'era la convidada. S'ha fet notar que la cultura convidada no tenia estat principalment perquè l'estat que ens allotja ens ha girat l'esquena: zero representació oficial i zero ressò a la premsa. Fets absolutament d'esperar donat el cas i el respecte que mostra, en general, l'estat espanyol per la llengua i cultura catalanes. El ridícul també la fet la generalitat de baix, la del País Valencià, doncs ha deixat passar una oportunitat d'or per promocionar als seus autors i editors, en lloc de fer misses amb el papa, curses de formula 1 o Marina d'or.

Essent com és aquests país, i tal i com explica en Quim Monzó al seu discurs, la polèmica estava garantida i servida. Polèmica per qui hi havia d'anar i per qui no, polèmica per si els escriptors catalans en llengua castellana són o no són cultura catalana, i si ho són si hi havien d'anar o no hi havien d'anar, polèmica per tot, polèmica i més polèmica. Calia preguntar-se que és això de la cultura catalana ¿és la cultura feta pels homes i les dones del principat? ¿és la cultura feta pels homes i dones de tots els països catalans? és la cultura feta en català? Quin dilema, és clar que la literatura catalana és aquella que es fa en català, com la castellana és la que es fa en castellà o l'anglesa la que és fa en anglès, però que passa amb la pintura o la dança, i el teatre, i el cinema. Tot plegat era prou complexe perquè tothom volia ser-hi. ¿Però a qui redimonis de tots aquests havien convidat aquesta gent de Frankfurt?

Per sort o per desgracia la peticionaria de la invitació havia estat la Generalitat de Catalunya i per tant, li tocava a aquesta institució a través de l'institut Ramón Llull decidir com i qui hi aniria i l'han encertat de ple. Tal i com diu el poeta Joan Margarit al nostre país hi ha dues cultures, la castellana i la catalana, una és rica i l'altre és pobre, i la pobre com a pobre, te dret a ser 'mal educada'. A més a més em pogut comptar amb la comprensió i la complicitat de la majoria d'escriptors catalans en llengua castellana. Aquests, fugit de polèmiques estèrils i del tot partidistes, han cedit el protagonisme als seus col·legues de llengua catalana. Al cap i a la fi, com s'ha dit, la fira de Frankfurt no és res més que el construmat dels llibres i tots aquests autors tenen infinits canals més per promocionar la seva obra, doncs escriuen en una de les llengües més potents del planeta i el català no deixa de ser una llengua com la polla del vers... xica, pica, pellarica, camatorta i becarica.

Monzó gracies!

Que no en quedi ni un, a la presó tots!

A mi l'arrest de la mesa de Batasuna (l'entrant i la sortint) em té una mica perplex. L'estratègia de la judicatura sembla anar encaminada a no deixar ni un bri d'aire a tots aquells que es mouen a l'entorn d'ETA. Per això és legisla a mida i s'actua amb una contundència que em fa basarda.

Tinc la sensació que es vol actuar contra ETA i el seu entorn, salvant les distàncies, de la mateixa manera que actuen els Estats Units contra AlQaeda. Sense matisos, pel broc gros, arrestant a tort i a dret, al qui mata i al qui no mata. És evident que ser un militant de Batasuna, un dirigent de Batasuna, un col·laborar d'ETA o formar part d'un comando són coses prou diferenciades i diferenciables.

Batasuna no és ETA, pot ser el seu braç polític, no practica el xantatge, no segresta, no mata ni posa bombes. En ocasions s'ha demostrat que alguns dels seus militants o fins i tot càrrecs electes, han col·laborat amb ETA i per tan ha calgut arrestar-los i condenar-los pels delictes que havien comés, però això no pot convertir a tota l'organització política en un grup terrorista. D'altra banda equiparant les penes de presó entre militants d'ETA i dirigents de Batasuna, deixa clar als qui venen darrera que preu per preu sabates grosses. Tot plegat un conflicte que és retroalimenta de la pitjor manera possible.

FREE BURMA!!!

www.free-burma.org

La voluntat de viure o morir

Avui en una d'aquelles connexions fugaces que faig a Vilaweb des de la feina, m'ha sobtat trobar-me a primer cop d'ull amb aquest titular:

"Un suïcidi a la L1 del metro obliga a tallar part de la línia durant una hora"

Al cap d'unes hores he tornat a entrar i la notica ja no hi era. M'ha sobtat veure una noticia com aquesta principalment perquè crec que és la primera vegada que llegeixo quelcom semblant a la premsa. El suïcidi, a no ser que vingui precedit d'un homicidi, és un tema absolutament tabú als mitjans de comunicació (val a dir que a la nostra societat ho és la mort en general). I potser ho ha de ser, en tot cas no crec que sigui noticia que aquesta persona així decidit llevar-se la vida. És realment curiós que no se'n parli mai, potser per no donar idees, potser perquè se'ns fa inexplicable... tot i així les dades ens mostren que és quelcom més freqüent del que podríem arribar a pensar, 1909 persones ho varen fer el 2005 a tot l'estat espanyol (dades disponibles a l'INE). Si teniu curiositat cerqueu les taules que mostren les taxes per província (hi ha diferencies espectaculars).

Per l'article 2 de la constitució espanyola...

El lehendakari Ibarretxe es pot haver llançat una vegada més a una piscina buida tal i com ho va fer amb la proposta per a la convivència a Euskadi (conegut popularment com pla Ibarretxe). Veritat o no, també podem discutir la idoneïtat del moment (tenint en compte les eleccions del mes de març), podem discutir la idoneïtat de fer-ho en un escenari on ETA segueix en actiu (i matant), podem parlar de moltes coses però el que no podem discutir és la seva legitimitat. Tan la declaració universal dels drets humans com la carta fundacional de l'ONU deixen clar que els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. La negació d'aquest dret és a totes, totes un desafiament a la democràcia.

Les reaccions a mig camí de la histèria dels líders del PP i el PSOE són vergonyoses. Arribar a dir que una consulta sobre l'autodeterminació d'Euskadi l'haurien de votar tots els espanyols, ve a ser com argumentar que el divorci només es pot concedir quan es volgut per ambdues parts. Au va! o pitjor l'altre que diu que el lehendakari s'ha equivocat de país, continent i segle justament quan a Europa en els darrers 25 anys han nascut més de 10 estats. Quina colla!

Resumint, aquí tot passa per l'article segon de la constitució espanyola: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles." Autonomies i a córrer, ni plurinacional, ni federal, ni mones pintades a l'oli... "la indisoluble unidad de la Nación española" o sí, o sí.