29 de setembre 2008

Lluís Companys, l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

El 15 d'octubre farà 68 anys de l'afusellament del president de la generalitat durant els darrers anys de la república i la guerra Lluís Companys i Jover. Avui se'n farà un acte de desgreuge amb la participació d'autoritats franceses i alemanyes, qui demanaran disculpes per una deportació que va vulnerar els tractats internacionals. Ni tant sols han declarat nul el judici que el va condemnar a mort.

Lluís Companys i Jover
A les acaballes de la guerra amb les tropes franquistes a les portes de Barcelona, el president fugi cap a França amb el lehendakari José Antonio Aguirre primer a Perpinyà i després a Paris. Romangué a França tot i el risc que representava per la seva vida per seguir al capdavant de la generalitat a l'exili i per mantenir-se al costat del seu fill, qui patia una malaltia mental. Detingut en una operació orquestrada per les autoritats franceses i la gestapo, fou entregat a les tropes franquistes a l'estiu de l'any 40. Els càrrecs: "ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Jutjat per un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals fou condemnat a mort.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

25 de setembre 2008

En Zapatero m'espanta

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

L'optimisme de Zapatero ja no em fa gracia, directament m'espanta. Aquest cap de setmana el teníem a New York xerrant al fòrum de lideratge mundial (sic) i ha dit el següent:

1. Espanya compta amb el sistema financer més sòlid del món

2. Aviat recuperarem (Espanya) el camí del creixement del 3%

3. I així com em superat a Italia en renda per càpita, en tres o quatre anys superarem a França.

M'espanta, a mi aquest tio m'espanta. Es passa tota la pre i la campanya electoral negant la crisi, de fet no l'ha reconeguda fins fa quatre dies i ara ens bé amb aquestes contes de fades. Potser és pensa que els actius económics d'espanya són en "Rafa", "los chicos del basquet" i "la roja". Atenció a les dades la atur i creixement económic que és publicaran en les properes setmanes. Ens prenen per idiotes.


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

21 de setembre 2008

Executiu, legislatiu, judicial... i un bé negre!

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

La separació de poders entre l'executiu, el legislatiu i el judicial emana de la prevenció. El poder és temptador, i tot home/dona o institució que té poder pot sentir la temptació d'abusar-ne. D'aquesta manera el poder és controlat pel mateix poder. Ara bé ja fa temps que l'executiu (el govern) i el legislatiu (el parlament) és confonen, especialment durant les majories absolutes, doncs els partits voten les lleis en bloc sense fissures ni dilacions. Però quan no hi ha majories absolutes, el marge de millora que té el legislatiu respecte les propostes de llei de l'executiu (o del partit que controla l'executiu) és tan minso, a resulta de la polarització dels resultats electorals, que fa riure pensar que són poders realment independents. Així doncs només ens quedava com a veritablement independent el poder judicial. Lamentablement aquesta independència poc a poc ha anat desapareixent. En els cinc darrers anys l'espectacle del l'estatut i el debat sobre la reelecció tant dels membres del consell del poder judicial, com del tribunal constitucional ha deixat clar que la dependència sobre els partits és absoluta. Així doncs surten escollits aquells qui són simpàtics a les executives dels partits de torn, arribant a l'extrem de sentir dir a algun polític referint-se a un dels membres escollits com "un dels nostres", tal i com si es tractés de la mateixa màfia.

Desapareguda la independència, doncs els tres poders beuen de la mateixa font (la dels partits polítics), el sistema democràtic deriva cap a una partiocràcia on són les executives dels gran partits qui treuen o posen presidents, jutges o parlamentaris en funció de la seva fidelitat. Un sistema on la independència i la iniciativa és penalitzen amb l'ostracisme i l'atur en els pitjors dels casos. Les llistes tancades en són un altre exemple, cada quatre anys votem entregant un xec en blanc a unes sigles que responen cada cop més als seus interessos i estratègies, deixant de banda l'ideari quan cal.

Després de 30 anys de democràcia perquè no avancem més? Perquè no es prenen mesures per si més no intentar preservar la independència dels poders? Perquè no avancem cap un sistema amb llistes parcial o totalment obertes? Perquè no podem escollir els jutges, si més no els dels més alts tribunals? Perquè no un sistema presidencialista on l'executiu i el legislatiu prendran més distancia? Em sap que greu que tot això, adient o no, no sigui ni tant sols un tema de debat. L'empobriment democràtic sembla que no preocupa el més mínim.


-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

18 de setembre 2008

Un bon finançament, un mal finançament

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

Amb això del finançament tots sabem que l’acord és peremptori i que la unitat catalana és poc més que un miratge. El resultat de les negociacions es farà públic abans d’un mes, dos a molt estirar. Aleshores tindrem un nou finançament i, perplexos com estem, ens preguntarem sí aquest és prou just o pel contrari ens han tornat aixecar la camisa. Com que la majoria no hi entenem un borrall en fiscalitat, competències, traspassos i finançament haurem d’escoltar als polítics i columnistes de torn. I què diran? Doncs és molt possible que el PSC ens feliciti i ens digui que aquest és el millor de tots els possibles acords donada la situació actual. CiU pel contrari potser que ens digui que no s’ha assolit ni de bon tros el millor finançament però que han estat claus per això i per allò altre, i que si no arriba a ser per ells el tripartit hagués cedit abans. ERC jugarà a l’equidistància defensant el paper del govern d’entesa i l'acord però reconeixent a la vegada que no s’ha arribat fins on volien ells. ICV-Euia lamentablement repetirà el que diguin el PSC, al cap i a la fi han fet bona la dita i s’han convertit en el seu eco.

Sentirem alguna veu independent que ens deixi clar si podem respirar tranquils, seguir perplexos o emprenyar-nos una mica més? Potser ser sí però entre tant soroll serà difícil escoltar-la. La veu dels ben pagats és alta i sonora, i ho embolica tot. Mentrestant seguirem esperant el concert a veure si arriba algun dia.

-------------------------------------------------------------------------------------------------
HEM TRENCAT AMISTOSAMENT LA NOSTRA RELACIÓ AMB BLOGGER. ARA ENS PODREU TROBAR A HTTP://WWW.SIMINISTRE.CAT
MOLTES GRÀCIES.
-------------------------------------------------------------------------------------------------

17 de setembre 2008

Neix "Sí ministre.cat"

A primers de setembre aquest bloc va fer dos anys. Tota una alegria i perquè no dir-ho un orgull. Durant aquest dos anys hi ha hagut alts i baixos, i setmanes més o menys inspirades però sempre he procurat mantenir un esperit critic amb la realitat del nostre país des d'una òptica d'esquerres. Tot i que cada dia tinc menys clar que carall vol dir tot això de ser d'esquerres veient com actuen aquells partits que diuen ser-ne, però això són figues d'un altre paner.

Avui doncs re-neix el projecte Sí ministre i ho fa migrant a la plataforma Wordpress amb domini propi.

Això vol dir que tot i que encara ens podreu trobar en aquesta adreça de blogger durant un cert temps, fora bo que anéssiu actualitzant els vostres enllaços, feeds, etc.

Així mateix aprofitar l'ocasió per parlar-vos d'un altre projecte que he posat en marxa:


Un fotoblog que recull imatges (fetes exclusivament amb el mòbil) de petites transformacions del paisatge urbà que en aparença s’hauria de mostrar gris i monòton, però que a l'hora de la veritat és mostra ben divers.

12 de setembre 2008

El Mundo, bilingüisme i tartamuts

I seguim amb el Mundo perquè un de vosaltres, estimats lectors, m’ha fet arribar una bona perla. És tracta d’un article que recull els resultats d’un estudi realitzat a Anglaterra i publicat a la revista 'Archives of Disease in Childhood'. Segons els autors de l’estudi sobre una mostra de 317 nens i nenes de 8 a 10 anys que van acudir a una clínica especialitzada en el diagnòstic i el tractament del tartamudeig, aquells qui provenien de llars monolingües tenien una menor taxa de recurrència al tartamudeig. Algú gosa endevinar el titular del Mundo?

Apostar por el bilingüismo puede ocasionar un problema de tartamudez

L’estudi té moltes mancances per fer una afirmació tant categòrica (biaix de selecció, manca de representativitat i conflicte d'interès). Però és clar, i com dirien en castellà “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid” fots una mica més de llenya al foc i et quedes tan ample. De tots és sabut que una de les característiques principals dels nens catalans és que la majoria són tartamuts. Quina colla de trinxeraires.

11 de setembre 2008

09 de setembre 2008

Bardem i la venganza de Don "PedroJota"

El Mundo és un diari que si el saps llegir té molta conya. Per exemple avui, en la seva edició digitial, parla d’una entrevista que va concedir l’actor Javier Bardem al diari New York Times. A l’entrevista l’actor parla de la seva carrera i com ha arribat on és a base d’esforç i treball. Què en destaca El Mundo? Atenció al titular…

Javier Bardem: 'Los españoles son una pandilla de estúpidos'

El periodista, resentit amb l’actor suposo que per roig i anti-espanyol, decidieix concloure la seva breu crònica amb la següent perla…

…también desvela quién es uno de sus ídolos: "Yo no creo en Dios, yo creo en Al Pacino", sentencia quien interpretara a 'El chorizo' en 'Jamón Jamón'.
¿Pensará también Al Pacino que los españoles (Bardem incluido) somos una pandilla de estúpidos?

Només puc dir una cosa… CUÑAOOOO!!!

02 de setembre 2008

Zapatero entre el cinisme i les mentides

Aquest matí ens llevarem amb alguns titulars que diran que en Zapatero ha dit que Catalunya té raons per exigir un nou finançament. Ha reconegut en una entrevista a T5 que la pressió demogràfica és molt gran i que aquesta té efectes negatius sobre la qualitat de l'educació, la sanitat i la política social a Catalunya.

Ai las i tant que tenim raó, però no només això a més tenim una llei (aprovada pel congres i el senat espanyols) que ho diu. Lamentablement el discurs mig pedagògic, mig caritatiu d'en ZP arriba tard i no podrà contrarestar la cançoneta que diu que els catalans som uns insolidaris i que no aportem pas tant a les arques de l'estat.

Quina colla de filibusters!!!

01 de setembre 2008

Amadeu Casellas

Amadeu Casellas després de més de vint anys a la presó, duu 71 dies de vaga de fam per exigir el seu alliberament o la concessió del tercer grau penitenciari i per denunciar el tracte que reben ell i els seus companys a les presons catalanes i de l'estat. Podeu llegir aquesta carta seva que avui s'ha fet publica.

A les presons hi tenim un problema i no es diu pas Amadeu Casellas. Amnistia Internacional ho ha denunciat més d'una vegada. El síndic de greuges també, només cal consultar la memòria de l'any passat i buscar-hi la paraula "penitenciaris". Fa esgarrifança. Hi tenim bèsties o persones a les presons de país? Algú potser dirà que persones bèsties, aleshores seria bo preguntar-se si el nostre sistema de presons ha d'estar regit per un esperit venjatiu o bé de reinserció.

30 d’agost 2008

Finançament: caixa o faixa?

La frustració, segons el grec, és l'estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Així doncs peus a terra que això del finançament no pinta bé. Val a dir que l'acord entre els dos governs és peremptori, la generalitat és impossible que es quedi sense finançament. Serà nou? serà satisfactori?

Fins avui l'actitud del govern espanyol és fatxenda i autoritària, sembla que en Solbes hagi decidit fer seu el "antes partía que doblá" de la nostra estimada Maleni. Se saben propietaris de les terres i els doblers, i no estan disposats a donar el braç a tòrcer. Davant però tenen les forces catalanes, més o menys unides, mirant-se de reüll, capitanejades per un PSC més o menys decidit, més o menys ferm.

Quan és va negociar el text estatutari aquest va rebre un munt de retallades, recordem el ribot d'en Guerra, i per tant ja es va negociar. Ara l'estatut és una llei però se'ns demana, no perdó, se'ns exigeix que tornem a negociar, de fet és molt pitjor, ens volen imposar un sistema de finançament.

Així doncs aquest assumpte del finançament clama al cel i a hom li vindrien ganes de cridar un caixa o faixa dels grossos. Aquest però no pot ser pas el camí. Cal possar-se mans a la feina i a negociar de nou. Amb Espanya, o potser en política, és el conte de mai acabar.

M'agradaria però sentir en Castells en veu dels partits catalans explicar la nostra proposta, consensuada prèviament entre tots. L'estatut parla de la bilateralitat, de l'actualització quinquennal, de la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat però no concreta més que una data que ja és caduca.

27 d’agost 2008

El "talante" de El País

Endevina, endevinalla a quin diari pertany el periodista que ha fet les següents preguntes al seu entrevistat:

P. También el Gobierno socialista tiene problemas, como el de la financiación autonómica con Cataluña.

P. ¿Sospecharon alguna vez, en esos años iniciales de la Transición, que las reivindicaciones lingüísticas llegarían tan lejos?

P. No me refiero a la salud del idioma, sino a la libertad de estudiar en la lengua materna, que muchos españoles ven limitada en algunas autonomías.

P. Actos como ese ultraje a España, que se produjo hace unos días en las fiestas del barrio de Gracia, crean mal clima.

...

... fàcil , oi?...

...

Doncs no. Oh sorpresa... no és el Mundo, ni l'ABC, ni Libertad digital... és El País!!!

Aquest diumenge El País va publicar una entrevista feta a Santiago Carrillo amb aquestes entre d'altres preguntes. La podeu llegir aquí. Les respostes d'en Carrillo exquisides.

26 d’agost 2008

Maragallades...

En Maragall en un altre artícle enlluernadorament i clarivident..Si m'atrapa l'alzeimer espero que ho faci com a ell...

Què passarà amb l'Estatut?

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.
¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I AIXÍ VA
SER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.
Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Es
querra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc.
¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

PERÒ NO:
ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall
Pienso, luego estorbo

23 d’agost 2008

El preferit de La Moncloa

L'escalada de declaracions d'aquest més d'agost ens van dur a un escenari inèdit on les forces catalanes es mostraven unides donant suport a un Govern, comandat per en Castells i en Montilla, decidit a defensar un finançament just per Catalunya. Fins i tot amenaçant al PSOE amb no votar els pressupostos generals de l'estat (fatxendaria o no, feia goig de veure).

La unitat dels partits catalans però, com era d'esperar malgrat les il·lusions que ens havíem fet, no ha arribat ni al mes de setembre. Aquest cop l'ha trencada en Joan Saura, d'Iniciativa per Catalunya, fent un favor impagable a alguns sectors del PSC (esporuguits per aquesta "guerra" amb el PSOE) i aconseguint el seu minut de gloria televisiva. En Saura va acordar amb el president Zapatero una prorroga de 3 mesos per al procés negociador del finançament a canvi de retirar la petició de compareixença d'en Zapatero.

Tot plegat un misèria i com ja va dir fa un temps en Vicent Partal:

"Quina mena de credibilitat voleu que tinguem com a país si sempre hi ha un catalanet o un altre disposat a entrar al joc de ser el preferit de La Moncloa?"

Trist i lamentable. Esperem que en aquest enèssim plaç les coses canviïn prou com perquè en sortim amb un bon finançament o la ballarem de valent.

Per cert, les vacances s'han acabat i tornem al peu del canó. Les promeses novetats arribaran ben aviat.

05 d’agost 2008

Vou-me de férias

Me'n vaig de vacances. Tornaré cap allà el 18 d'agost amb forces novetats.

Per aquells que ja heu tornat o us quedeu per aquí us recomano els següents blocs que he descobert enguany i per un motiu un altre m'han agradat. A més crec que alguns resten de guàrdia aquest mes d'agost... bon estiu!

El nom dels peixos

El meu país d'Itàlia

Temps d'incertesa (com tots)

Les cabories d'en Montilla

Tot és possible

04 d’agost 2008

La Veritat enrojola a Silvio Berlusconi i els seus ministres

A la sala on el president Silvio Berlusconi i els seus ministres fan les rodes de premsa, hi ha una reproducció del quadre de Giovanni Battista Tiepolo "La veritat revelada pel temps". Aquest quadre representa la "veritat" en forma d'una noia nua en braços d'un vell xaruc qui vol ser el "temps".

A les rodes de premsa el pit de la "veritat" quedava enquadrat just darrera els il·lustres mandataris de la nació italiana, i és clar algun llumenera li ha semblat que tan torbadora visió calia que fos corregida. Què se'ls hi ha acudit? Canviar l'orientació de les rodes de premsa dins la mateixa sala? Canviar de sala? I ca, perquè molestar-se, han tirat pel dret modificant lleugerament l'obra del mestre venecià: han ocultat el pit amb un decorós vel.

Em pregunto què els feia més nosa si la nuesa de la jove o la presència de la veritat. Quin deliri.

03 d’agost 2008

De Juana Chaos, condemnat de per vida

De Juana Chaos va sortir ahir de la presó. Ha estat 21 anys a la presó per haver participat en 11 atemptats amb el resultat de 25 persones mortes i per dos articles escrits al diari Gara. El Codi Penal a l'estat espanyol preveu un límit de trenta anys que és el temps màxim legal que un pres qualsevol pot complir. L'aplicació de beneficis penitenciaris diversos (que actualment ja no s'apliquen per als delictes de terrorisme), va fer que l'any 2004 De Juana Chaos hagués complet, en termes legals, la seva condemna després de 18 anys a la presó.

Quants anys hom ha de passar a la presó per reparar 25 morts? Es fa difícil de dir, 18 ens podrien semblar poc però aleshores de què estaríem parlant de 25, 30, 50... 70 anys? o potser estem parlant de condemnar-los tota la vida?

L'actitud de De Juana Chaos durant tots aquests anys no ha ajudat, s'ha mofat reiteradament de les víctimes, és més no ha mostrat ni una mica de penediment per tot el mal que ha fet. Però la llei no parla de penediment només de complir els anys de presó establerts pel jutge.

El conflicte basc s'ha enquistat i els terroristes de la primera generació (en democracia) comencen a sortir ara de la presó i això vol dir que tindrem més De Juanas. La democracia, i l'estat de dret és un dels seus pilars, és un sistema exigent que requereix d'esforços suplementaris per dotar-nos d'un sistema just i transparent. Si deixem que un o deu De Juanas qualsevol, per perversos i malvats que siguin, ens faci trontollar el sistema seran ells els qui hauran vençut. Endurir les penes fins a convertir-les en virtuals cadenes perpetues farà que la condemna en lloc de tenir un esperit reparador, en tingui un altre de venjança i aleshores serà la nostra democràcia la que en sortira tocada de mort.

02 d’agost 2008

AENA: mismos perros distintos collares

Canviar-ho tot per a que res canvii. Aquesta és la tàctica del govern de l'estat per actualitzar la gestió i administració dels aeroports. La proposta presentada avui solemnement per vicepresidenta de la Vega i la nostra estimada Maleni, no només manté el model centralitzat de gestió, cas absolutament insòlit als països desenvolupats, sinó que a més inicia un sucós procés de privatització.

En això dels aeroports TAMBÉ ens espera un futur d'allò més engrescador. Aquest govern "amic" cada dia és més deslleial.

31 de juliol 2008

PSC moltes paraules i pocs fets, de moment

El govern espanyol i el català estan jugant des de l'aprovació de l'estatut una interessant partida, m'agradaria dir d'escacs, però l'estil fanfarró del joc em fa més pensar en una partida de pòquer. S'hi juguen el com i el quan de les noves transferències i sobretot el nou finançament.

El fet que ambdós governs estiguin en mans de partits cosins germans, per no dir germans, exigeix una mica més de comèdia de l'habitual. Doncs els errors és paguen per partida doble, gairebé com si s'agredissin a ells mateixos. I és en aquest punt on l'amenaça del PSC de votar en contra dels pressupostos del govern espanyol a les corts si el finançament no és satisfactori perd crediilitat. Una mesura valenta i agosarada però al cap i a la fi una fanfarroneria per mostrar-se fort als ulls del govern espanyol. Per treure encara més pit el conseller Castells ha buscat i trobat complicitats entre sindicats, botiguers, patronal, oposició, i fins i tot s'ha entrevistat amb els seus homòlegs de Ses Illes i el País Valencià.

El govern espanyol per contra no mou peça i sembla ben poc espantat per l'estratègia del PSC conscient segurament que tot plegat és només fatxenderia. El PSC no ho té fàcil i potser haurà de passar de les paraules als fets. El conseller Castells sembla que ho té clar, i la resta? Quin és el preu de dos ministeris? el finançament de Catalunya? El 9 d'agost és aquí i el més calent és a l'aigüera.

23 de juliol 2008

Finançament, compte enrera

La disposició final primera de l'Estatut de Catalunya diu en el seu primer punt:

1. La Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat - Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l'entrada en vigor d'aquest Estatut, l'aplicació dels preceptes del títol VI.

L'estatut és vigent des del 9 d'agost de 2006, per tant el dia 9 del mes vinent s'esgotarà el termini de dos anys per a l'aplicació dels preceptes del títol VI, que és el del finançament de la Generalitat (articles 201-221). En aquest títol es parla de coses tan interessants com ara la bilateralitat (art. 210), l'actualització quinquennal del sistema de finançament (art. 208) o bé la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat i anivellament (art. 206).

Són les lleis espanyoles paper mullat? És clar que no i donat que l'estatut de Catalunya té rang de llei orgànica el seu incompliment és un delicte. Algú s'anima a dur al govern espanyol als tribunals per saltar-se la llei?

Mentrestant felicitar la fermesa del conseller Castells i animar als partits del govern d'entesa i a CiU a mantenir la unitat en aquest tema, i a no fer una vegada més el préssec tancant acords d'amagatotis o dient una cosa aquí i votant-ne una altra allà.

Ah i suggerir al PP que prengui nota i que descobreixi que fàcil és aturar l'Estatut, que no cal ni enviar-lo al tribunal constitucional, (o potser sí) només ignorar-lo i avall que fa baixada o tal dia farà un any, o dos.

22 de juliol 2008

Solidaritat amb el grup de Zahra

Demà mateix 18 estudiants universitaris marroquins podrien morir després de 42 dies en vaga de fam. Van ser empresonats el 15 de maig després de participar en una manifestació d'estudiants a Marrakech. Denuncien tortures i vexacions tant a comissaria com a la mateixa presó. Si voleu conèixer la història completa d'aquest grup d'estudiants, coneguts com el grup de Zahra (la noia de la foto), podeu llegir aquest reportatge fet per la gent del Público.

Un blog sobre el tema en àrab!? i algun text en francès.

On és en Sarkozi? On és en Zapatero?

19 de juliol 2008

Un dubte teologal

El Papa Benedicte XVI diu que l'església catòlica sent vergonya pels abusos a menors comesos per alguns capellans i afegeix que els culpables han d'anar a la garjola.

Els darrers anys al món anglosaxó, especialment als USA i a Austràlia, han sortit a la llum pública nombrosos casos d'abusos a menors perpetrats per religiosos, molts d'ells catòlics. Em sorprèn però que aquests tipus de denuncies no hagin arribat al nostre país o a cap altre del nostre entorn com Portugal, França o Itàlia. Que potser els capellans que corren per les nostres terres són millors que els altres? Així ho espero però no em deixa de sorprendre aquesta distribució de pederastes tan desigual entre països.

17 de juliol 2008

Felig Puig i la casa PETITA del catalanisme

En Felip Puig té una manera de fer política basada en el hooliganisme (no és l'únic). Aquesta gent manté un discurs maniqueu i demagog que busca el coll de l'adversari sense contemplacions. La darrera mesquinesa l'ha deixada anar al programa minoria absoluta de RAC-1, arrel de la següent pregunta:

En aquests moments en els que tots els diputats estan aquí tancats sentint el president Montilla, com és que Felip Puig està fora, no li interessa el que diu el president de la Generalitat sobre la crisi?".

Puig ha contestat que "m'ha caçat, m'ha caçat. La veritat és que he estat a la primera intervenció i lamento dir-ho, però m'he posat un punt de mal humor al constatar una vegada més com el president del meu país destrossa la nostra llengua, no?, perquè és que ni llegint pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables".

Sr. Felip Puig en català quan algú diu barbaritats com aquestes en diem parlar en boca d'ase. Senzillament perquè atacar el president Montilla per com parla el català és anar en contra de tot allò que defensem. Parla sense vergonya, parla en llibertat resava la darrera campanya de la generalitat en favor de l'ús social de la llengua. Doncs justament això és el que fa el president Montilla, essent un exemple per a centenars de milers de ciutadans del nostre país que no tenen el català com a primera llengua.

El que li passa a vostè (i alguns dels seus) és que pels matins ens parlen de la casa gran del catalanisme on ens diuen que tothom hi és comptat, i a la tarda reparteixen carnets de catalanitat amb pre-requisits lingüístics. A la gent com vostè els fa por sumar, ja ho va dir a Prada a la Universitat Catalana d'Estiu en relació al vot dels immigrants:

"es una amenaça per al projecte de país. [...] Catalunya no està en condicions de regalar drets polítics."

L'amenaça pel país és vostè perquè exclou. Mai s'ha cregut allò que deia el president Pujol, és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Ara ja entenc perquè vol una casa del catalanisme tan gran, no pas perquè hi capiguem tots sinó perquè els de sempre hi pugueu viure ben amples.

Well, let me tell you

Business English. Lesson 1: Well, let me tell you.


16 de juliol 2008

Balances fiscals: aquí paz y después gloria

Un govern espanyol per PRIMERA vegada ha publicat les balances fiscals. Sense sorpreses, xifra amunt xifra avall. Els que més tenen més aporten, els que menys tenen més reben. L’ordre pel que fa al dèficit entre els que més aporten depèn del mètode de càlcul. L'informe a més inclou un apartat de conclusions on s'hi diu que:

Es lo que cabe esperar de un sistema fiscal progresivo y de una correcta redistribución de la renta a través del gasto público

El Sector Público Estatal contribuye decisivamente a una distribución de la renta personal y territorial más equitativa


Així doncs el govern espanyol considera la situació d'allò més normal i per tant no hi hauria masses coses a tocar. Ara bé seria bo que ens féssim algunes preguntes:

1) Té límits la solidaritat? Quan aquests límits els fixa un tercer en podem seguir dient solidaritat?

2) La solidaritat entre territoris és per sempre o hi ha cap pla de desenvolupament previst que tingui per objectiu anar llimant aquestes diferències?

3) Seria possible limitar la solidaritat allò que és essencial: salut, educació i justícia?

4) Si un territori és molt ric però la seva riquesa està molt mal distribuïda, com afecta la solidaritat entre territoris als menys afavorits que viuen dins els territori rics?

5) Si un territori (dels rics) tenia repartides 6,5 milions targetes sanitàries i a 2007 en tenia 7,5 milions, té dret a corregir la seva solidaritat abans que se li enfonsi el seu sistema sanitari?

6) Si un territori (dels rics) té un dèficit endèmic en infraestructures i l'esta no hi posa remei, té dret a corregir la seva solidaritat abans que se li col·lapsi l'economia?

Crec que el govern espanyol hagués pogut rematar les seves conclusions amb un... aquí paz y después gloria.

15 de juliol 2008

Misèries de la grandesa

Avui la Vanguardia publica que el Rei ha concedit a Javier Godó, Comte de Godó, la dignitat de Grande de España. Aquest títol, que ja no comporta els privilegis del passat, és distingeix per ser el més alt reconeixement de la noblesa espanyola. El seu titular i el seu primogènit seran mereixedors del tracte d'Excel·lentíssims senyors, i els altres fills d'Il·lustríssims senyors. Amb tot però la seva concessió esta reservada a aquells qui s'han distingit per un suport abnegat a la corona, i a fe de Déu que la Vanguardia si per alguna cosa s'ha distingit els darrers 30 anys és pel seu suport incondicional a la familia en qüestió.

Recordo que algú em va explicar una vegada, que la segona esposa del Comte de Godó tenia l'obsessió de ser nombrada marquesa per evitar haver de fer tantes reverències en els actes socials (especialment davant l'Esperanza Aguirre que resulta que també és Grande de España). Aquest títol li haurà solucionat el seu problema?

Sort que la premsa és lliure i independent, i un bé negre! Visca la república!

13 de juliol 2008

Guetos o espais de benvinguda?

El projecte pilot de crear Espais de Benvinguda Educativa per als alumnes immigrants de 8 a 18 anys amb l'objectiu de facilitar la seva integració serà polèmic. De fet el ministre Corbacho, l'home ben pagat, l'ha qualificat de valenta i SOS-Racisme de discriminatòri.

Al nostre sistema educatiu ja hi ha les aules d'acollida. Unes aules, situades als mateixos centres, on els alumnes nouvinguts hi passen més o menys temps en funció de les seves necessitats, fins a 24 mesos. Les aules d'acollida tenen per objectiu la integració social i cultural dels nouvinguts i l'aprenentatge del català, com a llengua vehicular.

Així doncs que aporten aquests nous espais al sistema educatiu? D'entrada una atenció més personalitzada especialment perquè s'implica a la família d'aquests nens i nenes. Ara bé el punt clau de la polèmica però és la segregació, és adient? La intuïció em dicta que no, però potser caldria escoltar als mestres que són els qui han d'enfrontar-se dia a dia amb aules absolutament descompensades.

09 de juliol 2008

Que n'aprenguin!

La multa és exemplar, i només podem felicitar al govern (i al parlament) per la seva valentia i decisió alhora d'enfrontar-se aquests dos gegants de l'electricitat que ens van deixar sense llum i a sobre en seu parlamentaria van decidir prendre'ns el pèl.

  • 11 milions d'euros de multa per REE
  • 10 milions d'euros de multa per FECSA-ENDESA

Sí senyor, que n'aprenguin!

08 de juliol 2008

El català: llengua oficial de la Unió Europea

Passejant per la pàgina web de la Unió Europea (UE), el juliol té aquestes coses, he arribat al portal de les llengües d’Europa. Aquest és el portal d’accés a la informació sobre les llengües a la UE. La UE actualment té 27 membres i 23 llengües oficials. I segons podem llegir a la portada:

"Cada Estat membre, quan s’adhereix a la Unió, estipula l’idioma o els idiomes que desitja que siguin declarats llengües oficials de la UE."

Així doncs tot i que s’agraeix i molt el text aprovat pel PSOE en el seu 37è congrés en defensa del nostre model lingüístic, crec realment que ha arribat l'hora dels fets. Insisteixo les paraules boniques s'agraeixen, especialemnt amb la que està caient, però cal que aquest clima d'entesa és tradueixi en fets, com ara i per posar un exemple que la llengua catalana sigui considera oficial a la UE, o com ja haviem defensat que sigui possible utilitzar el català al parlament espanyol.

06 de juliol 2008

Calia el sondeig de TV3?

El Barça viu un moment delicat, la junta directiva s'enfronta a una moció de censura. La cobertura mediàtica del fet és prou important, i segurament tenint en compte la quantitat de temps que dediquen els mitjans al futbol, té el seu sentit (proporcional). Ara bé que la televisió pública de Catalunya és gasti diners públics encarregant un sondeig a peu d'urna per conèxer el resultat... em sembla escandalós. Amb això del futbol definitivament n'estem fent un gra massa.

04 de juliol 2008

Qui persegueix a qui?

Allò que els il·lustres intel·lectuals redactors i signants del manifest "por la lengua común" ignoren o no volen saber del català (diga-li valencià, si més et plau), és que segons un estudi d'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, més de 93.000 nens i nenes del País Valencià no poden estudiar en valencià per manca d'oferta d'ensenyament en aquesta llengua. Qui persegueix a qui?

Mentretant el Mundo i el PP segueixen fent de les seves...



02 de juliol 2008

Algú sap resar?

Acabat el primer semester de l'any l'IBEX arrossegar una baixada del 21%. L'Euribor arriba al 5,4%. L'inflació a la zona EURO es planta al 4%, amb Espanya lider. El BCE és practicament segur que tornarà a pujar els tipus. La venda de cotxes ha baixat un 30% a Espanya, i un 44% a Catalunya. L'OPEP preveu que el preu del cru és dispararà a l'alçà (encara més?).

Mare de Dèu senyor la que ens espera tornant de les vacances, el que en pugui fer, perque amb els 200€ restants del ZP no n'hi haurà ni per pipes.

30 de juny 2008

L'altra crosta nacionalista

La "roja" ha guanyat. Sento una gran enveja sobretot perquè la meva, la quatribarrada, no hi ha manera que la deixin jugar més que un o dos partits de costellada a l'any. Però també alegria pels jugadors de la "roja" (que vulguis o no són els que veiem jugar cada diumenge) que s'ho han currat i han jugat prou bé en aquesta Eurocopa, i és clar també pels amics a qui la "roja" els mola que són uns quants (tot i que sé postivament que us mola més la rojigualda amb un toc moradet).

A més a més aquesta victoria pot ser una gran aportunitat per fer aflorar un sentiment nacional espanyol (en aquells que el tinguin) sense les estridències habituals a la que ens té acostumats la dreta espanyola. Un nacionalisme espanyol més modern i democràtic, menys torero i guardiacivilista. És molt trist que les escencies de la patria mantinguin els clitxes del franquisme i ja va essent hora que la dreta deixi de monopolitzar determinats símbols.

Lamentablement però aquest canvi que sí sembla que s'hauria donat a peu de carrer, no ha arribat als mitjans de comunicació. L'espectacle que ens estan servint la crosta nacionalista passa per un totum revolutum amb competicions de patriotisme exacerbat, insults i desqualificacions per als qui no compartim "la pasión común" i fel·lacions en sèrie a la familia reial (sens dubte els grans artífexs de la victoria, el gol el va marcar el mateix Juanca, oi?). En tot cas i segurament, res fora del que deu ser habitual quan un país després de tant de temps, guanya una competició com aquesta. Ves a saber les burrades que es van arribar a dir la nit i els dies després de Wembley a casa nostra. Ja se sap, als mitjans (especialment en qüestió d'esports) hi ha més testosterona que neurones.

29 de juny 2008

Il·legalitat, electoralime i legitimitat

En aquests moments hi ha principalment dues idees que es repeteixen constantment per desqualificar la llei de consulta plantejada pel Lehendakari i aprovada pel parlament basc:

1) La llei és il·legal

No hi ha dubte, il·legal ho és perquè la potestat de convocar consultes segons la llei de referendum de l'any 1980 es en mans de l'estat. L'article segon d'aquesta llei diu:"La autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum en cualquiera de sus modalidades, es competencia exclusiva del Estado."

Ara bé, és legitim no autoritzar una decisió aprovada per una majoria d'un parlament escollit democràticament? Especialment quan aquesta decisió no crea perjudici, sinó que busca recollir l'opinió del poble? En un escenari de no violència on els vots dels partidaris de la consulta arribarien a sumar gairebé el 60% dels vots i els diputats, també s'il·legalitzaria la consulta? Té límits la democràcia a l'estat espanyol?

2) Es una mesura electoralista

Aquestes alçades de la pel·licula, que un govern o un partit acusi a un altre d'electoralista fa pixar de riure. L'electoralisme és a l'agenda de TOTS els governs siguin del color que siguin. Perpetuar-se al poder és la voluntat de tots aquells qui governen. El Lenhendakari i el PNB també volen seguir governant, i la maniobra de la consulta els porta directes cap a unes eleccions anticipades en un ambient força favorable a les seves postures. Efectivament electoralisme, sobretot si tenim en compte els espectaculars resultats que el mes de març va treure el PSE a Euskadi (primera força amb més de 400,000 vots).

La consulta pot tenir certament un interès electoralista però obre un debat inevitable i necessari, sobre la convocatòria d'un referèndum a Euskadi (i qui sap si més endavant a Catalunya) per preguntar al poble sobre el seu futur. Ens podem quedar amb els serrells de la proposta (si és legal, si és electoralista) o podem obrir un debat sobre els límits de la democràcia.

24 de juny 2008

Manifiesto? lengua común?... com si sentís ploure.

Els manifestos són als intel·lectuals, el que el botellon és als adolescents. Un confús acte de rebel·lia tolerat pel sistema.

El darrer elaborat per Fernando Savater i els seus acòlits, 'Manifiesto por una lengua común', repeteix una vegada més la cançoneta del castellà en perill, del castellà perseguit i de la imposició coactiva del català. Al PP i a El Mundo els hi ha faltat temps per adherir-s'hi, i de fet han posat en marxa una campanya per aconseguir més adhesions.

N'estic tip del tema i no penso mossegar l'ham, ja s'ho faran sols aquesta vegada. A més estic convençut que aquest manifest està escrit per potenciar al partit de Rosa Díez (Unión Progreso y Democracia) qui durà el manifest al congrés i magnificat per determinada premsa per pressionar al nou-PP de Mariano Rajoy. Com si sentíssim ploure.

Il sorpasso e il freno

Durant la passada campanya electoral se'ns va dir que de crisis res de res. Avui, tot just tres mesos després les coses han canviat tant, que el govern espanyol amb el seu president al cap davant, ha de sortir al pas anunciant un pla de mesures per aturar una greu crisis. Perdó, ara en diu "frenazo".

Per sort, Espanya ha passat de quarts eliminant a Italia i el PIB espanyol del 2007 se situa 6 punts per sobre del d'Italia. Visca espanya, l'opi i la macroeconomia. Cada dia més rucs, i els rics més rics i els pobres més pobres.

Nota: Després d'unes setmanes de semi-vacances a ses Illes, tornem a la carrega.

09 de juny 2008

Air Berlin o com volar cap a l'estupidesa

El conseller delegat d'Air Berlin, el Sr. Joachim Hunold va escriure a l'editorial del darrer número Air Berlin Magazin, en contra de la voluntat del Govern de les Illes Balears de fomentant l'ús de la llengua catalana entre les empreses que operen a Ses Illes. L'editorial, un atac furibund al Català com a llengua, denunciava de forma incendiaria el perill que corria el castellà a les Illes. Un concepte realment grotesc.

En paral·lel una colla d'eixelebrats no se'ls va acudir res més que modificar un logo d'air berlin de manera que hi apareixia una esvàstica, demanat-nos a tots que el pengéssim a les nostres webs i blogs. Per rematar-ho un ex-diputat d'ERC, en Joan Puig, se'n va fer ressò i va difondre la campanya rebatejant la companyia amb el nom Air Goebbels. Lamentable, molt lamentable. Especialment perquè l'estupidesa com ja sabem no té límits i a sobre s'encomana. El Sr. Hunold és un poca pena, un provocador, un analfabet i fins i tot un illetrat però MAI un nazi, si més no per aquest editorial.

Per cert, la web d'air berlin està traduïda a dotze llengües, algunes amb menys parlants que el Català, això sí totes amb el suport d'un estat. El Sr. Hunold no és pas un NAZI, és un jacobí amb molt mala baba que mereix el nostre més gran despreci.

03 de juny 2008

El PSOE vol mal al PSC

El nostre estimat Joan Clos, a final de legislatura va deixar el ministeri d'Indústria, com era peremptori però amb la promesa sota el braç de convertir-se en el futur ambaixador de Marroc. Un destí amb un important pes diplomàtic, relativament aprop de casa i estratègic per a les inversions de Catalunya. En Clos però no comptava amb el sr.Chaves a qui la mesura no va agradar ni gens ni mica. Al cap i a la fi Andalusia també té els seus negocis al Marroc i no estava disposat a que un dels seus dofins, el cordovès Luis Planas, deixés el càrrec. En Clos ha acabat a Ankara on farà d'ambaixador espanyol a Turquia.

El portaveu socialista al congrés, José Antonio Alonso, es passeja pels Matins del Cuní i pica l'ullet a CiU, demanant un pacte de legislatura als convergents. En Mas li contesta des de Catalunya Radio unes hores més tard que si vol pols que vagi a l'era. I per tant que si volen suport a Madrid, potser caldrà primer posar una mica d'ordre a Catalunya. Un altre míssil al govern d'Entesa.

Finalment el ministre Solbes anuncia avui solemnement que allò que havien dit de que tindríem balances fiscals al juny res de res que potser al juliol o a l'agost. Ves que no les publiquin per la mare de deu d'agost quan tots estiguem de vacances.

02 de juny 2008

ERC: mala peça al teler

He seguit de lluny i de puntetes la pugna per la direcció d'ERC. La meva sensació general, possiblement desenfocada per la distancia, és que hi ha dues candidatures oficials, una que tira cap a l'esquerra i l'altre cap al centre. Unes que volen seguir endavant amb l'Entesa i unes altres que volen fer miques l'Entesa. Unes que van cap al 2014 amb un coet al cul, unes altres que esperen la majoria social i d'altres que esperen l'adveniment de la verge de Montserrat.


L'origen de tot plegat però és la pèrdua de 350,000 vots en quatre anys i de teories per saber-ne les raons n'hi ha per tots els gustos i colors, concretament quatre. Guanyi qui guanyi les decisions a continuació no seran fàcils, especialment si no en surt una direcció de consens ni que sigui de mínims.

En tot cas ja s'ho faran, cada dia tinc més interès per la política i menys pels partits polítics.

29 de maig 2008

Salvem la patronal de la construcció!

Ara que trona clamen al cel. Ara que van baldades demanen la intervenció del govern. Ara que són ells els qui les passen magres corre-m'hi tots. La patronal de la construcció fa mesos que demana al govern mesures per pal·liar la crisi del sector. Els mateixos poca vergonyes que fa quatre dies feien diners a cabassos.

Doncs poca broma perquè el govern del País Valencià ha picat. La Generalitat de baix ha donat llum verda a l'augment del preu de l'habitatge, atenció, DE PROTECCIÓ OFICIAL. L'encariment previst per metre quadrat oscil·larà entre els 121 euros i els 409. És a dir, que un pis de 90m2 passarà de costar 152.000 euros a costar-ne 188.000. De nassos!

La mesura però es pot quedar en no res perquè no se pas a qui les vendran aquests habitatges "de protecció oficial", si mig país ja està hipotecat i l'altre mig va de cul per arribar a fi de mes.

28 de maig 2008

Ibarretxe i la consulta "inconstitucional"

El Lehendakari Ibarretxe és llança a la piscina amb una proposta netament democràtica. Una consulta popular no vinculant per conèixer l'opinió del poble basc sobre dos aspectes crucials pel seu esdevenir:

1) La solució dialogada del conflicte: ¿está usted de acuerdo en apoyar un proceso de final dialogado de la violencia si previamente ETA manifiesta de forma inequívoca su voluntad de poner fin a la misma de una vez y para siempre?

2) La definició del marc de relació amb l'estat Espanyol: ¿está usted de acuerdo en que los partidos vascos, sin exclusiones, inicien un proceso de negociación para alcanzar un acuerdo democrático sobre el ejercicio del derecho a decidir del pueblo vasco, y que dicho acuerdo sea sometido a referéndum antes de que finalice el año 2010?

El govern espanyol ja s'ha encarregat de dinamitar la proposta tot dient que quan sigui aprovada pel parlament basc, serà recorreguda al tribunal constitucional per l'article 161.2 de la constitució espanyola. Aquest article diu:

161.2 El Gobierno podrá impugnar ante el Tribunal Constitucional las disposiciones y resoluciones adoptadas por los órganos de las Comunidades Autónomas. La impugnación producirá la suspensión de la disposición o resolución recurrida, pero el Tribunal, en su caso, deberá ratificarla o levantarla en un plazo no superior a cinco meses.

Resumint, el govern espanyol posarà pals a les rodes i paralitzarà la consulta mentre el tribunal constitucional no es pronuncii. La resolució del tribunal constitucional ja ens la podem imaginar tots... INCONSTITUCIONAL. I aleshores què? Eleccions al parlament basc? Tinguem clar que si la determinació d'Ibarretxe, el seu partit i els seus socis és ferma, entrarem en un cercle viciós de difícil sortida. El nou parlament electe no té perquè variar en excés i això ens duu altre cop cap una consulta popular, a no ser que un gir electoral entregués el poder a una coalició entre el PP i el PSOE (com a Navarra, curiosament). Després de 30 anys, la democràcia i la opinió del poble encara fan por. N'hi ha per fer-s'ho mirar.

27 de maig 2008

El transvasament una obra puntual? i ca!

Aquesta és la imatge que tots desitjàvem i estàvem esperant, el campanar de Sau apunt de desaparèixer sota les aigües. Les reserves ja ratllen el 40%, i a finals de setmana és possible que arribin al 45%. La competència en matèria de transvasaments és del govern espanyol, a que espera el govern de Catalunya per demanar la derogació de l'ordre? Fins quan insistiran en fer uns transvasament que ja és clarament innecessari, ep! com a obra puntual tal i com se'ns va presentar? Una vegada més veurem el govern de Catalunya fer el passerell i quedant en evidència davant del d'Espanya, quan aquest en el proper consell de ministres es faci endarrere i anul·li el transvasament. Quina pena!

20 de maig 2008

Such a drought that they are shipping in water!

Avui he rebut un e-mail d'un col·lega nord-americà que, entre d'altres coses, em comentava el següent:

>I heard Barcelona is suffering from such a drought that they are shipping in water! How are you guys doing?

He estat temptat de contestar-li que ens estàvem dutxant amb coca-cola però finalment he optat per fer-li 5 cèntims de la situació actual. Em pregunto què haurà vist o llegit als mitjans dels EE.UU sobre el tema.

Al cap i a la fi, potser sí que tenia raó en Jordi William (tercer tinent d'alcalde de la ciutat) quan parlava d'una "conxorxa contra la imatge de Barcelona" a la premsa internacional. En tot cas però queda clar que duent un vaixell carregat d'aigua més que pal·liar la sequera (duia l'aigua que consumien 170,000 persones en un dia), el que ha fet el govern és mostrar que hi estaven treballant. Suposo que no comptaven amb un món amb els mitjans globalitzats, on una imatge tant dantesca com aquesta era una autèntica llaminadura difícil de deixar escapar. Per tant més que de conxorxa podríem parlar d'innocència i de pilotes fora.

19 de maig 2008

Els condicionants sociològics del postmaterialisme i la loteria

El centre d'estudis d'opinió (CEO) aquest mes de Maig va sortir de la seva letargia hivernal publicant un parell d'estudis. El primer ha tingut el ressò blogosfèric i mediatic habitual doncs es tractava de l'esperat baròmetre d'opinió política (BOP), on regularment es fa un pols a la situació política del país. El segon ha passat de puntetes (o en tot cas jo no he vist cap noticia relacionada) tot i tenir un títol realment cridaner:

"Informe sobre els valors a Catalunya: condicionants sociològics del postmaterialisme i els valors bàsics."

Espectacular, sí senyor! A mi hores d'ara encara em tremolen les cames. El seu contingut és una malgama de preguntes sobre diferents valors ètics, morals, social, etc. Us recomano una lectura detallada perquè hi ha algunes preguntes i respostes fora mida, tant per bé i com per mal és clar. Aquí us deixo un recull de perles:

1. El que necessita el nostre país és més justícia social per fer que el repartiment de la riquesa sigui més igualitari? Un 82,6% diu estar d'acord o molt d'acord.

2. Sóc favorable a un canvi en els impostos per a que les empreses i la gent amb més ingressos hagin de pagar hagin de pagar més del que paguen actualment? Un 77,4% diu estar d'acord o molt d'acord.

...aflora la Catalunya marxista?

3. En aquesta llista hi ha diferents grups de persones. Si us plau, podria dir-me’n algun que no volgués tenir-lo com a veí? (Multiresposta)
58,9% un drogadicte,
47,3% persones que beuen molt,
31,8% Gitanos
i un 21,3% cap dels anteriors (la llista incloïa a més dels esmentats: gent de raça diferent a la seva, persones que tinguin la SIDA, immigrants o treballadors estrangers, homosexuals, persones d’una altra religió, gent que viu en parella sense estar casada, persones que parlen un idioma diferent)

...o potser la racista?

4. Una persona hauria de viure com els seus amics i veïns esperen que visqui? 25,7% diu estar d'acord o molt d'acord.

5. Si una persona no té una opinió pròpia, el millor és seguir l’opinió de la majoria? Un 29,9% diu estar d'acord o molt d'acord.

6. Per què creu que en aquest país hi ha gent que viu en situació de necessitat? Un 26,4% diu per mandra i manca de força de voluntat.

...i per rematar-ho...

7. Crec que la vida és com una loteria? Un 60,3% diu estar d'acord o molt d'acord.

...i jo que em pensava que la vida era un tómbola.

18 de maig 2008

Lo riu és vida i el govern arbitrari

Avui les terres de l'Ebre sortiran al carrer en massa per defensar lo riu, el territori i per exigir que no se'ls prengui més el pèl. L'esquerra del país va abanderar la lluita contra el transvasament del PP i CiU, i ara és la qui posa en marxa la part del pla referent a la connexió de l'àrea metropolitana de Barcelona amb l'Ebre. La situació de crisi generada per la sequera calia de respostes i mesures excepcionals i en aquest sentit estic convençut que el govern ha fet el que ha pogut. Em pregunto però perquè ho ha gestionat d'una forma tant matussera.

1) Entrant d'amagatotis en finques privades a la capçalera del Segre.
2) Negant-ho tot, fins i tot en seu parlamentaria, fins al darrer moment.
3) Deixant-se vacil·lar pel govern de Madrid.
4) Sent incapaç de dir les coses pel seu nom i baixar al territori a parlar amb la gent de l'Ebre.

Se'ns va jurar i perjurar, que el transvasament era temporal que només es posaria en marxa en cas de situar-nos per sota del 20% i fins que es poses en marxa la dessaladora del Llobregat, etc. Doncs bé avui, per fortuna i perquè ha plogut força, els pantans són al 31% de la seva capacitat i segueix plovent (que duri!). Per què no es deroga la mesura transvasista? Per què s'insisteix en construir la interconnexió de xarxes? Per què es canvia el decret de sequera ad hoc? Aquest darrer punt és especialment greu doncs hem passat d'una situació on els nivells d'excepcionalitat eren transparents (decret de sequera, Abril 2007) a una situació on els criteris per definir l'excepcionalitat corresponen a descions estrictament polítiques (modificació decret de sequera, Maig 2008), i per tant obscures i subjectes a l'interès del qui governa. Queda tot molt clar a l'artícle 2 bis que s'ha introduït al decret:

“Article 2 bis. Declaració de l’entrada i sortida dels escenaris d’excepcionalitat i d’emergència:
Correspon al Govern de la Generalitat, a proposta del conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge, declarar, mitjançant acord que serà d'objecte de publicació en el DOGC, l’entrada i sortida dels escenaris d’excepcionalitat i d’emergència prenent en consideració els llindars indicatius que figuren en l’annex 2, la previsió de l’evolució de les reserves, l'evolució pluviomètrica, el grau de contenció de les demandes, la situació dels aqüífers i la incorporació de nous recursos provinents de l’execució de les actuacions pal·liatives, i altres circumstàncies que motivadament es sotmetin a la seva consideració."

12 de maig 2008

El PSOE i els federalistes de bocagrossa

Al PSOE no hi ha lloc per a la dissidència, ho ha deixat ven clar el president Zapatero aquest cap de setmana:

"Ante todo nos unen ideales y principios" i "Somos compañeros hayamos nacido donde hayamos nacido"

El missatge anava dirigit al president Montilla que el dia abans s'havia refermat en la seva proclama d'un nou finançament per Catalunya, tal i com recull el nou estatut. La resposta d'en ZP, prou clara i contundent: cohesió i disciplina. I ho ha fet apel·lat als ideals socialistes i al principi d'igualtat entre homes i dones. Tant irrefutable, com demagògic.

La postura d'en Montilla i per extensió de gairebé tots els partits catalans, no atempta contra l'ideari socialdemòcrata, ni vers la igualtat entre els homes i dones, i sobretot no ho fa en funció del lloc on aquests hagin nascut. En tot cas atempta contra la cohesió del PSOE i fomenta, o fins i tot obliga, el debat intern en vers el model d'estat i a desemmascarar tots aquells federalistes de bocagrossa i mirada curta.

11 de maig 2008

Excuses de mal pagador

Els polítics són a més de gent preparada per opinar sobre qualsevol tema, uns experts lingüistes capaços de trobar l'expressió més adequada a cada situació. Darrerament n'hem tingut alguns exemples dignes de destacar:

1. On alguns hi veiem un trasvassament d'aigües de l'Ebre a Barcelona, el conseller Baltasar i la resta del govern català hi veu una captació temporal d'aigua.

2. On alguns hi veiem un autèntic caos a la justícia amb més de 200,00 sentències per executar, el ministre de justícia hi veu un problema endèmic al seu ministeri.

3. On alguns hi veiem excuses de mal pagador al fet que no es vulgui negociar el finançament de Catalunya tal i com dicta l'estatut, el govern espanyol hi veu apel·lacions al consens bàsic i a la crisi econòmica.

10 de maig 2008

Catalunya i el País Valencià: entre els diners, l'aigua i la llengua

Les relacions entre els governs del País Valencià i el Principat no són ni han estat mai gaire fluides, per parlar fi. La llengua i l'aigua han estat els gran cavalls de batalla.

Ara els dos govern i per primera vegada en molt de temps han trobat un curiós punt de trobada. La pela. Ambdós governs aposten per renegociar el sistema de finançament autonòmic i trencant tota "lògica política", aposten per anar per la mateixa via. Dic "lògica política" perquè estem acostumats a que els governs estiguin supeditats als partits als que pertanyen i sorpreses com aquestes són comptades. Potser al PP van massa atabalats per fixar-s'hi i de fet ja els va bé sembrar una mica de zitzània a can PSOE, encara que sigui fent una aliança amb els catalans. O fins i tot, potser el PP finalment ha entès que és l'anti-catalanisme el que l'ha deixat fora de la Moncloa.

Suposo que per compensar una mica, aquesta setmana la generalitat de baix, ha tornat a la carrega amb la llengua i l'aigua. Primer dient que no pensa tornar a obrir el repetidor de la Carrasqueta peti qui peti, i segon anunciant ahir que inclouria el transvasament de l'Ebre a Barcelona com a prova fonamental en el recurs d'inconstitucionalitat que va presentar fa tres anys contra la derogació del Pla Hidrològic. No fos cas que amb això del quartos es potenciés en excés l'eix mediterrani.

Al centralisme ibèric l'eix mediterrani, el que hi ha entre Barcelona-València, fa por. Especialment perquè deixa a Madrid en fora de joc i crea un contra poder que està unit per moltes més coses que el mer bussiness. En aquest punt tant el PP com el PSOE valencians quan han governat la generalitat de baix sempre han jugat a enfortir l'altre eix, el Madrid-València, amb la idea de transformar València en el port i la platja naturals de Madrid. En són fills la flamant autovía gratuita de l'est, l'AVE (que és apunt d'enllestir-se en un temps record) entre Madrid i València, la secessió lingüística, el topall del 5%, etc.

Mentrestant viatjar de Barcelona a Alacant amb tren pot ser una autèntica odissea.

01 de maig 2008

1er de Maig, res canvia


El 1er de maig de l'any passat vaig parlar de precarietat, seguretat i dignitat salarial. Engany hi torno a insistir i hi sumo l'atur, perquè res a canviat...

Precari, és quelcom que no ofereix garanties de durada. Contractes temporals, flexibilitat, subcontractació... tots termes sinònims dels canvis que ha sofert el mercat laboral en els darrers temps i alhora sinònims de precarietat.

Segur, és quelcom exempt de tot perill. A Catalunya cada setmana hi ha dos treballadors/res que al vespre no tornen a casa perquè moren al seu lloc de treball. A l'estat espanyol la xifra correspon a dos treballadors cada dia. Ep! No penséssiu pas que aquí estem millor, la taxa de sinistralitat és la mateixa o quasi.

Digne, mereixedor, decent, correcte, acceptable. En els darrers anys l'economia del país a crescut entre un 3 i un 5% cada any. Des de l'entrada de l'euro el cost de la vida s'ha encarit una barbaritat, per no parlar de l'habitatge, ¿i que han fet els sous del treballadors? Augmentar un 30% en 10 anys, és a dir, a un ritme del 3% anual que és més o menys l'increment "oficial" del cost de la vida.

Atur, a Catalunya hi ha 300,000 aturat i creixent. Una vegada més som els treballador qui paguem els plats trencats de la crisi econòmica.

Salaris dignes i un lloc de feina estable i segur. Aquestes han de ser les nostres demandes un any més, especialment quan es publiquen esgarrifoses xifres com les dels 650,000 catalans que tenen seriosos problemes per sortir de la pobresa.

30 d’abril 2008

Zaplana, do you understand?


L'Eduardo sap parlar francés, anglès o alemany? Ho dic per això de la nova feina, delegat de l'empresa Telefonica a la Unió Europea. N'hi ha que en saben un niu de buscar-se la vida.

Felicitats campeón!

28 d’abril 2008

Solbes, el gran mag de les fiances

En Pedro Solbes, ministre d'economia, ens va dir durant la campanya electoral (i mesos abans) que no hi havia crisi que tot anava bé i que el creixement previst per al 2008 era del 3,1%. Un cop guanyades les eleccions i sense treure un peu del ministeri ja ha corregit per tres vegades les seves apreciacions sobre el futur de l'economia espanyola, i tot que no parla obertament de crisi si que gosa dir que la crisi dels 90 fou molt més profunda. La pregunta pertinent és... què ha passat?

opció a) En Pedro Solbes ens va mentir durant la campanya electoral, pintant de rosa un futur més que negre.

opció b) En Pedro Solbes (i/o el seu equip) són una mica rucs i no han sabut llegir correctament la informació que els arribava per tot.

No tinc clar quina de les dues em desagrada més.

23 d’abril 2008

20 d’abril 2008

La Abuela Margarita

Aquest migdia he anat a treure el cap per la 13a edició de la fira de la terra. Hi he estat fins a quarts de set. He dinat i berenat, preus cars, menjar exòtic i artesania d'aquí i d'allà. El que m'ha sorprès més és la quantitat de moviments alternatius d'arrel espiritual que hi havia, tots decidits a fer-nos la vida més agradable. Alguns ja els coneixia o n'havia sentit a parlar però n'hi havia molts dels que no en tenia noticia i per com s'enunciaven m'han semblat especialment inquietants:

Estados modificados de conciencia, el viaje hacia nuestros tesoros profundos. Thomas Shiff.

Les respiracions holorèniques, catarsi i descàrrega emocional. Josep Mª Fericgla. (ves que no siguin hologèniques, perquè el Grec no ho troba això d'holorèniques).

Personalment però el que m'ha inquietat més ha estat la xerrada que ha donat l'auto-anomenada Abuela Margarita. Una dona d'origen indi (Maya m'ha semblat entendre) que rondava els 70 anys i que xerrava pels descosits. Bona oradora, parlava amb una tendresa desmesurada, dempeus, descalça damunt la gespa i voltada de devots que l'escoltaven bocabadats. N'hi havia fins i tot que embriagats per les paraules de la Abuela, ploraven emocionats. L'aspecte de l'audiència era molt heterodox, homes i dones d'edats i aspectes molt diversos. Tot plegat tenia una posada en escena exquisida, massa perfecta. Jo em comptava entre els curiosos, que suposo que n'érem uns quants, però m'ha sorprès molt veure tanta gent emociona i entregada a quatre paraules ben filades que parlaven de la amor, la mort, la vida, la terra i el gran esperit.

15 d’abril 2008

Joan Clos nou director d'AENA?

La musa d'aquest bloc, Joan Clos, podria ser el proper director d'AENA. En tot cas, això és el que m'han explicat avui tot dinant i veig que no sóc l'únic. No ho sé, no m'imagino en Clos sota les ordres de la Maleni dirigint el trànsit aeri. Recordem que AENA és l'empresa pública responsable de vetllar...

“Aena tendrá como misión contribuir al desarrollo del transporte aéreo en España y garantizar el tránsito aéreo con seguridad, fluidez, eficacia y economía, ofreciendo una calidad de servicio acorde con la demanda de clientes y usuarios, en el marco de la política general de transportes del Gobierno”

En tot cas pot ser un altre divertit marró per al PSC perquè estar clar que el "desarrollo del transporte aéreo en España" passa per Barajas i no pas pel Prat, sobretot si cal tenir en compte "el marco de la política general de transportes del Gobierno". I sinó que ens expliquin perquè tot i que Iberia ha deixat d'operar al Prat (llevat del rentable pont aeri) ha rebut les millors posicions de la nova terminal.

14 d’abril 2008

República federal?

Hi creia en la república federal i la idea encara em sedueix però cada dia la veig més impossible. La darrera legislatura del PP, el debat estatutari, etc m'han deixat amb la íntima convicció que l'estat federal només el busca la perifèria (Catalunya i Euskadi), IU i quatre despistats del PSOE. Portem més de 30 anys de democràcia i Espanya és reconeix còmoda com a monarquia parlamentària amb les seves disset autonomies. Espanya és una nació i busca insistentment tancar la "qüestió" territorial buscant la uniformització. Voler convèncer-se'ls que el millor encaix, del que es van anomenar "nacionalidades històricas", és un estat federal, ara ja és un autèntic disbarat. Espanya és com és i nosaltres no la podem canviar. Tenim un altre camí que buscar fer el nostre?

12 d’abril 2008

La força del PSC a Madrid: Corbacho i Chacón

En Zapatero ja ha configurat el seu nou govern i el PSC s'ha quedat amb un pam de nas. En poc més d'un mes els socialistes catalans han passat de l'eufòria que li donaven els seus flamants 25 diputats (que recordem que van garantir la victòria d'en ZP), a menjar-se la NO felicitació del comitè de federal i del mateix ZP, a menjar-se el gripau d'en Bono, a veure com el gabinet sortint es dedicava a fer la traveta al govern de la Generalitat en el tema de l'aigua, per finalment esvair-se l'opció, ja cantada en segons quins ambients, del tercer ministeri.

1 # Celestino Corbacho, un dels polítics amb més càrrecs i més ben pagat de l'estat veurà gratificada la seva bona feina al capdavant del graner del Baix Llobregat en forma de ministeri. Diuen que va ser ell qui va organitzar en el moment àlgid de la crisi de rodalies una visita d'en ZP a l'Hospitalet on el president no només no va ser xiulat, sinó que va ser rebut amb aplaudiments, petons i abraçades. "Lo que quieras Corbacho", es veu que li va dir per telèfon en ZP aquell mateix vespre quan va arribar a la Moncloa.

2 # Carme Chacón, d'habitatge a defensa. Una decisió que busca deliberadament una imatge: la d'una dona embarassada dirigint la defensa (cal llegir l'exèrcit) de l'estat. Un gest valent que vol normalitzar, potser d'una manera una mica extrema, la situació laboral de les dones, i en especial de les embarassades. Des d'aquí faríem una crida a en ZP perquè quan la senyoreta Chacón agafi la baixa maternal, i per mantenir la quota de poder del PSC i perquè l'adreça d'aquest bloc no perdi el sentit, nombri de ministre de defensa a l'inefable Joan Clos.

En resum, l'influencia dels socialistes catalans a Madrid de moment no és deixa veure per enlloc, fins al punt que la nostra estimada Maleni seguirà al capdavant del ministeri de Foment.