26 d’agost 2008

Maragallades...

En Maragall en un altre artícle enlluernadorament i clarivident..Si m'atrapa l'alzeimer espero que ho faci com a ell...

Què passarà amb l'Estatut?

El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà.
¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.

I AIXÍ VA
SER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser.
Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Es
querra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc.
¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos.

PERÒ NO:
ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat.

Pasqual Maragall
Pienso, luego estorbo

4 comentaris:

srg ha dit...

Está bé donar la xifra del 90% d'aprovació de l'estatut al parlament, però falta la del referendum. Suposo que quan es va començar a pensar i redactar el nou estatut algú va pensar que seria una tasca díficil i que calia un ampli suport darrera. Ampli i fort.
I per l'altre banda suposo que quan es pacta alguna cosa es per complir-ho.
En la impressió que uns i altres es prenen la política i les lleis con un joc de rol o de playstation, que si no surt es tanca la partida i es comença un altre.
No sé on anirem a parar, no com a frase feta, sino literalment. Un cull de sac. Ens em d'aclarar a Catalunya i ens em d'aclarar a Espanya i entre les seves parts. El que deia, la situació sembla greu, però fa la impressió que s'arreglarà sola o que tant fa. El que deia un joc.
I ja que estem a mi el posicionaments, en general, de Maragall no m'agraden, però això es apart.

srg ha dit...

Y com a cosa curiosa de com se'n li va l'agulla d'estendra la roba a la penya. http://www.soitu.es/soitu/2008/08/25/tendencias/1219656449_403947.html
Es sobre versions musicals, però tant fa, si vas als comentaris del senyor_g i els 10 primers riuras o ploraras.

Papitu ha dit...

Falta la del referendum però fa autocritica "El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a conseqüència dels avatars del procés)."

En Maragall és un personatge controvertit però d'una indubtable visió.

Sospito que tant fa, tot plegat és d'opereta, però un dia d'aquest podríem prendre mal.

Papitu ha dit...

Millor riure que plorar, però és realment trist. Amb alguns no hi ha res a fer, ells s'ho perden.