No tot són Maragallades

Llegint l'article que ahir diumenge publicava el País (i que avui també he vist enllaçat al bloc d’en Saül) m'ha donat la sensació que l'Enric Company s'ha equivocat amb el títol, l'hauria d'haver titulat: "De cómo Maragall la cagó y la cagó hasta quedarse solo". En tot moment l’article critica, de forma exclusiva, l’actitud d’un Maragall més preocupat pel govern que presideix, que per la idoneïtat de les seves decisions pel seu partit. Cito textualment:

“El primer apoyo que Maragall perdió fue el del PSOE y Zapatero. Y fue en el verano de 2005, por no impedir que llegara al Congreso de los Diputados un proyecto de Estatuto de Autonomía con las pretensiones maximalistas impuestas...”, més endavant encara diu “pensaban que Maragall debía haber forzado el recorte del proyecto en Cataluña.”

Sense cap dubte el PSOE esperava de Maragall, no pas que governés Catalunya amb una nova perspectiva després de 23 anys de Pujolisme, sinó que no molestés massa i que a més els hi fes la feina bruta. Per a la seva sorpresa en Maragall ha fet intentat fer de president, amb errors (alguns gravíssims) i amb encerts (propis i del Tripartit), en unes condicions realment difícils. Entenc que les meves paraules poden semblar ingènues però el president d’un país, i el seu govern, ho han de ser per sobre del seu partit i dels que els hi donin suport al parlament. Estem massa acostumats que la política la dictin els aparells dels partits, i és clar, aquests només pensen en llur supervivència i no pas en el bé del país. Una de les deficiències importants que ha tingut el Tripartit, ha estat de base, i és que s’ha volgut governar més des de Nicaragua, Villarroel i/o Ciutat quan s’hauria d’haver fet des del Palau. A en Maragall l’han deixat sol els SEUS, i l'error més gran que ha comès és creure que podria governar seguint el seu dictat.

Nota d’agraïment: Ahir en la meva visita diària al bloc d’en Saül Gordillo, un pope en qüestió de blocs i política, he vist que havia citat aquest bloc arrel d’un comentari que li vaig deixar. Moltes gràcies Saül, espero que l’anonimat no sigui un impediment per seguir les evolucions d’aquest bloc (un dia, si s’escau, en parlaré de l’anonimat).