Els votants del PP van molt emprenyats

Etzibar guitzes al PP a Catalunya és gratis i a més t’aplaudeixen, per tant no m’agrada massa, però crec que la troballa s’ho mereix. No parlaré dels deliris imperialistes de l’ex-president Aznar, ni dels 5 punts de l’Acebes per (no)avançar en el incipient procés de pau a EuskalHerria o la darrera Zaplanada. Vull parlar de com la violència verbal dels dirigents del PP és veu projectada en la puntuació que els seus votants donen als líders dels altres partits. Tot i que això de puntuar als líders polítics de 0 a 10, com si d’un concurs de bellesa es tractés, em sembla una ruqueria crec que val la pena fer un cop d’ull a les dades.

Evolució de la puntuació dels votants del PP als líders polítics (La Vanguardia)

Primer de tot, destaca i sorprèn la tendència que tenen els votants del PP a puntuar cada cop més baix els líders dels altres partits. Sorprèn perquè aquest fet no és repeteix amb els votants dels altres partits. En segon, lloc la gent del PP, al mes de setembre suspenen a tothom, i exceptuant els prohoms de CiU, puntuen a TOTS els líders per sota del 3.5. Una nota d’aquelles que fan pujar els colors. A l’inversa passa amb els votants dels altres partits, tots suspenen en Piquè i algun altre líder però no pas a tots en massa i mai amb notes tan estridents. Sens dubte l’electorat del PP està mosca i la resta de l'electorat està mosca amb el PP. Així doncs sembla que la política del PP d'anar tensant la corda va calant i de quina manera. Cabria preguntar-se si això és bo o ens interessa? o millor dit a qui interessa?

La dreta ja és aquí, cal no adormir-se!

El món de les especulacions pre-electorals és un camp abonat per a entretingudes tertúlies i sens dubte pels sondejos. Fins ara s’han publicat els sondejos de El Periodico, La Vanguardia i les tres edicions del Racòmetre. Si prenem els màxims i mínims esperats per tots ells, es pot trobar el següent escenari:

CiU.............. 50-53
PSC.............. 37-41
ERC.............. 19-21
Icv-Euia........ 10-13
PP................ 12-14

Aquests resultats fan possibles tant la reedició del tripartit, com la sociovergència o el pacte nacional. Es queden fora altres combinacions com la CiU+PP o la PSC+Icv-Euia. A més segons el darrer sondeig de La Vanguardia, la fórmula preferida pels electors és la sociovergència (34%), essent també l’opció preferida pels votants socialites i convergents (54% i 42% respectivament). Com és sabut, la sociovergència és veu també amb molt bons ulls a Ferraz i com un mal menor per part de l’oligarquia catalana. CiU no té per costum contradir els poders fàctics del país, per tant, som al cap del carrer i pinten bastos, crec que s’apropa amb molta força la sociovergència. Per mi la sociovergència no tindrà l’aspecte d’un govern de coalició sinó el d’un govern de CiU en solitari (amb una abstenció del PSC per escollir Artur Mas de president) que pactarà amb el PSC els temes crucials (pressupostos, habitatge, infrastructures, etc). Tot plegat és un punt més, potser el penúltim, del pacte de la Moncloa. Dic potser el penúltim perquè el darrer podria ser el ministeri que li espera al Sr. Duran Lleida a Madrid. Aquesta darrera qüestió no és gens trivial doncs crec que engega a dida tota possibilitat d’esdevenir el que ha vingut a batejar-se com a pacte nacional, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Aviat jo no ens quedarà ni Portugal

Hi ha una tradicional tornada en el moviment sobiranista que resa “l’autonomia que ens cal és la de Portugal”. Doncs bé, si aquesta noticia apareguda a La Vanguardia no és producte de l’ambient d’oci i excessos nocturns que es viuen aquests dies a Barcelona arrel de la seva festa major (i sembla que no) Portugal podria acabar amb una autonomia com la del Principat. El setmanari el Sol publica aquest cap de setmana els resultats d’una enquesta realitzada per l’empresa Intercampus on resulta que: el 28% dels portuguesos creuen que Portugal i Espanya haurien de ser un únic país, un 42% no els importaria tenir Madrid com a capital d’aquest futur estat ibèric i un 53% acceptaria al rei Borbó com a cap d’estat. Aquests portuguesos no saben pas el que es diuen. Navegant per la web de l’empresa Intercampus no he pogut trobar la fitxa tècnica de l’estudi i per tant no m’atreveixo a valorar-ne la fiabilitat. En tot cas, sembla més aviat una divertida operació de màrqueting del setmanari lisboeta el Sol que tot just fa una setmana va sortir al carrer. L’enquesta no diu res del nom que hauria de tenir aquest futur estat així que s’accepten propostes.

Salut!

Per cert, que grans eren els Siniestro Total, Menos mal que nos queda Portugal (Dro 1984).

Sobren les paraules...

Catalunya necessita un segon Tripartit

La primera experiència del Tripartit ha estat molt decebedora i negar-ho seria de cecs. El desembre del 2003, quan es materialitzava mitjançant el pacte del Tinell l’arribada al poder de les esquerres, molts vam ser els que ens vam il·lusionar, especialment després de vint i tres anys de Pujolisme. L’ambient d’eufòria i esperança que es vivia als dies posteriors de la signatura d’aquell pacte contrasten, i molt, amb l’ambient que marxem cap a les urnes.

Al Tripartit li han sobrat enemics, tant dins com fora del propi pacte, des d’un bon principi. Podríem recordar tots els gols que en pròpia porteria s’ha marcat aquest govern: com la trobada a Perpinyà d’en Carod, les falses promeses d’en Zapatero, la tossuderia d’en Maragall per canviar consellers sense consultar o l’esperpèntica capta d’en Vendrell entre els més destacats i que em venen ara al cap. Sens dubte autèntics regals per a una oposició que assistia perplexa a l’espectacle. Però cal ser justos i reconèixer que el Tripartit ha intentat governar en un ambient realment dur amb atacs diaris des d’un bon començament (recordo les paraules d’Aznar –encara president del govern español- barrejant les deslocalitzacions amb "la Cataluña del no pasarán y los pactos con ETA"). El Tripartit també ha pagat la inexperiència d’un primer govern de coalició després de vint i tres anys de governs monocolors. Les discussions a cara descoberta de determinades lleis o accions de govern han estat interpretades i analitzades, per l’oposició sempre, i per determinats mitjans la majoria de vegades com símptomes de desavinença i feblesa dins del si del govern. Però no sempre ha estat així sinó, que al meu entendre, es tractava d’una mostra d’higiene i transparència democràtica com mai havíem viscut en aquest país. Finalment el Tripartit ha engegat i patit, i de quina manera, un procés de reforma estatutària que hagués fet tremolar i suar a qualsevol govern.

Catalunya necessita un segon Tripartit perquè ha arribat l’hora d’impulsar i recollir els fruits de totes les iniciatives socials i progressistes que aquest govern estava posant en marxa. Cal seguir amb una aposta clara per la política social, pel pacte nacional de l’educació, per la llei de barris, per la salut pública (no només per la sanitat), per elaborar una llei d’habitatge, per la planificació territorial sostenible, etc. Moltes d’aquestes iniciatives són millorables (des d’una perspectiva d’esquerres) tant pel que s’ha fet com pel que es volia fer, però sens dubte, del tot irrealitzables amb un govern monocolor del PSC o en un govern del color que sigui on hi participi CiU.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres!

Salut!

Guerra de cartells!?

Ahir per la tarda, agafant el metro per tornar a casa, em vaig trobar cara a cara amb el cartell de (pre)campanya d’iniciativa (Icv-Eua). L’eslògan: “Hi ha una manera intel·ligent de ser d’esquerres. Hi ha una manera decent de fer política” va en la línia del “d’esquerres de debó” però una mica més xulos (deu ser cosa dels bons auguris del racòmetre). De totes maneres, el que m’ha xocat de veritat és aquest joc de blancs i negres de la foto i sens dubte el posat de Padrino que té en Saura.

Ahir també es destapava el candidat del nou partit Ciutadans-Partit de la Ciutadania amb un provocador cartell on el seu primer candidat es presenta nuu davant dels electors (per cert mereix una lectura atenta l'interessant post de l’esquerroscopi sobre aquest partit, senzillament la clava).

En fi, el que deia, la (pre)campanya va forta... esperem que sigui igual de punyent en continguts. Tot i que friso per veure els cartells que deuen estar preparant la resta de candidats. De fet la pre(pre)campanya del doctor Trias amb la poma i l'escombra ja anunciava que aquest nou cicle electoral, si més no pel que fa al màrqueting, seria força innovador. Insisteixo, esperem que la guerra de cartells deixi pas al debat de les idees.

Salut!

Quo vadis Benet XVI?

Una vegada més la jerarquia religiosa, allunyada de sentiments com la fraternitat o la solidaritat, és mostra com un club exclusiu i excloent. Parlo de les malaurades paraules del Sant Pare a Alemanya. La violència religiosa no és patrimoni dels musulmans ni de cap religió en concret, al llarg de la història ha estat cosa de totes i cadascuna d’elles. Ara no em posaré a recordar totes les atrocitats que s’han comès al llarg de la història en nom del Déu però, si que em ve de gust recordar-li al Sant Pare dues d’aquelles que encara són presents i que des de Roma encara s’atien:

La condemna explícita de l’ús del preservatiu: el preservatiu és l’única forma (obviant l’abstinència per ser una mesura inhumana, irreal i visiblement ineficaç) d’evitar la transmissió del virus de la SIDA (a més d’altres) alhora de mantenir relacions sexuals. Les xifres d’infectats i morts per la SIDA al món són aterradores.

El foment de l’homofòbia: Any rere any, des de la jerarquia catòlica s’utilitza la violència verbal, contra gais, lesbianes i transsexuals titllant-los de desviats o malalts mentals.

El precedent de les caricatures de Mahoma, demostra la sensibilitat del món musulmà per aquestes qüestions i com són utilitzades pels estaments més fonamentalistes per omplir-se de raons enfront d’occident. Així doncs, ¿calia atiar el foc i crear una nova crisi entre orient i occident? Avui Benet XVI, per intentar apaivagar els ànims, ha declarat que estava “extremadament disgustat” i " inequívocament a favor del diàleg entre religions i cultures". Arriben una mica tard i els seus discursos són una bonica forma de demostrar-ho. Sens dubte algú hauria de demanar la dimissió d’aquest home, indigne de la responsabilitat del càrrec que ocupa.

Salut!

L'impacte

La campanya “Jo també vull un estat propi”, sens cap dubte, ha estat un èxit tant per la seva repercussió mediàtica com pel debat polític que ha desfermat dins i fora de la blogosfera. Forces blocs, en especial el del pare de la criatura, han recollit les valoracions diguem-ne qualitatives de la campanya. Des d’aquest bloc (i d’altres) he apostat per la valoració quantitativa i aquí deixo el darrer capítol:

Resultats en cercadors de blocs (13/09/2006 21:40):

Icerocket 274 posts
Bitàcoles 243 posts
Blogger 234 posts
Technorati 211 posts
Feedster 40 posts
Clusty 34 posts
Blogpulse 24 posts
Agrega 19 posts

i és clar, no podia faltar la dada del Google 128000 enllaços.

Segons un article de setembre del 2005 publicat al wall street journal (que recomano llegir a tots aquells que aneu malalts de blocs), els principals cercadors de blocs de la xarxa són Technorati, Feedster i Icerocket. L’article xifra entre 15 i 20 milions el nombre de blocs que controla cadascun d’aquests buscadors (alguns blocs xifren l’abast actual de Technorati en 50 milions de blocs). Observant i comparant les xifres obtingudes per aquests cercadors, amb la nostra consulta, podem veure que tots ells tenen un comportament molt desigual i això només pot voler dir que o fan servir sistemes diferents per contabilitzar els posts, o bé, que tots tres no controlen igual la blogosfera catalana. Si prenem els resultats de Bitàcoles com a referent (només per una qüestió de proximitat), dels tres grans és Icerocket el que sembla que “llegeix” millor la blogosfera catalana. Aleshores i prenent aquest cercador com a referència, he utilitzat les seves eines d’anàlisi per obtenir el següent gràfic:

Observant el gràfic podem veure com neix el primer ressò de la campanya a la blogosfera el dia 20 i com va creixent amb diferents màxims fins a l’inici de la setmana de la campanya. Aquestes primeres "punxes" coincideixen amb els dies 25-26 que és quan en Saül Gordillo es fa ressó de la campanya al seu bloc, i amb el dia 29 data en que es publica l’entrevista feta al Xavier a Vilaweb. Durant la setmana del 4 al 10 de setembre, el nombre de post relatius a la qüestió van representar d’un 0.004% a un 0.006% (4 a 6 de cada 100.000) de tots els post de la blogosfera (sota el control de Icerocket). Sorprenentment, si més no per mi, la campanya arriba al seu èxit màxim els primers dies per desinflar-se una mica en els dies posteriors i cap al final de la setmana tornar a enfilar-se cap amunt. Bé per acabar un darrer gràfic per contextualitzar els resultats presentats, comparant tres moments importants de les darreres setmanes i que han tingut el seu impacte a la blogosfera catalana i estatal: el cas Rubianes, l’inefable Clos (ja ministre del que ell vulgui) i “Jo també vull un estat propi”.

Salut i blocs!... i tots els comentaris seran benvinguts!

I si es desperta el cinturó roig?

Llegint l’entrevista al José Montilla, que va publicar el dissabte el Punt, m’impacta la capçalera: 'Seria bo per al país que els catalans nascuts a fora anessin més a votar'. M’impacta perque em venen els records de les xifres de participació per municipi, del referèndum per a l’estatut, que fugaçment apareixien per la part baixa del televisor la nit de les votacions per TV3. Inmediatament em llanço a internet i em baixo algunes dades de la web de Governació.

Per llegir aquestes dades crec que cal primer deixar de banda el referèndum de l’estatut perquè entenc que la seva participació va venir condicionada per molts factors que ara no venen al cas (la indecisió d’ERC, el destrempador pacte de la Moncloa d’en Mas, l’agressivitat del procés, etc).

Observant la resta de dades, a primer cop d’ull podem identificar un sostre de participació homogeni a tot el país que ronda el 85% (el 15% restant seria el que s’anomenen abstencionisme estructural). Seguint amb la lectura a grans pinzellades, és fàcil de veure que el “cinturó roig” només es comporta, en termes de participació, com la resta del país quan hi ha eleccions al parlament español; també s’observa que tant a les municipals com a les eleccions al parlament català l’abstenció en aquests municipis és sensiblement superior a la de la resta de Catalunya (més o menys entre un 6 i un 9%). Aquest decalaix de participació no hauria de sorprendre però si fer patir a més d’un.

En fi, ja te raó en Montilla quan diu el que diu, sembla clar que la clau d’una possible victòria del PSC només podria passar per aconseguir despertar als abstencionistes en clau catalana del cinturó roig. Crec que veient les dificultats per re-editar el tripartit, el que queda del PSC podria intentar fer un tot o res per tal de guanyar.

És clar que aquestes no són les úniques reflexions possibles davant d’aquestes dades i us invito a dir-hi la vostra deixant un comentari sobre el tema. Salut!

Nota per als amants de les dades: Si les voleu, les tinc tabulades en un arxiu MS Excel, només les heu de demanar a papituvadecul arroba gmail punt com (coses de l'spam).

No tot són Maragallades

Llegint l'article que ahir diumenge publicava el País (i que avui també he vist enllaçat al bloc d’en Saül) m'ha donat la sensació que l'Enric Company s'ha equivocat amb el títol, l'hauria d'haver titulat: "De cómo Maragall la cagó y la cagó hasta quedarse solo". En tot moment l’article critica, de forma exclusiva, l’actitud d’un Maragall més preocupat pel govern que presideix, que per la idoneïtat de les seves decisions pel seu partit. Cito textualment:

“El primer apoyo que Maragall perdió fue el del PSOE y Zapatero. Y fue en el verano de 2005, por no impedir que llegara al Congreso de los Diputados un proyecto de Estatuto de Autonomía con las pretensiones maximalistas impuestas...”, més endavant encara diu “pensaban que Maragall debía haber forzado el recorte del proyecto en Cataluña.”

Sense cap dubte el PSOE esperava de Maragall, no pas que governés Catalunya amb una nova perspectiva després de 23 anys de Pujolisme, sinó que no molestés massa i que a més els hi fes la feina bruta. Per a la seva sorpresa en Maragall ha fet intentat fer de president, amb errors (alguns gravíssims) i amb encerts (propis i del Tripartit), en unes condicions realment difícils. Entenc que les meves paraules poden semblar ingènues però el president d’un país, i el seu govern, ho han de ser per sobre del seu partit i dels que els hi donin suport al parlament. Estem massa acostumats que la política la dictin els aparells dels partits, i és clar, aquests només pensen en llur supervivència i no pas en el bé del país. Una de les deficiències importants que ha tingut el Tripartit, ha estat de base, i és que s’ha volgut governar més des de Nicaragua, Villarroel i/o Ciutat quan s’hauria d’haver fet des del Palau. A en Maragall l’han deixat sol els SEUS, i l'error més gran que ha comès és creure que podria governar seguint el seu dictat.

Nota d’agraïment: Ahir en la meva visita diària al bloc d’en Saül Gordillo, un pope en qüestió de blocs i política, he vist que havia citat aquest bloc arrel d’un comentari que li vaig deixar. Moltes gràcies Saül, espero que l’anonimat no sigui un impediment per seguir les evolucions d’aquest bloc (un dia, si s’escau, en parlaré de l’anonimat).

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI I SENSE CENSURA

Endavant Rubianes! Una vegada més s’han retratat ells sols. Si et veus en cor, si us plau, representa la teva obra a la seu de CC.OO. Han de saber que no ens poden fer callar així com així.

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI (III)

En Clos no té aturador, tot just en una setmana des de que es va anunciar el seu horitzontal ascens ja ha superat totes les expectatives i ens ha deixat tres magnifiques perles:

Clos 1: “Ajudeu-me m’en vaig a l’infern” va dir en la seva primera intervenció pública després d'oficialitzar-se el seu particular ascens.

Clos 2: Contradiu al ministre sortint i admet que estan negociant amb el govern alemany l’opa d’E.on sobre Endesa.

Clos 3: Avui dia de la seva investidura promet el càrrec de “Ministro de Justícia, comercio y Turismo”.

Ets gran Clos, ets molt gran... només tu podies arribar a ministre amb un caracter tant forumós. Comptem amb tu per seguir col·leccionant perles.

Per acabar només actualitzar les dades d’ahir sobre el seguiment de la campanya d’en Xavier Mir:

Blogger 214 posts

Technorati 109 posts

Icerocket 201 posts

Google 71900 enllaços

N’hi ha per llogar-hi cadires. Salut!

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI (II)

Navegant per la blogosfera, he vist alguns anàlisis (Alexis i De l'Holocè estant) sobre la repercussió a Google de la campanya “Jo també vull un estat propi”. La veritat es que m'han fet força gracia i m'hi he posat una estona. Si un entra a la web de Google i fa una cerca com aquesta, troba uns sorprenents 71.000 i escaig enllaços. Per poder valorar si aquest nombre és rellevant podem fer altres cerques:

“Pasqual Maragall” 564 mil

“José Montilla” 624 mil

“Artur Mas” 330 mil

"Carod-Rovira" 618 mil

"Josep Piqué" 341 mil

"Joan Saura" 211 mil

Un post pendent serà comentar aquest curiós rànquing de google-popularitat, la qüestió és sense cap dubte que 71 mil semblen un impacte prou rellevant atesa la presència que tenen els principals líders dels partits catalans a la xarxa.

D’altra banda podem anar una mica més enllà i fer una cerca pels principals buscadors de blocs, segons la web blogcount.com. Cerquem posts que continguin la frase “Jo també vull un estat propi”:

Blogger 173 posts

Tecnorati 75 posts

Icerocket 142 posts

A priori semblen resultats una mica desencoratjadors i difícils de creure, tenint en compte que el català és la segona llengua a la xarxa en nombre de blocs actius amb 123.320 (personalment és una xifra que em costa molt de creure, veure estudi NITLE Blog Census) i l’impacte de la campanya detectat al Google a nivell de webs. Per poder valorar si aquest nombre és tant mins com sembla, podem fer una altra cerca sobre un tema d’actualitat i que en principi ha tingut una forta repercussió als mitjans de comunicació:

“Joan Clos” AND ministre

Blogger 69 posts

Tecnorati 60 posts

Icerocket 43 posts

Així doncs, tot i que cal treballar més en l’anàlisi de l’impacte de la campanya, tot apunta a que ha tingut i està tenint una forta repercussió. Per acabar un gràfic actualitzable de l'impacte a la blogosfera de en els darrers 30 dies (font Tecnorati).

"Jo També Vull Un Estat Propi"

Per cert, aquesta cerca <“Joan Clos” AND ministre> al Google dona 36.200 enllaços i < "Joan Clos" AND ministro> uns 700 mil. Quines coses té la Google-popularitat.

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI (I)

Doncs sí, jo també vull un estat propi. Un estat, un pis i una feina digna per tots nosaltres (i que s’apunti qui vulgui, fins i tot, més enllà del “és qui hi viu i treballa”). Sense més però amb ganes i il·lusió.

...i posats a somiar el vull gran, ja sabeu que vull dir, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Aquestes línies que conviden a somiar responen a la campanya que ha llançat en Xavier Mir a la blogosfera del país ara que s’acosta la diada. Gracies Xavier!

CiU apunta a la pedra de toc del PSC, el PSOE

Les darreres declaracions de l’Artur Mas i d’en Duran i Lleida ho deixen ben clar: si al PSC se li passa pel cap re-editar el tripartit, el PSOE ja es pot oblidar de tenir el seu suport al parlament español. Els de CiU veuen clar (i tots plegats també) que el dia 1 de Novembre no hi haurà majories absolutes i per tant caldrà pactar per poder governar. La possibilitat de que es formi un tripartit II escagarrina als de la federació, una legislatura més a l’oposició pot ser el pitjor dels malsons (fins i tot podria enviar a l’atur a més d’un). Així doncs, els de CiU ho veuen clar i apunten a la pedra de toc del PSC, el PSOE. A en Zapatero li queda tot just un any i mig per anar a les urnes i la companyia d’Esquerra fins al moment li ha estat força incomoda, no tant per Esquerra mateixa que també (cas Carod, cas Carretero, etc), sinó pel sever marcatge que li ha practicat el PP i la seva cort mediàtica arrel de pactar amb “rojos y separatistas”. Sens dubte, a en ZP, la companyia de CiU, li dona bons i plàcids fruits (estatut de la moncloa); a més li podria assegurar un plàcid final de legislatura que combinat amb els esperats avenços cap a la pau a Euskadi (així ho espero) el portarien cap a una re-elecció pràcticament segura (evidentment sempre que no es produeixi un daltabaix). Així doncs, molt em temo que al PSOE li interessa diguéssim el “status quo” de l’època Gonzalez (PNV a Euskadi, CiU a Catalunya i ells a la Moncloa) i tot sembla apuntar (atenció a la "rabieta" de Maragall & cia) que per aconseguir-ho estan disposats a perdre Catalunya.

Per cert, ahir va tornar “El Cafè de la República” a Catalunya Radio amb en Joan Barril, el rapsoda Ollé i el Comandant Pere Mas (l’home que mai fa vacances). Sort i moltes gràcies per tan bona radio en unes hores tan televisives.

Sí ministre

Aquí comença aquest bloc que té per objectiu realitzar un seguiment de les rucades, les aventures i les desventures de la política (i la vida en general) catalana i per extensió de l’espanyola. El títol d’aquest bloc, Sí ministre, vol ser un homenatge a la fantàstica sèrie de la BBC sobre els tombes i gires de la política Britànica (100% exportable a la política de pràcticament qualsevol democràcia Europea). Recordant en James Hacker, el ministre de la sèrie en qüestió, em va venir al cap la imatge d’en Joan Clos estrenant cartera a Madrid i vaig pensar que el seu “ascens horitzontal” és mereixia el domini d’aquest web-bloc i el primer post.