Més llum si us plau

La imatge que acompanya aquest post correspon a la platja de Cullera (València) i ha sortit avui publicada a El País.

Aquests dies tothom parla de les apagades: Barcelona, Palma, València, San Francisco i les que vindran. Lamentablement són molt pocs els que parlen del model de consum energètic desenfrenat i de creixement il·limitat en el qual estem immersos.

Aquests dies tinc al cap aquella colla d'imatges que mostren la terra de nit i on hom pot identificar les grans ciutats, deserts, fronteres, les costes i els rius. Bonic fins i tot, però realment ens cal tota aquesta llum?, vull dir amb aquesta intensitat ¿Tots aquests milions de kilowatts i euros que llancem generosament cap al cel ens fan cap servei? Començo a pensar que només volem una MAT per la nostra incapacitat per gestionar correctament els recursos disponibles i per poder seguir creixent amb sense aturador, oi que sí ministre?

RENFE: Gràcia - Badalona 1h 35 min

Des de fa una mica més de 5 anys sóc un habitual de la línia del maresme de renfe. El trajecte Gracia - Badalona centre el faig, si tot va bé, en uns 35-40 minuts. De forma intermitent misterioses vagues de zel dels maquinistes no anunciades per renfe, trens que desapareixen, retards no justificats, etc fan sumar al trajecte entre 10 i 15 minuts i haver de viatjar com una anxova enllaunada.

Ahir tocava dinar a Badalona, em vaig plantar a plç Catalunya per agafar el tren que en 15 minuts m'havia de dur a les platges de Badalona. Era la tercera vegada que feia aquest recorregut aquesta setmana i no tenia prevista cap sorpresa com la que em vaig trobar. "Degut a les obres a l'estació de Sants del dia 28 de juliol al 11 de setembre la línia C1 (la línia del maresme) ja no s'aturarà ni a L'Hospitalet ni a Sants, ni a Plaça Catalunya, ni a Arc de Triomf. El seu nou recorregut s'iniciarà a l'Estació de França i finalitzarà a Mataró". Entre quatre i cinc informadors absolutament desbordats no paraven de repetir aquesta cantarella a centenars de persones que col·lapsavem les guixetes de plç Catalunya. Una solució passava per agafar el metro, baixar a Clot, fer transbordament a la renfe i procurar agafar un tren direcció Mataró a l'estació del Clot que estava absolutament de gom a gom. Total una mica més d'una hora i mitja.

A vosaltres us han informat amb anticipació d'aquests canvis? us han explicat les alternatives de transport? us han posat autobusos per cobrir les zones afectades? A mi tampoc. Arribes, t'ho trobes, t'ho mires i t'espaviles ¿o que us havíeu pensat?

¿Un altre mètode és possible? ¿Un altre renfe és possible? Aquest estiu la TMB, com ja es habitual, esta fent obres d'adequació en algunes parades. La línia més afectada és la quatre (la groga). Durant quasi dues setmanes abans de començar les obres la companyia es va dedicar a informar als viatgers per activa i per passiva dels canvis. Megafonia, cartells i tríptics dedicats exclusivament a anunciar quines obres estaven fent, perquè les feien i quines alternatives de transport teníem els usuaris per cadascuna de les parades afectades, posant a disposició dels usuaris tot un seguit d'autobusos especials que fan el recorregut de la línia afectada amb la mateixa freqüència que el metro.

El pla de xoc de renfe que havia de solucionar tots els problemes de rodalies és una vergonya, o millor dit una enganyifa. Els passatger continuem sent la darrera preocupació de la companyia. Una vegada més ens foten el pèl. Una vegada més queda palès que per alguns només som una colònia.

No hi ha llum? Fot-li un altra MAT

Que caigui un cable d'alta tensió i de l'efecte peti una subestació o dos ho podríem qualificar com un accident, però que de retruc en petin set o vuit de subestacions, que una s'incendii, que la capital del país es quedi a les fosques i que vora 100.000 llars (que pel cap baix deuen ser el doble o més de ciutadans) és quedin sense llum durant almenys 24 hores això ens parla de deficiència i precarietat.

Si no vaig errat REE es dedica al transport de l'electricitat, ENDESA és l'operador elèctric que genera o compra l'electricitat i ens la serveix (ven) a nosaltres i el govern de la Generalitat el responsable de garantir, que en un mercat de lliure competència, l'usuari no es quedi indefens davant les corporacions energètiques. Aquest equilibri de forces està trencat, les companyies fan el que els rota i prioritzen per allò on els hi sembla. Les inversions de REE han anat a resoldre el subministrament de l'AVE i el seu pla de xoc per cobrir les deficiències de la xarxa dictat per la Generalitat se l'han passat pels collons. El problema no és d'ara el problema l'arrosseguem des de fa 10 anys pel cap baix i cap govern, ni dels uns ni dels altres, han estat capaços de fer-hi res. Ara tenim una apagada de més de 48 hores i correm-hi tots. D'altra banda algú ens hauria d'explicar si hi ha cap xarxa capaç de sostenir un creixement anual, de la demanda d'energia elèctrica, del 5%. Però és clar això és pensar massa, com sempre és millor seguir fent-nos creure a tots que la capacitat de creixement i consum són il·limitats, i que tal dia farà un any.

Per cert, si aneu a la web de REE i consulteu el gràfic de demanda de consum elèctric podreu veure el dia 23 a quarts d'onze l'impacte que va tenir sobre aquesta l'apaga de Barcelona (la demanda fot una caiguda sobtada de 1000MW). Tot plegat irrisori en conjunt amb la demanda global de l'estat, el problema només va afectar a quatre desgraciats de les colònies mediterrànies. Mala sort, en quatre dies tot arreglat.

Fins als Borbons

Un bon amic m'ha deixat aquest regal a la bústia de correu. Genial, delirant, Quim Monzó en estat pur... (llàstima només del so que és força deficient).

Ep! no sigueu tan rucs de confondre LES regnes amb ELS regnes... brutal!

48h sense llum i sumant

No som una nació, ni tan sols un preàmbul... som una colònia i com a tal ens tracten.

... i pensar que el ministre d'Indústria és català i ex-alcalde de Barcelona...

Cloooos, on ets?

Reis, xecs i altres estupideses

En Mas, durant la campanya al Parlament de Catalunya, va prometre allò dels "xecs socials": 1000€ per cada fill i 4000€ a partir del tercer. Des d'aquest bloc, com em recorda el lector Cdecarabassa vaig criticar la mesura per electoralista i poc social.

No faig distincions i no només tinc clar que el xec que ofereix en Zapatero és 100% electoralista, si no que a més insisteixo en que això no és fer política social. Per fomentar la natalitat i donar suport a les famílies calen més escoles bressol públiques, uns serveis socials de qualitat i lleis que ajudin a conciliar la vida familiar i laboral. I per resoldre aquestes tres qüestions cal invertir diners en equipaments i ser valent alhora de legislar. La resta són duros a quatre pessetes o buscat la vida que jo no hi arribo.

La imatge que il·lustra aquest post correspon a la portada del número de El Jueves segrestat pel jutge del Olmo. Quina vergonya de país. Si us plau el proper Jueves proclamem la tercera república, que ja n'hi ha prou de tanta tonteria amb el Borbons.

Adif: túnels com filets de plastilina

Finalment tenim l’AVE a tocar de Barcelona. La idea és poder arribar a connectar-nos amb França algun dia i per tant cal anar més enllà de Barcelona. Fins fa no pas massa, curiosament uns mesos abans de les eleccions municipals, tothom tenia clar (menys els veïns afectats) que era bo per la ciutat que el tren passes pel centre de la ciutat. Fins i tot es va parlar de fer una gran estació al Passeig de Gracia.

En aquests moments la situació és ben diferent el govern espanyol i l’equip municipal s’han quedat sols defensat un traçat pel centre de la ciutat que irrita i angoixa als veïns. Uns veïns que s’han vist recolzats per una oposició àvida de llenya per cardar al foc i un patronat de la Sagrada Família amb una sorprenent capacitat mediàtica.

Tot i connectar amb l’angoixa dels veïns, entenia que la millor manera d’anar de l’estació de Sants a la Sagrera només podia ser passant pel centre. Alhora confiava que l’experiència del Carmel hauria de ser suficient perquè tothom estigués al cas de tot plegat.

Ahir escoltant la roda de premsa que van fer els tècnics d’Adif l’ànima em va caure als peus. Van venir per explicar-nos les obres i les mesures de seguretat que es prendrien per evitar desperfectes i alhora tranquil·litzar als veïns afectats pel traçat. De què van parlar? Doncs de “tunelillos” i “cosquillas”, tot plegat em va recordar els “hilillos como de plastilina” del Rajoy. Quina prepotència, quina supèrbia. Els veïns de l’eixample estan veritablement angoixats perquè veuen perillar les seves llars i les seves vides i això ha de merèixer per part de l'administració el màxim d’atenció. No val a badar, i sobretot no cal que ens enviin a quatre tècnics perque ens tractin a tots com si fossin imbècils. Som ciutadan adults i ens mereixem que ens tractin com a tals.

Un altre dia parlarem de la barra d’alguns que fan oposició amb el patiment aliè.

Sanitat privada: un pas endavant (II)

Si la setmana passada parlava de la inauguració del nou Hospital Quirón com un clar exemple de l'avanç de la sanitat privada al nostre país, aquest cap de setmana hem tingut una nova inauguració. Es tracta del flamant nou edifici de la Dexeus (USP Institut Universitari Dexeus).

Ecadenats al TGV

Aquesta legislatura (la del parlament espanyol) ens ha permès veure al PP organitzant i protagonitzant nombroses manifestacions de bracet de l'església i tota mena de grupuscles de dreta i extrema-dreta . Un gest que hauria ser la mar de normal en una democràcia però que no ha deixat de sorprendre'ns. El que no sabíem es que encara podíem anar una mica més enllà, avui un ex-conseller d'un govern de CiU, un dels fundadors de convergència i alguns ciutadants més s'han encadenat per protestar en contra del recorregut del l'AVE pel centre de la ciutat. Espectacular, a la dreta no hi ha qui l'aturi!

Un d'ells és el Sr. Josep Espar Ticó, un dels fundadors de CDC i propietari d'una famosa pelleteria de Barcelona: La Siberia (Gran Via cantonada Rambla Catalunya). Vaig tenir el plaer de parlar amb ell fa molts anys, jo en deuria tenir prop de 20, era un acte al Centre Comarcal Lleidatà a Barcelona sobre ja no recordo que. El Sr. Espar Ticó va xerrar durant quasi dues hores, tenia un rollo que no se l'acabava mai (no recordo res del que va dir). Anys més tard em vaig assabentar que hi havia una iniciativa "popular" per concedir-li la creu de Sant Jordi, algú sap si li han arribat a donar?

Prometre o jurar (II)

Una lectora guapíssima, arrel del post d'aquesta setmana [Prometre o jurar], m'ha enviat una fotografia que recull el moment en que la Carme Chacón promet el seu càrrec davant de la constitució, el rei, la bíblia i el sant cristo gros... quina paradeta sí senyor. Ministres "por la gracia de Dios" i el rei...

Menys escarafalls i més física de primaria

Si un vehicle recorre la distancia que hi ha entre el punt A i el punt B, que és de 10 km, en 5 minuts ¿a quina velocitat circula?

5 minuts -> 10 km
60 minuts -> ??

10*(60/5) = 10*12 = 120 -> El cotxe circula a 120 km/h

Ara observem un segon cotxe que recorre la mateixa distància en 7 minuts i 30 segons ¿a quina velocitat va aquest segon cotxe?

7 minuts i 30 segons = 7,5 minuts -> 10 km
60 minuts -> ??

10*(60/7.5) = 10*8 = 80 -> El cotxe circula a 80 km/h

Per tant l'aplicació de la nova normativa de la Generalitat ens farà "perdre" 2 minuts i mig de la nostra vida per cada 10 km recorreguts. A canvi col·laborarem en la reducció d'emissions de gasos contaminants a l'atmosfera i alhora, com a conseqüència de moderar la velocitat, reduirem les taxes de sinistralitat a les carreteres de l'àrea metropolitana.

La mesura és prou bona i en podrem veure els seus efectes ben aviat. Ja quan l'ajuntament de Barcelona va fixar la velocitat màxima a les rondes a 80 km/h, tothom es va posar les mans al cap. Els darrers estudis publicats per l'agència de salut pública de Barcelona demostren que la mesura ha tingut el seu impacte reduint la sinistralitat i augmentant la velocitat mitjana de circulació.

Prometre o jurar

Prometre v 1 Obligar-se de paraula a fer una cosa, donar paraula de donar o concedir una cosa.

Jurar v tr1 Afirmar, prometre (alguna cosa) apel·lant a Déu, a una cosa que hom jutja sagrada, a una sanció superior, com a testimoni de la veritat de l'afirmació, de la sinceritat de la prometença.

A la progresia li agrada més "prometre" els càrrecs que "jurar-los", i repassant les definicions més o menys es pot entendre. Podríem dir que la primera obeeix a una formula més laica i la segona té un marcat caràcter confessional. És clar que no és el mateix apel·lar a Déu (o a una instància que hom jutgi sagrada) que al seu propi compromís.

El que no puc entendre és que collons hi fa un crucifix i una bíblia a la taula on juren o prometen els nous ministres ¿L'estat espanyol no era un estat aconfessional?

Chacón, qui creus que necessita a qui?

Passat l'estiu tindrem les eleccions generals a tocar. En aquest mig any just que ens quedarà fins a la convocatòria electoral arribarà l'AVE a Barcelona sí o sí, es farà efectiu el traspàs del servei de rodalies, i fins i tot podríem arribar a veure algun gest en relació a l'aeroport del Prat. Tot plegat és clar perque ja tocava, i també perque Catalunya és clau en la victòria dels socialistes. De fet ho són Catalunya i Andalucía on a les darreres eleccions el partit socialista va treure quasi un milió de vots més que el parit popular en ambdós territoris (font mir), total gairebé dos milions de vots que van ser claus alhora de derrotar al partit popular.

És clar doncs que si Zapatero vol guanyar necessita recuperar la confiança dels catalans i aquest cop ell mateix sap que els calen "fets i no paraules". Les paraules ja sabem que mai són tal i com sonen...



Avui la nova flamant ministra del PSC, Carme Chacón, ens recorda però en una entrevista al Periódico que com en ZP no n'hi ha d'altre: "Catalunya ha de saber que no tindrà mai un altre Zapatero". En poques paraules ens diu que "o lo tomas o lo dejas" o que "d'on no n'hi ha no en raja" i al PSOE no hi raja més federalisme que el de Zapatero. Crec recordar que aquesta es una vella tàctica negociadora que es basa en convèncer aquell amb qui estàs negociant que et necessita més ell a tú que no pas tú a ell. Doncs mira Chacon, de moment no trago.

Sanitat privada: un pas endavant

Aquesta setmana es va inaugurar, després de quasi quatre anys d’obres, el nou hospital Quirón. El nou edifici és un monstre de 17 plantes que s’erigeix a tocar de l’antic hospital militar ara Parc Sanitari Pere Virgili. Com dèiem aquest nou monstre amb 252 llits es una figura molt representativa del creixement del la sanitat privada al nostre país. De mica en mica, primer les classes més benestants, i ara la classe mitja, es va tendint cap un sistema amb doble cobertura sanitària. Per un costat la sanitat pública que és d’accés lliure, gratuït i pràcticament universal i per l’altre les mútues i asseguradores privades. El problema vindrà quan el nombre de persones amb doble cobertura sigui prou gran com perque algun govern es plantegi la possibilitat de seguir el model americà del campi qui pugui, o millor dit del pagui qui pugui. Perquè? Doncs per la senzilla raó que la gent no voldrà seguir pagant a l’estat per un servei que ja no utilitza. Als USA la sanitat la paga l’estat federal només a les persones que tot i estar en edat de treballar són al llindar de la pobresa (Medicare) o per aquelles persones majors de 65 anys que s’han quedat sense cobertura sanitària (Medicaid). Tots dos sistemes tenen uns pressupostos d’abast nacional irrisoris. Aquest fet fa que al país més ric del món les desigualtats en salut siguin bestials entre pobres i rics, entre blancs i negres o hispans. Tan grans que els negres del barri de Harlem de New York tenen menys possibilitats d’arribar als 65 anys que un home nascut a Bangladesh (estudi publicat l’any 1990 al New England Journal of Medicine). No es tracta de fer por a ningu però caldrà estar al cas perquè de desigualtats al nostre país ja en tenim només falta que ens dediquem a accentuar-les.

El groguisme de La Vanguardia.

La Vanguardia definitivament pel que fa determinats assumptes, com ara el civisme, l’habitatge o el català, s’ha passat al groguisme. Avui podíem llegir el següent titular a la seva edició digital:

La mayoría de los catalanes creen que se debe exigir por ley a los inmigrantes que sepan catalán

Realment esfereïdor. La qüestió com sempre es anar a la font de la informació que és el darrer estudi presentat pel Centre d’Estudis d’Opinió. El titular recull el resultat d'una de les 50 preguntes realitzades, en concret de la següent:

“En quina mesura creu que la propera llei d’acollida de la immigració hauria d’exigir el coneixement del català als immigrants?”

Segons l’enquesta un 77% dels catalans estarien totalment d’acord o més aviat d’acord amb l’afirmació. És el mateix saber que conèixer? Doncs no, no és el mateix saber una llengua que conèixer una llengua. Saber segons el GREC implica conèixer completament, posseir la ciència, l’art, la practica, d’una cosa. En fi tan és alguns només per bullir l’olla una mica són capaços del que calgui.

Per cert de la mateixa enquesta haguessin pogut destacar també que un 76.7% dels catalans considera que la Generalitat ha de ser present al món en l’àmbit de les seves competències o defensar els seus interessos al mateix nivell que un altre estat. Ho podríem titular així:

8 de cada 10 catalans considera que Catalunya ha de tenir una presència autònoma o independent al món.

Mons paral·lels

Rajoy i Zapatero, el PP i el PSOE viuen en móns paral·lels. Ho hem vist i sentit al llarg de la legislatura i s'ha tornat a evidenciar "al debate del estado de la nación".

Lamentablement nosaltres, en tot cas un servidor, viu encara en un altre món més paral·lel. En un país on el preu de l'habitatge es fora assenyat, un país on al mes de juny puja l'atur i la precarietat laboral, un país on cada setmana moren treballadors a la feina, un país on el Banco Santader s'ha fixat per aquest any obtenir uns beneficis de 7000 milions d'euros, un país amb barris amb un 30% d'immigració i amb els mateixos serveis socials ¿que fa cinc, deu anys?, un país amb un servei de rodalies obsolet, un país amb un llengua menystinguda, un país que no és país i on ens prenen (i ens deixem) prendre el pèl.

Si us plau, aneu a pastar fang. Gràcies!