Sanitat privada: un pas endavant

Aquesta setmana es va inaugurar, després de quasi quatre anys d’obres, el nou hospital Quirón. El nou edifici és un monstre de 17 plantes que s’erigeix a tocar de l’antic hospital militar ara Parc Sanitari Pere Virgili. Com dèiem aquest nou monstre amb 252 llits es una figura molt representativa del creixement del la sanitat privada al nostre país. De mica en mica, primer les classes més benestants, i ara la classe mitja, es va tendint cap un sistema amb doble cobertura sanitària. Per un costat la sanitat pública que és d’accés lliure, gratuït i pràcticament universal i per l’altre les mútues i asseguradores privades. El problema vindrà quan el nombre de persones amb doble cobertura sigui prou gran com perque algun govern es plantegi la possibilitat de seguir el model americà del campi qui pugui, o millor dit del pagui qui pugui. Perquè? Doncs per la senzilla raó que la gent no voldrà seguir pagant a l’estat per un servei que ja no utilitza. Als USA la sanitat la paga l’estat federal només a les persones que tot i estar en edat de treballar són al llindar de la pobresa (Medicare) o per aquelles persones majors de 65 anys que s’han quedat sense cobertura sanitària (Medicaid). Tots dos sistemes tenen uns pressupostos d’abast nacional irrisoris. Aquest fet fa que al país més ric del món les desigualtats en salut siguin bestials entre pobres i rics, entre blancs i negres o hispans. Tan grans que els negres del barri de Harlem de New York tenen menys possibilitats d’arribar als 65 anys que un home nascut a Bangladesh (estudi publicat l’any 1990 al New England Journal of Medicine). No es tracta de fer por a ningu però caldrà estar al cas perquè de desigualtats al nostre país ja en tenim només falta que ens dediquem a accentuar-les.