Finançament: caixa o faixa?

La frustració, segons el grec, és l'estat del qui resta privat d'una satisfacció que creu que li correspon i se sent defraudat en les seves esperances. Així doncs peus a terra que això del finançament no pinta bé. Val a dir que l'acord entre els dos governs és peremptori, la generalitat és impossible que es quedi sense finançament. Serà nou? serà satisfactori?

Fins avui l'actitud del govern espanyol és fatxenda i autoritària, sembla que en Solbes hagi decidit fer seu el "antes partía que doblá" de la nostra estimada Maleni. Se saben propietaris de les terres i els doblers, i no estan disposats a donar el braç a tòrcer. Davant però tenen les forces catalanes, més o menys unides, mirant-se de reüll, capitanejades per un PSC més o menys decidit, més o menys ferm.

Quan és va negociar el text estatutari aquest va rebre un munt de retallades, recordem el ribot d'en Guerra, i per tant ja es va negociar. Ara l'estatut és una llei però se'ns demana, no perdó, se'ns exigeix que tornem a negociar, de fet és molt pitjor, ens volen imposar un sistema de finançament.

Així doncs aquest assumpte del finançament clama al cel i a hom li vindrien ganes de cridar un caixa o faixa dels grossos. Aquest però no pot ser pas el camí. Cal possar-se mans a la feina i a negociar de nou. Amb Espanya, o potser en política, és el conte de mai acabar.

M'agradaria però sentir en Castells en veu dels partits catalans explicar la nostra proposta, consensuada prèviament entre tots. L'estatut parla de la bilateralitat, de l'actualització quinquennal, de la transparència que ha de regir els mecanismes de solidaritat però no concreta més que una data que ja és caduca.