La catarsi conservadora

Davant d’un canvi, la realitat poques vegades s’acomoda a l’individu i és l’individu qui s’hi ha d’acomodar. Aquest procés porta lligat un munt de sentiments, el més virulent dels quals és la frustració. Aquesta a més tindrà una magnitud proporcional a les expectatives a priori de l’individu i a la seva capacitat per adaptar-se a aquest canvi.

Aquells qui donaven per fet que l’Artur Mas seria el 128è president de la Generalitat o que tenien clar que ERC mai faria president al José Montilla es troben en aquesta tessitura. La frustració i el desig d’una realitat diferent els porta a organitzar cassolades, a penjar senyeres amb crespons negres, a cridar traïdors i botiflers, a esquinçar-se les vestidures cantant indignats els Segadors i el Virolai i a manifestar-se davant del Palau de la Generalitat. Sens dubte tot un procés de catarsi col•lectiva per encaixar entre tots que l’Entesa tira endavant i que CiU les veurà venir quatre anys més (si tot va bé).

La realitat és la qualitat d’ésser real, i real és quelcom amb una existència efectiva. Per contraposició hi ha l’aparença que és allò que sembla i no és. Doncs bé, les eleccions del dia 1 semblaven presidencials i l’Estatut diu que no ho són, la nit del dia 1 en Mas semblava que seria president i no ho serà. Sens dubte ser el favorit, fer una campanya en clau guanyadora i acabar a l’oposició ha de ser traumàtic i per tant la catarsi té una raó de ser aclaparadora. La militància i tots aquells que tenen el disgust dins seu poden dir i fer el que creguin convenient, sempre dins d’un ordre, però atenció als estirabots dels Puig, Macias, Madí i Mas. Tots ells tenen la responsabilitat de no PP-itzar la política del nostre país i de no enviar a la seva parròquia per camins tortuosos que no duen enlloc, més enllà de salvar els seus culs davant una exigència de responsabilitats per part dels seus que vindrà més tard o més d’hora.