27 de febrer 2007

Andare in vacanza

Aquest bloc queda tancat per vacances fins el dia 5 de Març. M'escapo quatre dies a Florència per trobar-me amb la meva estimada Carme. Tinc moltes ganes de passejar, de deixar passar el temps generosament i de menjar pasta i cargolets fins afartar-me. Estaré al cas de que no m'agafi el síndrome d'Stendhal (algun dia el centpeus n'hauria de parlar).

Apa fins aviat!

26 de febrer 2007

La febre del Golf

Si tot just ahir escrivia sobre el golf(os) al Pirineu, una passejada per la web de l’INE i una altra per la de la Real Federación Española de Golf m’ha posat en alerta d’una cosa. El golf no és pas un esport minoritari, si més no així ho confirma el rànquing de popularitat de les federacions catalanes (en funció del nombre de llicències federatives a 2005):

1. Futbol 94664
2. Bàsquet 63495
3. Caça 60581
4. Golf 46717
5. Tenis 36412
6. Montanya i escalada 23841
7. Petanca 15523
8. Patinatge 15239

L’ascens en popularitat del golf al nostre país ha estat brutal. L’any 1992 hi havia uns 10,000 federats, sis anys després n’hi havia prop de 24,000, per acabar amb els més de 45,000 a 2005. És a dir, en tretze anys s’ha multiplicat per quatre i una mica el nombre de federats en aquest esport. Les dades costen de creure a no ser que hi hagi algun artifici numèric que les expliqui. Posem per exemple que per jugar en un camp de golf calgués disposar d'una fitxa federativa, i per tant, tot i ser un jugador molt ocasional series un jugador federat. Però no en tinc ni idea, d'altra banda i sigui com sigui, aquest rànquing em fa pensar que vivim en un món ben estrany.

25 de febrer 2007

Golf(os) al Pirineu

M’ha arribat per e-mail una crida per donar suport a la gent que intenta oposar-se a la construcció d’un camp de golf a la Vall de Cardós (aquí us hi podeu adherir). Aquesta nova campanya m’ha fet recordar la que en el seu dia es va fer per salvar Torrebonica. Les anotacions a la seva web acaben l’any 2003, suposo que això ho explica tot. A la Vall Fosca també hi ha en marxa la construcció d’un altre camp de golf.

L’impacte que tenen o tindran aquests camps sobre el paisatge és indiscutible. A més cal tenir en compte la subsegüent gestió de l’aigua, i per acabar-ho de rematar l’especulació urbanística que gira al voltant d’aquest tipus d’instal·lacions. Per tot això cal que hi hagi una voluntat política ferma per defensar el territori, i sobretot per no construir una indústria turística basada en la sobrexplotació dels recursos naturals.

22 de febrer 2007

Volem una llei de l'habitatge digne


Segons el darrer baròmetre del CIS, els problemes principals que els enquestats han dit que hi ha a l'estat espanyol són: el terrorisme d'ETA (així ho considera un 45% dels enquestats), l'atur (38%) i la immigració (35%). Atenció però que la cosa varia substancialment quan als enquestats se'ls pregunta per quin problema els afecta MÉS PERSONALMENT: problemes d'origen econòmic (23%), habitatge (23%) i l'atur (20%). Volem un debat al parlament sobre l'habitatge.

En paral·lel avui podem llegir que els diputats i senadors francesos aprovaran avui la llei de l'habitatge digne. Una llei que equipara l'habitatge digne, atenció, a drets com l'educació o la sanitat. Una llei que aquí no podem ni somniar.

Mentrestant cal que ens seguim mobilitzant per fer sentir la nostra veu per una llei per l'habitatge digne (si més no que respecti la constitució).
A la primavera altre cop tots al carrer! STOP ESPECULACIÓ.

20 de febrer 2007

i això del "hub" és menja?

El tema de la concessió de la T2 de l'aeroport del Prat es d'aquells amb els que no m'hi aclareixo. D'entrada tinc clar que només per pur xovinisme, m'encantaria que l'aeroport del Prat fos la repera amb bicicleta. Som collonuts! D'altra banda em pregunto per que? Vull dir, per que necessitem convertir l'aeroport de Barcelona un un hub trans-oceànic? Els empresaris catalans semblen tenir-ho molt clar: millor aeroport = millors comunicacions = millors business. Ara bé, i nosaltres? sortim en aquesta equació dels empresaris? Ho dic perquè vam començar amb el "Barcelona, més que mai" i ara estem amb el "Barcelona, la millor botiga del món", no fos pas que acabéssim amb la "Barcelona, més empresa que mai". Al cap i a la fi, em passa el mateix que amb els milions d'€ que diuen aporta a la ciutat la fira del 3 GSM. Barcelona capital tecnològica mundial. Molt bé. De puta mare. Som collonuts! on són els milions? També vaig tenir la mateixa sensació amb l'opa de Gas Natural a Endesa. Recordo sentir-me insultat i ofès per com ens van tractar, tot i no tenir una sola acció en cap de les dues empreses.

Segurament dec ser curt de mires i no entenc que tot està connectat. De fet i manera que si els hotelers, els grans restauradors, Gas Natural o la Caixa es folren amb fires, super-aeroports i opes... jo també ho faig en forma de... recepcionista? taxista? cambrer? lampista? caixer? M'agradaria pensar que la connexió es tanca en un gran cercle de fraternitat i ELLS també pateixen i es solidaritzen amb mi quan em veuen desesperat buscant un pis a un preu assequible per Barcelona, d'immigrant explotat literalment a la construcció o d'usuari del rodalies de RENFE (especialment els de la línia Vic-Barcelona).

Perquè tinguem un aeroport amb un hub que ti cagues podeu passar-vos per aquí a donar suport. Som collonuts!

18 de febrer 2007

Quan plovien bombes

Divendres vaig anar al Museu d'Història de Catalunya a veure l'exposició "Quan Plovien Bombes". La mostra explica els bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil. Parla de l'escenari de proves que va ser la ciutat per a la guerra total, dels assassins que incansablement van fer caure les seves bombes sobre la ciutat, de les juntes de defensa, dels refugis i de l'impacte que va tenir tot plegat sobre una població civil mancada de referents, doncs per primera vegada una ciutat Europea era arrasada des de l'aire.

L'exposició es impactant però en especial ho és el telegrama enviat des de Roma que va donar el tret de sortida als tres dies d'infern que va viure la ciutat del 18 al 20 del març de l'any 1938.

"Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito en el tempo"

Durant aquests tres dies la ciutat fou bombardejada cada tres hores (contat i debatut un miler de ciutadans morts). Esfereïdor, especialment si prenem consciència que tot plegat va succeir ara fa 70 anys. Cal que tinguem i conservem la memòria històrica.

L'exposició és d'accés lliure i romandrà oberta fins el 13 de maig. Paga la pena anar-hi.

16 de febrer 2007

L'ajuntament central

Darrerament els dijous, sortint de la feina, faig cap a la meva xarcuteria de capçalera. La regenta una dona gallega d’uns 50 anys no molt xerraire, però amb qui comparteixo un “secreto” i cada dia més conversa. Ahir mentre anava tallant el pernil em va explicar que aquest any tindríem dos o tres carnestoltes:


- Els de Gràcia, que circulen per dins del barri seguint la ruta de les places i l’altre... bueno... el de l’ajuntament central... creo que comença a Lesseps i baixa pel carrer Major fins als Jardinets.


Vaig somriure, hem va fer gracia com aquesta bona dona va fer servir la paraula central, per referir-se a l’ajuntament de Barcelona, de la mateixa manera que alguns dels nostres polítics la utilitzen per referir-se al govern de Madrid.


Hereu tremola, a la Vila de Gràcia encara hi viuen uns quants irreductibles que no volem sotmetre'ns al centralisme de la Plaça Sant Jaume.

15 de febrer 2007

Estimat GUTI

Iniciativa per Catalunya organitza un acte d'homenatge a l'Antoni Gutiérrez Díaz demà a dos quarts de vuit a l'antic Palau d'Esports (més informació).


14 de febrer 2007

Barrilejar

barrilejar v. Escoltar a partir de les nou del vespre, tot sopant, el Cafè de la República. Programa presentat i dirigit per Joan Barril. L'únic programa de noticies capaç de NO començar el seu programa parlant d'aquest home, la vida i miracles del qual són tan importants per l'esdevenir de la nostra nació. Potser perquè avui és un d'aquells vespres que les competicions europees de futbol ens deixen sense el nostre cafetó republicà abans d'anar a dormir.




13 de febrer 2007

El qui perpreta un assalt amb violència (13 lletres)

El divendres passat la policia nacional va desarticular a Madrid un grup organitzat d’especialistes a robar amb força, xalets situats en zones considerades de luxe. A la capçalera de la nota de premsa del Ministeri del Interior es defineix a la banda com un “grupo organizado de albano-kosovares”. Si seguim llegint podem trobar a la segona frase amb el següent matís “detenidas doce personas, principalmente de origen albano-kosovar, aunque en el grupo había también ciudadanos rumanos, griegos y venezolanos”. Per rematar la jugada al final de la nota de premsa, s’hi pot trobar la relació de persones detingudes amb els noms , l'edat, el sexe, l'origen i el domicili actual (em pregunto si això no viola cap llei de protecció de dades). Sorprenentment hi ha llistades 14 persones i no pas 12: una nascuda a Kosovo, una altra a Grècia, una altre més a Veneçuela, dues més a Romania, altres dues a Colombia i finalment set més a Albània. Fent números la banda tan podria ser, per aquelles coses de les majories: “albano-kosovar”, com “albano-rumanesa”, “albano-colombiana” o bé només "albanesa". Bé es cert que kosovars i albanesos són cosins germans. A Kosovo un 90% de la població es d'origen albanès, i és clar, segurament això es motiu suficient com per fer unes sumes ètniques i així poder etiquetar a la banda. El que hauria de definir als delinqüents (o presumptes) no és pas la seva nacionalitat, ètnia o religió com els fets delictius en si mateixos.

Per acabar-ho d’arrodonir els mitjans, amb aquest mania que tenen de reproduir les notes de premsa fil per randa, van caure tots de quatre grapes al parany de la nota del ministeri:






Per cert, la solució òbviament és: ALBANO-KOSOVAR

11 de febrer 2007

Kelme ressuscita

Vagi per endavant el meu aplaudiment per "La bona fe" de l'Oleguer i la meva emprenyada per com ha anat tot plegat. Desconeixia del tot que Kelme, una marca que forma part de la meva infantesa i que donava per extingida com Puma o Karhu, fos la qui patrocinava l’Oleguer des del 2004. Arrel de tot el merder, ara no només sé que Kelme existeix, sinó que també sé que l’any 2002 la Generalitat Valenciana va reflotar l’empresa amb un crèdit multi-milionari, i també sé que ara tots nosaltres estem repetint l’operació amb una campanya publicitària impagable. Els camins del màrqueting són inescrutables, i tot plegat pot acabar amb el Losantos recollint el micrófono-de-oro tocat i posat amb una gorra de la marca d'Elx.


07 de febrer 2007

Tot enpadronant-me a Gràcia...

Aquest matí, finalment m’he empadronat a Gràcia. He arribat a l’ajuntament a dos quart de nou i la funcionaria que m’ha atès ho ha fet somrient i de forma exemplar. M’ha donat de baixa del meu antic domicili i m’ha explicat que, si jo ho volia, podia encarregar-se de notificar tan a hisenda com al servei català de la salut el meu canvi de domicili, i així ho ha fet. Fins i tot, m’ha donat dues còpies del padró i l’adreça del meu nou CAP. Una joia. El procés administratiu, tot i que ha estat impecable, si que ha donat lloc a un parell, diguem-ne, incidències. Resulta que quan vaig deixar el pis de Sants, tot just ara farà un any, no em vaig donar de baixa del padró. Aquest fet ha produït una situació tant insòlita com que per a l’ajuntament de Barcelona durant el darrer any he estat convivint amb un home del que ni tant sols conec el seu nom. Ves quin equivoc. L’altre a succeït quan ja tenia tots els papers a les meves mans i la funcionaria ja buscava amb els ulls el següent ciutadà per atendre, en aquell moment he sentit que em mancava alguna cosa i li he preguntat pel “kit” de benvinguda.


– Què vol dir? – m’ha contestat amb cara de no entendre res.

– Doncs no ho sé... un mapa de la vila, un tríptic amb la historia del barri, telèfons i adreces d’interès, saber qui es el màxim representant de l’ajuntament al barri... coses així – li he dit.

Primer ha rigut, i en veient que jo no reia m’ha mostrat, allargant el braç i amb cara de no-sé-quina-cara-posar, un racó on hi havia un mostrador ple de tríptics editats per l’ajuntament i entitats afins sobre el civisme, el reciclatge, la salut, les drogues, les bicicletes, els museus, etc. Entre la paperassa hi he trobat l’Independent de Gràcia, me l’he posat sota el braç i he sortit d’allà.

Sincerament no em semblaria pas una bajanada que l’ajuntament ens donés un “kit” de benvinguda quan canviéssim de barri, o encara diria més, quan arribéssim a la ciutat des d’un altre banda del país, estat o planeta. Barcelona és una ciutat de barris, l’altre dia ho parlàvem amb la Mar, i justament aquesta és una de les seves principals gracies. Barcelona no és una ciutat homogènia, ha crescut fagocitant pobles que tenien una història i una tradició pròpies, que és important que no oblidem. La personalitat històrica i social dels barris de la nostra ciutat és el que la humanitza i la fa bona, i no pas la bossa com resa la dita. Lamentablement l’ajuntament de Barcelona està més preocupat perquè aquesta sigui la millor botiga del món, i no pas la ciutat més ciutadana del món.


Atenció als caçadors de vots, ara que s’acosten les eleccions municipals, el candidat que inclogui aquesta proposta al seu programa tindrà el suport d’aquest bloc i possiblement el vot d’aquest que l’escriu.

06 de febrer 2007

Serapació de... què???

El magistrat Pablo Pérez Tremps ha estat recusat pels seus companys del Tribunal Suprem, i per tant no podrà participar en la propera sessió que ha de resoldre els set (poca conya) recursos d'inconstitucionalitat que pesen sobre l'estatut. Aquest fet no només deixa l'estatut penjant d'un fil, sinó que posa en evidència que la separació de poders fa aigües. La jugada del PP és doble. Primer aconsegueix que els jutges conservadors es quedin en majoria, al·legant que el jutge en qüestió va assessorar a la Generalitat l'any 2003 (quan encara governava en Jordi Pujol) en el tema de l'estatut. És a dir, ho fa sota una aparença de legalitat. Davant d'aquesta situació, i per tirar endavant l'estatut, cal que el magistrat Pérez Tremps presenti la seva dimissió i el govern nomeni a un nou jutge de la mateixa corda de Pérez Tremps. Aquesta segona maniobra podrà ser titllada pel PP (i segurament amb raó) d'oportunista, intervencionista i qui sap quantes coses més. Aconseguint així, just a les portes de les eleccions municipals i de no sé quantes autonòmiques, crispar encara un mica més l'ambient i ressuscitar el tema de l'estatut. I és clar, amb el tema d'ETA encara cuejant, ho tindran perfecte per treure a passejar una vegada més el Sant Cristo Gros. L'única opció que li queda al govern és trobar una excusa per recusar algun dels magistrats conservadors. Quan penso que estic parlant del tribunal que ha de vetllar per tot això m'entren calfreds. Definitivament anem de cul.


Per aquells que tingueu ganes de gresca, podeu llegir la fel que signa l'Acebes català al seu bloc i també a la seva columna a Libertaddigital. Aquell a qui torni sentir dir que el PP-català "is different" li foto un cop de cirera.

04 de febrer 2007

Por 6 pesetas... que nos cobran de un café

Tot comentant aquest migdia en família, una d'aquelles històries secundaries que només es poden llegir a Vilaweb (un cafè en un Starbucks és un 7000 per cent més car que el preu que la companyia paga als agricultors per aquells grans de cafè) el meu Pare ha recordat (cercat i trobat) el díptic que va editar l'amo del Bar Restaurante "Joanet" de Ponts (Noguera) arrel d'una discussió amb la seva parròquia sobre el preu del cafè cap allà els anys seixanta. Us transcric el text literal perquè n'hi ha per sucar-hi pa:

Por 6 pesetas... que nos cobran de un café, nos dan:

Café, azucar, cobijo, luz, calefacción en invierno, palillos para los dientes, nos servimos de un plato, una taza, una cuchara, un vaso, una botella, de una mesa, de una silla, de uno o varios periódicos, de una baraja, de un dominó, de un ajedrez, de papel y lápiz, de un radio y televisión; podemos usar el perchero, el water, podemos dar y recibir cartas y encargos sin que se entere la família; podemos censurar al Ayuntamiento y a todo lo que nos dé la gana; nos enteramos de todo cuanto ocurre; los que juegan y son clientes puden pedir al cafetero dinero a préstamo a cuenta y sin interés y marcharse sin pagar sin que nadie les reclame nada; puede una criticar la actuación del dueño con razón o sin élla; en total 30 servicios, ventajas y comodidades todo, por sólo 6 ptas. ¡Ah! ¿tiene gasolina para el encendedor?

Y luego decimos que el café es caro!!

Saboree un café
...y reflexione.

En "Joanet" regentava un d'aquells cafès d'això, de cafè, copa i puro, de passar-hi la tarda jugant a la "buti", de xerrar i xalar amb els amics fins l'hora de sopar, en resum un Cafè. Res a veure amb la McDonalització del cafè que ens proposa Starbucks.


Per conèixer que hi ha darrera del negoci del Cafè i d'aquest 7000% podeu passar per aquí, per aquí també o bé per aquesta colla d'enllaços que ens ofereix CanalSolidari.


01 de febrer 2007

Propietat Privada i la resta... collonades

Durant dues setmanes els mitjans ens han tingut entretinguts amb la rocambolesca historia del Sr Carles Vairet. Com ja deveu saber, aquest home s’havia vist comminat a viure a casa d’uns amics des del mes de novembre perquè el seu pis havia estat ocupat (que no okupat com defensa La Vanguardia i altres) per una família xilena. Si més no aquesta és la versió “oficial” dels fets. Ahir el malson que vivia el sr. Vairet va acabar, i l’home ajudat d’un manyà, i amb els periodistes de testimonis, va poder entrar al seu pis altra vegada.

Durant aquestes dues setmanes s’ha parlat de la ineficàcia dels mossos, de la lentitud de la justícia, d’una legislació massa tova, fins i tot, s’ha arribat a dir que els propietaris estaven desemparats davant l’ocupació. Han sortit altres casos com el d’una família gitana que havia ocupat no sé quin pis a no sé quina vila, però que al final n’havien sortit per voluntat pròpia. Buf! La qüestió era ficar llenya al foc. Lamentablement només hem sentit parlar de propietat privada, de propietaris i d'okupes.

El cas del sr. Vairet és una anècdota. Curiosa, tragicòmica, desafortunada però al cap i a la fi una anècdota. D’altra banda el que no és una anècdota és la quantitat de pisos buits que hi ha a la ciutat de Barcelona (100.000 segons l’INE, un 13% del total disponible). Tampoc és una anècdota que avui a la web del col·legi d’administradors de finques de Barcelona només s’hi puguin trobar 3 pisos de més de 60m2 amb una renta mensual inferior als 600€ (feu la prova). Ni tampoc és cap anècdota que per llogar un pis hagis de presentar un aval bancari pel valor de mig any de lloguer (acabarem presentant l'acte de la fe baptismal). Tanmateix tot plegat no és mereix un seguiment com el que ha tingut el cas del sr. Vairet, si hi ha sort surt una capçalera el dia que es publica algun estudi escandalós com aquest de la fundació Bofill. Al cap i a la fi només s'està violant l'article 47 de la constitució.

Per acabar-ho d'adobar les darreres noticies parlen, citant fonts dels jutjats, que la família de Carles Vairet es propietària de tot el bloc del carrer Urgell i a més que algun dels suposats ocupes i la família Vairet havien tingut algun contracte de lloguer pel mig en el passat. Ai, ai, ai! A veure si ara resultarà que se’ns ha colat un llop amb pell de xai...