Guti, va ser un de pernil i una canya, oi?

No parlaré de la figura política ni de l'home compromés amb el poble i amb el país, ni del lluitador antifeixista, ni del dirigent del PSUC (ho podreu llegir, segurament, a molts mitjans aquests propers dies). Em ve de gust parlar del dia que per atzar el vaig “conèixer” farà cosa d’uns set o vuit anys. Per aquella època jo treballava en un conegut fast-food que encara hi ha a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Era cap al migdia, una mica abans de la una, i jo estava sol a la barra netejant la màquina del cafè. La porta es va obrir i amb un gest absolutament automatitzat vaig fer lliscar sobre la barra una safata verda. M’eixugo les mans, em poso la gorra a lloc i començo el ritual de la comanda amb un típic – Què desitja? – Una veu d’home em respon que un entrepà de pernil i una cervesa, el reconec de seguida és el “Guti”. Aquell home baixet, amb cara de savi despistat i barbut que tan agrada als meus pares. L’ex-lider del PSUC que viu una jubilació, no sé pas si d’or, a Brussel·les. Prenc el micro i canto el seu entrepà. Tirant la cervesa penso que m’agradaria saludar-lo, dinar amb ell i omplir-lo de preguntes. Tinc la sensació de tenir un personatge quasi històric a tocar. El meu cervell s’ha disparat però la meva timidesa em té paralitzat. Deixo la seva cervesa a la safata i li dic que són tant. Diligentment obre el seu moneder, em paga i li torno el canvi. L’ocasió es perdia, ell ja tenia la safata a les mans i començava a girar-se per anar a seure. De sobte, i amb una veu sense força ni convicció li dic – perdoni vostè és el “Guti”, vull dir, l’Antoni Gutiérrez Díaz, oi? – Ell em diu que sí i jo no li dic res més, només encerto a fer un somriure circumstancial. Ell esperava més o això vaig voler llegir-li als seus ulls vius que miraven encuriosits a un jove llarg i prim vestit de verd que li acabava de servir un entrepà de pernil i una canya.

Fins sempre “Guti”!!!