Habitatge o el xantatge dels violents

En Zapatero insisteix que la reunió dels ministres d’Habitatge es va suspendre per raons de seguretat i en Duran parla de que s’ha cedit al “xantatge dels violents” (la noticia a Vilaweb). La veritat és que tanta criminalització gratuïta em toca una mica els collons. Primer cal dir que el moviment en qüestió (V de Vivienda) ha organitzat diferents manifestacions i actes a Barcelona aquest any i cap d’ells ha estat violent. Ens el contrari han estat ben festius. Segon aquí qui exerceix la violència és el mercat immobiliari, i ho fa sobre tots nosaltres quan no podem comprar o llogar un pis i quan per fer-ho cal que demanem hipoteques de terror, ens facin pagarpreus fora de tota lògica, o ens demanin avals abusius.

JA N’HI HA PROU DE TANTA MARRANADA

Detall per a navegants, segons el darrer pulsometro de la cadena SER, l’habitatge és el segon problema en importància dels catalans (i les catalanes). ¿Hi haurà un debat especific, en aquesta campanya electoral, sobre la problematica de l’habitatge i com els diferents partits pensen afrontar-la? Se m’escapa el riure...

Per cert, aquest són els "violents"...

La cosa va calenta, molt calenta

La campanya van molt forta i l’estil agressiu de Convergència m’ha agafat (ens ha agafat?) per sorpresa. Estic astorat, primer la peli del Madí i després la bufonada del Sala-i-Martín. Em pregunto que vindrà després? Un cop d’efecte de la candidatura de Ciutadans? Més videos? Una entrevista d’en Rubianes al Mas?

Un darrer apunt sobre la peli del Madí. Si realment han repartit un milió de còpies tirant pel cap baix s’hauran gastat editant i inserint als diaris el DVD posem... entre mig i un milió d’euros!? (entre 83 i 166 milions de pessetes). Sí és així els benefactors de CiU duen tenir molt clar que és un autèntic negoci invertir en CiU, oi? Vull dir que l’anterior etapa de CiU els resultaria molt rentable per fer una aposta d’aquest tipus, no?

Estic ansiós com en Partal per llegir la resta d’entrevistes del bufó Sala-i-Martín (la seva web només és veu bé amb Explorer) però crec que a no ser que hagin estat realitzades abans de la publicació d’aquesta primera perdran el factor sorpresa. De l’entrevista poca cosa a dir, al Montilla li ha faltat cintura, sang freda i molt d’enginy; al bufó els del grup Godó li haurien de comprar una gravadora nova i un ós. El noi se’ls ha ben guanyat, descobrir que en Montilla no coneix la primera estrofa del Virolai o que no sap com s’acaba el Zoo d’en Pitus... realment són qüestions claus que tot aspirant a la Generalitat hauria de dominar a la perfecció. Visca el periodisme de recerca.

Per rematar el dia, el Pulsometro de la SER s’ha desmarcat de la línia que portaven les enquestes del grup Godó (inst. Noxa i el Racómetre) per començar el matí (d'ahir) amb un titular realment sorprenent:

Máxima emoción al comienzo de la campaña. PSC y CiU empatan a 43 diputados. Los socialistas de Montilla arrancan con una ligera ventaja en número de votos.

Si ens fixem en les fitxes tècniques de les enquestes resulta que ambdues (SER i 6è RAC) estan fetes els mateixos dies (10 i 11 d’Octubre) usant tècniques molt semblants (per telèfon, estratificant per provincia, sobremostrejant barcelona, ponderant els resultats, etc). Només l’enquesta de la SER recull 200 opinions més (50 per provincia) però aquest fet tot just corregeix un 0.5% el marge d’error total. En canvi, quan estimen els valors percentuals de la projecció de vot podem veure les diferències:

RAC -- SER

CiU 35.94 – 29.3
PSC 27.41 -- 31.5
ERC 15.02 – 15.5
PP 10.08 – 10.7
ICV 9.11 – 9.0

Qui haurà cuinat millor la recepta? En Montilla ha despertat el cinturó roig? Els cuiners del pulsómetro s'han passat de sal?

En Madí assisteix a les escoles d’estiu de la FAES?

Madí produccions ens ha servit avui per esmorzar un dvd digne de la factoria FAES. Si teniu paciència per visionar-lo, cosa que recomano tot i que dura uns 52 minuts, podreu veure un abús maniqueu del color i el blanc-i-negre, missatges apocalíptics, terribles conspiracions per a que CiU no pogués governar, declaracions retallades dels enemics polítics i declaracions dels líders de CiU, en definitiva un “totum revolutum” on hi podreu trobar des de ETA a la corona d’espines, passant pel 3% i l’Estatut. Personalment aquesta manera de fer política em recorda a la COPE i a El Mundo, i sincerament, aquest no crec que sigui el camí. Sembla que la ferida del que ells qualifiquen com la gran traïció, el pacte del Tinell per editar un govern catalanista i d’esquerres, resta oberta i cou. Ells eren els guanyadors i els escollits per governar els designis de Catalunya però van ser foragitats del govern per un contuberni ideat pel malvat Montilla. Sense oblidar-nos de la daga que els va clavar ERC per l’esquena. Ja ho he dit més d’una vegada aquest dies però insisteixo, la parròquia convergent hauria de prendre més til·la, la idea de tornar a l’oposició els té histèrics. Nois no patiu, aneu guanyant i tot apunta a que aviat recuperareu les poltrones que tan il·legítimament us havien pres aquestes esquerres "dolentotes" que no sabien que Catalunya s'acabava i començava amb vosaltres. Mentrestant, si us plau, deixeu de escopir a la cara dels vostres rivals, o millor hauria de dir pel que es pot veure al vostre film, enemics vostres i de Catalunya.

Per acabar, només em queden alguns dubtes que m’agradaria que algún convergent em comentés: quan presenten el ball de xifres per demostrar la manca de tasca del govern Tripartit, perquè no surten comparades amb les xifres dels governs convergents? i la suavitat amb que és tracta a Zapatero ens parla de ministeris, de futures aliances? i la nul·la crítica al PP de què ens parla?

Volem un govern catalanista i d’esquerres

En José Rodríguez al seu bloc (L’Observatori de ciberpolitica de Joselito) ha publicat un manifest sota la capçalera “per a que les esquerres guanyin el proper 1 de novembre”. El manifest, és un resum narratiu d’una presentació power point (que podeu baixar des d'aquest bloc, o bé directament d’aquí) on s’exposa en xifres la tasca de govern del Tripartit i les compara amb els darrers governs Pujol. La presentació és de la factoria Vicenç Navarro, així que prepareu-vos per un bon ball de xifres. La idea de reeditar el Tripartit, passa per hores baixes, però des d’aquest bloc no perdem l’esperança. El dia 1 vota esquerres, Catalunya necessita un govern catalanistes i d’esquerres.

Si vols donar suport a les esquerres el dia 1, pots penjar-te aquest banner al teu bloc, i si vols pots enllaçar-lo amb el manifest que hi ha al bloc d'en Jose.

Al País Valencià un altre Tripartit s'està gestant fa dies a veure si ara els polítics són capaços de recollir el clam del carrer. I a les illes? algú sap com van les coses per allí?

El sexe dels àngels i els programes de govern

En Montilla ens vaticina que s’apropa el pitjor del governs, una coalició nacionalista que sembrarà la zintzània arreu del país i ens enfrontarà amb España. El PP se’ns presenta com la darrera esperança per salvar Catalunya del “batasunisme”. En Piqué, dia sí i dia també, es dedica a picar l’ullet a en Mas perquè no renunciï a pactar amb ell la investidura i així disposar del seu suport per aplicar les polítiques lliberals que li calen al país. En Mas (i en Duran), no és queden curts, i donen per fet que ERC apostarà per reeditar el Tripartit entregant la poltrona de president al Montilla. En Carod parla de l’equidistància i que seran els resultats i la negociació dels programes el que decidirà el pacte de govern. Els d’Ic-Eua avisen de l’arribada d’un govern de dretes i que ells són l’únic partit que garanteix la reedició del Tripartit. Resumint, el PP vol pactar amb CiU, CiU vol governar en solitari (i pactar la investidura amb ...?), PSC vol governar en solitari o en Tripartit, ERC vol governar i diu que pactarà amb qui pugui encaixar millor el seu programa i Ic-Eua vol reeditar el tripartit. Fantàstic, ara ja ho tenim tot més clar o no, però seguir discutint tot el temps sobre els pactes de govern més enllà del dia 1, si fa o no fa és com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Si us plau, Srs. Candidats poden deixar d’escalfar-nos el cap el 80% del temps amb si votar aquesta opció representa... i passar a explicar els seus programes de govern pels propers quatre anys donat que quasi tots tenen, més o menys, opcions de governar. Tot plegat seria extensiu a la blogosfera (on m'hi incloc), però vaja podriem dir quela blogosfera és lliure de parlar del que li peti i segurament només reflexa el nivell de debat actual. Clama al cel que aquesta (pre)campanya estigui més centrada en l'aritmètica que en els continguts dels programes.

La batalla dels debats amb llengua

L’espectacle que estan protagonitzant el Sr. Montilla i el Sr. Mas amb tot aquest batibull dels debats, és molt lamentable. L’existència de debats durant la campanya electoral és quecom realment important, donat que és l’únic moment en que es poden confrontar els programes i les propostes dels diferents partits. Seria molt interessant que hi haguessin debats entre tots els candidats, debats dos a dos, i debats temàtics on és discutíssin els temes claus per al país: educació, sanitat, infrastructures, habitatge i immigració. ¿On s’han de fer aquests debats? Doncs entenc que s’haurien de fer a la televisió nacional de Catalunya, però resulta que la junta electoral no ho permet. Per tant, i sense més remei s’hauran de fer en altres cadenes en emissió per Catalunya. L’idioma en que és parli en aquests debats ha de ser cosa dels candidats (o representants del partit) tal i com correspon a una societat lliure com la nostra on es parlen dues llengües. ¿Té sentit fer un debat en una televisió estatal? Sincerament no crec que un debat sobre les eleccions al parlament tingui una gran audiència a la resta de l’estat. En tot cas, si es considera oportú no hi veig tampoc grans inconvenients, això sí, que cadascú s’expressi amb la llengua que vulgui i que hi posin traducció simultània.

Sobre els mal anomenats “xecs socials” d’en Mas, avui al Periodico en Vicenç Navarro en parla (una vegada més).

Adéu Guti!

Mas: promeses, política social i una mica de Madrid

La factoria Madí te la maquinària ben engreixada, la (pre)campanya comença a bullir i les promeses del candidat Mas és compten a cabassos. Per una banda tenim els xecs socials a raó de 1000€ per criatura i 4000€ a partir de la tercera, tenim també descomptes fiscals per als poliglots amb títol i avui s’ha presentat amb descomptes del 50% en el lloguer per a les parelles menors de 30 anys que es vulguin emancipar.

Catalunya, en això estic d’acord amb el Sr. Mas, necessita polítiques educatives, familiars i d’habitatge de primera divisió. Una altre cosa és que aquests temes s’abordin i s’intentin solucionar a cop de xec. El nostre país necessita uns serveis socials i de suport a les famílies potents per fomentar la natalitat i sobretot la conciliació de la vida familiar i laboral. També necessita més places a les escoles oficials d’idiomes i com l’aire que respira una aposta clara per solucionar el seriós problema de l’habitatge de lloguer o de compra. Els xecs o els descomptes que ens ofereixen desde CiU no són equitatius (a alguns els faran pessigolles i als altres amb prou feines els permetran assentar la seva economia) i a més, representen el pa per avui i la fam per demà. Calen polítiques socials decidides amb inversions de veritat. Crear una bona xarxa d’escoles bressol, possibilitar la reducció de la jornada laboral per a un dels conjugues preservant el seu sou fins al primer any de la criatura, o millorar la xarxa pública de serveis socials, són només alguns exemples de polítiques socials que van més enllà d’un xec. Aquestes polítiques generen llocs de treball i infraestructures que resten allà per al seu ús públic avui i demà, i per tant reverteixen en el benestar social. Finalment, la política del descompte sobre el preu del lloguer dels pisos no millora les coses en qüestió d’habitatge, sino que les perpetua, perquè premia i justifica el preu desorbitat dels pisos de lloguer (o de compra). Per quins set sous sinó, un propietari hauria de rebaixar el preu del lloguer o de venta d’un pis si el govern finança allò que el jove no pot pagar. El que deia, pa per avui i fam, molta fam per demà.

Per cert, aquest vespre la Terribes ha entrevistat al Sr. Mas i aquest ho ha deixat ben clar, si hi ha Tripartit adéu-siau al suport del Zapatero al parlament de l’Estat. A més ha afegit que tenien, referint-se a CiU, ganes d’implicar-se a la política de Madrid, ¿estan preparant el terreny pel ministeri d’en Duran Lleida?

Guti, va ser un de pernil i una canya, oi?

No parlaré de la figura política ni de l'home compromés amb el poble i amb el país, ni del lluitador antifeixista, ni del dirigent del PSUC (ho podreu llegir, segurament, a molts mitjans aquests propers dies). Em ve de gust parlar del dia que per atzar el vaig “conèixer” farà cosa d’uns set o vuit anys. Per aquella època jo treballava en un conegut fast-food que encara hi ha a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Era cap al migdia, una mica abans de la una, i jo estava sol a la barra netejant la màquina del cafè. La porta es va obrir i amb un gest absolutament automatitzat vaig fer lliscar sobre la barra una safata verda. M’eixugo les mans, em poso la gorra a lloc i començo el ritual de la comanda amb un típic – Què desitja? – Una veu d’home em respon que un entrepà de pernil i una cervesa, el reconec de seguida és el “Guti”. Aquell home baixet, amb cara de savi despistat i barbut que tan agrada als meus pares. L’ex-lider del PSUC que viu una jubilació, no sé pas si d’or, a Brussel·les. Prenc el micro i canto el seu entrepà. Tirant la cervesa penso que m’agradaria saludar-lo, dinar amb ell i omplir-lo de preguntes. Tinc la sensació de tenir un personatge quasi històric a tocar. El meu cervell s’ha disparat però la meva timidesa em té paralitzat. Deixo la seva cervesa a la safata i li dic que són tant. Diligentment obre el seu moneder, em paga i li torno el canvi. L’ocasió es perdia, ell ja tenia la safata a les mans i començava a girar-se per anar a seure. De sobte, i amb una veu sense força ni convicció li dic – perdoni vostè és el “Guti”, vull dir, l’Antoni Gutiérrez Díaz, oi? – Ell em diu que sí i jo no li dic res més, només encerto a fer un somriure circumstancial. Ell esperava més o això vaig voler llegir-li als seus ulls vius que miraven encuriosits a un jove llarg i prim vestit de verd que li acabava de servir un entrepà de pernil i una canya.

Fins sempre “Guti”!!!

Els votants del PP van molt emprenyats

Etzibar guitzes al PP a Catalunya és gratis i a més t’aplaudeixen, per tant no m’agrada massa, però crec que la troballa s’ho mereix. No parlaré dels deliris imperialistes de l’ex-president Aznar, ni dels 5 punts de l’Acebes per (no)avançar en el incipient procés de pau a EuskalHerria o la darrera Zaplanada. Vull parlar de com la violència verbal dels dirigents del PP és veu projectada en la puntuació que els seus votants donen als líders dels altres partits. Tot i que això de puntuar als líders polítics de 0 a 10, com si d’un concurs de bellesa es tractés, em sembla una ruqueria crec que val la pena fer un cop d’ull a les dades.

Evolució de la puntuació dels votants del PP als líders polítics (La Vanguardia)

Primer de tot, destaca i sorprèn la tendència que tenen els votants del PP a puntuar cada cop més baix els líders dels altres partits. Sorprèn perquè aquest fet no és repeteix amb els votants dels altres partits. En segon, lloc la gent del PP, al mes de setembre suspenen a tothom, i exceptuant els prohoms de CiU, puntuen a TOTS els líders per sota del 3.5. Una nota d’aquelles que fan pujar els colors. A l’inversa passa amb els votants dels altres partits, tots suspenen en Piquè i algun altre líder però no pas a tots en massa i mai amb notes tan estridents. Sens dubte l’electorat del PP està mosca i la resta de l'electorat està mosca amb el PP. Així doncs sembla que la política del PP d'anar tensant la corda va calant i de quina manera. Cabria preguntar-se si això és bo o ens interessa? o millor dit a qui interessa?

La dreta ja és aquí, cal no adormir-se!

El món de les especulacions pre-electorals és un camp abonat per a entretingudes tertúlies i sens dubte pels sondejos. Fins ara s’han publicat els sondejos de El Periodico, La Vanguardia i les tres edicions del Racòmetre. Si prenem els màxims i mínims esperats per tots ells, es pot trobar el següent escenari:

CiU.............. 50-53
PSC.............. 37-41
ERC.............. 19-21
Icv-Euia........ 10-13
PP................ 12-14

Aquests resultats fan possibles tant la reedició del tripartit, com la sociovergència o el pacte nacional. Es queden fora altres combinacions com la CiU+PP o la PSC+Icv-Euia. A més segons el darrer sondeig de La Vanguardia, la fórmula preferida pels electors és la sociovergència (34%), essent també l’opció preferida pels votants socialites i convergents (54% i 42% respectivament). Com és sabut, la sociovergència és veu també amb molt bons ulls a Ferraz i com un mal menor per part de l’oligarquia catalana. CiU no té per costum contradir els poders fàctics del país, per tant, som al cap del carrer i pinten bastos, crec que s’apropa amb molta força la sociovergència. Per mi la sociovergència no tindrà l’aspecte d’un govern de coalició sinó el d’un govern de CiU en solitari (amb una abstenció del PSC per escollir Artur Mas de president) que pactarà amb el PSC els temes crucials (pressupostos, habitatge, infrastructures, etc). Tot plegat és un punt més, potser el penúltim, del pacte de la Moncloa. Dic potser el penúltim perquè el darrer podria ser el ministeri que li espera al Sr. Duran Lleida a Madrid. Aquesta darrera qüestió no és gens trivial doncs crec que engega a dida tota possibilitat d’esdevenir el que ha vingut a batejar-se com a pacte nacional, però d’això ja en parlaré un altre dia.