Catalunya necessita un segon Tripartit

La primera experiència del Tripartit ha estat molt decebedora i negar-ho seria de cecs. El desembre del 2003, quan es materialitzava mitjançant el pacte del Tinell l’arribada al poder de les esquerres, molts vam ser els que ens vam il·lusionar, especialment després de vint i tres anys de Pujolisme. L’ambient d’eufòria i esperança que es vivia als dies posteriors de la signatura d’aquell pacte contrasten, i molt, amb l’ambient que marxem cap a les urnes.

Al Tripartit li han sobrat enemics, tant dins com fora del propi pacte, des d’un bon principi. Podríem recordar tots els gols que en pròpia porteria s’ha marcat aquest govern: com la trobada a Perpinyà d’en Carod, les falses promeses d’en Zapatero, la tossuderia d’en Maragall per canviar consellers sense consultar o l’esperpèntica capta d’en Vendrell entre els més destacats i que em venen ara al cap. Sens dubte autèntics regals per a una oposició que assistia perplexa a l’espectacle. Però cal ser justos i reconèixer que el Tripartit ha intentat governar en un ambient realment dur amb atacs diaris des d’un bon començament (recordo les paraules d’Aznar –encara president del govern español- barrejant les deslocalitzacions amb "la Cataluña del no pasarán y los pactos con ETA"). El Tripartit també ha pagat la inexperiència d’un primer govern de coalició després de vint i tres anys de governs monocolors. Les discussions a cara descoberta de determinades lleis o accions de govern han estat interpretades i analitzades, per l’oposició sempre, i per determinats mitjans la majoria de vegades com símptomes de desavinença i feblesa dins del si del govern. Però no sempre ha estat així sinó, que al meu entendre, es tractava d’una mostra d’higiene i transparència democràtica com mai havíem viscut en aquest país. Finalment el Tripartit ha engegat i patit, i de quina manera, un procés de reforma estatutària que hagués fet tremolar i suar a qualsevol govern.

Catalunya necessita un segon Tripartit perquè ha arribat l’hora d’impulsar i recollir els fruits de totes les iniciatives socials i progressistes que aquest govern estava posant en marxa. Cal seguir amb una aposta clara per la política social, pel pacte nacional de l’educació, per la llei de barris, per la salut pública (no només per la sanitat), per elaborar una llei d’habitatge, per la planificació territorial sostenible, etc. Moltes d’aquestes iniciatives són millorables (des d’una perspectiva d’esquerres) tant pel que s’ha fet com pel que es volia fer, però sens dubte, del tot irrealitzables amb un govern monocolor del PSC o en un govern del color que sigui on hi participi CiU.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres!

Salut!