Hi ha sequera (2)

Alguns pensen que això del medi ambient es troba magnificat a la nostra societat, fins que els problemes esclaten a la cara. Però hi ha dos grans àmbits que seran complicats en aquest sentit en els propers anys: la distribució de l'aigua i el consum energètic. Tots aquests que es lamenten de la reducció a 80 km/h no saben encara què els espera! Perquè el cas és que quan toquem aquests temes ens estem referim a veritables problemes, no a politeigs puntuals, per molt que ho semblin i es toquin d'aquesta manera.

El problema, per a nosaltres, és que s'incrementen els cicles de sequera, que anem vers un clima molt més àrid i que aquestes situacions que ara vivim d'escassetat de recursos hídrics aniran a més. Això ens suposa un repte bastant més important que el que ara encarem: com preservarem uns espais i un territori amenaçat per l'aridesa? Pensem que en aquest sentit el cicle de l'aigua és clau: el fet que decidim per on passa i no passa aigua és determinant. Establir quins són els cabals ecològics dels nostres rius, doncs, determina el nostre futur. Perquè no és només el Delta de l'Ebre que corre perill, són tots els ecosistemes fluvials que es veuen amenaçats per l'escalfament climàtic.

Així les coses, és raonable que els tarragonins surtin al carrer quan senten la paraula 'transvassament'. Com denunciava uns mesos enrera Narcís Prat, el Parlament va establir entre 7000 i 12000 HM3/any el cabal ecològic de l'Ebre però aquesta garantia resta avui en entredit per la competència de l'aigua de reg. I és que d'una banda establim aquest valor, però també fem un Segarra-Garrigues que abocarà bones quantitats d'aigua de baixa qualitat a la part baixa del riu, i un Xerta-Sènia que deixarà oberta a mig termini la possibilitat d'un transvassament cap el sud, especialment si es reconsidera la qüestió del Roïna. Entretant, aragonesos i navarresos construeixen embassaments i fan reserves estatutàries d'aprofitament de l'aigua, que restaran capacitat a l'Ebre, mentre que els valencians també es reserven estatutàriament l'accès a aigües sobrants. Compte amb això que el transvasament del Roina té pinta d'acabar sent la MAT de l'aigua!

Veiem, doncs, que l'assignació de recursos hídrics i la construcció d'obres hidràuliques ve actualment determinada, sobretot, per les exigències d'una agricultura de regadiu que caldrà realitzar en un territori cada cop més àrid i gens adaptat a pràctiques eficients, mentre que els plantejaments de conservació de cursos hídrics per precaució ambiental segueixen considerant-se 'agua que se va al mar'. No són les grans conurbacions urbanes qui exigeix aigua, sinó l'agricultura decadent de la conca mediterrània, aquella que a més a més absorbeix gran part dels pressupostos de la Unió Europea.

Per això també cal ser molt matisats quan parlem de transvassaments. Obtenir aigua del Segre en el seu punt òptim pot ser una bona solució puntual (encara que Narcís Prat considera que no ha de ser en el curs alt del Segre), perquè el debat se situa en altres coordenades. Properament, més!