Vaig escriure abans del pont que els diaris de l’estat no s’havien fet gaire ressò de la fira i anava errat. Diumenge tornant del pont vaig poder dedicar-li una estona llarga a "El País" i hi vaig descobrir un editorial i un parell de pàgines a la secció de cultura parlant de la fira. Resumint una mica tot plegat la informació publicada venia a dir que l’esdeveniment havia estat una gran oportunitat per la cultura catalana i bla, bla, bla però "l'exitosa operació cultural" havia quedat tacada per no haver invitar als escriptors catalans en llengua castellana. Resumint encara més valoraven l'actitud del govern poc menys que de sectària i provinciana.
Marsé, Mendoza, Montalbán, Cercas per posar un exemple, són catalans que escriuen en llengua castellana. Els he llegit, m'agraden i penso que formen part de la cultura catalana doncs són catalans. ¿Són literatura catalana? Crec que no però, jo no sóc un especialista en taxonomia literària, el meu negociat va per una altra banda. Dit això és cert que s'hagués pogut invitar aquests autors, però resulta que vivim al món on vivim i tenim el context que tenim. Un context on les llengües estan polititzades i exigir al govern català una postura diferent tenint en compte els antecedents ratlla l'esperpent. Uns antecedents que passen per un menysteniment clamorós per part de l'estat de la riquesa lingüística del país saltant-se l'article 3.3 de la constitució. A qui collons venen a donar lliçons de multiculturalitat, assenyalen la palla a l'ull aliè quan són incapaços de veure la biga al seu propi.
Estic convençut que no es tractava de marginar, ni menystenir a ningú sinó de potenciar la literatura escrita en català que com va dir el president Montilla "és la llengua que ens identifica com a país, que ens singularitza, i sobretot és la llengua que es troba en situació de risc".
Nota: valgui aquest apunt per respondre els comentaris de "Frankfurt bé val una polla".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada