11 d’octubre 2007

Frankfurt bé val una polla

Frankfurt ja és aquí. El discurs inaugural, una genialitat de l'inefable Quim Monzó, ha presentat la cultura catalana al món editorial. El fet era prou singular doncs per primer cop una cultura sense estat n'era la convidada. S'ha fet notar que la cultura convidada no tenia estat principalment perquè l'estat que ens allotja ens ha girat l'esquena: zero representació oficial i zero ressò a la premsa. Fets absolutament d'esperar donat el cas i el respecte que mostra, en general, l'estat espanyol per la llengua i cultura catalanes. El ridícul també la fet la generalitat de baix, la del País Valencià, doncs ha deixat passar una oportunitat d'or per promocionar als seus autors i editors, en lloc de fer misses amb el papa, curses de formula 1 o Marina d'or.

Essent com és aquests país, i tal i com explica en Quim Monzó al seu discurs, la polèmica estava garantida i servida. Polèmica per qui hi havia d'anar i per qui no, polèmica per si els escriptors catalans en llengua castellana són o no són cultura catalana, i si ho són si hi havien d'anar o no hi havien d'anar, polèmica per tot, polèmica i més polèmica. Calia preguntar-se que és això de la cultura catalana ¿és la cultura feta pels homes i les dones del principat? ¿és la cultura feta pels homes i dones de tots els països catalans? és la cultura feta en català? Quin dilema, és clar que la literatura catalana és aquella que es fa en català, com la castellana és la que es fa en castellà o l'anglesa la que és fa en anglès, però que passa amb la pintura o la dança, i el teatre, i el cinema. Tot plegat era prou complexe perquè tothom volia ser-hi. ¿Però a qui redimonis de tots aquests havien convidat aquesta gent de Frankfurt?

Per sort o per desgracia la peticionaria de la invitació havia estat la Generalitat de Catalunya i per tant, li tocava a aquesta institució a través de l'institut Ramón Llull decidir com i qui hi aniria i l'han encertat de ple. Tal i com diu el poeta Joan Margarit al nostre país hi ha dues cultures, la castellana i la catalana, una és rica i l'altre és pobre, i la pobre com a pobre, te dret a ser 'mal educada'. A més a més em pogut comptar amb la comprensió i la complicitat de la majoria d'escriptors catalans en llengua castellana. Aquests, fugit de polèmiques estèrils i del tot partidistes, han cedit el protagonisme als seus col·legues de llengua catalana. Al cap i a la fi, com s'ha dit, la fira de Frankfurt no és res més que el construmat dels llibres i tots aquests autors tenen infinits canals més per promocionar la seva obra, doncs escriuen en una de les llengües més potents del planeta i el català no deixa de ser una llengua com la polla del vers... xica, pica, pellarica, camatorta i becarica.

Monzó gracies!

Politica'l Enviar a La Tafanera

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No va l'enllaç de Margarit..

per cert, dues cultures? Si es refereix a productes culturals puc entendre l'afirmació que diu que al nostre país hi ha dues cultures... si es refereix a cultura entesa com a conjunt de tradicions i coneixements, no ho entenc...

yuanyu ha dit...

Jo pensava d'una manera similar, fins que vaig parlar no sé qui de la Fira de Frankfurt i comentava l'estranyesa davant la criba lingüística, tot recordant que ja s'havia convidat a la cultura índia i que els debats sobre si havien d'anar unes llengües o unes altres. I també quan vaig descobrir a Cesc Gelabert o Sol Picó entre els convidats. Llavors vaig pensar, es tracta de la cultura de la llengua catalana o la cultura de Catalunya? La prèsencia de Gelabert indicava la segona opció.

Sent, doncs, la segona opció, comprovo que hi ha exclusió. I és lògica? Sí, en el marc del conflicte nacional, en el món on parlar de seleccions catalanes és tabú o ofén la pàtria espanyola; on de fet, si la cultura espanyola fos la convidada, presumiblement no trobaríem el gallec, el basc, el català o l'astur. I que segurament, en canvi, haurien escriptors iberoamericans.

Ara bé, sent la situació lògica i comprensible, si més no tinc clar que els escriptos en llengua espanyola de Catalunya nacional (perquè convidar a Catalunya a Frankfurt implica aquest reconeixement implícit) són cultura catalana sense peròs. Però els temps de conflicte que ens toca viure fan estrany el que hauria de ser normal! Moments de crisi ens toca viure...

Papitu ha dit...

L'enllaç del Joan Margarit és un audio de l'entrevista que li va fer en Joan Barril al Cafè de la República:

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=seccio&idint=718

Ja em disculpareu però us contestaré en tornat del pont, avui tinc un dia molt atrafegat.

ddriver ha dit...

Jo veig molt i molt be la fira aquesta sense els escriptors ens castella.
Son dos cultures(be avui en dia potser mes)les que conviuen a CAtalunya i la convidada ha estat la catalana em sembla a mi,no?
Aquestes polemiques les crean fora d aqui i nosaltres ens hi engresquem amb la puta por de no ofendre ningu,els mateixos escriptors en llengua castellana h han tingut clar.