La catarsi conservadora

Davant d’un canvi, la realitat poques vegades s’acomoda a l’individu i és l’individu qui s’hi ha d’acomodar. Aquest procés porta lligat un munt de sentiments, el més virulent dels quals és la frustració. Aquesta a més tindrà una magnitud proporcional a les expectatives a priori de l’individu i a la seva capacitat per adaptar-se a aquest canvi.

Aquells qui donaven per fet que l’Artur Mas seria el 128è president de la Generalitat o que tenien clar que ERC mai faria president al José Montilla es troben en aquesta tessitura. La frustració i el desig d’una realitat diferent els porta a organitzar cassolades, a penjar senyeres amb crespons negres, a cridar traïdors i botiflers, a esquinçar-se les vestidures cantant indignats els Segadors i el Virolai i a manifestar-se davant del Palau de la Generalitat. Sens dubte tot un procés de catarsi col•lectiva per encaixar entre tots que l’Entesa tira endavant i que CiU les veurà venir quatre anys més (si tot va bé).

La realitat és la qualitat d’ésser real, i real és quelcom amb una existència efectiva. Per contraposició hi ha l’aparença que és allò que sembla i no és. Doncs bé, les eleccions del dia 1 semblaven presidencials i l’Estatut diu que no ho són, la nit del dia 1 en Mas semblava que seria president i no ho serà. Sens dubte ser el favorit, fer una campanya en clau guanyadora i acabar a l’oposició ha de ser traumàtic i per tant la catarsi té una raó de ser aclaparadora. La militància i tots aquells que tenen el disgust dins seu poden dir i fer el que creguin convenient, sempre dins d’un ordre, però atenció als estirabots dels Puig, Macias, Madí i Mas. Tots ells tenen la responsabilitat de no PP-itzar la política del nostre país i de no enviar a la seva parròquia per camins tortuosos que no duen enlloc, més enllà de salvar els seus culs davant una exigència de responsabilitats per part dels seus que vindrà més tard o més d’hora.

Els 70 genets de l’apocalipsi

Si més no això és el que un podria arribar a pensar si es passeja per la blogosfera convergent (bé no tots són convergents però en tot cas sembla que això de l’Entesa Nacional de Progrés no els agrada massa). S'hi poden llegir barbaritats com les següents (tots els textos són literals):

“CIU: El partit guanyador de les eleccions no pot governar el seu país” (sic, les negretes però són meves)

“no arribo a concebre una mostra tal d'estupidesa humana, personificada en un grup de polítics” (en relació a ERC)

“Catalunya: si el nostre país fos una dama, aquesta estaria sent ultratjada en aquests moments en el seu honor.”

“Arribaran algun dia a governar PSC,ICV,ERC i Ciutadans? No ho descarto”

“Els idiotes. Els que voten ERC creient que és un partit independentista sense adonar-se que no és més que un partit històric en mans de quatre indocumentats amb una ambició desmesurada.”

“El partit a qui la societat havia escollit per governar, serà oposició. Si això no és un cop d’estat, ja em diràs tu què és.”

Tot i que n’hi ha més i segur que n’hi haurà més, no tot es Losantisme. També hi ha gent que fa crítiques força més constructives i interessants, com en Dessmond a Itching like grass, o en Vicent Partal. En fi, no segueixo perquè no sóc un gran coneixedor de la blogosfera catalana i segur que em deixo un munt de post interessants per llegir (podeu passar pel blog d'en Saül)

A tots els emprenyats, disgustats, traïts, ultratjats, deprimits, a tots plegats, només els puc recomanar que escoltin aquesta meravellosa cançó que l'Eric Idle va composar l’any 1979 per a la pel·lícula “Life of Brian” dels Monty Python.

Tripartit 2.0... d’entrada més veloç

Tot just fa cinc dies que deixàvem la nostra papereta a l’urna i ja anem directes cap a un govern catalanista i d’esquerres:

Hem de felicitar al PSC per mostrar de forma clara i rotunda la seva independència davant de certs sectors (sinó tot) del PSOE .

Hem de felicitar a ERC per no fer-se l’orni, esgotant el procés negociador fins al final, mostrant des d’un bon principi la seva aposta per un govern catalanista i d’esquerres.

Hem de felicitar a Icv-Eua per defensar l’obra de govern del tripartit amb fermesa i apostar des d’un bon principi per la reedició d’aquest acord de progrés.

El procés ha anat molt ràpid tant que estic una mica desconcertat. Porto forces mesos (d’altres encara més) predicant l’adveniment de la sociovergència (veure segon post d’aquest bloc) que ara, no tinc clar quina cara fer ni que dir. Primer reconèixer el meu error de predicció, sens dubte he subestimat la independència del PSC. De fet no hi he cregut mai i menys després de l’expulsió d’en Maragall, tot i que des de la blogosfera del PSC alguns ja avisaven (PSCeologos abogan por la sociovergencia: ni se enteran de que país es Catalunya ni que partido es el PSC). Segon aclarir una mica els meus sentiments al respecte perquè per una banda estic molt content, però per l’altre sento que no tinc la il·lusió de la primera vegada i que aquest cop no val a badar. Cal governar bé, i això vol dir fer-ho des del govern i no des les seus dels partits, vol dir fer-ho desplegant les polítiques socials que els tres partits duen als seus programes, vol dir fer-ho sense estridències i demostrant que des de l’esquerra es pot construir un país més just i millor per tota la gent que hi viu.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres, i ja el tenim aquí!

Jo pacto, tu pactes, ell pacta... i nosaltres?

El poble ha votat (si més no els que han volgut) i tenim nou parlament. Què diu l’Estatut?

Capítol II. Art 67.2
El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus membres. Es pot regular per llei la limitació de mandats.

El poble escull qui entra al parlament i el parlament escull el president. Així doncs, el parlamentari/a que els diputats triïn per ser el president/a del país tindrà tota la legitimitat democràtica que li atorga l’Estatut. Dita aquesta obvietat parlem de pactes (si es que ja no n’hem parlat prou).

Fa setmanes que vaig predicant que s’acosta la sociovergència en alguna de les seves dues formes: repartiment de conselleries entre CiU i PSC, o bé, un govern de CiU en minoria amb un acord de legislatura amb el PSC, sempre essent en Mas el president del país. Aquest crec que és el pacte preferit pel PSOE, per CiU i per l’establishment del país. Ho avala l’aprovació dels pressupostos i les darreres votacions al Congrés, les amenaces de CiU a l’estabilitat al Congrés, les darreres declaracions dels barons del PSOE, el calendari electoral que tenim per davant i segurament l’acord Mas-Zapatero a la Moncloa. D’altra banda en contra d’aquest pacte, i amb això no hi comptava i menys després de carregar-se en Maragall com ho van fer, hi ha la independència o la voluntat del PSC. Les declaracions dels dirigents del PSC ho deixen clar, la seva primera opció és re-editar el Tripartit. Collonut! som-hi doncs, però tanta bona voluntat per part del PSC em té una mica perplex. Hi ha hagut un cop d’estat dins del PSC?

Tothom passa de puntetes per sobre del pacte nacionalista, sembla que sigui el pacte descartat d’antuvi. Tants ponts s’han trencat entre els dos partits? Tan forta és la pressió d’Unió dins de CiU? He llegit, a més d’un bloc, que aquest és el pacte volgut per les bases. Segur? Parlo de memòria però, si no recordo malament, el pacte preferit pels votants de CiU era la sociovergència i només un 30% volia pactar amb ERC. A l’altra banda la cosa estava igualada entre els que preferien pactar amb CiU i els que volien més Tripartit. Per tant de pacte preferit res de res més aviat hauríem de parlar de segon plat. De totes maneres m’esperava una mica més de rebombori al respecte. Temps al temps, de fet el ball tot just acaba de començar i avui s’ha anunciat que la trobada entre en Mas i en Carod s’avança pel diumenge.

El Tripartit és el meu pacte i crec que hi ha raons prou sòlides per tirar-lo endavant (Catalunya necessita un altre Tripartit). Cal aprendre dels errors i sobretot governar des de Palau i no pas des de les seus dels respectius partits. L’acord és possible, i si cal, fins i tot es poden sacrificar algunes peces (parlo de retirar en Montilla i posar en Carod de president del parlament). Als escacs aquest bescanvis permeten desencallar les partides.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres!

Bufa quina jornada!

Bufa quina jornada! Segur que no va decebre a ningú: un sondeig sorprenent (no tant gràcies a la filtració del Saül), un escrutini d’infart i uns resultats, al cap i a la fi, que ho deixen tot obert. Suma el Tripartit, suma la sociovergencia i suma el pacte nacionalista.

L’elevada abstenció, un 5.8% més que a les passades eleccions, m’ha sorprès relativament i se’m fa difícil d’explicar fora dels quatre tòpics sobre la tendència a la baixa participació de les democràcies consolidades, l’esgotament de l’electorat després del procés negociador de l’Estatut (mal de mals i cap de turc), el fet de ser eleccions al Parlament, etc. Cal no oblidar però, que a més de l’augment de l’abstenció, el nombre de vots en blanc i nuls s’han incrementat molt, amb un creixement respectiu del 98% i el 51% (el vot en blanc setena força). Com s’ha de llegir això? Realment espero amb ànsia l’estudi que té en marxa el Centre d'Estudi d'Opinió de la Generalitat segons va dir en Gabriel Colomer, director del centre, en una fantàstica entrevista (us recomano escoltar el podcast minut 20 endavant) que li van fer al Minoria Absoluta.

Convergència ha guanyat, fins aquí tots d’acord, i ho ha fet per nombre escons, per nombre de vots, en global i a les quatre províncies (també ha guanyat per nombre de comarques). Felicitats. És clar però que no ho ha fet aclaparadorament com s’esperaven, ho ha fet discretament, perdent forces vots, guanyant un parell d’escons i sobretot per demèrit del seu rival directe. El PSC ha perdut i ho ha fet amb contundència per escons, per vots, en global i a les quatre províncies (només a guanyat a 3 comarques). El PSC ha passat de 52 a 37 diputats en tres convocatòries electorals, sincerament això s’ho haurien de fer mirar. El gran dubte és si en Maragall ho hagués fet millor, si hagués pogut plantar cara a en Mas? Tot i que a toro passat tot és molt més senzill, sincerament crec que sí i ja ho he manifestat més d’una vegada en aquest bloc. ERC també ha perdut (per escons, vots, províncies i comarques) però tot i perdre 130000 i un parell d’escons ha fet quelcom que ningú pronosticava, ha consolidat el seu espai i gran part del seu electorat. Recordem que ERC venia de duplicar el nombre d’escons al parlament (12 diputats l'any 1999 per 23 el 2003). El PP també ha perdut però li ha passat quelcom semblant a ERC ha estat capaç de mantenir-se, tot i perdre 80000 vots i un diputat, contra pronostic. Els Icv-Eua com no, també han perdut però són l’únic partit que de forma clara i rotunda ha augmentat la base del seu electorat. El seu augment en vots, força anunciat per tots els sondeigs, s’ha traduït en 3 diputats nous (especialment el de Lleida). Finalment el partit dels Ciutadans (Cs) ha estat la gran sorpresa amb la seva triple presència al parlament. La naturalesa del seu vot no crec que sigui l’ultra-dreta com algú ha dit, ni el PP, ni exclusivament el PSC, més aviat crec que és tracta d’una barreja de vots provinents de l’abstenció, de l’inconformisme, de l’anti-catalanisme i qui sap d’on més. En tot cas ja ho anirem veient i ja seguirem les seves passes, el que sí estar clar és qui els hi ha fet la campanya cada dematí (escolteu aquest tall de la Cope on en Piqué es queixa de la falta de fidelitat de qui esperaria que fossin els seus aliats).

Una mica més de reflexió i demà una de pactes. Aviso per endavant, tot i que no crec que calgui, que a mi la reedició del Tripartit és l’únic pacte que em val. Val a dir també que ho veig fotut, molt fotut, perquè aquest pacte topa amb els interessos del Zapatero i l’establishment del nostre país. Caldrà valentia i molta mà esquerra.

La Terribes va estar exultant!

Orgasmes...

La política m’encanta, les campanyes electorals m’enganxen, els debats m’apassionen però el que em porta al clímax és la jornada electoral. Tot comença amb els avanços de participació a quarts de dotze, les imatges dels candidats i els ciutadans més matiners, els primers tòpics sobre la participació i la festa de la democràcia, tot seguit el moment d’anar a votar (a mi m’agrada fer-ho abans de dinar), fer un cop d’ull a les piles de les paperetes per veure com van les coses al col·legi electoral que m’ha tocat, comprovar una vegada més que el partit humanista no falla a la cita, que la falange es presenta dividida i els verds i els partits comunistes atomitzats, ensobrar el vot, dubtar si llepar el sobre o introduir la solapa dintre, somriure amb timidesa als conciutadans que són a la taula, introduir el vot a l’urna, jugar a endevinar només pel seu aspecte el vot de la gent que et vas trobant tot tornant cap a casa, respirar profundament assegut al sofà de casa i somniar que guanyen els teus i que a més serveix d’alguna cosa, més avanços de participació, els segons abans de les vuit, els primers sondeigs, més tòpics, aquest cop sobre la fiabilitat de les enquestes, gràfics amunt, gràfics avall, en Francino parlant del sogre del número quatre de la llista del PSC per Tarragona (aquest any el trobaré a faltar), els primers resultats (sempre esbiaixats) amb el 32% dels vots escrutats, el degoteig de resultats per comarca i municipi, el quinzè diputat per Lleida que balla ara per aquest ara per aquell, l’avenç inexorable de l’escrutini, els resultats quasi definitius, les lectures triomfalistes de tots els candidats, i des del 2003... començar a especular, amb els resultats encara calents, sobre els possibles pactes per formar govern.

Laporta, et convido a esmorzar

Arribem al final de la campanya, demà dilluns ens donaran les postres, dimarts haurem de reflexionar i dimecres a votar. Ha estat llarga, especialment la (pre)campanya, però ha tingut alguns moments força distrets. Aquest cap de setmana hem tingut la darrera entrega amb l’espectacle “Amb qui esmorzarà en Laporta avui?”. En fi, la política de campanya té aquestes coses. En tot cas, avui diumenge, m’he tancat a casa a cuinar la meva juguesca per aquestes eleccions i aquí teniu el meu pronòstic:

Participació 60%

CiU 50
PSC 39
ERC 21
ICV 13
PP 12

Podrien ser uns altres però em quedo amb aquests, si us agraden les juguesques us podeu passar pel bloc d’en Marcús per dir-hi la vostra. Apa, que el dia 1 ho voteu a gust i a consciència.

Campanya electoral = estat d’excepció

No ho entenc, hi dono voltes i no ho entenc. Si algú em parlés d’un país on en una setmana s’haguessin prohibit 3 manifestacions o d’un país on els periodistes dels mitjans públics no poguessin fer la seva feina amb normalitat, sense dubtar-ho pensaria en països sota règims dictatorials. Lamentablement això està passant avui a casa nostre. El Tribunal de Justícia de Catalunya ha prohibit aquesta setmana, a instàncies de la Junta Electoral Central, una manifestació d’estudiants, una manifestació de policies i una manifestació de SOS racisme. Els motius? Hi havia perill que les manifestacions es polititzessin. Fes-te fotre, ara resulta que durant la campanya electoral fer política és monopoli exclusiu dels partits polítics. Si més no aquesta vegada no ha sortit el ministre de torn avisant del perill que representaven aquestes manifestacions per a la pax romana. La Junta Electoral Central (que té nom de tribunal d’excepció) actua amb un recel absolutament desmesurat, també ho fa quan dicta als mitjans públics la durada i l’ordre d’aparició dels espais informatius dedicats a seguir la campanya electoral.

Aquest tema no és cap frivolitat i cal que hi reflexionem tots plegats molt seriosament, prohibir manifestacions o condicionar la informació és quelcom molt greu, perquè retalla drets fonamentals dels ciutadans, i per tant només s’hauria de fer en circumstàncies molt i molt especials que fins i tot em costen d’imaginar. Desconec la normativa electoral però si realment és tant rígida com sembla o porta a interpretacions tant severes, caldria repensar-la o fins i tot modificar-la. Entenc que els dies de campanya electoral no són tant rars com perquè la gent no pugui manifestar-se i expressar-se amb normalitat sobre el que li vingui de gust.

Per cert, en Piqué ha estat l’únic candidat que he sentit pronunciar-se al respecte, però ha fet trampa. Ha dit que no recorda manifestacions prohibides des dels temps del franquisme o que durant la campanya de les estatals del 2003 es van fer manifestacions i no van ser prohibides. Fals senyor Piqué, molt fals. En democràcia s’han prohibit algunes manifestacions per raons (força discutibles) de seguretat, i durant la campanya del 2003 no hi va haver manifestacions organitzades susceptibles de ser prohibides sinó concentracions espontànies de ciutadans lliures que exigíem la veritat que el seu partit, i el seu govern ens negava. Cues de pansa Sr. Piqué, ha de menjar més cues de pansa.

Aquesta tarda hi ha convocada una altra manifestació a Girona. Es vol demanar l’absolució dels detinguts en l'Operació Estany. Esperem que no la prohibeixin.

La sordesa de sa majestat

Avui no escriuré sobre la campanya electoral per una qüestió d'higiene mental i perquè la historia s'ho val. Dimarts passat em van explicar que la filla del Príncep Felipe i la Letizia, la Leonor, pateix sordesa. La font que em va informar és molt i molt fiable però de moment tot plegat només pot tenir la categoria de rumor i li podeu donar la credibilitat que vulgueu o la que us mereixi aquest bloc. Us escric des d’una posició republicana i per tant desitjo que el rei Joan Carlos I sigui el darrer en regnar aquest estat on ens ha tocat viure. Tot i així, si finalment és confirma que l’infanta Leonor forma part dels prop de 350000 súbdits del seu avi que pateixen aquesta minusvàlua en major o menor grau, creieu que la deixaran governar? Serà la Casa Real Española un exemple de convivència? Hi ha alguna relació entre aquesta noticia i la sordesa de sa majestat?

Diversitat per conviure igualtat per viure, fins i tot a la Zarzuela.

Repassant el tema a IceRocket descobreixo que no sóc l’únic, ni el primer que parla d’aquest rumor. Aquí podeu llegir altres posts sobre el tema:

Será Maravilloso

¿Posible sordera de la infanta Leonor?

La infanta y el hipotético infante

La sordera de Leonor de Borbón: los rumores sobre la monarquía y su función

En Montilla passa del govern d’esquerres i catalanista

Aquest matí en un col·loqui organitzat per Nueva Economía Fórum a Barcelona (atenció als patrocinadors de la xerrada), Montilla ha dit (ho podeu llegir a la mateixa web del PSC amb negretes incloses):

“la meva aspiració no és reeditar el tripartit” perquè la situació ha canviat respecte el 2003, “quan Aznar governava amb majoria absoluta” i a Catalunya tres formacions polítiques treballaven “per millorar l´autogovern”. Montilla ha dit ben clar que ara les prioritats “són altres”, com posar l´Estatut “al servei de la gent” .

Just quan la idea del Tripartit començava a escalfar-se després de la sintonia mostrada al debat de TV3, quan en Zapatero ens deia que en Montilla tenia les mans lliures i quan l’enquesta del Periodico d’avui ens mostrava que hi ha un empat tècnic entre els partidaris de la sociovergència i els del Tripartit, just en aquest moment arriba Montilla i ens llença un gerro d’aigua freda a tots plegats. El Tripartit ha passat a formar part del “Això no toca!” i el PSC opta per seguir la tàctica de CiU: “tot o res”. Sempre segons en Montilla, els socialistes es basten i es sobren per governar Catalunya en solitari arribant a acords puntuals amb la resta de partits.

El Sr. Montilla no té la planta típica d’un candidat a la presidència d’un país, i atenció, això no té res a veure amb el seu origen sinó amb les seves qualitats (deixant de banda el Virolai i el Zoo d'en Pitus). Només calia veure el seu posat temorós davant les càmeres o com llegia pràcticament tot el que deia durant el debat del divendres. Estic convençut que és un home treballador, tenaç i capaç de tirar endavant tot el que es proposi, però no té les qualitats d’un líder: oratòria, carisma, capacitat per comunicar, per engrescar, etc. L’emperador va nu, tots nosaltres ho hem vist i ells (PSC-PSOE) també, aleshores ¿per què ens l’han plantificat de candidat? La sociovergencia o el convergelisme (com diu en Saül) pot tenir moltes cares i una d’elles passa per no re-editar el Tripartit encara que sumi i deixar que CiU es busqui la vida per governar en minoria. En Mas i en Duran i Lleida aquest cap de setmana han fet campanya en aquest sentit, recordant a la gent del PSOE que si no deixen governar a CiU la Generalitat, no hi haurà estabilitat al congrés.

En Zapatero ens va mentir quan va prometre a en Maragall que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament. L’error de Zapatero va ser tàctic, va confiar que en Maragall i el PSC farien la feina bruta. En Zapatero però aprèn ràpid dels seus errors i aquest cap de setmana ha promès al Montilla que desde Ferraz li deixaven les mans lliures per governar amb qui vulgués, el mateix Montilla aquest matí s’ha encarregat de demostrar al seu líder que amb ell no s’ha equivocat. L'aposta Montilla és bona si sap despertar el cinturó roig, guanyar les eleccions a CiU i governar en solitari, sense lligams, pactant puntualment durant la legislatura (a l'estil Zapatero). L'aposta Montilla és bona si perd i fa bondat, deixant governar als de CiU en minoria acordant amb ells els grans temes.

Així doncs, el PSOE i de retruc el PSC han decidit prioritzar el govern de l’estat sobre el govern de Catalunya. Esperem que els electors d’esquerres del nostre país també sàpiguen prioritzar el dia 1 de Novembre i optin per qualsevol de les altres dues opcions de l'esquerra davant de l'opció PSC.