19 de febrer 2008

Fidels

Avui he agafat el metro com cada matí. A Verdaguer ha pujat un músic. Novetat. Era un home ja gran, duia un violí vell i un abric llarg fins als peus, encara més vell i atrotinat. Sense dir ni ase ni bèstia i com si d'un gran concertista es tractés ha clos els ulls, ha pres aire, ha fet un traç amb l'arc i ha començat a tocar. Desafinat, imprecís, sonava francament malament. Tanmateix hi havia alguna cosa en la seva expressió, en la forma de moure's, com si danses amb el violí que denotava que sota aquell atrotinat abric s'hi amagava un vell concertista. He tancat els ulls i l'he vist allà, ferm, batuta en mà dirigint una senyora orquestra. Arribant als cors de la gent amb l'esperança i la joia de la vella música, aquella que donaria pa i treball per tothom, aquella que prometia la igualtat i la justícia, aquella que parlava de fraternitat i solidaritat, aquella que lluitava contra l'imperialisme i per la justícia social. On és aquella música? Ha quedat enrere. El vell concertista no ha sabut deixar a temps el violí, i d'un temps ençà ha començat a desafinar. Avui ha dit que sí, que ho deixa. Finalment diran uns, fins sempre direm d'altres, perquè la vella música segueix allà...

Aquí se queda la clara,
la entrañable transparencia,
de tu querida presencia
Comandante ...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Emotiva enyorança i realisme crític. Molt difícil de conjuminar, però ho has aconseguit meravellosament bé.

Em trec el barret. Felicitats!

Anònim ha dit...

Esperem que canvii el violnista i el violí el fcin elèctrirc, que aquest ja xirira, però no la cançó, que és l darrer vagó de tot el metro en el que encara es pot escoltar!

yuanyu ha dit...

Y al que asome la cabeza, duro con él, Fidel Fidel, duro con él...xD