26 de febrer 2008

Vers el bipartidisme perfecte


Després del debat d'ahir a les televisions espanyoles, la premsa va plena del denominat 'cara a cara Rajoy-Zapatero' i la democràcia multipartidista és avui una mica més feble. Contràriament a les opinions més esteses i reiterades, els debats televisius són una gran estafa electoral i política, per diverses raons. La primera i més evident ja la coneixeu: simplificació del mapa polític, per l'eliminació dins de l'espai televisiu -per tant, de l'espai que més atenció pública atreu i que resulta més proper a una immensa majoria de ciutadans per accedir a l'espai polític- de la major part de les forces polítiques del Parlament, malgrat que disposin de grup parlamentari i d'uns quants milions de vots. No cal insisir-hi, doncs, només tenir molt i molt present que si no es vol bipartidisme és molt mala idea votar al PSC-PSOE o al PP.

Però encara hi ha una altra més preocupant. És aquella per la qual tots els mitjans informatius segueixen el joc i contribueixen a la simulació que hi ha un debat polític, quan de fet no s'està produint. El que té lloc en els debats televisius és una seqüència d'acusacions, associades a allò que s'ha fet i que s'ha deixat de fer. Però en un debat televisiu, tant a causa del format com de les condicions marcades, no hi ha marge per concentrar-se en una qüestió i analitzar-la políticament. És així com els debats televisius acaben convertits en un minidebat sobre l'Estat de la Nació, on per sobre de tot es persegueix l'efectisme i castigar verbalment l'adversari. Això és especialment obvi en els 'cara a cara', perquè quan com en el cas de TV3 intervenen moltes forces polítiques, el debat s'amplia, encara que el temps total per intervenció es redueix.

Per tant, si això és així, un debat televisiu no aporta res per qui segueix la vida política i sobretot confon a aquells que no la segueixen habitualment, perquè no reben informació periòdicament per fer una avaluació suficient d'allò que s'està dient, tot deixant pas a les afinitats com a criteri de preferència, que poden ser ideològiques, psicològiques o emocionals, però no racionals. Per tant, si algú vol posar-se al dia de les circumstàncies que envolten la política espanyola, però se li priva de punts de vista parlamentaris i se li sotmet a una sessió d'aquestes, se li està informant en un format que no permet transmetre informació o se li està manipulant?
Després hi ha la qüestió de les sinèrgies. Allò que se sintetitza en els debats electorals precuinats de la democràcia espanyola és una representació reduida de totes les posades en escenes que entre polítics i mitjans s'han anat fent durant la legislatura. Per tant les falques funcionen a tot gas: que si pactes amb ETA, que si la desatenció de la família, que si som l'hòstia en drets civils... Per tant, en certa manera, aquesta mena d'espais el que propicien és el colofó de les campanyes mediàtiques desenvolupades al llarg dels darrers anys, també prou allunyades de les realitats polítiques i socials del país. I vet aquí que tot acaba quadrant i tothom acaba quadrant-se: al final els 'cara a cara' són, segons els mitjans, una 'festa de la democràcia' i cap veu crítica des de l'àmbit informatiu rellevant aixeca amb força la veu per dir la veritat: "Això és una presa de pèl!".

Acabo enrecordant-me d'un article que he llegit avui, on es qüestionava que els periodistes no puguin formular preguntes. I jo penso: "Només faltaria això!", ara que hem entrat en l'era del tertulianisme màxim, en la qual els periodistes es troben còmodament instal·lats en programes tan grotescs com '59 segundos' i en la qual ja cap periodista amaga les seves preferències partidistes. Em posarieu en una situació molt difícil si em preguntèssiu que em sembla més patètic, si una democràcia segrestada informativament i política pels formats mediàtics o les intervencions habituals o puntuals dels responsables del segrest. Tot plegat és molt lamentable.

7 comentaris:

Papitu ha dit...

Doncs dilluns vinent en tindrem la segona tassa. A mi ja mi poden esperar seguts, que tornaré fer cap a llogar una pel·lícula al vídeo club.

Per cert, us recomano Michael Clayton i no votar ni al PSC, ni al PP.

Colomet ha dit...

Gran post Yuanyu, des d'ahir la democràcia està una mica més devaluada.

.... V ha dit...

Hola.
perdoneu per l´spam, però volia fer-vos saber que aquest disabte hi ha mani per´l´habitatge, i com que crec que a l´ultima mani ens veu donar un cop de mà, ara, us tornem a demanar el mateix.
be, si us interesa, podeu trobar més info i cartelleria a http://uvedevivienda.blogspot.com/

gracies i salut

Anònim ha dit...

Papitu, et comunico que el cap de llista d'ICV ja ha contestat les teves questions al meu blog!!

Anònim ha dit...

El debat va servir per posar de manifest el bipartidisme. Hi ha això i punt, o ho agafes o ho deixes, però no et queixis.

yuanyu ha dit...

I per què no ens hauríem de queixar? A sobre que fins i tot ens prenem la molèstia de votar amb el panorama que hi ha, que menys que queixar-se...

Papitu ha dit...

Collons, i és clar que ens queixem, en lloc diu que aquesta sigui una monarquia parlamentaria bipartidista.