26 de novembre 2006

Montilla, l’home dels cops amagats

Ja tenim 128è president. És calb, baixet, no té carrera, no és nascut a Catalunya i quan parla fa patir. Presidents calbs, baixets i que fan patir quan parlen ja n’hem tingut, la gran novetat que presenta el President Montilla és el seu origen tant professional, com personal. El President va néixer a Iznájar (Córdoba) fa uns 55 anys, i com tants d’altres va emigrar cap a Catalunya fugint de la misèria cercant un futur millor. Montilla doncs és un més dels altres catalans”, que tant bé va retratar en Paco Candel. Professionalment ha crescut dins l’administració pública exercint, entre d’altres càrrecs, de tinent d’alcalde a Sant Joan d’Espí, d’alcalde de Cornellà i darrerament de Ministre d’Indústria del govern Zapatero. Revisant el seu discurs d’investidura i el debat que va mantenir amb la resta de líders polítics m’agradaria destacar-ne dues coses: la seva insistència i fermesa pel que fa al desenvolupament de polítiques socials i la seva posició respecte els debats sobre la nostra identitat com a poble. Durant el llarg procés de l’Estatut hem parlat molt de la identitat, segurament massa. Som una nació, d’això no en tinc cap dubte, però no cal que hi reflexionem cada dia, ni cada mig any. Cal tirar endavant el país i per això ens cal un govern fort, cohesionat, decidit i que aposti, com aquest, per un projecte de caire progressista. Vol dir això que hem de renunciar a la (re)construcció nacional? O a la defensa de la nostra identitat? De la nostra llengua? I ca! Ni de broma, cal seguir endavant però potser ho podem fer sense tants escarafalls, sense respondre o buscar l’enfrontament amb Espanya. Nosaltres existim per nosaltres mateixos i no contra ningú. Tornant al debat d'investidura, en Montilla una vegada més em va fer patir (les seves pauses són exasperants) però també va tenir detalls de qualitat durant el debat (sobretot responent en Mas o en Rivera). Val a dir però que em va arribar a l’ànima quan va contestar en Piqué quan aquest li preguntava sobre la idoneïtat de la llei de normalització lingüística. El tall l’he tret del podcast de Minoria Absoluta. Escolteu amb atenció perquè la cosa té gràcia, el mateix Toni Soler no dona crèdit a les paraules d’en Montilla.




powered by ODEO

Penso que potser ja tenia la resposta preparada per al Rivera, però en Piquè es va avançar. Tant és, sens dubte crec que cal donar temps i un vot de confiança al nou president de Catalunya.

22 de novembre 2006

Per un País Valencià sense barreres

Sempre m’he queixat que al Principat no tenim una llei electoral pròpia. És una vergonya que encara arrosseguem la maleïda transitòria de l’Estatut del 79 i algun dia caldria que ens hi poséssim. De totes maneres la nostra situació és infinitament millor que la que tenen al País Valencià.


La llei electoral del País Valencià data de l’any 86 i té una particularitat, que crec que no té cap altre comunitat autònoma a l’estat. Estic parlant de la coneguda barrera del 5%. Aquest topall deixa fora del repartiment d’escons aquelles candidatures que no assoleixin almenys un 5% del total de vots independentment dels resultats a cadascuna de les províncies. Perquè pugueu veure la barbaritat de la mesura, us posaré un exemple:


A les darreres eleccions a les corts valencianes (any 2003) van votar a candidatures 2.394.150 valencians/es, d’aquests 284.024 ho van fer a la província de Castelló. Ara imaginem una candidatura, diguem-li Castellonencs Units (CU), que hagués estat votada per 110.000 valencians/es a Castelló (un 39% dels sufragis a Castelló), i a la resta de províncies hagués tret 5.000 vots a València i 4.000 a Alacant. Doncs bé, aquest hipotètic partit l’any 2003 hauria tret un total de 119.000 vots a tot el País Valencià. Lamentablement aquesta candidatura, tot i representar a dos de cada cinc castellonencs que van anar a les urnes i quasi 1 de cada 20 valencians, es quedaria sense representació a les corts perquè no assoliria el 5% de tots els sufragis.


Aquest exemple us pot semblar exagerat però no s’allunya pas massa de la realitat. A les eleccions del 1999, la candidatura del Bloc Nacionalista Valencià-Esquerra Verda va rebre 106.119 vots (un 4,76% del total) i es va quedar fora del parlament. A les eleccions del 2003 la candidatura del Bloc va rebre 114.122 vots (4,77%) i es va tornar a quedar fora del parlament.


Què passaria a Catalunya si tinguéssim una llei semblant? A Catalunya el vot a candidatures és força més homogeni però a les eleccions del 1999 Iniciativa per Catalunya s’hagués quedat fora del parlament fins i tot amb una barrera inferior al 5% (78.441 vots – 2,51%). A casa nostra per sort la barrera es situa al 3% per província. És a dir, si un partit treu més d’un 3% dels vots a candidatures en qualsevulla de les províncies ja obté representació al Parlament (sinó que els hi ho preguntin als de Ciutadans).


Aquesta setmana és discuteix al País Valencià la nova llei electoral doncs el nou estatut, aprovat no fa pas massa, així ho exigeix per una modificació en el nombre d'escons. Tot i la majoria absoluta que ostenta el PP a les Corts Valencianes, una llei d’aquesta transcendència necessita el suport de 2/3 parts de l’hemicicle i justament és en aquest punt on apareix la figura dels socialistes. La llei electoral no pot seguir silenciant la veu de desenes de milers de ciutadans, senzillament és inadmissible, esperem que aquest cop el PSPV no ens decebi com ho va fer votant a favor de la ruptura de la unitat de la llengua.


Més informació:

Web Valencianisme.com

Tripartit valencià

21 de novembre 2006

El president moral de Catalunya

Finalment ho ha dit, quins collons!!! Realment creia que no ho faria però no se n'ha pogut estar, Artur Mas l'home que Catalunya necessitava, s'ha auto-proclamat President Moral de Catalunya.

Molt bé noi, mira que n'arribes a ser de guapo. Doncs això, moltes felicitats!

El següent, si us plau!

20 de novembre 2006

Franco ha muerto

Avui fa trenta un anys que va morir el criminal Francisco Franco. Cava, pastissos i rialles per tothom...


16 de novembre 2006

Votem als tècnics també

Escollim governants perquè governin i gestionin els afers públics de la societat en la que vivim. No tots podem arribar a tot arreu, ni tampoc sabem de tot, per tant, deleguem en uns quants, escollits per nosaltres, la tasca de governar-nos. Les futures decisions dels nostres governants haurien de tenir com a principal motor l’interès general. Així mateix, haurien de ser raonades i raonables i s’haurien de poder explicar al conjunt de la societat perquè tots plegats les puguem entendre i valorar. Les decisions poden ser adients o no, populars o no, i fins tot, encertades o no, però el seu mandat és prendre decisions i tirar-les endavant amb fermesa. Mantenint l’alerta per si en un moment donat cal corregir-ne alguna per prescripció popular, judicial, etc.

L’encontre que el govern Espanyol i Francès han realitzat al nostre país ens ha deixat un exemple de tot el contrari. Un exemple clar de la manca de valentia política d’aquests governants. Hi havia una gran expectació per saber si ambdós mandataris anunciarien l’acord per dur a terme la interconnexió elèctrica entre Catalunya i França mitjançat la línia de molt alta tensió (MAT). Finalment, res de res, ens hem quedat amb les ganes. La interconnexió diuen que és farà però no sabem per on passarà, ni tampoc si ho farà soterrada o no. Ens han dit que totes aquestes decisions les prendrà un tècnic de la Comissió Europea. Els tècnics sens dubte són els qui han d’assessorar als polítics, però no són pas els tècnics els qui han de prendre les decisions. No escollim tècnics, ni assessors, amb els nostres vots escollim polítics i aquests es poden voltar de qui vulguin i necessitin però les decisions han de ser exclusivament dels polítics. S’ha dit que la raó, per tant gran bajanada, era el clima (pre)electoral que és viu a França i a Espanya, i conscients de la impopularitat de la mesura han preferit amagar el cap sota l’ala i passar el mort a Brussel•les. Fins i tot el president Chirac, ha tingut la barra de dir que el tècnic podrà prendre decisions “per sobre de les passions que es desencadenen massa freqüentment sobre el tema”. Ves a cagar! Una infraestructura d’aquest tipus no pot sinó despertar les passions del pobles afectats sinó és que aquests estan tan anestesiats que no pot veure més enllà del seu propi nas. Justament és la manca d'un debat públic sobre la idoneïtat de la interconnexió el que cal per poder aplacar la passió i l’instint de conservació que hom té sobre el territori. Per cert, dir que si la connexió no és fa s’està en contra del progrés, que ens quedarem tots a les fosques i tornarem a les cavernes no és argumentar, senzillament és fer demagògia. Tot plegat diu força en favor del moviment de protesta sorgit a ambdós costats dels Pirineus i la seva capacitat per condicionar l’agenda política, però diu molt poc de la “grandeur” d’aquests dos mandataris.

Seguim avançant amb la premissa que durant els períodes electorals es viu en un estat d’excepció, on el poble no pot fer política i els polítics no poden governar a risc de prendre decisions polèmiques.

15 de novembre 2006

La RENFE i la mare que els va parir

La situació dels rodalies de RENFE en aquest país és patètica i en els darrers mesos s’ha agreujat arribant a nivells absurds. Avui parlaven a TV3 que en els darrers dos mesos, el balanç d’avaries al servei de Rodalies de Barcelona sortia a una cada quatre dies. La incompetència i la ineficàcia que ha demostrat RENFE en els darrers anys al nostre país, és fruit d’una clara manca d’inversions emmascarada als pressupostos del Ministerio de Fomento per la barbaritat de milions que s’han abocat a les obres d’un tren d’alta velocitat, que a hores d’ara només arriba a Lleida i no pas precisament a una velocitat alta. La inoperància de RENFE però és pot fer extensible a tot el país. Podem parlar de la línia Bcn-Vic-Puigcerdà, una odissea de 3 hores si tens sort i aquell dia no hi ha cap problema, o de la línia Bcn-Lleida que triga de 2 a 4 hores en funció de l’hora en que l’agafis i les ganes que tinguis de pagar, i no oblidem el desgavell del Maresme o el corredor del Mediterrani. Tot plegat és senzillament inacceptable i encara ho és més si fem un cop d’ull a algunes xifres:

  • L’any 2005 l’estació de Sants va ser utilitzada per 45 milions de passatgers.
  • L’any 2005, durant els dies feiners, 408000 persones van utilitzar el servei de rodalies de Barcelona cada dia.
  • Des de l’any 1992 fins al 2005, el servei de rodalies de Barcelona ha incrementat en un 93% el nombre de passatgers.

Hi ha una altra dada però que ajuda a entendre una mica millor perquè RENFE, i l’Estat, són tan refractaris al traspàs de competències:

  • Prop de 375 milions de viatgers van utilitzar els trens de RENFE durant els nou primers mesos de 2005. D’aquests 340 milions, corresponen a viatgers dels 11 serveis de rodalies que té RENFE a l’Estat (70 milions, un 22% corresponen al servei de Barcelona).

És clar doncs que el servei de rodalies és la gallina dels ous d’or de l’empresa i no la deixaran anar fàcilment. En aquest punt però, l’Estatut és prou clar, les competències en matèria ferroviària corresponen a la Generalitat:

ARTICLE 169. TRANSPORTS 1.Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre els transports terrestres de viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins el territori de Catalunya, amb independència de la titularitat de la infraestructura.

El nou govern de l’Entesa pot i ha de presentar batalla per reclamar de forma immediata el traspàs, l’ordenació i la gestió dels trens a tot el país. Un transport de ferrocarril eficient és clau per afrontar els reptes de mobilitat sostenible que té el país per endavant. Cal que siguem conscients que no podem ampliar carrils a les nostres carreteres i autopistes ad infinitum. El tren (sobretot el d’alta velocitat), tant per passatgers com per mercaderies, pot ser una bona alternativa de futur si finalment es poden arribar a desenvolupar les actuacions que en matèria ferroviària es van incloure al Pla d'Infraestructures del Transport de Catalunya dissenyat pels propers 20 anys pel govern Tripartit.

Nota 1: A les darreres hores, el Ministerio de Fomento ha ordenat el cessament del cap de rodalies RENFE de Barcelona. Crec que s'han quedat curts, les fotos corresponen al Sr. José Salgueiro, presidente del Consejo de Administración de Renfe Operadora (a la dreta) i al Sr. Juan Javier Pérez, director General de Servicios de Cercanías y Media distancia de Renfe Operadora.

Nota 2: Les dades presentades en aquest post poden ser trobades a la web del butlletí electrònic e-mobilitat que edita el departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

12 de novembre 2006

La catarsi conservadora

Davant d’un canvi, la realitat poques vegades s’acomoda a l’individu i és l’individu qui s’hi ha d’acomodar. Aquest procés porta lligat un munt de sentiments, el més virulent dels quals és la frustració. Aquesta a més tindrà una magnitud proporcional a les expectatives a priori de l’individu i a la seva capacitat per adaptar-se a aquest canvi.

Aquells qui donaven per fet que l’Artur Mas seria el 128è president de la Generalitat o que tenien clar que ERC mai faria president al José Montilla es troben en aquesta tessitura. La frustració i el desig d’una realitat diferent els porta a organitzar cassolades, a penjar senyeres amb crespons negres, a cridar traïdors i botiflers, a esquinçar-se les vestidures cantant indignats els Segadors i el Virolai i a manifestar-se davant del Palau de la Generalitat. Sens dubte tot un procés de catarsi col•lectiva per encaixar entre tots que l’Entesa tira endavant i que CiU les veurà venir quatre anys més (si tot va bé).

La realitat és la qualitat d’ésser real, i real és quelcom amb una existència efectiva. Per contraposició hi ha l’aparença que és allò que sembla i no és. Doncs bé, les eleccions del dia 1 semblaven presidencials i l’Estatut diu que no ho són, la nit del dia 1 en Mas semblava que seria president i no ho serà. Sens dubte ser el favorit, fer una campanya en clau guanyadora i acabar a l’oposició ha de ser traumàtic i per tant la catarsi té una raó de ser aclaparadora. La militància i tots aquells que tenen el disgust dins seu poden dir i fer el que creguin convenient, sempre dins d’un ordre, però atenció als estirabots dels Puig, Macias, Madí i Mas. Tots ells tenen la responsabilitat de no PP-itzar la política del nostre país i de no enviar a la seva parròquia per camins tortuosos que no duen enlloc, més enllà de salvar els seus culs davant una exigència de responsabilitats per part dels seus que vindrà més tard o més d’hora.

07 de novembre 2006

Els 70 genets de l’apocalipsi


Si més no això és el que un podria arribar a pensar si es passeja per la blogosfera convergent (bé no tots són convergents però en tot cas sembla que això de l’Entesa Nacional de Progrés no els agrada massa). S'hi poden llegir barbaritats com les següents (tots els textos són literals):

“CIU: El partit guanyador de les eleccions no pot governar el seu país” (sic, les negretes però són meves)

“no arribo a concebre una mostra tal d'estupidesa humana, personificada en un grup de polítics” (en relació a ERC)

“Catalunya: si el nostre país fos una dama, aquesta estaria sent ultratjada en aquests moments en el seu honor.”

“Arribaran algun dia a governar PSC,ICV,ERC i Ciutadans? No ho descarto”

“Els idiotes. Els que voten ERC creient que és un partit independentista sense adonar-se que no és més que un partit històric en mans de quatre indocumentats amb una ambició desmesurada.”

“El partit a qui la societat havia escollit per governar, serà oposició. Si això no és un cop d’estat, ja em diràs tu què és.”

Tot i que n’hi ha més i segur que n’hi haurà més, no tot es Losantisme. També hi ha gent que fa crítiques força més constructives i interessants, com en Dessmond a Itching like grass, o en Vicent Partal. En fi, no segueixo perquè no sóc un gran coneixedor de la blogosfera catalana i segur que em deixo un munt de post interessants per llegir (podeu passar pel blog d'en Saül)

A tots els emprenyats, disgustats, traïts, ultratjats, deprimits, a tots plegats, només els puc recomanar que escoltin aquesta meravellosa cançó que l'Eric Idle va composar l’any 1979 per a la pel·lícula “Life of Brian” dels Monty Python.



06 de novembre 2006

Tripartit 2.0... d’entrada més veloç

Tot just fa cinc dies que deixàvem la nostra papereta a l’urna i ja anem directes cap a un govern catalanista i d’esquerres:


Hem de felicitar al PSC per mostrar de forma clara i rotunda la seva independència davant de certs sectors (sinó tot) del PSOE .

Hem de felicitar a ERC per no fer-se l’orni, esgotant el procés negociador fins al final, mostrant des d’un bon principi la seva aposta per un govern catalanista i d’esquerres.

Hem de felicitar a Icv-Eua per defensar l’obra de govern del tripartit amb fermesa i apostar des d’un bon principi per la reedició d’aquest acord de progrés.


El procés ha anat molt ràpid tant que estic una mica desconcertat. Porto forces mesos (d’altres encara més) predicant l’adveniment de la sociovergència (veure segon post d’aquest bloc) que ara, no tinc clar quina cara fer ni que dir. Primer reconèixer el meu error de predicció, sens dubte he subestimat la independència del PSC. De fet no hi he cregut mai i menys després de l’expulsió d’en Maragall, tot i que des de la blogosfera del PSC alguns ja avisaven (PSCeologos abogan por la sociovergencia: ni se enteran de que país es Catalunya ni que partido es el PSC). Segon aclarir una mica els meus sentiments al respecte perquè per una banda estic molt content, però per l’altre sento que no tinc la il·lusió de la primera vegada i que aquest cop no val a badar. Cal governar bé, i això vol dir fer-ho des del govern i no des les seus dels partits, vol dir fer-ho desplegant les polítiques socials que els tres partits duen als seus programes, vol dir fer-ho sense estridències i demostrant que des de l’esquerra es pot construir un país més just i millor per tota la gent que hi viu.


Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres, i ja el tenim aquí!

03 de novembre 2006

Jo pacto, tu pactes, ell pacta... i nosaltres?

El poble ha votat (si més no els que han volgut) i tenim nou parlament. Què diu l’Estatut?

Capítol II. Art 67.2
El president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus membres. Es pot regular per llei la limitació de mandats.

El poble escull qui entra al parlament i el parlament escull el president. Així doncs, el parlamentari/a que els diputats triïn per ser el president/a del país tindrà tota la legitimitat democràtica que li atorga l’Estatut. Dita aquesta obvietat parlem de pactes (si es que ja no n’hem parlat prou).

Fa setmanes que vaig predicant que s’acosta la sociovergència en alguna de les seves dues formes: repartiment de conselleries entre CiU i PSC, o bé, un govern de CiU en minoria amb un acord de legislatura amb el PSC, sempre essent en Mas el president del país. Aquest crec que és el pacte preferit pel PSOE, per CiU i per l’establishment del país. Ho avala l’aprovació dels pressupostos i les darreres votacions al Congrés, les amenaces de CiU a l’estabilitat al Congrés, les darreres declaracions dels barons del PSOE, el calendari electoral que tenim per davant i segurament l’acord Mas-Zapatero a la Moncloa. D’altra banda en contra d’aquest pacte, i amb això no hi comptava i menys després de carregar-se en Maragall com ho van fer, hi ha la independència o la voluntat del PSC. Les declaracions dels dirigents del PSC ho deixen clar, la seva primera opció és re-editar el Tripartit. Collonut! som-hi doncs, però tanta bona voluntat per part del PSC em té una mica perplex. Hi ha hagut un cop d’estat dins del PSC?

Tothom passa de puntetes per sobre del pacte nacionalista, sembla que sigui el pacte descartat d’antuvi. Tants ponts s’han trencat entre els dos partits? Tan forta és la pressió d’Unió dins de CiU? He llegit, a més d’un bloc, que aquest és el pacte volgut per les bases. Segur? Parlo de memòria però, si no recordo malament, el pacte preferit pels votants de CiU era la sociovergència i només un 30% volia pactar amb ERC. A l’altra banda la cosa estava igualada entre els que preferien pactar amb CiU i els que volien més Tripartit. Per tant de pacte preferit res de res més aviat hauríem de parlar de segon plat. De totes maneres m’esperava una mica més de rebombori al respecte. Temps al temps, de fet el ball tot just acaba de començar i avui s’ha anunciat que la trobada entre en Mas i en Carod s’avança pel diumenge.

El Tripartit és el meu pacte i crec que hi ha raons prou sòlides per tirar-lo endavant (Catalunya necessita un altre Tripartit). Cal aprendre dels errors i sobretot governar des de Palau i no pas des de les seus dels respectius partits. L’acord és possible, i si cal, fins i tot es poden sacrificar algunes peces (parlo de retirar en Montilla i posar en Carod de president del parlament). Als escacs aquest bescanvis permeten desencallar les partides.

Ara és l’hora d’un nou govern catalanista i d’esquerres!

02 de novembre 2006

Bufa quina jornada!

Bufa quina jornada! Segur que no va decebre a ningú: un sondeig sorprenent (no tant gràcies a la filtració del Saül), un escrutini d’infart i uns resultats, al cap i a la fi, que ho deixen tot obert. Suma el Tripartit, suma la sociovergencia i suma el pacte nacionalista.

L’elevada abstenció, un 5.8% més que a les passades eleccions, m’ha sorprès relativament i se’m fa difícil d’explicar fora dels quatre tòpics sobre la tendència a la baixa participació de les democràcies consolidades, l’esgotament de l’electorat després del procés negociador de l’Estatut (mal de mals i cap de turc), el fet de ser eleccions al Parlament, etc. Cal no oblidar però, que a més de l’augment de l’abstenció, el nombre de vots en blanc i nuls s’han incrementat molt, amb un creixement respectiu del 98% i el 51% (el vot en blanc setena força). Com s’ha de llegir això? Realment espero amb ànsia l’estudi que té en marxa el Centre d'Estudi d'Opinió de la Generalitat segons va dir en Gabriel Colomer, director del centre, en una fantàstica entrevista (us recomano escoltar el podcast minut 20 endavant) que li van fer al Minoria Absoluta.

Convergència ha guanyat, fins aquí tots d’acord, i ho ha fet per nombre escons, per nombre de vots, en global i a les quatre províncies (també ha guanyat per nombre de comarques). Felicitats. És clar però que no ho ha fet aclaparadorament com s’esperaven, ho ha fet discretament, perdent forces vots, guanyant un parell d’escons i sobretot per demèrit del seu rival directe. El PSC ha perdut i ho ha fet amb contundència per escons, per vots, en global i a les quatre províncies (només a guanyat a 3 comarques). El PSC ha passat de 52 a 37 diputats en tres convocatòries electorals, sincerament això s’ho haurien de fer mirar. El gran dubte és si en Maragall ho hagués fet millor, si hagués pogut plantar cara a en Mas? Tot i que a toro passat tot és molt més senzill, sincerament crec que sí i ja ho he manifestat més d’una vegada en aquest bloc. ERC també ha perdut (per escons, vots, províncies i comarques) però tot i perdre 130000 i un parell d’escons ha fet quelcom que ningú pronosticava, ha consolidat el seu espai i gran part del seu electorat. Recordem que ERC venia de duplicar el nombre d’escons al parlament (12 diputats l'any 1999 per 23 el 2003). El PP també ha perdut però li ha passat quelcom semblant a ERC ha estat capaç de mantenir-se, tot i perdre 80000 vots i un diputat, contra pronostic. Els Icv-Eua com no, també han perdut però són l’únic partit que de forma clara i rotunda ha augmentat la base del seu electorat. El seu augment en vots, força anunciat per tots els sondeigs, s’ha traduït en 3 diputats nous (especialment el de Lleida). Finalment el partit dels Ciutadans (Cs) ha estat la gran sorpresa amb la seva triple presència al parlament. La naturalesa del seu vot no crec que sigui l’ultra-dreta com algú ha dit, ni el PP, ni exclusivament el PSC, més aviat crec que és tracta d’una barreja de vots provinents de l’abstenció, de l’inconformisme, de l’anti-catalanisme i qui sap d’on més. En tot cas ja ho anirem veient i ja seguirem les seves passes, el que sí estar clar és qui els hi ha fet la campanya cada dematí (escolteu aquest tall de la Cope on en Piqué es queixa de la falta de fidelitat de qui esperaria que fossin els seus aliats).

Una mica més de reflexió i demà una de pactes. Aviso per endavant, tot i que no crec que calgui, que a mi la reedició del Tripartit és l’únic pacte que em val. Val a dir també que ho veig fotut, molt fotut, perquè aquest pacte topa amb els interessos del Zapatero i l’establishment del nostre país. Caldrà valentia i molta mà esquerra.

La Terribes va estar exultant!