Orgasmes...

La política m’encanta, les campanyes electorals m’enganxen, els debats m’apassionen però el que em porta al clímax és la jornada electoral. Tot comença amb els avanços de participació a quarts de dotze, les imatges dels candidats i els ciutadans més matiners, els primers tòpics sobre la participació i la festa de la democràcia, tot seguit el moment d’anar a votar (a mi m’agrada fer-ho abans de dinar), fer un cop d’ull a les piles de les paperetes per veure com van les coses al col·legi electoral que m’ha tocat, comprovar una vegada més que el partit humanista no falla a la cita, que la falange es presenta dividida i els verds i els partits comunistes atomitzats, ensobrar el vot, dubtar si llepar el sobre o introduir la solapa dintre, somriure amb timidesa als conciutadans que són a la taula, introduir el vot a l’urna, jugar a endevinar només pel seu aspecte el vot de la gent que et vas trobant tot tornant cap a casa, respirar profundament assegut al sofà de casa i somniar que guanyen els teus i que a més serveix d’alguna cosa, més avanços de participació, els segons abans de les vuit, els primers sondeigs, més tòpics, aquest cop sobre la fiabilitat de les enquestes, gràfics amunt, gràfics avall, en Francino parlant del sogre del número quatre de la llista del PSC per Tarragona (aquest any el trobaré a faltar), els primers resultats (sempre esbiaixats) amb el 32% dels vots escrutats, el degoteig de resultats per comarca i municipi, el quinzè diputat per Lleida que balla ara per aquest ara per aquell, l’avenç inexorable de l’escrutini, els resultats quasi definitius, les lectures triomfalistes de tots els candidats, i des del 2003... començar a especular, amb els resultats encara calents, sobre els possibles pactes per formar govern.

Laporta, et convido a esmorzar

Arribem al final de la campanya, demà dilluns ens donaran les postres, dimarts haurem de reflexionar i dimecres a votar. Ha estat llarga, especialment la (pre)campanya, però ha tingut alguns moments força distrets. Aquest cap de setmana hem tingut la darrera entrega amb l’espectacle “Amb qui esmorzarà en Laporta avui?”. En fi, la política de campanya té aquestes coses. En tot cas, avui diumenge, m’he tancat a casa a cuinar la meva juguesca per aquestes eleccions i aquí teniu el meu pronòstic:

Participació 60%

CiU 50
PSC 39
ERC 21
ICV 13
PP 12

Podrien ser uns altres però em quedo amb aquests, si us agraden les juguesques us podeu passar pel bloc d’en Marcús per dir-hi la vostra. Apa, que el dia 1 ho voteu a gust i a consciència.

Campanya electoral = estat d’excepció

No ho entenc, hi dono voltes i no ho entenc. Si algú em parlés d’un país on en una setmana s’haguessin prohibit 3 manifestacions o d’un país on els periodistes dels mitjans públics no poguessin fer la seva feina amb normalitat, sense dubtar-ho pensaria en països sota règims dictatorials. Lamentablement això està passant avui a casa nostre. El Tribunal de Justícia de Catalunya ha prohibit aquesta setmana, a instàncies de la Junta Electoral Central, una manifestació d’estudiants, una manifestació de policies i una manifestació de SOS racisme. Els motius? Hi havia perill que les manifestacions es polititzessin. Fes-te fotre, ara resulta que durant la campanya electoral fer política és monopoli exclusiu dels partits polítics. Si més no aquesta vegada no ha sortit el ministre de torn avisant del perill que representaven aquestes manifestacions per a la pax romana. La Junta Electoral Central (que té nom de tribunal d’excepció) actua amb un recel absolutament desmesurat, també ho fa quan dicta als mitjans públics la durada i l’ordre d’aparició dels espais informatius dedicats a seguir la campanya electoral.

Aquest tema no és cap frivolitat i cal que hi reflexionem tots plegats molt seriosament, prohibir manifestacions o condicionar la informació és quelcom molt greu, perquè retalla drets fonamentals dels ciutadans, i per tant només s’hauria de fer en circumstàncies molt i molt especials que fins i tot em costen d’imaginar. Desconec la normativa electoral però si realment és tant rígida com sembla o porta a interpretacions tant severes, caldria repensar-la o fins i tot modificar-la. Entenc que els dies de campanya electoral no són tant rars com perquè la gent no pugui manifestar-se i expressar-se amb normalitat sobre el que li vingui de gust.

Per cert, en Piqué ha estat l’únic candidat que he sentit pronunciar-se al respecte, però ha fet trampa. Ha dit que no recorda manifestacions prohibides des dels temps del franquisme o que durant la campanya de les estatals del 2003 es van fer manifestacions i no van ser prohibides. Fals senyor Piqué, molt fals. En democràcia s’han prohibit algunes manifestacions per raons (força discutibles) de seguretat, i durant la campanya del 2003 no hi va haver manifestacions organitzades susceptibles de ser prohibides sinó concentracions espontànies de ciutadans lliures que exigíem la veritat que el seu partit, i el seu govern ens negava. Cues de pansa Sr. Piqué, ha de menjar més cues de pansa.

Aquesta tarda hi ha convocada una altra manifestació a Girona. Es vol demanar l’absolució dels detinguts en l'Operació Estany. Esperem que no la prohibeixin.

La sordesa de sa majestat

Avui no escriuré sobre la campanya electoral per una qüestió d'higiene mental i perquè la historia s'ho val. Dimarts passat em van explicar que la filla del Príncep Felipe i la Letizia, la Leonor, pateix sordesa. La font que em va informar és molt i molt fiable però de moment tot plegat només pot tenir la categoria de rumor i li podeu donar la credibilitat que vulgueu o la que us mereixi aquest bloc. Us escric des d’una posició republicana i per tant desitjo que el rei Joan Carlos I sigui el darrer en regnar aquest estat on ens ha tocat viure. Tot i així, si finalment és confirma que l’infanta Leonor forma part dels prop de 350000 súbdits del seu avi que pateixen aquesta minusvàlua en major o menor grau, creieu que la deixaran governar? Serà la Casa Real Española un exemple de convivència? Hi ha alguna relació entre aquesta noticia i la sordesa de sa majestat?

Diversitat per conviure igualtat per viure, fins i tot a la Zarzuela.

Repassant el tema a IceRocket descobreixo que no sóc l’únic, ni el primer que parla d’aquest rumor. Aquí podeu llegir altres posts sobre el tema:

Será Maravilloso

¿Posible sordera de la infanta Leonor?

La infanta y el hipotético infante

La sordera de Leonor de Borbón: los rumores sobre la monarquía y su función

En Montilla passa del govern d’esquerres i catalanista

Aquest matí en un col·loqui organitzat per Nueva Economía Fórum a Barcelona (atenció als patrocinadors de la xerrada), Montilla ha dit (ho podeu llegir a la mateixa web del PSC amb negretes incloses):

“la meva aspiració no és reeditar el tripartit” perquè la situació ha canviat respecte el 2003, “quan Aznar governava amb majoria absoluta” i a Catalunya tres formacions polítiques treballaven “per millorar l´autogovern”. Montilla ha dit ben clar que ara les prioritats “són altres”, com posar l´Estatut “al servei de la gent” .

Just quan la idea del Tripartit començava a escalfar-se després de la sintonia mostrada al debat de TV3, quan en Zapatero ens deia que en Montilla tenia les mans lliures i quan l’enquesta del Periodico d’avui ens mostrava que hi ha un empat tècnic entre els partidaris de la sociovergència i els del Tripartit, just en aquest moment arriba Montilla i ens llença un gerro d’aigua freda a tots plegats. El Tripartit ha passat a formar part del “Això no toca!” i el PSC opta per seguir la tàctica de CiU: “tot o res”. Sempre segons en Montilla, els socialistes es basten i es sobren per governar Catalunya en solitari arribant a acords puntuals amb la resta de partits.

El Sr. Montilla no té la planta típica d’un candidat a la presidència d’un país, i atenció, això no té res a veure amb el seu origen sinó amb les seves qualitats (deixant de banda el Virolai i el Zoo d'en Pitus). Només calia veure el seu posat temorós davant les càmeres o com llegia pràcticament tot el que deia durant el debat del divendres. Estic convençut que és un home treballador, tenaç i capaç de tirar endavant tot el que es proposi, però no té les qualitats d’un líder: oratòria, carisma, capacitat per comunicar, per engrescar, etc. L’emperador va nu, tots nosaltres ho hem vist i ells (PSC-PSOE) també, aleshores ¿per què ens l’han plantificat de candidat? La sociovergencia o el convergelisme (com diu en Saül) pot tenir moltes cares i una d’elles passa per no re-editar el Tripartit encara que sumi i deixar que CiU es busqui la vida per governar en minoria. En Mas i en Duran i Lleida aquest cap de setmana han fet campanya en aquest sentit, recordant a la gent del PSOE que si no deixen governar a CiU la Generalitat, no hi haurà estabilitat al congrés.

En Zapatero ens va mentir quan va prometre a en Maragall que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament. L’error de Zapatero va ser tàctic, va confiar que en Maragall i el PSC farien la feina bruta. En Zapatero però aprèn ràpid dels seus errors i aquest cap de setmana ha promès al Montilla que desde Ferraz li deixaven les mans lliures per governar amb qui vulgués, el mateix Montilla aquest matí s’ha encarregat de demostrar al seu líder que amb ell no s’ha equivocat. L'aposta Montilla és bona si sap despertar el cinturó roig, guanyar les eleccions a CiU i governar en solitari, sense lligams, pactant puntualment durant la legislatura (a l'estil Zapatero). L'aposta Montilla és bona si perd i fa bondat, deixant governar als de CiU en minoria acordant amb ells els grans temes.

Així doncs, el PSOE i de retruc el PSC han decidit prioritzar el govern de l’estat sobre el govern de Catalunya. Esperem que els electors d’esquerres del nostre país també sàpiguen prioritzar el dia 1 de Novembre i optin per qualsevol de les altres dues opcions de l'esquerra davant de l'opció PSC.

Anecdotari Kafkià de la campanya electoral

Dissabte vaig anar a la festa d’aniversari d’un amic. Música, rialles i força alcohol. Sortint de casa seva, cap a quarts de dues, algú va sugerir anar a una disco del centre. Fent cua a l’entrada vaig poder sentir com el personal de seguretat de la discoteca, que recelosament vigilava la seva entrada, mantenien una animada conversa. Quan vaig ser prou a prop per entendre'ls em vaig adonar, oh sorpresa, que parlaven de política. La meva sorpresa és producte dels meus prejudicis però estava acostumat als porters amb una única neurona per distingir vambes de sabates. Els porters parlaven del debat a TV3, vaig afinar l’orella per intuir de quin peu calçaven quan un d’ells va dir: “Tenia claro que quería votar a CiU para que no subieran otra vez las izquierdas pero visto lo visto voy a votar al PP. Éste Mas me puede, es un chulo de mierda!”. La cosa va quedar allà, ja em tocava entrar i els dos porters m’ho van fer saber amb un concís “¡Pa’lante!”.

Diumenge vaig anar a la seu social del Monopol amb un amics a veure una batalla més de l’eterna guerra entre el Barça i el Madrid. El Toni va arribar el darrer. Va entrar tot engrescat assegurant-nos que ja sabia a qui votaria a les properes eleccions. La nostra sorpresa no estava en saber a qui votaria, sino en el fet que votaria doncs d’un temps ençà s'havia passat a l’abstenció activa. Va seure i ens va dir: “Voy a votar a Iniciativa. He echado un ojo a las encuestas y si Iniciativa sube lo suficiente, el PP se convertirá en la quinta fuerza. El PP último, mira tío, esto a mi me la pone gorda!”. El partit una merda, l’argument aclaparador.

Les joventuts del PSC (el seu antic logo sempre m’ha fascinat) han omplert Barcelona (desconec si la resta del país) d’adhesius on s’hi pot llegir “STOP PIJOS”. Perdoni? pijos? i qui diuen qui són aquests pijos? A la seva web no hi he trobat res de res. La paraula i el fenomen “pijo”, més enllà d’estar una mica démodé, pren una dimensió transversal a la política del nostre país. Sinó digueu-me quin partit no amaga pijos a les seves trinxeres. En fi, campanya electoral.

Un debat de “llums i ombres”

El debat d’aquesta nit ha estat ple de tòpics amb un nivell polític força baix. Per descomptat els candidats no han entrat a fons en els temes clau (habitatge, política social, infrastructures, immigració, etc) i s’han dedicat a les picabaralles, però tampoc podíem esperar res millor. Un debat, en general, avorrit però amb moments delirants especialment quan en Mas ha deixat entendre que CiU és un partit de centre-esquerra.

En Montilla ha començat serè, apagat, absent (per uns moments m’ha semblat que en Zaragoza s’havia passat amb els valiums) sort ha tingut d’en Saura que s’ha encarregat de repartir a tort i a dret. Al final però, en Montilla ens ha regalat un parell de clatellades al Mas (la reunió Mas-PP a Doñana l’any 2003 per pactar govern). En Piqué no tenia res a perdre i es notava que venia amb ganes de gresca, ha mantingut una actitud agressiva i un discurs clar. He de confessar que m’ha agradat, tot i que en alguns moments l’ha perdut el victimisme (misèries humanes, les cameres l’han enganxat mossegant-se les ungles). En Carod al principi ha fet pinya amb el Tripartit defensant la seva parcel·la d'obra de govern, ha demanat pactes nacionals pels temes claus del país però la resta no l'han seguit. La resta del debat ha estat força absent, només cap al final a tret el geni i ha fet callar un Mas pesat com una mala cosa. En Saura s’ha dedicat a fer d’escuder i ariet d’en Montilla i no ha desplegat prou el seu programa. Finalment en Mas crec que ja és creu president i justament ha estat la seva supèrbia i arrogància el que l’ha perdut. A CiU hi ha un problema greu d’actitud.

Per acabar m’ha sobrat el Cuní i he trobat a faltar en Maragall.

Habitatge o el xantatge dels violents

En Zapatero insisteix que la reunió dels ministres d’Habitatge es va suspendre per raons de seguretat i en Duran parla de que s’ha cedit al “xantatge dels violents” (la noticia a Vilaweb). La veritat és que tanta criminalització gratuïta em toca una mica els collons. Primer cal dir que el moviment en qüestió (V de Vivienda) ha organitzat diferents manifestacions i actes a Barcelona aquest any i cap d’ells ha estat violent. Ens el contrari han estat ben festius. Segon aquí qui exerceix la violència és el mercat immobiliari, i ho fa sobre tots nosaltres quan no podem comprar o llogar un pis i quan per fer-ho cal que demanem hipoteques de terror, ens facin pagarpreus fora de tota lògica, o ens demanin avals abusius.

JA N’HI HA PROU DE TANTA MARRANADA

Detall per a navegants, segons el darrer pulsometro de la cadena SER, l’habitatge és el segon problema en importància dels catalans (i les catalanes). ¿Hi haurà un debat especific, en aquesta campanya electoral, sobre la problematica de l’habitatge i com els diferents partits pensen afrontar-la? Se m’escapa el riure...

Per cert, aquest són els "violents"...

La cosa va calenta, molt calenta

La campanya van molt forta i l’estil agressiu de Convergència m’ha agafat (ens ha agafat?) per sorpresa. Estic astorat, primer la peli del Madí i després la bufonada del Sala-i-Martín. Em pregunto que vindrà després? Un cop d’efecte de la candidatura de Ciutadans? Més videos? Una entrevista d’en Rubianes al Mas?

Un darrer apunt sobre la peli del Madí. Si realment han repartit un milió de còpies tirant pel cap baix s’hauran gastat editant i inserint als diaris el DVD posem... entre mig i un milió d’euros!? (entre 83 i 166 milions de pessetes). Sí és així els benefactors de CiU duen tenir molt clar que és un autèntic negoci invertir en CiU, oi? Vull dir que l’anterior etapa de CiU els resultaria molt rentable per fer una aposta d’aquest tipus, no?

Estic ansiós com en Partal per llegir la resta d’entrevistes del bufó Sala-i-Martín (la seva web només és veu bé amb Explorer) però crec que a no ser que hagin estat realitzades abans de la publicació d’aquesta primera perdran el factor sorpresa. De l’entrevista poca cosa a dir, al Montilla li ha faltat cintura, sang freda i molt d’enginy; al bufó els del grup Godó li haurien de comprar una gravadora nova i un ós. El noi se’ls ha ben guanyat, descobrir que en Montilla no coneix la primera estrofa del Virolai o que no sap com s’acaba el Zoo d’en Pitus... realment són qüestions claus que tot aspirant a la Generalitat hauria de dominar a la perfecció. Visca el periodisme de recerca.

Per rematar el dia, el Pulsometro de la SER s’ha desmarcat de la línia que portaven les enquestes del grup Godó (inst. Noxa i el Racómetre) per començar el matí (d'ahir) amb un titular realment sorprenent:

Máxima emoción al comienzo de la campaña. PSC y CiU empatan a 43 diputados. Los socialistas de Montilla arrancan con una ligera ventaja en número de votos.

Si ens fixem en les fitxes tècniques de les enquestes resulta que ambdues (SER i 6è RAC) estan fetes els mateixos dies (10 i 11 d’Octubre) usant tècniques molt semblants (per telèfon, estratificant per provincia, sobremostrejant barcelona, ponderant els resultats, etc). Només l’enquesta de la SER recull 200 opinions més (50 per provincia) però aquest fet tot just corregeix un 0.5% el marge d’error total. En canvi, quan estimen els valors percentuals de la projecció de vot podem veure les diferències:

RAC -- SER

CiU 35.94 – 29.3
PSC 27.41 -- 31.5
ERC 15.02 – 15.5
PP 10.08 – 10.7
ICV 9.11 – 9.0

Qui haurà cuinat millor la recepta? En Montilla ha despertat el cinturó roig? Els cuiners del pulsómetro s'han passat de sal?

En Madí assisteix a les escoles d’estiu de la FAES?

Madí produccions ens ha servit avui per esmorzar un dvd digne de la factoria FAES. Si teniu paciència per visionar-lo, cosa que recomano tot i que dura uns 52 minuts, podreu veure un abús maniqueu del color i el blanc-i-negre, missatges apocalíptics, terribles conspiracions per a que CiU no pogués governar, declaracions retallades dels enemics polítics i declaracions dels líders de CiU, en definitiva un “totum revolutum” on hi podreu trobar des de ETA a la corona d’espines, passant pel 3% i l’Estatut. Personalment aquesta manera de fer política em recorda a la COPE i a El Mundo, i sincerament, aquest no crec que sigui el camí. Sembla que la ferida del que ells qualifiquen com la gran traïció, el pacte del Tinell per editar un govern catalanista i d’esquerres, resta oberta i cou. Ells eren els guanyadors i els escollits per governar els designis de Catalunya però van ser foragitats del govern per un contuberni ideat pel malvat Montilla. Sense oblidar-nos de la daga que els va clavar ERC per l’esquena. Ja ho he dit més d’una vegada aquest dies però insisteixo, la parròquia convergent hauria de prendre més til·la, la idea de tornar a l’oposició els té histèrics. Nois no patiu, aneu guanyant i tot apunta a que aviat recuperareu les poltrones que tan il·legítimament us havien pres aquestes esquerres "dolentotes" que no sabien que Catalunya s'acabava i començava amb vosaltres. Mentrestant, si us plau, deixeu de escopir a la cara dels vostres rivals, o millor hauria de dir pel que es pot veure al vostre film, enemics vostres i de Catalunya.

Per acabar, només em queden alguns dubtes que m’agradaria que algún convergent em comentés: quan presenten el ball de xifres per demostrar la manca de tasca del govern Tripartit, perquè no surten comparades amb les xifres dels governs convergents? i la suavitat amb que és tracta a Zapatero ens parla de ministeris, de futures aliances? i la nul·la crítica al PP de què ens parla?

Volem un govern catalanista i d’esquerres

En José Rodríguez al seu bloc (L’Observatori de ciberpolitica de Joselito) ha publicat un manifest sota la capçalera “per a que les esquerres guanyin el proper 1 de novembre”. El manifest, és un resum narratiu d’una presentació power point (que podeu baixar des d'aquest bloc, o bé directament d’aquí) on s’exposa en xifres la tasca de govern del Tripartit i les compara amb els darrers governs Pujol. La presentació és de la factoria Vicenç Navarro, així que prepareu-vos per un bon ball de xifres. La idea de reeditar el Tripartit, passa per hores baixes, però des d’aquest bloc no perdem l’esperança. El dia 1 vota esquerres, Catalunya necessita un govern catalanistes i d’esquerres.

Si vols donar suport a les esquerres el dia 1, pots penjar-te aquest banner al teu bloc, i si vols pots enllaçar-lo amb el manifest que hi ha al bloc d'en Jose.

Al País Valencià un altre Tripartit s'està gestant fa dies a veure si ara els polítics són capaços de recollir el clam del carrer. I a les illes? algú sap com van les coses per allí?

El sexe dels àngels i els programes de govern

En Montilla ens vaticina que s’apropa el pitjor del governs, una coalició nacionalista que sembrarà la zintzània arreu del país i ens enfrontarà amb España. El PP se’ns presenta com la darrera esperança per salvar Catalunya del “batasunisme”. En Piqué, dia sí i dia també, es dedica a picar l’ullet a en Mas perquè no renunciï a pactar amb ell la investidura i així disposar del seu suport per aplicar les polítiques lliberals que li calen al país. En Mas (i en Duran), no és queden curts, i donen per fet que ERC apostarà per reeditar el Tripartit entregant la poltrona de president al Montilla. En Carod parla de l’equidistància i que seran els resultats i la negociació dels programes el que decidirà el pacte de govern. Els d’Ic-Eua avisen de l’arribada d’un govern de dretes i que ells són l’únic partit que garanteix la reedició del Tripartit. Resumint, el PP vol pactar amb CiU, CiU vol governar en solitari (i pactar la investidura amb ...?), PSC vol governar en solitari o en Tripartit, ERC vol governar i diu que pactarà amb qui pugui encaixar millor el seu programa i Ic-Eua vol reeditar el tripartit. Fantàstic, ara ja ho tenim tot més clar o no, però seguir discutint tot el temps sobre els pactes de govern més enllà del dia 1, si fa o no fa és com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Si us plau, Srs. Candidats poden deixar d’escalfar-nos el cap el 80% del temps amb si votar aquesta opció representa... i passar a explicar els seus programes de govern pels propers quatre anys donat que quasi tots tenen, més o menys, opcions de governar. Tot plegat seria extensiu a la blogosfera (on m'hi incloc), però vaja podriem dir quela blogosfera és lliure de parlar del que li peti i segurament només reflexa el nivell de debat actual. Clama al cel que aquesta (pre)campanya estigui més centrada en l'aritmètica que en els continguts dels programes.

La batalla dels debats amb llengua

L’espectacle que estan protagonitzant el Sr. Montilla i el Sr. Mas amb tot aquest batibull dels debats, és molt lamentable. L’existència de debats durant la campanya electoral és quecom realment important, donat que és l’únic moment en que es poden confrontar els programes i les propostes dels diferents partits. Seria molt interessant que hi haguessin debats entre tots els candidats, debats dos a dos, i debats temàtics on és discutíssin els temes claus per al país: educació, sanitat, infrastructures, habitatge i immigració. ¿On s’han de fer aquests debats? Doncs entenc que s’haurien de fer a la televisió nacional de Catalunya, però resulta que la junta electoral no ho permet. Per tant, i sense més remei s’hauran de fer en altres cadenes en emissió per Catalunya. L’idioma en que és parli en aquests debats ha de ser cosa dels candidats (o representants del partit) tal i com correspon a una societat lliure com la nostra on es parlen dues llengües. ¿Té sentit fer un debat en una televisió estatal? Sincerament no crec que un debat sobre les eleccions al parlament tingui una gran audiència a la resta de l’estat. En tot cas, si es considera oportú no hi veig tampoc grans inconvenients, això sí, que cadascú s’expressi amb la llengua que vulgui i que hi posin traducció simultània.

Sobre els mal anomenats “xecs socials” d’en Mas, avui al Periodico en Vicenç Navarro en parla (una vegada més).

Adéu Guti!

Mas: promeses, política social i una mica de Madrid

La factoria Madí te la maquinària ben engreixada, la (pre)campanya comença a bullir i les promeses del candidat Mas és compten a cabassos. Per una banda tenim els xecs socials a raó de 1000€ per criatura i 4000€ a partir de la tercera, tenim també descomptes fiscals per als poliglots amb títol i avui s’ha presentat amb descomptes del 50% en el lloguer per a les parelles menors de 30 anys que es vulguin emancipar.

Catalunya, en això estic d’acord amb el Sr. Mas, necessita polítiques educatives, familiars i d’habitatge de primera divisió. Una altre cosa és que aquests temes s’abordin i s’intentin solucionar a cop de xec. El nostre país necessita uns serveis socials i de suport a les famílies potents per fomentar la natalitat i sobretot la conciliació de la vida familiar i laboral. També necessita més places a les escoles oficials d’idiomes i com l’aire que respira una aposta clara per solucionar el seriós problema de l’habitatge de lloguer o de compra. Els xecs o els descomptes que ens ofereixen desde CiU no són equitatius (a alguns els faran pessigolles i als altres amb prou feines els permetran assentar la seva economia) i a més, representen el pa per avui i la fam per demà. Calen polítiques socials decidides amb inversions de veritat. Crear una bona xarxa d’escoles bressol, possibilitar la reducció de la jornada laboral per a un dels conjugues preservant el seu sou fins al primer any de la criatura, o millorar la xarxa pública de serveis socials, són només alguns exemples de polítiques socials que van més enllà d’un xec. Aquestes polítiques generen llocs de treball i infraestructures que resten allà per al seu ús públic avui i demà, i per tant reverteixen en el benestar social. Finalment, la política del descompte sobre el preu del lloguer dels pisos no millora les coses en qüestió d’habitatge, sino que les perpetua, perquè premia i justifica el preu desorbitat dels pisos de lloguer (o de compra). Per quins set sous sinó, un propietari hauria de rebaixar el preu del lloguer o de venta d’un pis si el govern finança allò que el jove no pot pagar. El que deia, pa per avui i fam, molta fam per demà.

Per cert, aquest vespre la Terribes ha entrevistat al Sr. Mas i aquest ho ha deixat ben clar, si hi ha Tripartit adéu-siau al suport del Zapatero al parlament de l’Estat. A més ha afegit que tenien, referint-se a CiU, ganes d’implicar-se a la política de Madrid, ¿estan preparant el terreny pel ministeri d’en Duran Lleida?

Guti, va ser un de pernil i una canya, oi?

No parlaré de la figura política ni de l'home compromés amb el poble i amb el país, ni del lluitador antifeixista, ni del dirigent del PSUC (ho podreu llegir, segurament, a molts mitjans aquests propers dies). Em ve de gust parlar del dia que per atzar el vaig “conèixer” farà cosa d’uns set o vuit anys. Per aquella època jo treballava en un conegut fast-food que encara hi ha a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Era cap al migdia, una mica abans de la una, i jo estava sol a la barra netejant la màquina del cafè. La porta es va obrir i amb un gest absolutament automatitzat vaig fer lliscar sobre la barra una safata verda. M’eixugo les mans, em poso la gorra a lloc i començo el ritual de la comanda amb un típic – Què desitja? – Una veu d’home em respon que un entrepà de pernil i una cervesa, el reconec de seguida és el “Guti”. Aquell home baixet, amb cara de savi despistat i barbut que tan agrada als meus pares. L’ex-lider del PSUC que viu una jubilació, no sé pas si d’or, a Brussel·les. Prenc el micro i canto el seu entrepà. Tirant la cervesa penso que m’agradaria saludar-lo, dinar amb ell i omplir-lo de preguntes. Tinc la sensació de tenir un personatge quasi històric a tocar. El meu cervell s’ha disparat però la meva timidesa em té paralitzat. Deixo la seva cervesa a la safata i li dic que són tant. Diligentment obre el seu moneder, em paga i li torno el canvi. L’ocasió es perdia, ell ja tenia la safata a les mans i començava a girar-se per anar a seure. De sobte, i amb una veu sense força ni convicció li dic – perdoni vostè és el “Guti”, vull dir, l’Antoni Gutiérrez Díaz, oi? – Ell em diu que sí i jo no li dic res més, només encerto a fer un somriure circumstancial. Ell esperava més o això vaig voler llegir-li als seus ulls vius que miraven encuriosits a un jove llarg i prim vestit de verd que li acabava de servir un entrepà de pernil i una canya.

Fins sempre “Guti”!!!