Paraules que cerquen padrí

El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre,
y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.
Gabriel García Márquez (Cien años de soledad)

Sota aquesta cita es presenta la iniciativa "Apadrina una paraula", que han engegat conjuntament l'Ateneu Barcelonès i la Escuela de Escriptores. Tal i com resa el nom de la campanya, es tracta d'apadrinar una paraula en vies d'extinció per que no caigui en l’oblit.

Apadrinar una paraula és tota una responsabilitat. Cal fer una bona tria perquè un cop apadrinada l'hauràs de cuidar fins que es faci valer per si mateixa. A la vegada ha de ser una paraula que t'agradi, que no se't faci feixuga perquè l'hauràs de passejar per allí on vagis.

Sota aquestes premisses vaig pensar immediatament amb saó un mot que "assenyala" una olor que sempre m'ha captivat, el de la humitat que impregna la terra encabat de la pluja, però algú se m'havia avançat. Aleshores vaig pensar en un verb com dringar, però era massa material. Buscava quelcom més, no ho sé, més com ara meta. Els pits de les dones sempre m'han fascinat i fa temps que no sento a ningú "assenyalar-los" així. Encenall, xalar, congost, ble, toll... totes paraules molt dignes de ser apadrinades però no em feien prou el pes. Aleshores em va venir al cap la basarda, un sentiment a mig camí de l'horror i la por que tots hem patit, especialment de petits, alguna vegada. Recordeu les nit d'estiu a ca l'àvia? quan et tocava dormir a l'habitació de dalt, una habitació freda amb un llit i uns mobles grans i vells que de nit semblava que se t'havien d'engolir, sobretot després del petó de bona nit de la mare i quan tancava el llum i la porta, i restaves sol en la foscor més absoluta, atent als grinyols de la fusta, fins que les ninetes dels teus ulls s'engrandien prou per veure les ombres i els reflexes fantasmagòrics d'unes cortines malintencionades que et feien bramar a ple pulmó... MAMA!!! ...però també estava agafada. Quina ràbia!

Ensopit i pensatiu la ment em va dur al Priorat, al poble del Molar, i més concretament al Perxe. Una casa de pagès regentada per una mestressa que estima la terra i el vi amb religiosa devoció. D'ella vaig aprendre no fa pas massa el mot gotim, tot dormint i menjant com els àngels, durant un meravellós cap de setmana a la Serra del Montsant. Ara ja no parlo de grans de raïm, sinó que "assenyalo" amb propietat els gotims de cabernet, merlot o garnatxa (tu ja m'entens Dani).

Si voleu apadrinar una paraula ho podeu fer aquí (per cert, també se'n poden apadrinar de castellanes).