Una mica de caldo per als blaveros

Al País Valencià van baldades, tenim el sr. Camps apunt de clausurar el repetidor de Carrasqueta i la Junta Electoral Central prohibint la projecció del vídeo "Ja en tenim prou" als locals dels Ajuntaments i a la Universitat Valenciana.

Estimats blaveros, no volíeu caldo?, doncs aquí en teniu dues tasses:

Curmetratge guanyador de la campanya "Adéu PP":



Tràiler de la campanya "JA EN TENIM PROU":



Bon vent i barca nova, xoriços!!!

República Maragall

L'ex-president Maragall habitualment sembla que baixi d’Arbeca. Tens la sensació que de bon matí s'aixeca i sense prèndre ni un cafè enganxa el primer periodista que troba i li en galta quatre de bones. D'aquelles que al dia següent les tens a totes les capçaleres dels diaris, d'aquelles que provoquen palpitacions a Ferraz o a Nicaragua segons com hagi bufat el vent. D'altra banda les maragallades, rares vegades no amaguen algun el missatge, alguna reflexió que va molt més enllà del titular polèmic.

Maragall creu que "no va valer la pena" tant d'esforç per reformar l'Estatut.

Déu n'hi do! La dita grossa, però si anem a la lletra petita de l'entrevista el que diu és que donats els resultats (crispació, la fallida del primer tripartit, la retallada, la retallada de la retallada i ara el Constitucional) tot plegat no li queda clar que hagi estat massa cost-efectiu, i aquí al meu entendre ve la bona, suggereix que primer hauria calgut reformar l'article segon de la constitució espanyola. Aquest article diu així:

Art 2. "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas."

Segons en Maragall caldria afegir en aquest article el nom de les 17 autonomies i reconèixer la condició de nacionalitat històrica de Catalunya, Euskadi i Galícia. Sens dubte les bases d'un estat federal asimètric. Un model d'Espanya que en aquests moments només és al cap de molt poca gent. Sincerament, no tinc clar si en Maragall hauria de ser el primer president de la III república espanyola, o bé directament, el primer de la I república catalana. Maragallades.

Ja venen les municipals (i V)

Aquesta nit, a la primera de televisió espanyola, hem pogut veure el primer (n’hi haurà més?) debat entre els candidats a batlle de l’ajuntament de Barcelona. No he vist tot el debat, de fet, només la darrera mitja hora però ja n’he tingut prou. A més en aquest temps he estat més atent a les sensacions que em destil·laven els diferents candidats, que no pas a les propostes programàtiques. Aquí en teniu cinc cèntims...

L’impresió general és que els candidats d’esquerres tenen una gran sorts doncs, ves a saber perquè, la dreta ha decidit presentar uns candidats ven galdosos. En Trias, tot i que l’edat no hauria de ser pas un impediment, realment desentona entre tanta “jovenalla”. Amb el seu posat d’home savi, una mica de tornada de tot plegat, no sembla pas el tipus capaç d’engrescar a la ciutadania per dirigir l’esperat canvi. D’altra banda l’Alberto, pobret, descarrila tot sol, mira que en fa d’anys que s’arrossega per la política, doncs el punyetero encara no ha après a enfilar quatre ideetes sense fer-la vessar, pobret Alberto.

D’entre els candidats dels partits que formaven el govern municipal la gran novetat és l’hereu de l’inefable Clos, l’home “tinc sis mesos per donar-me a conèixer entre la ciutadania” en Jordi Hereu. Ves per on, el paio m’ha sorprès i molt, resulta ser un home tranquil, gens agressiu, de discurs fluid i estructurat i a sobre exhibeix una seguretat que en alguns moments arriba a ser insultant. De la Mayol i en Portabella res a dir, vells coneguts dels qui ja tindrem temps de parlar.

Per cert, algú sap si en Trias està bé, li tremolaven les mans d’una forma molt exagerada...

Finalment a la candidata de Ciutadans Esperanza Garcia tindrem el gust de veure-la debatre? O ens haurem de quedar amb el seu bloc a La Vanguardia?

Delphi, qui és el radical?

Delphi és una empresa transnacional dels Estats Units que es dedica al món de l’automoció. Fa un parell de mesos la seva direcció va anunciar la intenció de tancar la planta que té a Cádiz adduint pèrdues operatives. Reconegut eufemisme de “no foto prou calers aquí, així que me’n duc la producció una mica més enllà on pagaré menys impostos i a més podré pagar menys als treballadors”. El tancament d’aquesta planta de producció suposarà l’acomiadament de més 1000 treballadors i treballadores (llocs de treball directes) a la província amb més atur d’Espanya i a una de les regions amb més atur de la zona euro.

Els treballadors, amb el suport dels sindicats, van organitzar una jornada de vaga general el passat dia 18 d’Abril a 14 pobles de la contrada. Tots els mitjans de comunicació van parlar de la radicalització de les protestes per part dels treballadors. No ho dubto, n’hi ha per radicalitzar-se i molt, però m’agradaria saber quan veurem una capçalera com aquesta:

L’empresa Delphi radicalitza la seva política i acomiada a 1,600 treballadors

Si us interessa el tema, ús recomano l’article que Juan Torres, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universidad de Málaga, ha publicat recentment a Rebelion: [Delphi se va de Cádiz: beneficios globales, miserias locales].

Per acabar, i si teniu 5 minuts extres, llegiu-vos el compromís de responsabilitat social que diu mantenir l’empresa Delphi a la seva web. Parole, parole, parole...

AVE Hispalis

Una vegada més a Sevilla, i en van tres aquest darrer any, a treballar una mica. Aquesta vegada però he deixat de banda els taxis [Desigualtats i taxis] i m'he passat als autobusos urbans. Menys còmodes i ràpids que els taxis, però més vius, sostenibles i entretinguts especialment per la perspectiva que et donen de la ciutat i la seva gent. Per cert el preu del bitllet senzill era d'1€, a Barcelona el tenim un 25% més car. Badant per la finestra del bus vaig poder observar que la ciutat estava engalanada amb unes banderoles morades que celebraven els quinze anys de l'arribada de l'AVE Madrid-Sevilla. Mentrestant nosaltres el seguim esperant amb més o menys paciència, diuen que l'any vinent ja el tindrem aquí (algú s'ho creu?). Comentant-ho amb alguns Sevillans em van parlar de les meravelles de l'alta velocitat i a la vegada, davant la meva "queixa", em van recordar que a la seva darrera visita a Barcelona van poder veure amb enveja com nosaltres celebràvem els 75 anys de la inauguració de la línia de metro que unia la plaça Catalunya amb la plaça Lesseps. Sevilla no té metro, tot i els molts intents que hi ha hagut per construir-lo des dels anys setanta, sembla ser però que en breu disposaran de la primera línia. En acabat vaig pensar que potser som una mica rondinaires...

Al bus, saltant d'una idea a una altre, em va venir al cap la imatge d'aquella hòrrida mascota, que tenia per nom Curro, apunt de morir ofegada quan la rèplica de la nau de Elcano va enfonsar-se al riu Guadalquivir (evidentment les imatges estan disponibles a Youtube... ¡Cuidao' con Curro!).

Maria de la PP Janer (II)

Temps extranys aquests, on els exèrcits lliuren missions de pau, els terroristes maten sense trencar l'alto al foc,... i on Maria de la Pau Janer diu que "no tinc la ideologia del PP" però aquesta primavera la podrem veurem de bracet d'en Matas fent campanya per les illes.

Maria de la PP Janer

La imatge que acompanya aquest post, correspon a un acte de la (pre)campanya electoral de les darreres eleccions al parlament de Catalunya. Hi podem veure un Mas exultant "fent manetes" amb una embarassadíssima Maria de la Pau Janer. L'endemà l'escriptora de les illes, en una breu entrevista publicada al diari Avui, s'esplaiava en el seu suport al candidat de CiU: "Ell va ser el legítim guanyador de les anteriors eleccions. Quan una conjuntura política (en referència a l'acord del Tinell que va fer possible el primer govern del Tripartit) va fer possible prendre-li la presidència..." "ha treballat des de l'oposició de forma impecable. I el seu paper decisiu en l'Estatut n'és la prova. A més ha aconseguit donar una imatge de seriositat que valoro molt, més en un món polític trontollant. Em transmet seguretat, estabilitat i fermesa." Curiosament va ser justament en aquest mateix acte, corregiu-me si m'equivoco, quan en Mas va anunciar el seu famós viatge al notari on havia de quedar per escrit que no pactaria amb el PP.

"La vida es una tómbola" i la política encara més. Tot just ha passat mig any d'aquest suposat idil·li entre Maria de la Pau Janer i Artur Mar (i per extensió amb CiU) i ara resulta que l'escriptora formarà part de les llistes del PP a les properes eleccions al parlament balear. Ep! i ho farà en la posició número 8, és a dir, que és molt possible que surti escollida. Què potser se li han acabat els doblers del premi planeta? o la inspiració?

Paraules que cerquen padrí

El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre,
y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.
Gabriel García Márquez (Cien años de soledad)

Sota aquesta cita es presenta la iniciativa "Apadrina una paraula", que han engegat conjuntament l'Ateneu Barcelonès i la Escuela de Escriptores. Tal i com resa el nom de la campanya, es tracta d'apadrinar una paraula en vies d'extinció per que no caigui en l’oblit.

Apadrinar una paraula és tota una responsabilitat. Cal fer una bona tria perquè un cop apadrinada l'hauràs de cuidar fins que es faci valer per si mateixa. A la vegada ha de ser una paraula que t'agradi, que no se't faci feixuga perquè l'hauràs de passejar per allí on vagis.

Sota aquestes premisses vaig pensar immediatament amb saó un mot que "assenyala" una olor que sempre m'ha captivat, el de la humitat que impregna la terra encabat de la pluja, però algú se m'havia avançat. Aleshores vaig pensar en un verb com dringar, però era massa material. Buscava quelcom més, no ho sé, més com ara meta. Els pits de les dones sempre m'han fascinat i fa temps que no sento a ningú "assenyalar-los" així. Encenall, xalar, congost, ble, toll... totes paraules molt dignes de ser apadrinades però no em feien prou el pes. Aleshores em va venir al cap la basarda, un sentiment a mig camí de l'horror i la por que tots hem patit, especialment de petits, alguna vegada. Recordeu les nit d'estiu a ca l'àvia? quan et tocava dormir a l'habitació de dalt, una habitació freda amb un llit i uns mobles grans i vells que de nit semblava que se t'havien d'engolir, sobretot després del petó de bona nit de la mare i quan tancava el llum i la porta, i restaves sol en la foscor més absoluta, atent als grinyols de la fusta, fins que les ninetes dels teus ulls s'engrandien prou per veure les ombres i els reflexes fantasmagòrics d'unes cortines malintencionades que et feien bramar a ple pulmó... MAMA!!! ...però també estava agafada. Quina ràbia!

Ensopit i pensatiu la ment em va dur al Priorat, al poble del Molar, i més concretament al Perxe. Una casa de pagès regentada per una mestressa que estima la terra i el vi amb religiosa devoció. D'ella vaig aprendre no fa pas massa el mot gotim, tot dormint i menjant com els àngels, durant un meravellós cap de setmana a la Serra del Montsant. Ara ja no parlo de grans de raïm, sinó que "assenyalo" amb propietat els gotims de cabernet, merlot o garnatxa (tu ja m'entens Dani).

Si voleu apadrinar una paraula ho podeu fer aquí (per cert, també se'n poden apadrinar de castellanes).

Ja venen les municipals (IV)

Em cau a les mans l'edició del 23 de març d'enguany de l'Independent de Gràcia i, oh sorpresa, a la pàgina 5 hi trobo la següent capçalera: "Trias engega la campanya prometent l'elecció directa del regidor de Gràcia". Segons el rotatiu gracienc, en Trias, en un primerenc acte de pre(pre)campanya va presentar les seves propostes de descentralització de l'Ajuntament de Barcelona cap als districtes. El diari completa la noticia explicant que aquesta proposta no es pas tant innovadora com ens volen fer creure, doncs a la campanya de les municipals del 1999 en un acte celebrat als Lluïsos de Gràcia ja es va parlar de l'elecció directa del regidor del districte. En aquest acte Pasqual Maragall (PSC) va defensar el compliment de la proposta en un any. L'Imma Mayol (ICV) va demanar més rapidesa i Portabella (ERC) va reivindicar també referèndums. La resta d’assistents Maga Oranich (CiU), Emilio Alvarez (PP), Pilar Rahola (del desaparegut PI) i Jordi Gasull (EUiA d'aquella crisi amb ICV) es veu que també van secundar la proposta. Algú n'ha tornat a sentir a parlar més? A veure per on aniran els trets en aquesta campanya.

D'altra banda, aquells de vosaltres que sigueu de Badalona només avisar-vos que durant el mes d'Abril (i part de Maig) tindreu l'oportunitat de "fer un café" amb els candidats al vostre consistori. Cada setmana un candidat anirà a l'Espai Sargantana per presentar la seva candidatura i per parlar de les seves propostes amb tots aquells que hi vulguin anar. Vigileu però amb el "potro" de Badalona que quan el premen massa engega unes guitzes de por. Les trobades començaven avui amb en Marc Sallas i Francesc Alfambra de la CUP Badalona-Els Verds.

Ja venen les municipals (III)

En Yuanyu (Esquerroscopi) va fer un comentari al segon post d’aquesta saga sobre les eleccions municipals [veure Ja venen les municipals (I) i (II)], on deia que el canvi que proposava jo en el sistema d’elecció de regidors donava lloc a un sistema majoritari negatiu per a les forces minoritàries i reduïa la representativitat natural “d’una persona un vot”.

Decidit ha verificar la hipòtesi d’en Yuanyu m’he dedicat a calcular, utilitzant els resultats del 2003, com es distribuirien els regidors de l'ajuntament de Barcelona amb el mètode, que havia proposat al meu post, d'escollir els regidors per districte (poca feina, com diria aquell).

Com es pot apreciar, efectivament l'aplicació del nou mètode dona lloc a un sistema majoritari on PSC i CiU veuen augmentada la seva representació en perjudici dels dos petits, ERC i ICv-EUa. Val a dir però que caldria saber si tots plegats ens comportariem de la mateixa manera, unes eleccions amb uns candidats fent campanya a tan curta distancia pot ser quelcom molt sorprenent. A més cal tenir en compte un possible augment de la participació. Especialment a força de repetir l’experiència i de viure l’impacte d’aquesta proximitat en la política municipal.

No ho sé, entenc que el tema és per reflexionar-hi doncs el que es podria perdre en el sentit quantitatiu de la representativitat (una persona un vot) potser es podria guanyar en un sentit qualitiu del terme, amb una democràcia molt més propera i participativa.